27 d’abril 2011

El Dia del Drac

Ja ha passat Sant Jordi. O el Dia del Drac, com m'agrada més dir-li a mi. Manies personals. Enguany, ha coincidit amb Dissabte Sant i amb el fet que les pistes d'esquí ja estaven tancades, cosa que ha suposat que tinguéssim una gentada de por pertot arreu.

El centre de Puigcerdà, dissabte al migdia, estava a rebentar. A les parades de llibres i roses hi havia cues quilomètriques i era del tot impossible mirar amb una mica de calma les novetats editorials.

Aquest any, he tingut la sort de poder ser coautor de dos llibres que, per cert, s'han venut força bé. Un d'ells, "El parlar de Cerdanya" i l'altre, "La guia de la flora petita de la Cerdanya i el Parc Natural del Cadí-Moixeró".

"El parlar de Cerdanya" és obra d'en Manel Figuera, l'Agnès Figuera, l'Anna Montané, el Salvador Vigo i jo mateix i és un treball llargament reivindicat i esperat sobre el parlar autòcton de Cerdanya, per desgràcia en clara recessió.

Pel que fa a la flora de Cerdanya, els dibuixos són de la pintora barcelonina, enamorada de la comarca, Mia Botey i els textos, de l'Oriol Mercadal i de jo mateix. La guia és una veritable meravella, que esdevindrà molt útil a aquells que vulguin saber més de la nostra riquesa floral.

Un altre llibre presentat aquests dies ha estat "La Cerdanya íntima", de l'Alfons Brosel, que ens presenta un seguit d'entrevistes, la majoria publicades amb anterioritat a la Contra de El Priódico d'Andorra i que esdevé un retrat de la realitat comarcal vista pels seus habitants i per alguns segons residents.

Una altra novetat, és "La Cerdanya, quadern de notes", de l'Alfred Pérez-Bastardas, que ens explica des del seu particular punt de vista, moltes vivències i anècdotes que li han succeït a la Cerdanya, una comarca que estima moltíssim i en la qual ha viscut moltes experiències, que relata en el text.

Val a dir que tots aquests llibres han estat editats per l'editorial Salòria, de la Seu d'Urgell, que ha fet una aposta valenta i decidida pels autors del Pirineu i, en aquest cas, pels autors cerdans. Esperem que la jugada sigui reeixida.

19 d’abril 2011

Els exèrcits de la nit

Sabia que si em ficava en temes polítics podria sortir-ne escaldat, però també sabia que si em ficava en contra de temes esotèrics, llavors la reacció seria mil cops més furibunda.

Isaac Asimov, escriptor molt reconegut i racionalista empedreït, ja ho deia: us qualificava "d'exèrcits de la nit". No patiu, tothom té un passat. Jo fa molts anys també creia en forces ocultes, energies, etc, etc, etc. Per sort vaig descobrir a temps que tot això era un cúmul de despropòsits. Que no hi havia cap fonament racional i que generalment, qui hi havia al darrere, era gent que se n'aprofitava econòmicament dels més desafavorits, d'aquells que s'empassaven aquestes coses.

Naturalment, els exèrcits de la nit es disfressen de tolerància, però ells et claven la destral en quant es descuides. Parlen de "seny" aplicant-ho a coses que no s'empassaria cap persona amb dos dits de front i per descomptat reclamen igualtat per al seu credo.

Però no tot és igual de respectable. No posaré exemples, però no totes les creences són igual de respectables, això ja ho sabem. Jo crec en la ciència i en la raó. També crec en el simbolisme. I no tinc res en contra de les religions pacífiques o de les creences basades en el respecte mutu.

Però quan els "creients" et surten que "si escopeixes merda des d'un bloc", que "ets un ignorant", "que no tens ni idea i que t'informis", el que estan dient és que ells estan en possessió de la veritat i tu no. I aquí s'acaba tota discusió raonable. Perquè discutir racionalment en aquests termes, esdevé del tot impossible.

Jo he demanat que es respecti un símbol com és el monòlit de la plaça dels Herois, que no va ser concebut com cap obelisc pletòric de línies de força i d'energia, sinó com un record a uns combatents. Ens pot agradar o no, però no ho desvirtuem.

Si voleu fer un acte a favor de la pau, la meditació o el que sigui, teniu tot el dret a fer-lo, però de la mateixa manera que jo no em posaré a la porta de casa teva a tocar una gaita a les tres de la matinada -perquè et podria molestar- també us prego que deieu el monòlit dels Herois en pau. Tant costa d'entendre?

Re, home, re

S'apropen les eleccions municipals i molts de vosaltres us preguntareu qui les guanyarà i fins i tot què faran els futurs guanyadors quan arribin al poder. Doncs sense tenir cap bola de cristall, us ho puc dir ràpidament què faran: res.

No perquè no vulguin, és clar, sinó perquè les arques municipals estan més buides que un rebost després que hi hagi passat una plaga de rates. A més a més, tenim un nivell tal d'endeutament, que els propers dos anys no podrem demanar ni un euro als bancs. Això comptant que hi hagués algun que ens els volgués deixar.

Amb aquesta situació, em pregunto: calia fer tantes places noves, en un parell d'anys? No es podien haver espaiat una mica més? Per què tanta plaça nova, d'estètica força discutible i tan pocs arranjaments de carrers i carreteres, que foten pena amb la de sots que tenen?

No hauria estat millor deixar alguna cosa a les arques municipals? Doncs sembla ser que no. L'important era gastar-s'ho tot. En la línia ja iniciada per les administracions d'en Joan Carretero, no s'ha mirat pel futur i s'ha tirat pel dret, sense preveure res ni pensar les coses seriosament.

Els propers inquilins de l'Ajuntament, siguin els mateixos que porten ocupant la casa de la Vila des de fa vint anys, siguin uns altres de nous, no tindran marge per fer res. De fet, gairebé podríem prescindir de l'Ajuntament els propers dos anys, que almenys estalviaríem uns bons calerons en personal.

En fi, serà el que hagi de ser, però si algú espera canvis, ho té magre, perquè els canvis solen requerir calés i no n'hi haurà durant una bona temporada. Doneu-li les gràcies als darrers gestors, que tan bé han tractat els nostres diners i el nostre patrimoni...

18 d’abril 2011

Deixeu en pau l'obelisc de la plaça dels Herois!

Durant molt de temps he vingut callant davant d'alguns fenòmens peculiars que ha patit la Vila. Em refereixo a tota aquesta "moda" tan "moderna" de les pseudociències, les pseudoteràpies alternatives, les energies i les sortides a llocs màgics.

En principi, res a dir, tot i que no ho comparteixo en absolut. Cadascú pot creure en allò que vulgui. Com si voleu creure en el nan que apaga el llum de la nevera quan es tanca la porta. Fins aquí, llibertat d'expressió i llibertat de creença.

Però quan determinades pràctiques i creences es fan públiques i a sobre reben el suport de les autoritats municipals, que en teoria ens han de representar a tots, llavors és quan s'ha de filar més prim.

He quedta sobtat que aquest darrer cap de setmana, un grup de persones suposadament adultes han fet un "ritual" davant de l'"obelisc egipci" (sic) de la plaça dels Herois per no sé quina bestiesa d'energies i tal.

Per favor, ja n'hi ha prou! L'obelisc dels caiguts és un símbol polític i històric, -i no té res d'egipci- no és un símbol religiós. És un homenatge als caiguts a les guerres carlines defensant la Vila i crec que és un insult a la memòria dels nostres avant-passats fer aquestes bestieses emprant-lo com a base d'un suposat cerimonial que serveix per ves-a-saber-què.

Sisplau! Una mica de seny! Si voleu fer rituals, us munteu una piràmide i us poseu a sota en rotllana, però deixeu en pau els símbols de la Vila que són de tots i no jugueu amb coses que ofenen la memòria popular.

Clar que per a vosaltres, l'única cosa sagrada són els vostres símbols i la vostra xerrameca. Els símbols dels altres no cal respectar-los, cosa que demostra quin tipus de persones sou. Vosaltres que reclameu tolerància, sou els més intolerants de tots.

El que més em dol és que el mateix Alcalde de la Vila, el Sr. Planella, beneís aquests actes i els tolerés. Es nota que s'acosten les eleccions i que cal esgarrapar vots d'on sigui. Això sí, no patiu, que per divendres sant el veurem al darrere de la processó, amb el cap cot i cara de compungit, per veure si pot esgarrapar uns quants vots més dels devots catòlics. Tot se val en nom del poder, pel que sembla.

11 d’abril 2011

Pedres revaloritzades

A poc a poc, els municipis cerdans van descobrint que això del patrimoni cultural és quelcom més que quatre pedrots antics. A Llívia, s'ha signat un projecte de recuperació de les restes del castell del puig entre l'Ajuntament i el departament de patrimoni de la Diputació de Girona.

La idea és fer visitables les runes del castell, que de bell antuvi devia ser imponent i que va ser edificat amb una clara intenció política de fer veure que Llívia continuava essent la capital de la Cerdanya, cosa que ja derivava dels temps romans i possiblement d'abans, i tot.

A Puigcerdà, avança a bon terme la reconstrucció de l'estàtua del brigadier Cabrinetty, impulsada per la societat civil. Si bé, inicialment, va semblar que el projecte no arribaria a bon port per la lentitud amb què arribaven les aportacions econòmiques, la implicació de més i més gent i la il•lusió col•lectiva, han fet que el projecte estigui molt ben encarrilat. Actualment portem recaptats gairebé 9,000 euros dels 12,000 que s'han de recaptar per part de la societat civil.

Bolvir continua desenvolupant el projecte del Castellot, pendent de possibles aportacions públiques i privades i altres municipis, com Ger o com Bellver, també se sumen a mirar de desenvolupar projectes lligats al turisme i al patrimoni.

Sembla ser que hem hagut de patir una crisi econòmica brutal i un aturament gairebé total de la construcció per què molta gent se n'adonés que hi ha altres possibles fonts de desenvolupament diferents del totxo i que l'explotació racional del patrimoni cultural és una d'elles.

05 d’abril 2011

On és la frontera?

Estic una mica fart de tanta xerrameca transfronterera. Que si l'hospital, que si trobades, que si pim, que si pam. Per mi, el transfronterisme fa dies que va arribar al seu màxim, amb el tractat de Schengen i el desmantellament dels controls fronterers -és un dir- a la frontera franco-espanyola.

El fet que els ciutadans espanyols puguem anar a Font-romeu amb tota tranquil•litat i que els ciutadans francesos puguin venir a Puigcerdà, per exemple, és senyal que la cosa funciona. Si li afegim que tenim una moneda comuna i que el tràfic de mercaderies i de persones és cosa normal, crec que poca cosa més es pot demanar.

Però hi ha gent entestada a reivindicar no sé ben bé què. Algú es pensa seriosament que algun dia França li retornarà a Espanya (o a Catalunya) l'Alta Cerdanya? És evident que no. Llavors, què es pretén, exactament?

Els cerdans no necessitem de la reivindicació constant per sentir-nos cerdans. Ja ho som. Alguns, han renunciat al català i parlen francès, però no per això deixen de ser cerdans o catalans, encara que potser es perden un aspecte important de la cultura comuna.

Però voler forçar la màquina i fer estructures híbrides que no serveixen absolutament per res, com hospital transfronterers o instituts transfronterers al final ens passarà factura. De fet, França ja ha deixat clar que si un nen neix a l'hospital "transfronterer" considerarà per sempre que ha nascut a l'estranger i tindrà el mateix tracte que si hagués nascut a Barcelona.

Amb la mort tampoc hi ha més sort, i s'aplicaran els protocols de trànsit internacional de cadàvers. Quin francès amb una patologia important voldrà operar-se a l'hospital de Puigcerdà sabent que si té la mala sort de morir-se la seva família haurà de passar un calvari per poder-lo enterrar a França?

D'altra banda, no se m'acut una cosa més absurda que un institut transfronterer, ben pensat. Amb dos sistemes educatius molt diferents i força incompatibles, seria una olla de grills monumental. Com ho serà l'Hospital.

Hi ha moltes coses a fer per "unificar" la comarca des d'un punt de vista cultural, econòmic i polític, però en aquest país tenim una certa tendència a començar la casa per la teulada. Ja s'ha aconseguit molt i val a dir, que sense que els actors del territori hagin tingut paraula.

Potser és això. Potser hi ha unes ànsies de protagonisme enormes per part d'alguns que veuen com no se'ls té en compte i llavors han de dir-la ben grossa per sortir als diaris. Una llàstima, perquè d'aquesta manera se'ns en va tota la força per la boca i a l'hora de la veritat, poca cosa aconseguim.

D'altra banda, és molt evident que hi ha una gran asimetria entre el costat espanyol i el francès pel que fa a interès per aquest pancerdanisme. Al costat espanyol, sembla que l'interès hi és (clar que després cadascú escombra cap a casa seva), però al cantó francès, és cosa d'una minoria.

Així, mentre no hi hagi un clam popular, especialment del costat francès, serà molt difícil de construir aquest pancerdanisme que, llavors sí que s'hauria de traduir en estructures comunes. No abans.

Decepció

Seré breu: ahir vaig voler estrenar l'ascensor del Museu. No funcionava. Sense comentaris.