29 de març 2016

Morts de gana



Aquesta setmana santa, un amic meu, que anava conduint en cotxe per Llívia, mentre s’esperava a l’entrada d’una rotonda va haver de fer front les presses d’un conductor forani. El conductor el va començar a increpar i li va arribar a dir una d’aquelles frases lapidàries:

-       Sort en teniu de nosaltres, que si no, us moriríeu de gana.

Evidentment, es tracta d’una opinió particular d’una persona en una situació de tensió, però per desgràcia es troba força estesa entre certs elements que ens visiten i que es pensen que vénen a perdonar-nos la vida.

Són els mateixos que es colen a les cues, que no tenen un minut d’espera per res, que si et pares comencen a tocar el clàxon, que si et descuides, t’atropellen en un pas de vianants i així successivament.

Sort en tenim d’ells que vénen a gastar-se els calerons a casa nostra i nosaltres, rudes i orcs de muntanya, no els tractem amb el servilisme que ens exigeixen. Pobre gent, si és que no ens els mereixem!

A fi de comptes, què faríem sense ells i les enormes quantitats de diners que es gasten al Carrefour… de Barcelona, que és més barat. Què en faríem si no entressin a les nostres botigues a remenar-ho tot per després dir que ja ho compraran a Barsalona (amb a ben oberta) que està més barat.

En fi, que Déu els tingui on vulgui menys al rebost de casa meva…

21 de març 2016

Un nou blog de cuina cerdana



Avui us parlaré d’un blog cerdà de recent factura. Es tracta de El Gormand de Cerdanya, del bon amic Alfons Mills i Munt.

El blog ens parla d’experiències culinàries a diferents restaurants de la Cerdanya, tals com quin tipus de cuina hi ha, la relació qualitat-preu, l’ambient, la qualitat del dinar, el servei, etc.

Crec que es tracta d’una molt bona idea que pot servir a la gent que vol provar noves experiències o, simplement, anar a dinar o a sopar a algun lloc diferent, com una guia útil per triar i remenar.

Actualment hi ha dues entrades, però sé que l’Alfons en té preparades moltes més i que amb el temps les anirà pujant al seu blog.

Des d’aquí, desitjar-li que tingui èxit en aquesta iniciativa i que no s’enemisti amb gaire gent per ser massa sincer.

15 de març 2016

Espais verds



Dissabte, dia 27 de febrer es va inaugurar el nou parc d’Age. Crec que és un fet que potser ha passat desapercebut però que és una bona notícia, per Age, per Puigcerdà i per la Cerdanya en general.

Per què dic això? Durant molts anys, en època de bonança econòmica, la major part dels municipis cerdans s’han gastat els diners que no tenien per fer obres desproporcionades, com grans pavellons poliesportius infrautilitzats i que després no s’obren perquè costen molt de mantenir. En tot cas, els fem servir a l’estiu, quan arriben els de la segona residència, no sigui que protestin.

Crec que caldria haver invertit molt més en espais verds i de lleure com és el cas dels parcs d’Age i Vilallobent. És cert que calen locals socials, però de vegades ens passem. Si no, només cal passar-se per Prullans i veure que tenen dos locals socials, un d’enorme, que mai no amortitzaran socialment. I Prullans no és el cas més sagnant.

També s’han fet espais verds, però pel general, solen ser l’excepció. Un cas interessant va ser la recuperació a Bellver de les basses de Gallissà, posteriorment deixades de la mà de déu i actualment un altre cop rehabilitades.

Per això trobo bona notícia que es vagin millorant parcs i jardins, perquè vivim en una comarca de muntanya i el que necessitem són més arbres i més flors i menys ciment, tot i que aquest darrer sigu més fàcil de mantenir.

10 de març 2016

Herències enverinades



Ara ens assabentem per la premsa que la justícia ha fallat en contra de l’Ajuntament de Puigcerdà en l’assumpte de la demanda interposada pel Supeco (Carrefour) per la denegació de l’ampliació del pàrquing i la instal·lació d’una benzinera a canvi de fer una generosa donació per poder sufragar l’ascensor inclinat de Puigcerdà, a l’època de l’administració Carretero.

Com que la justícia és tan lenta en aquest país i la cosa s’ha anat demorant i demorant, ara, més de deu anys després dels fets, ens trobem amb què Puigcerdà ha de pagar més de 600.000 euros a Supeco (Carrefour) en concepte d’indemnització. I tots tan contents.

Els responsables d’aquests fets ja no es troben a l’Ajuntament. De fet, ja no es troben gairebé ni a la política i no se’ls poden demanar responsabilitats de cap tipus. Mentrestant, una administració municipal sense cap culpa haurà de fer front a les conseqüències. I és clar, el poble a pagar, que per això estem.

Ho trobo realment vergonyós, però molt em temo que ens haurem d’acontentar amb això, perquè no hi ha res més a fer. No és, però, la primera herència enverinada que rebem d’anteriors administracions municipals i molt em temo que tampoc en serà l’última.

08 de març 2016

El miratge olímpic



Continuen els intents dels polítics locals de la Cerdanya i l’Alt Urgell per intentar convéncer-nos que això dels Jocs Olímpics del 2026 és la millor cosa que ens podria passar des del descobriment del foc.

Sincerament, no n’hi ha per tant. En primer lloc, no hem de confondre els Jocs Olímpics d’Hivern amb els d’Estiu. Els primers tenen una repercusió molt inferior a la dels segons.

En segon lloc, si realment volem invertir en el territori, calen uns Jocs Olímpics? No podem invertir-hi directament al tren, les carreteres o el que sigui?

En tercer lloc, a Barcelona la idea no entusiasma i fer-los sense el seu recolzament em sembla força irreal.

També es parla de llocs de treball. El cert és que les infraestructures són molt especialitzades i, en efecte, comportaran llocs de treball especialitzats… per a gent de fora de la comarca, com passa gairebé sempre en aquests casos.

L’efecte positiu, per dir-ne d’alguna manera, serà limitat i es reduirà, sobretot a la imatge. Però siguem seriosos, parlem del 2026, amb l’avançament de l’escalfament global, cada cop nevarà menys. Igual hem d’anar a buscar la neu per les proves a una altra comarca i portar-la amb camions. És aquesta la imatge que volem vendre?

Sincerament, no em fa gaire gràcia que per quinze dies de proves, acabin trinxant la poca muntanya més o menys natural que ens queda. De debò ens ho volem carregar tot per quinze dies?

I el més important: els polítics defugen la possibilitat de fer una consulta popular. Per què? Doncs perquè són conscients que no hi ha cap consens a favor d’aquests Jocs al territori i que podrien perdre-la.

Per què hi ha tant d’interès, doncs, per part de la classe política en aquests Jocs? Sincerament, crec que és una bona pregunta que algú ens hauria de respondre.