Tot per al Pirineu però sense el Pirineu

La Generalitat de Catalunya ha decidit iniciar un pla d’ajuts destinat als municipis de menys de 500 habitants per tal de posar en contacte els propietaris d’habitatges deshabitats i en males condicions, amb possibles interessats d’anar a viure en aquests pobles, així com unes línies d’ajuts per restaurar els immobles.

 

Novament, estem davant d’un d’aquells casos de bones intencions dels quals n’està farcit l’infern. Està molt bé això de portar gent de la ciutat als pobles, fins i tot d’invertir-hi calés públics, però de què servirà a mitjà i llarg termini?

 

La major part d’aquests pobles no tenen escola, ni gaires serveis, per no tenir, molts no tenen ni botiga, ni bar ni forn de pa. Els seus habitants s’han de traslladar al poble veí més gran per poder gaudir d’un mínim de serveis.

 

Ja no parlem d’antenes 5G o de fibra òptica. De vegades, hi ha problemes amb la llum o amb l’aigua. O amb la neteja de la neu a l’hivern. O amb les esllavissades després de les pluges de la tardor.

 

Crec que és una mesura electoralista per fer veure que ens preocupem molt del camp, assegudets des d’un despatx de la ciutat, però sense haver de trepitjar gaire el territori.

 

Insisteixo: la idea de fons és bona, o almenys a mi m’ho sembla. Però ha d’anar acompanyada de moltes més mesures inversores. Tenim els diners? Doncs no, això és prou evident donades les actuals circumstàncies.

 

És evident que aconseguir habitatges nous en unes condicions mínimament acceptables, especialment per gent jove i de mitjana edat, a les zones de muntanya és molt complicat. No es poden fer servir els mateixos sistemes que a les ciutats o d’altres poblacions rurals més importants.

 

Recuperar immobles en desús o fins i tot ruïnosos pot ser una bona mesura i generarà riquesa a l’àrea local. Però si la gent un cop instal·lada no pot tenir un mínim de qualitat de vida, sense estar-hi acostumats com la resta de veïns, al final agafaran el tot terreny i marxaran cames ajudeu-me cap a la ciutat.

 

Quan els seus fills hagin d’estudiar i la universitat més propera estigui a cent cinquanta quilòmetres, què faran? O l’hospital més proper.

 

Tot això ho patim endèmicament els habitants de les zones de baixa densitat demogràfica i a sobre de muntanya. Ens hi hem hagut d’adaptar. Però aquest procés d’adaptació no és senzill i no tothom hi està avesat. Per tant, cal cercar solucions integrals.

 

Si volem que Catalunya sigui quelcom més que cinc o sis àrees metropolitanes, i la tercera part del país estigui mínimament habitada, cal invertir-hi més i cal pensar-hi més quan es fan les lleis i les normatives. I per descomptat, cal escoltar el territori i tenir-lo més en compte quan es fan plans per al territori.