05 de juny 2020

L’avantsala del feixisme


Darrerament, i molt especialment durant aquesta pandèmia en què vivim, he pogut veure un augment més que notable de les crítiques envers la classe política. Ho trobo força preocupant.

Per començar diré que la classe política, per anomenar-la d’alguna manera, no és un tot homogeni, sinó més aviat un totum revolutum, una barreja formada per bones persones, males persones, gent altruista, gent interessada, gent amateur, polítics professionals, persones amb una certa experiència en altres camps diferents de la política i d’altres que sempre han viscut de la política, gent de ciències, de lletres o sense gaires estudis…

Ja veieu que es tracta d’una representació diversa, com la societat que l’escull i a la qual representa, ens agradi més o menys.

El que em preocupa és aquesta tendència a satanitzar tot el relacionat amb els polítics, com si tots fossin corruptes o ineptes, quan hi ha de tot. És més, si la gran majoria fossin inútils o corruptes, el país s’ensorraria. No és així.

Quan es confecciona una llista electoral, costa moltíssim trobar gent que vulgui presentar-s’hi i no dic ja anar al capdavant, tirant del carro. La política té molt mala fama i, al final, la gent prefereix quedar-se còmodament a casa seva i que tirin del carro uns altres. És molt còmode no “embrutar-se” les mans. Ja ho diuen: “Treballar pel comú, no fa content a ningú”.

Els mateixos que després no tindran cap inconvenient ni escrúpol en criticar a tort i a dret els que han decidit fer el pas de servir la cosa pública, fet que faran millor o pitjor, en funció de circumstàncies canviants i tot sovint molt adverses.

Amb això no dic que no hi hagi inútils, interessats o corruptes. És evident que hi són, però també tinc clar que no n’hi ha molts més que en altres llocs de la societat, com al sistema educatiu, a l’empresa, al món organitzatiu o en multitud d’altres indrets. Potser n’hi ha més, perquè aquest tipus de persones solen sentir-se atretes per la fama, el poder i els diners.

Però em preocupa la tendència de posar-los tots al mateix sac. Finalment, és una característica de les societats populistes, dominades per tendències feixistes que se n’aprofiten del descontentament popular per créixer i prosperar i que, per descomptat, són un dels pitjors càncers socials que existeixen.

La democràcia no és un sistema ideal. Té molts defectes. Però prefereixo tots els seus defectes que no viure en una dictadura, per moltes promeses falses que em vulguin fer. Però la democràcia es defensa cada dia i cal que la gent sigui demòcrata per tal que una democràcia funcioni. I això és feina de cadascú.

És molt còmode donar-li les culpes als altres quan hom ha dimitit com a bon ciutadà i prefereix escudar-se en corrupcions, inutilitats o lluites partidistes estèrils d’alguns membres de la classe política. Qui estigui lliure de tota culpa, que llanci la primera pedra.



2 Comments:

At 4:40 p. m., Anonymous Jordi said...

La culpa es de tothom, excepte meva.

 
At 11:18 a. m., Blogger Joana said...

La gent som com som. Desagraïts, tots molt demòcrates, però només si és el que ells diuen i sense reconèixer mai una culpa. Ara que la gent té por, això encara es posa més de manifest.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home