Un atac de pedra

Diumenge, 7 de març, en Miquel Spa va publicar a Regió 7 un interessant article titulat: “El fals mite de la pedra al Pirineu”, on explica, bàsicament, que això de recobrir les cases cerdanes amb pedra vista és un invent modern que poc té a veure amb l’arquitectura tradicional cerdana.

 

De fet, si us fixeu a les cases senyorials de la zona del Golf, a Guils de Cerdanya i a Bolvir, poques tenen pedra vista a la façana. Algunes en tenen, però en quantitats menors a la de les construccions actuals i amb una funció decorativa molt concreta.

 

A partir d’un cert moment, els constructors de cases cerdanes van copiar el model de les esglésies romàniques amb pedra vista i el van traslladar a les segones residències. En alguns municipis, fins i tot, aquest tipus de construccions han de tenir un determinat percentatge de pedra picada a la façana.

 

Però les ermites romàniques que veieu avui no s’assemblen gaire a com van ser construïdes. Moltes d’elles, igual que les cases de la comarca, estaven arrebossades, per protegir els interiors de les humitats.

 

De fet, les cases amb pedra vista eren tingudes per “pobres”, de gent que no tenia diners suficients per costejar-se un arrebossat. Avui dia, això és just a l’inrevés.

 

Però és que les esglésies romàniques estaven arrebossades fins i tot per dins. I sobre l’arrebossat o encalat es pintaven escenes bíbliques. Els pocs frescos que s’han conservat, així ho testimonien.

 

L’església feia servir aquestes pintures per ensenyar el catecisme a la gent ignorant que no sabia llegir i que convenia mantenir en la ignorància.

 

Així que, els arquitectes del darrer terç del segle XX, s’han inventat un model que no tenia res a veure amb la realitat de la comarca. Les “típiques” cases cerdanes han esdevingut realment típiques a força de repetir el model fins a l’avorriment, com ja havia remarcat en alguna altra ocasió.

 

Això passa quan en comptes de copiar el model autèntic, la gent se n’inventa un altre que no té res de genuí i el vol vendre com si fos ves a saber què. En fi, esperem que aquesta passió per la pedra, no se’ns acabi indigestant, perquè no és la millor opció arquitectònica. Una cosa és fer uns murs de pedra i una altra, folrar-los amb pedra. Són coses molt diferents.

 

 

 

 

La tecnologia al servei de l’associacionisme

Soc soci de força associacions en l´àmbit català i darrerament, a causa de la pandèmia, s’han hagut de fer moltes assemblees generals en format telemàtic. Una conseqüència d’això ha estat que la participació dels socis, altrament molt minsa, ha augmentat notablement.

 

Això ha passat gairebé pertot arreu. Moltes associacions s’estan plantejant mantenir el format telemàtic per aquestes reunions, ja que s’ha vist que la participació augmenta molt.

 

També formo part d’un partit polític i les reunions dels àmbits, que abans eren presencials i es reduïen a la gent propera a Barcelona, ara es poden fer des del saló de casa, còmodament, tot donant veu a tot el territori català.

 

Fa poc, es van començar a fer unes reunions telemàtiques en l’àmbit pirinenc entre els alcaldes del territori. Abans ja s’havia intentat, però quadrar les agendes de tanta gent era molt difícil i les distàncies i les males comunicacions del Pirineu dificultaven enormement la presència de gaire gent a les reunions. Ara, sense ser massives, aquestes reunions tenen molts assistents i s’estan començant a desenvolupar iniciatives conjuntes i la veu pirinenca comença a deixar-se sentir, independentment del color polític de cada ajuntament.

 

Són tres exemples de com la revolució telemàtica que ens ha imposat la pandèmia ha vingut per quedar-se. La tecnologia ens facilita la vida. Potser algú trobarà a faltar les reunions presencials, però ara es poden fer reunions amb més participants, més còmodament i amb menys antelació. Tot són avantatges.

 

Desplaçar-se cent o més quilòmetres per una reunió que podia acabar molt tard i després haver d’agafar el cotxe, de nit i per aquestes carreterotes que tenim, molts cops dissuadia d’anar a reunions a molta gent. Ara no hi ha excusa.

 

A més a més, i no és que sigui una pràctica que jo segueixi, però si una reunió es fa inacabable, sempre et pots excusar fàcilment i tancar ràpidament la connexió.

 

Com us dic: tot són avantatges. Potser després de la reunió no podrem anar a fer un cafè, però tampoc això és una cosa tan imprescindible.

 

Crec que les entitats polítiques, culturals, etcètera, ens hem d’adaptar al nou funcionament de les coses. Les reunions telemàtiques són útils i només cal tenir accés a una connexió mínimament decent, cosa que no passa encara a tot el territori, però que està en procés d’aconseguiment.

 

 

 

Les dones asiàtiques

Avui, dia mundial de la dona treballadora, volia fer un parell de reflexions sobre el tema en aquest blog.

 

En primer lloc, deixar constància d’un fet, que no per evident, deixa de ser important i que em temo no és prou considerat en l´àmbit mundial: les dones representen més del cinquanta per cent del neocòrtex disponible de la Humanitat. Si les menystenim, perdem més de la meitat de la nostra capacitat intel·lectual com a espècie.

 

Això, des del punt de vist quantitatiu. Des del punt de vista qualitatiu, els enfocaments de les dones solen ser diferents dels dels homes, per la qual cosa perdem, a més a més, originalitat i nous punts de vista per resoldre problemes i per desenvolupar idees i projectes.

 

Tot molt pragmàtic, si voleu, allunyat de les consignes polítiques o socials, però potser encara més contundent.

 

L’altra reflexió és més anecdòtica, però que afecta una part molt important de les dones d’aquest planeta. Sovint, quan es parla de desigualtat femenina, es pensa en les dones musulmanes o africanes. Però la major part de la població es troba a l’Àsia i allà les coses no són gaire millors.

 

Fins i tot en societats aparentment desenvolupades com la japonesa o la xinesa hi ha molt camp per córrer en qüestions d’igualtat de drets per la dona. Cas del Japó, societat moderna i considerada fins i tot occidental: el Partit Democràtic Liberal, conservador, que governa el Japó gairebé ininterrompudament des del final de la II Guerra Mundial, permetrà que a les reunions de la seva cúpula dirigent assisteixin unes poques dones, a condició que s’estiguin calladetes. Fantàstic! Per cert: molt liberals i molt democràtics, no trobeu?

 

La Xina: el govern està molt preocupat per la creixent “desmasculinització” dels seus joves, que segueixen models de pentinat i de vestimenta dels “degenerats” coreans i altres occidentals. Es volen posar durs en el tema i que els joves homes xinesos no perdin els referents masculins tradicionals. Sense comentaris.

 

I no parlem de l´Índia, una altra superpotència demogràfica i econòmica de l’Àsia o de molts països dels sud-est asiàtic, on la dona continua essent poc menys que una mercaderia.

 

Molts titulars pel “Me Too” dels Estats Units o de França, però poca atenció a aquestes superpotències demogràfiques asiàtiques que representen el gruix de la població mundial.

 

 

 

Sense novetats al front?

La crisi econòmica deguda al coronavirus, combinada amb les dinàmiques demogràfiques i urbanístiques que ja teníem a Cerdanya, portaran, si no ho remeiem entre tots, a una situació molt preocupant a mitjà termini.

 

D’una banda, tenim el problema de l’habitatge. Cada cop costa més trobar un pis de lloguer (o fins i tot de compra) a uns preus raonables. Si ho apliquem a la gent jove, que solen tenir ingressos baixos, la cosa es torna totalment prohibitiva.

 

El motiu és força simple: l’especulació d’una banda i el fet que la comarca s’ha especialitzat en un mercat urbanístic molt concret de segones residències. Els compradors tenen graus adquisitius força elevats, per la qual cosa poden comprar a preus que molta gent d’aquí, amb sous més moderats, no pot.

 

D’altra banda, pel que fa al lloguer, entre la poca oferta de pisos que hi ha i que molts llogaters prefereixen llogar per temporades a gent de fora, ha fet inassequible poder tenir un habitatge de lloguer a moltíssima gent. Especialment a la gent jove.

 

Els preus a la comarca són elevats, però els sous no solen anar paral·lels a aquesta dinàmica. Així doncs, tenim un problema. Fa temps ja es va detectar en algunes professions temporals, com professors destinats a la Cerdanya per un o dos anys, monitors d’esquí (temporada d’hivern) o treballadors temporals. Tota aquesta gent tenia seriosos problemes per trobar habitatge de lloguer a la comarca havien de compartir el pis, peti qui peti, entre unes quantes persones, si tenien sort.

 

Però la cosa ha anat empitjorant. Ara és el jovent en general, que vol tornar després dels estudis o aquells que no han marxat fora i es volen independitzar dels seus pares els que no troben opcions viables per tenir un lloguer. Ja no parlo de propietat, cosa que només poden tenir uns pocs privilegiats i generalment després de força anys amb sous baixos.

 

Un altre problema econòmic molt visible que aviat podem veure a moltes poblacions, especialment les més grans, és el tancament de comerços i serveis a causa de la crisi econòmica. Per desgràcia, això ja ha començat a passar. Alguns seran substituïts per noves iniciatives empresarials, però arribarà el moment en què l’oferta de locals disponibles serà superior a la demanda.

 

Què passarà llavors? Doncs poden passar dues coses: que romanguin tancats i tinguem una certa sensació de “poble fantasma” en alguns carrers o bé que acabin ocupats per botigues que pertanyin a grans cadenes de multinacionals i que gairebé tots els diners que es generin aquí, marxin fora, com ens passa ja amb els supermercats.

 

D’altra banda, les reduccions de personal també estan a l’ordre del dia. Està passant amb les oficines bancàries, on es tendeix a prescindir de personal i obligar la gent que faci les gestions telemàticament i empri cada cop menys els diners físics.

 

Totes aquestes dinàmiques combinades fan pensar que el futur econòmic de la comarca està començant a ser preocupant. Això comptant que l’actual crisi econòmica no sigui massa greu i ens recuperem en un parell d’anys a molt estirar.

 

La necessitat de no tenir tots els ous al mateix cistell i de cercar noves fonts de negoci és imperant. Però he de dir que no detecto cap alarma general i que tothom sembla esperar que passi el temporal i tot torni a la normalitat. Molt temo que això no passarà. Una certa normalitat sí que tornarà, però amb canvis que han arribat per quedar-se.

Encara hi som a temps per reaccionar.