31 d’octubre 2008

Un altre cop amb el Halloween

Cada any la mateixa cantarella: que si el Halloween, que si perdem les nostres tradicions, que si visca la castanyada... doncs lamento dir-vos que el Halloween i la festa de Tots Sants són exactament la mateixa festa. Llegiu-vos això si no esteu convençuts:

Una llança a favor del Halloween.

La reina juga als mots encreuats

El que ens faltava: ara la reina Sofia opina públicament sobre els matrimonis d'homosexuals. Segons ella (i "casualment" a l'igual que l'església catòlica) a això no se li hauria de dir "matrimoni".

A una magnífica sèrie de televisió britànica, Sí, Ministre hi havia un capítol fantàstic en què Europa volia prohibir la salsitxa britànica, però com que no tenien poder per fer-ho, volien obligar-los a canviar-li el nom i dir-li "tub de budell amb alt contingut amb greix" o una cosa similar.

Doncs sembla que la reina Sofia juga també a això tan divertit de canviar-li el nom a les coses. A veure, si tots tenim clar que la llei li'n diu "matrimoni" a una unió entre dues persones, per què hem d'introduir diferències inútils?

Bé, tots sabem per què. Es comenza canviant-li el nom, se segueix dient que no és el mateix, que és una qüestió simbòlica i s'acaba cremant-los a la foguera. Molts d'aquests senyors que vesteixen de negre (o de porpra) recuperarien aquesta "tradició" tan nostrada de la foguera si els deixéssim.

Tornant a la reina, aquesta senyora no ha entès en quin país viu? El rei reina, però no governa. I la reina ni això. De fet, no deixa de ser una figura decorativa, la consort del cap de l'Estat. Punt i final.

Però ara sembla que no només hem de mantenir tota la seva família fins a la setena generació de la setena generació, sinó que a sobre els hem de riure les gràcies, mirar cap a un altre costat quan es fiquen on no toca i, per descomptat, enviar gent a la presó quan algú gosa de fer un acudit sobre ells.

De debò, hi ha gaire diferència entre Espanya i el Marroc, on a un noi se li caurà el pèl perquè va gosar substituir el rei, en una frase feta, pel Barça? Després de l'espectacle esperpèntic del segrestament de El Jueves, els judicis contra els que van cremar les fotos del rei i declaracions com aquestes, per favor, demano una mica de serenor a la gent i que es plantegin quin sentit té mantenir aquesta monarquia avui dia.

No tinc res en contra dels monàrquics. Si els fa il•lusió, que escullin un rei, li paguin una cort i li facin reverències fins a quedar-se artrítics, però que s'ho financiïn ells de la seva butxaca i no ens ho carreguin als ciutadans amb els nostres impostos, si us plau. I si volen fer declaracions sonades, que vagin a una tertúlia de la tele, on cobraran i, almenys, hauran de pagar els pertinents impostos.

30 d’octubre 2008

L'arribada de la TDT

A la Cerdanya ja ha arribat la Televisió Digital Terrestre, coneguda per les seves sigles com a TDT. Que bé, que guai! Ja podem veure un munt de canals més de televisió! Aixó és meravellós, oi?

Doncs que voleu que us digui. Jo fa dies que tincs els canals digitals instal•lats i ni me'ls miro. A fi de comptes, tenen una qualitat baixíssima pel que fa als continguts, no gaire diferents de la resta de canals. Fan el mateix tipus de programes. O sigui, que no perdo el temps amb ells.

L'única excepció és el canal 3-24 de TV3, que em permet tenir notícies tot el dia. Així, si em perdo un telenotícies o tinc curiositat per saber com està evolucionant un determinant esdeveniment, puc saber-ho immediatament. Això, juntament amb el Teletext i internet, em dóna tota la informació que necessito.

Però pel que fa a la resta de canals, no entenc com és possible omplir hores i hores de programació amb xerrameca, concursos patètics, repeticions de sèries dolentes i programes que fan vergonya.

Si això és la gran revolució digital, no calia que ens canviessin per res el sistema d'emissió de les televisions. Ja estàvem bé amb allò que teníem. Per descomptat, hi haurà qui no estarà d'acord i qui creurà que és un plaer indescriptible això de fer zàping hores i hores, però a mi això no em treu pas la son.

Hauria estat interessant poder gaudir, per exemple, d'un canal pirinenc de televisió, a l'estil de Televisió dels Pirineus, però de tot el Pirineu i, per descomptat, que emetés alguna hora en aranès, aquesta bella llengua occitana que tan poc ens arriba a la resta de pirinencs.

29 d’octubre 2008

Els naps dels consellers

Diumenge passat, a Ger, en el marc de la festa del Nap, van ser-hi a taula ni més ni menys que tres consellers de la Generalitat. Caram, quin èxit de convocatòria! Serà cert que el nap cerdà té propietats miraculoses?

Ja se sap que els consellers van allà on hi va la gent. Així, poden donar la maneta als indefensos ciutadans, sortir a la foto (que és l'important, no ho perdem de vista) i fer veure que es preocupen pel país i les seves gents. I de pas, omplir la panxa amb un bon àpat, cosa que sempre s'agraeix.

Ailàs, la foto! Sembla que als nostres polítics, l'única cosa que els importa és sortir a la foto. Mireu si no al president Zapatero, mig histèric perquè no l'han convidat a les cimeres mundials on es "refundarà" el capitalisme. Ja em perdonareu, però si aquesta colla de dirigents han de refundar el capitalisme, ja podem començar tots a tremolar.

Però això rai! L'important no és resoldre la crisi econòmica, que a Espanya està fent de les seves i molt. No: l'important és sortir a la foto. Ja se sap: uns es venen l'ànima per sortir a la foto de les Açores i altres per sortir a la foto del G-20. Sí és que al final són tots tallats pel mateix patró.

I què fan els nostres polítics? Es gasten els calés en luxosos gadgets per als seus cotxes oficials, van de sopar oficial en sopar oficial (en cotxe oficial), amb despeses pagades, dietes i sous extraordinaris.

Com voleu que aquesta colla que té les butxaques i les panxes plenes, molts dels quals no han treballat mai en sa vida, que porten els seus fills a l'escola privada, que van a la sanitat privada i que no saben què vol dir agafar el transport públic, arrangin els problemes del país?

Res, home, res, gaudiu del nap de Ger i, si podeu, guardeu-vos uns quants de sencers per fer-los servir de nas postís. Segur que tindreu un gran èxit i mai se sap quan caldrà fer riure l'audiència.

28 d’octubre 2008

El ball de l'ós

Els darrers esdeveniments de la Val d'Aran sobre l'atac d'una ossa a un caçador han aixecat una profunda polseguera. Curiosament, s'ha fet bandera d'aquest tema per reivindicar la no-inclusió de la Val d'Aran a la vegueria de l'Alt Pirineu. Té gràcia la cosa.

Jo estic completament a favor que els aranesos decideixin el seu futur lliurement i que, mentre formin part de Catalunya, se'ls respecti el seu fet diferencial pel que fa a cultura, llengua i institucions. Si no volen formar part de les vegueries, crec que se'ls ha de respectar. No podem demanar a Madrid allò que nosaltres mateixos no donem des de Barcelona.

Ara bé, crec que això no té absolutament res a veure amb un projecte mediambiental de caràcter internacional que afecta a varis estats i molts quilòmetres quadrats de superfície. L´únic animal que coneix de fronteres és l'home i així li va.

Sincerament, ens hem de compadir perquè un caçador -és a dir, una persona armada que va a matar animals a la muntanya- espantés una ossa i aquesta reaccionés mossegant-lo? Si jo trepitjo un escurçó i aquest em mossega no muntaré el cristo mediàtic que aquesta gent ha muntat gratuïtament.

Naturalment, lamento que aquest pobre senyor hagi patit mal. Tant de bo ningú no en patís mai. Però si vas a la muntanya a fer segons quines activitats, assumeixes un cert risc.

Quant ens costarà l'operació mediàtica de localitzar l'ossa en qüestió, vigilar-la i, opcionalment, estabornir-la i tenir-la en observació per deixar-la lliure després? Quanta gent, mitjans terrestres, helicòpters i, en definitiva, quants euros ens haurem de gastar per tenir els polítics locals contents?

Hi ha qui ha dit que l'home i l'ós són incompatibles. Espero que no. Però si és així, que recordin aquestes ments privilegiades que els óssos hi eren molt abans que l'home en aquesta serralada i que som nosaltres qui els hem caçat, arraconat i portat a l'extinció. No ho perdem de vista.

27 d’octubre 2008

Model urbanístic

Sembla que la Cerdanya s'ha convertit en un model urbanístic per a certs sectors de la comunitat de Madrid, fins al punt que han enviat una delegació d'alt rang a la comarca per documentar-se de com hem fet les coses en aquest àmbit.

I jo em pregunto: si nosaltres som un model d'urbanisme ben fet, com de malament es deuen haver fet les coses a la resta de l'estat? Negativismes a part, és evident que, llevat d'alguna atzagaiada grossa, com les pletes de Saga, la Cerdanya no ha dispersat excessivament les seves edificacions fora dels nuclis existents.

Tot i així, tant com per servir de model, em costa de creure. Clar que ja sabem com són aquestes coses: una colla d'alts càrrecs se'ns van uns dies a costos pagats a gaudir de la natura, la bona cuina i uns bons serveis a càrrec del poble, que és qui els finança amb els seus impostos. La Cerdanya és un lloc prou atractiu. Si fins i tot sembla que la inefable Esperanza Aguirre la visita cada any!

I què en trauran de net de la nostra idílica comarca? Doncs que si modifiques un pla territorial, pots edificar on vulguis. Que no cal respectar l'estètica preexistent al territori, fins al punt de convertir en "caseta típica ceretana" una cosa sense cap ni peus i que mai no havia existit fins fa pocs anys. Que hi ha moltes maneres d'especular legalment sense caure en trampes i que, a fi de comptes, els diners corrompen, cosa que ja deuen saber a hores d'ara prou bé.

Un darrer consell: que parlin molt d'economia sostenible, de protecció del medi ambient, d'explotació ordenada dels recursos i de projectes de futur. No cal que s'ho creguin ni que tinguin intenció de fer res d'allò que diguin, però sol donar una certa sensació de moderació, quan realment el que hi ha és una predació brutal del territori.

Si ho fan així, hauran aprofitat exitosament el seu viatge i, a part d'endur-se algun pa de fetge o alguns formatges artesanals, podran emportar-se també a les maletes un grapat de coneixements sobre com especular amb el territori sense que la gent se't tiri a sobre i tothom content.

23 d’octubre 2008

Pares invisibles

Diumenge pel matí vaig poder observar un fenomen típic -per desgràcia- mentre es feia una xerrada sobre bolets al Museu Cerdà. La sala d'exposicions temporals estava plena de gent i mentre un dels organitzadors anava explicant les diferents virtuts culinàries dels bolets comestibles, una nena malcriada es dedicava a boicotejar la conferència.

La nena, sense cap mena de rubor, es va posar a jugar, a cantar ben fort i a tocar-nos els nassos a tots els presents. De res van servir els "shhhts" proferits per la gent ni un crit força fort "Silenci!!!". Res de res. Mentrestant, els pares, que estaven al costat de la nena, s'ho anaven mirant tan tranquils i en cap moment li van dir absolutament res ni li van cridar l'atenció.

Aquest fenomen, de deixar fer als nens allò que els surti de dins, sense respectar cap norma d'urbanitat, és massa comú als nostres dies. No sé en què pensen aquests pares, però ja ho pagaran, ja, quan el nen o la nena siguin tan insuportables i tan consentits que els amarguin la vida.

Llavors, potser pensaran que havien d'haver fet alguna cosa. Però el més probable és que li fotin la culpa a l'escola o a la societat. Són aquesta mena de pares que han dimitit de les seves responsabilitats i que llencen les seves criatures contra la societat i ja s'arreglaran soletes. Així ens va!

El problema és que quan creixin sense rumb, no només les hauran de suportar ells, sinó que tots nosaltres en serem les seves potencials víctimes. Gent que només té drets, egocèntrics, insensibles i que passen olímpicament de tot allò que no els agrada.

20 d’octubre 2008

Antenes polèmiques

Es nota que hi ha crisi recaptatòria als municipis i Puigcerdà no se n'escapa. Ara ens n'assabentem per la premsa que l'empresa de telefonia mòbil Vodafone vol instal•lar una nova antena al campanar de Puigcerdà quan encara no ha desmuntat la de la plaça de sant Agustí i l'Ajuntament ho ha acceptat.

No tinc res en contra de les antenes de telefonia mòbil. De fet, quantes més n'hi hagi, menys potència necessita tenir cadascuna i menys són els hipotètics perjudicis per a la salut que poden ocasionar.

En tot cas, trobo una mica ridícul que l'Ajuntament amenaci aquesta empresa amb desmuntar-li l'antena i, al mateix temps, li concedeixi el permís per instal•lar-ne una altra, ni més ni menys que al campanar!

Voldria saber si s'ha fet algun estudi d'impacte visual pel que comportarà la nova instal•lació d'aquestes antenes a l'edifici més emblemàtic de la Vila. Suposo que la resposta és no, com suposo que tampoc se'n va fer cap quan es van instal•lar les antenes Wi-Fi. Bàsicament es tracta de treure calés de sota de les pedres. En aquest cas, de les pedres del campanar mateix.

S'ha parlat en algunes ocasions d'ubicar aquestes instal•lacions en punts menys cèntrics, però de moment res de res. També m'agradaria saber si l'ajuntament pensa fer res amb l'antena camuflada per una xemeneia de llufa que hi ha a la plaça dels Herois. Per cert, està legalitzada?

En fi, ja sé que tots volem tenir cobertura del mòbil i que la topologia de Puigcerdà és força complicada, però potser que siguem coherents. Si tenim intenció de treure diners d'aquestes coses, no anem per la vida amenaçant als mateixos que després ens omplen les arques municipals. És una simple qüestió d'estètica.

17 d’octubre 2008

Puigcerdà i l'hospital transfronterer

Recentment, des del Consell Comarcal de la Cerdanya, s'ha demanat una major presència al patronat del futur hospital transfronterer dels municipis cerdans. Fins aquí tot perfecte, però crec que ha arribat el moment de recordar certs precedents...

Per exemple, quan al patronat de l'actual hospital de Puigcerdà hi havia representants d'altres municipis cerdans, vull recordar que aquests no anaven gairebé mai a les reunions, passant olímpicament del tema.

Un era l'alcalde de Bourg-madamme, que suposo que devia veure això de l'hospital de Puigcerdà com una cosa aliena als seus interessos. L'altre, era l'alcalde de Montellà-Martinet, que sembla que tenia més tirada cap a l'Alt Urgell. Això sí, a l'hora d'atraure clients, tothom és de Cerdanya, perquè la marca ven molt.

Crec que hi ha una certa hipocresia i oportunisme polític en la demanda. L'hospital estarà radicat a Puigcerdà, capital de la comarca i on viu la major part de la població, per la qual cosa, crec que la representació municipal més important hauria de correspondre a Puigcerdà.

Això no vol dir que altres poblacions de tots dos costats de la ratlla no hagin de ser representades al futur patronat, però que no ens passi com sempre ens ha passat a qualsevol institució de caire comarcal: que Puigcerdà acaba arraconat i menystingut pels altres cerdans, als quals després se'ls omple la boca d'unitat cerdana i de solidaritat. Com diu la Bíblia, la solidaritat comença per un mateix.

15 d’octubre 2008

Al Pirineu, amb un esclop i una espardenya

Darrerament en premsa han sortit algunes notícies sobre com n'és de dolent (o directament, inexistent) el transport públic dins i entre les comarques de l'Alt Pirineu. Molt poc ferrocarril, poques línies de bus i gairebé res més.

Si vull anar de Puigcerdà a la Seu, tinc una línia de bus, amb una freqüència de pas penosa. Però és que si vull anar a Andorra o a Vielha encara ho tinc pitjor. En el segon cas, hauria de recòrrer a estranyes combinacions, com baixar primer a Lleida o a Barcelona.

És evident que el trànsit per l'Alt Pirineu està pensat només per al transport privat i fins i tot això, d'aquella manera. No hi ha comunicació ràpida entre Puigcerdà i Ripoll (ni en tren ni per carretera), ni entre la Seu i Sort, ni entre gairebé cap capital de comarca amb les veïnes. L'única excepció és Puigcerdà i Berga, per un túnel de peatge.

Les administracions no han invertit en transport públic al Pirineu. Sembla que només se'n recorden de nosaltres el cap de setmana i, és clar, com que la major part de la gent que hi puja ho fa en cotxe, la resta no sembla importar gaire.

No m'estranya que les relacions interpirinenques siguin tan escasses. Per viatjar de punta a punta, a menys que ho fem per les autopistes perifèriques franceses o espanyoles, es triga una eternitat. I si ho vols fer en transport públic, senzillament no es pot. Entre la manca de bones infraestructures viàries i la inexistència de transport públic, als pirinencs ens costa moltíssim conèixer-nos i tenir una certa relació de veïnatge.

No tinc clar quina ha de ser la solució, però és evident que alguna cosa caldrà fer. El model de transport privat està començant a entrar en crisi, especialment pels preus dels carburants i per qüestions ecològiques, com l'escalfament global. Si es vol apostar pel transport privat pertot arreu, també s'haurà de fer alguna cosa al Pirineu.

Per desgràcia, els nostres polítics no ens tenen gaire en compte. Demogràficament som poc importants, tot i que el que ens pot salvar és el fet que l'ocupació vacacional i de cap de setmana és força massiva i el volum de negoci a la muntanya és notable.

13 d’octubre 2008

Ironies ferroviàries

L'altre dia estava rememorant els vells temps en què baixava a estudiar a Barcelona amb tren. Ai, aquells inacabables viatges en ferrocarril, en què sabies -més o menys- quan sorties però no quan arribaves!

Aquella època va ser possiblement quan més hores he dedicat a la lectura. Entre el que llegia a casa i el que llegia al tren, vaig devorar muntanyes de llibres! Em pregunto si algú ha fet un estudi de la quantitat d'hores que els estudiants del Pirineu hem perdut als trens de la Renfe.

Clar que, perdut, perdut, tampoc. La lectura no és una pèrdua de temps. Generalment. Encara els haurem de fer un monument a les senyores i senyors de Renfe per haver estimulat la cultura entre els seus usuaris. Perquè llavors gairebé ningú no portava ordinadors portàtils al tren, el mòbil era una cosa raríssima i d'alguna manera t'havies d'entretenir.

Avui això ha canviat. Entre ordinadors, mòbils, iPODs, cònsoles, MP3 i tot tipus de gàdgets tecnològics, les coses no són el que eren. Això sí, els trens són pràcticament els mateixos i el trajecte dura si fa no fa, el mateix. O més. Això suposant que no hagis d'agafar el bus per fer transbordament perquè estan fent obres per "millorar" la línia.

En fi, que el món editorial i el Departament de Cultura hauria de retre-li un petit homenatge a la Renfe per haver format a tants i tants pacients lectors. És com estar segrestat i llegir-se "Guerra i pau". Deu ser tota una experiència (que no tinc cap intenció de passar).

Érem allò que se'n podria dir "lectors captius", perquè a part de dormir o de xerrar amb el veí, poca cosa més podies fer. Avui això de xerrar amb el veí sol ser complicat, a menys que dominis un munt de llengües. En fi, potser Renfe ha canviat d'estratègia i el que vol ara és que aprenguem idiomes. Qui ho sap?

09 d’octubre 2008

Perduts (com cada any)

Cada any quan arriba la tardor, patim del mateix mal: un munt de boletaires desapareguts al mig del bosc i els serveis d'emergències han d'anar a cercar-los perquè s'han perdut o s'han fet mal i no poden tornar pel seu propi peu.

Sembla que no aprenem la lliçó. A més, gairebé sempre el perfil del boletaire perdut obeeix a un d'aquests dos patrons: senyor de mitjana edat de fora de l'àrea que s'ha perdut perquè no coneix la zona o senyor gran que s'ha perdut perquè se li ha anat el cap o que ha patit algun accident.

Però no hi ha manera. La dèria d'anar a caçar els bolets sembla que anul•la qualsevol precaució racional. Encara no han entès que el bosc no és el jardi de davant de casa o el parc municipial? El bosc té els seus perills i en segons quines condicions, és fàcil de perdre-s'hi, encara que es conegui molt bé. Tothom pot tenir un mal dia.

Per això, sol ser bo no anar mai sol, sortir a una hora prudent, no ficar-se per llocs desconeguts i anar prenent referències contínuament. Tot i així, el mal temps o una distracció poden produir un contratemps.

I és clar, els que han de resoldre sempre la papereta són els serveis d'emergència. D'acord que per a això estan, però els rescats a la muntanya, sobre tot de nit o si s'han d'emprar segons quins recursos (helicòpters, gossos, etc) sóm molt cars i s'haurien de reservar només per a les desgràcies inevitables, no per als despistats de torn.

06 d’octubre 2008

Memòria històrica

Ara que finalment sembla que s'ha obert la prohibició no escrita de parlar dels crims comesos abans, durant i després de la Guerra civil espanyola i està de moda això de la 'memòria històrica', potser que ens hi posem també a la Cerdanya.

Per desgràcia, la història recent de la nostra comarca va estar farcida de crims i d'injustícies, primer per part dels anarquistes i després per part dels franquistes guanyadors de la guerra.

Com una mica pertot arreu, hi ha hagut un cert pacte de silenci de no remoure el passat a fi de poder construir un futur en pau. Fins aquí d'acord. Però el que no pot ser és que no se sàpiga ara la veritat. Perquè van passar moltes coses i sovint només es coneix una de les dues versions.

Sobre una història esbiaixada és impossible construir un futur estable. La desmemòria no és bona, ja que si, tot coneixent la veritat tenim tendència a repetir els mateixos errors, imagineu-vos què passa quan no tenim ni això.

Tant de bo algú es decideixi aviat a treure-li el pols de l'oblit a la història cerdana de la Guerra civil. Crec que fóra bo per tothom posar a cadascú al seu lloc. No es tracta d'inventar-se herois ni dolents, només de poder tenir una perspectiva sòlida d'aquells anys en què es va patir tant i que han deixat una marca inesborrable.

03 d’octubre 2008

Bolets mediàtics

S'apropa el cap de setmana i, pluges a part, és de preveure una altra ràtzia de boletaires compulsius cap al Pirineu, a "caçar" bolets desesperadament, com si els anés la vida en això.

Allò que inicialment era un entreteniment més, sembla que s'ha convertit gairebé en una obligació i fins i tot en una qüestió d'honor omplir la cistella més que el veí. Els resultats són els previsibles: boscos malmesos i les muntanyes que semblen les Rambles de Barcelona.

Però volia posar l'èmfasi en la política dels mitjans de comunicació sobre aquest tema. Darrerament, sobre tot gràcies a programes com Caçadors de bolets, que tenen un èxit sorprenent i que no acabo d'entendre, la gent encara té més psicosi per anar a la recerca de bolets. Fins i tot en fan previsions, com amb el temps meteorològic!

No cal ser un micòleg per adonar-se que tot això és pura façana. Una manera d'atraure l'audiència i, de pas, d'estimular l'economia de les comarques de muntanya. Però, a la llarga, representa el començament de la fi de l'accés lliure al bosc.

Hi ha una cosa que molta gent que va a la muntanya no entén: la muntanya no és de tots. Una part dels boscos són privats i pertanyen a determinades persones o empreses. L'altra part, sol ser comunal, és a dir, que pertany a un determinat municipi. Tampoc els dominis comunals són "de tothom", sinó que històricament i legal pertanyen als habitants d'un determinat municipi.

Així doncs, el mínim que podria fer tota aquesta massa ingent de persones que pululen pels nostres boscos és tenir una mica més de cura amb allò que fan, ja que estan ocupant un espai aliè, en contra del que es puguin pensar.

D'altra banda, hi ha espais protegits on no es poden collir bolets. Es tracta dels parcs Naturals i altres espais d'interès ecològic. Però com que pel fet ser espais excepcionals allà s'hi solen fer bolets en major varietat i quantitat, aquesta prohibició és vilment ignorada per tothom i són els llocs on més pressió boletaire sol haver-hi.

En bona mesura, els responsables d'un accés desordenat al medi són aquests programes de televisió on es pot veure persones ocupant els boscos i accedint-hi amb tot-terrenys a llocs més o menys dificultosos .

Finalment, crec que caldria regular el sector. No és el mateix un senyor o una senyora que van al bosc a omplir la cistella que un professional que carregarà quilos i quilos de bolets per després vendre-se'ls i obtenir uns guanys.

En tot cas, igual que està limitada la caça i la pesca i cal treure's un carnet, a l'igual que hi ha vedats per a la caça i per a la pesca i les quantitats a caçar/pescar estan limitades, crec que s'hauria de fer una cosa similar amb el món del bolet. En cas contrari, aviat haurem d'anar a collir bolets als boscos de centre-Europa, perquè aquí no en quedarà ni un.

01 d’octubre 2008

Les soirées des lumières

La Communaute des Communes des Pyrénées Cerdagne (Sallagosa) organitza un altre any un cicle anual de conferències sobre temàtiques científiques i socials titulada Les soirées des lumières (Els vespres de les llums).

La primera conferència és demà, dia 2 d'octubre, a la sala polivalent de la Tor de Querol amb el títol de "Le verre, matière plurimillénaire" ("El vidre, matèrie plurimil•lenària").

La següent serà dijous 23 d'octubre al sala del cinema de Sallagosa: "La saga de l'ours des Pyrénées" ("La saga de l'ós dels Pirineus"), tema força més polèmic a França que a Espanya.

La tercera conferència porta per títol "Nanosciences et nanotechnologies" ("Nanociències i nanotecnologies") i tindrà lloc a la sala polivalent de Llo el 27 de novembre.

La quarta conferència se celebrarà el 17 de desembre a la sala polivalent d'Ur i porta per nom "L'énergie entre utopies et réalités" ("L'energia: entre utopia i realitat").

La cinquena, serà ja l'any 2009, concretament el 28 de gener, a la sala del cinema d'Oseja: "Les Nations Unies et la recherche de la paix" ("Les Nacions Unides i la recerca de la pau").

La següent conferència se celebrarà a la sala polivalent de Llo el 26 de febrer: "Réponses du vivant aux changements climatiques extrêmes" ("Respostes dels éssers vius als canvis climàtics extrems").

La setena porta per títol "La voiture de demain: avec ou sans pétrole?" ("El cotxe del futur: amb o sense petroli?") i tindrà lloc el 26 de març a la sala polivalent d'Ur.

La vuitena conferència serà el 29 d'abril a la sala del cinema de Sallagosa i serà: "Impact des médias dans la mondialisation" ("Impacte dels mitjans de comunicació a la globalització").

La novena, tindrà lloc el 29 de maig a la sala del cinema d'Oseja i serà "Les zones polaires et leurs secrets" ("Les zones polars i llurs secrets").

Finalment, la darrera, el 24 de juny a la sala polivalent de la Tor de Querol: "Geopolitique du tourisme" ("Geopolítica del turisme").

En conjunt, un bon grup de conferències de temàtiques diverses adreçades al públic en general i impartides per professors universitaris i investigadors francesos reconeguts.