27 d’abril 2007

És la bola de cristall

Encara hi ha coses que em sorprenen de la premsa escrita. En aquest cas, he trobat una perla deliciosa a la revista gratuïta mensual De Pànxing del mes de maig, que ja ha sortit.

Resulta que parlen del Cerdà de l’Any, un guardó que es lliura dissabte dia 28 d’abril (demà al vespre) al Casino Ceretà, amb posterior sopar a l’hotel Bellavista de Bellver. Enguany, el guardó ha recaigut merescudament sobre en Quim Bosom, molt conegut a Puigcerdà i a Guils. Fins aquí tot correcte.

Però és que De Pànxing va més enllà. Suposant que la revista correspon al número d’abril, ens parla de l’acte del Cerdà de l’Any com si ja hagués passat. Fins i tot diu qui “va assistir” i que “va ser un gran èxit”. Per favor! Quines penques! Això no és periodisme ni és seriós.

Com pot una persona dir que un acte que encara no ha succeït ha estat tot un èxit? I si no ho és? I si alguna de les persones que tenen anunciada la seva presència no hi pot anar a darrera hora? I si –preguem per a que no- s’ha de suspendre l’acte a darrera hora pel motiu que sigui?

Però res d’això sembla preocupar al redactor de la notícia, perquè ell té un artefacte del qual la resta de mortals no disposem: d’una bola de cristall per poder veure el futur. Ell ha albirat el destí dins de la bola i ha vist, amb tota claredat, que l’acte del Cerdà de l’Any d’enguany ha estat tot un èxit.

Des d’aquí li voldria demanar si em pot fer un favor, senyor popietari de la bola de cristall: tindríeu l’amabilitat de passar-me la combinació guanyadora de l’Euromillón d’aquesta setmana? És que em faria il·lusió que em toqués, sabeu?

Clar que, deu ser una moda o un nou estil de donar notícies. Al darrer full d’informació municipal de cultura, s’afirmava taxativament que a les activitats que s’organitzarien al llarg del dia per als nens, aquests es divertirien d’allò més. Caram! Més gent amb bola de cristall. Hauré d’aconseguir la meva. Potser en regalen en algun lloc i nosaltres no ho sabem. Ho haurem d’esbrinar.

26 d’abril 2007

Ja tenim piràmide

I jo que pensava que tindríem una campanya electoral molt sosa i tranquil·leta per aquestes municipals i sembla ser que la cosa s’anima s’allò més bé. Acaba de caure en les meves mans un fulletó informatiu del grup Independents Puigcerdà encapçalat electoralment per en Toni Bustamante.

El fulletó és molt maco i a tot color i conté alguna proposta molt interessant com la fer una línia de bus regular al municipi. Però també inclou una proposta que podríem catalogar com de faraònica en el millor dels casos i surrealista si fóssim més realistes.

Es tracta d’una proposta per solucionar el problema endèmic d’aparcament de la Vila consistent a fer un pàrquing subterrani… a sota de l’estany! Bé, no criticaré gaire la proposta en si mateixa. Només faré un parell d’apunts:

- Si el pàrquing SABA té espatllat quasi sempiternament l’ascensor perquè té filtracions quan plou, no m’imagino com serien les filtracions d’un pàrquing situat a sota de l’estany. En fi, que acabaria essent el viver de gírgoles més car del planeta.

- No em vull imaginar el cost en temps i en diners que aquesta obra faraònica suposaria. Realment s’han mirat el tamany de l’estany? No és per res, però és immens! Ja posats, fem unes quantes plantes més i tot puigcerdanès tindrà la seva plaça d’aparcament assegurada de per vida!

No, de debò, no és possible que cap persona seriosa amb dos dits de front es pugui creure que això va de debò. Ara, reconec la genialitat del fulletó. De bon segur que se’n parlarà molts dies (i molts anys, també!) i per un grup d’independents, la publicitat ho és tot. Els partits la tenen més o menys assegurada, però quan acabes d’arribar, t’has de fer un lloc com sigui. Vaja, allò tan famós de “que parlin de mi, encara que sigui malament”.

El que espero és que ningú no es prengui seriosament el projecte, perquè si no, ja m’imagino la pobra Vella de l’Estany, canviant el seu tradicional vestit amb gipó per un uniforme del pàrquing…

23 d’abril 2007

Sembla ser que ens sobren els talents

Avui surt en premsa una notícia que m’ha deixat garratibat. El campió del món i d’Europa d’esquí de muntanya, en Kilian Jornet, ha decidit que l’any vinent es nacionalitza italià. El motiu? Doncs que aquí rep una beca de 4000 euros anuals (quina passada, 333 euros/mes! Això no arriba ni al salari mínim) i a Itàlia, a més dels 1200 euros mensuals, té el futur assegurat quan acabi la seva carrera esportiva.

Què faríeu vosaltres? Suposo que o deixar-ho córrer o, si voleu continuar amb el vostre esport, fer el mateix. Tant és així que altres esportistes de la mateixa fornada s’estan plantejant fer exactament el mateix. Olé!

Senyors responsables de l’esport d’aquest país de pandereta, on sou? Quan cobreu vosaltres per promocionar l’esport i evitar coses com aquestes? Teniu vergonya o com diu la dita, era verda i se la va menjar un burro? O és que només teniu ulls per promocionar uns quants endollats incapaços de obtenir cap títol?

No ho sé pas, de debò. Nosaltres ja podem anar pagant impostos, que després veiem com els nostres esportistes, científics i fins i tot artistes han de marxar a guanyar-se les garrofes a altres països. Ai, en quin país tan meravellós que vivim. Com m’agraden les soflames patrioteres d’alguns, que s’embolcallen amb la bandera –la que sigui, ja no vindrà d’aquí- i tenen grans paraules com “nació”, “pàtria” i bla bla bla.

Però quan ho han de demostrar, en el dia a dia, permeten que passin coses com la del Kilian. De debò, ara s’apropen les municipals. Em miraré amb lupa l’apartat d’esports dels diferents partits. I quan llegeixi alguna cosa del tipus:

“…i promourem els nous talents esportius…”

em moriré del riure, veient com van les coses en el món real. Senyores i senyors de la poltrona, desperteu o aviat viureu en un desert de talents. Potser és el que voleu: que només hi resti gent grisa, sense cap mèrit, fàcil de manipular. Si és així, aneu pel bon camí. Quin fàstic!

18 d’abril 2007

I poso barreres de vidre en filera…

Fa unes setmanes ja que a la N-260 han posat unes barreres laterals (quitapors) al llarg de quilòmetres. Suposo que s’apropen les eleccions i les diferents administracions han de justificar què fan amb els nostres impostos i els partits polítics que les controlen volen posar-se les corresponents medalletes.

Però hi ha un cosa que no acabo d’entendre: calia? Vull dir, ara que els motoristes han fet notòria pressió per sensibilitzar tothom que aquest tipus de barreres són molt perilloses per a ells i que en alguns indrets ja s’estan substituint per d’altres amb menor risc, per què en posem a tort i a dret a la N-260? Quin sentit té?

A més, s’han posat barreres en indrets on no hi ha el més mínim perill en cas de sortir-se de la carretera. En canvi, circules per segons quines pistes de muntanya –com la que duu als estanys de Meranges- i jo, particularment penso, que unes quantes barreres estarien allà molt ben ficades. Encara que fossin de fusta.

Suposo que és un exemple més del malbaratament de recursos. Després necessitarem barreres o el que sigui i no hi haurà calés perquè ens els hem polits blindant la N-260 des de Puigcerdà fins a Bolvir i més enllà de manera totalment innecessària.

No hi ha ningú que controli aquestes coses? Qui vigila als vigilants? (Quos custodiet custodios?). Pel que es veu, ningú. Cada administració fa allò que li ve en gana. Sobre tot aquelles com els consells comarcals o les diputacions que no han estat escollides per sufragi directe i que, per tant, no han de retre explicacions als ciutadans de manera directa.

03 d’abril 2007

El 50è Aniversari dels Tractats de Roma

Acabem de celebrar fa pocs dies el 50è aniversari dels Tractats de Roma, origen de la Comunitat Econòmica Europea, actual Unió Europea. Ha plogut molt des de llavors. Espanya i Portugal s’hi van incorporar l’any 1986 i moltes coses han passat també d’ençà.

Per la nostra comarca, la Cerdanya, tradicionalment isolada i partida en dues administracions estatals i quatre de provincials/cantonals, comunitat típica de frontera, l’arribada de la Unió Europea ha representat tota una revolució a les nostres vides. La desaparició de la frontera –en tots els aspectes- i la moneda única –l’euro- ha trencat tots els motlles que havien estat vigents durant segles.

Però no només han canviat qüestions econòmiques o socials. Podem veure com molta gent d’aquest costat de la ratlla s’ha fet cases i viu al costat francès perquè encara resulta molt més econòmic que al costat espanyol. Tanmateix, amb el nou projecte d’Hospital Transfronterer, ha posat dues administracions tan diferents com la francesa i la catalana i serà un referent europeu i pioner d’aquest tipus de projectes.

Tampoc perdem de vista que l’aigua de Puigcerdà prové de França i està garantida per un tractat internacional molt antic.

La nostra comarca s’ha beneficiat i esperem que es beneficiï durant molt de temps del fet fronterer i, en aquests moments, de la debilitat del fet fronterer. D’altra banda, gràcies a la Unió Europea molts projectes de cooperació interestatal que abans eren impensables, s’obren camí a poc a poc.

Sóc un europeïsta convençut. No crec en una Europa superburocratitzada ni en l’Europa dels estats. Crec en l’Europa dels pobles, en la dels ciutadans, en la de les ciutats i municipis, en l’Europa cultural i la de les llengües. I tant de bo aquest sigui el camí que emprengui Europa en el futur.

Després del fracàs d’una constitució el text de la qual provocava maldecaps fins i tot als juristes de com n’era d’incomprensible, suposo que s’imposa tornar a les arrels del projecte europeu, a les arrels de la voluntat popular per poder construir un espai comú on tothom s’hi senti còmode. Aquesta és l’Europa en la qual jo crec.