La puntualitat

Una cosa que em toca especialment el voraviu és la gent impuntual. No els suporto. Alguns n’han fet fins i tot una senya d’identitat, d’això de ser impuntuals. O no els importa o fins i tot els fa gràcia.

 

Però el fet és que qui et fa perdre allò que és més valuós que l’or: el temps, és que no et valora gaire com a persona. També pot passar simplement que siguin despistats, que d’aquests també n’hi ha, però algú els hauria de dir (ara ho faig jo) que és de molt mala educació arribar tard als llocs i que, a sobre, t’hagin d’esperar.

 

Perquè, és clar, si vols arribar tard a una conferència o al cinema per veure una pel·lícula, és el teu problema. Tu t’ho perds. Però si quedes amb algú i aquest ha de perdre el temps, el seu preuat temps, llavors és un altre tema.

 

En aquests cops, penso que podria estar amb la meva família o els meus amics, llegint, o simplement tocant-me allò que no sona, però no, has d’estar esperant la persona impuntual. I si a sobre afegeixes nocturnitat, soledat o inclemències meteorològiques, la cosa encara empipa molt més.

 

Diuen que els alemanys i els britànics són molt puntuals. No sé si és cert, però si ho és, explica moltes coses del seu èxit general. No es tracta d’arribar mitja hora abans als llocs. Amb cinc minutets n’hi ha prou. De vegades, si hi ha trànsit i has d’agafar el cotxe o un transport públic, encara has de sortir més d’hora. I si arribes massa aviat, sempre pots anar a “matar el temps” o “fer temps” (quina expressió tan deliciosa!) fent un cafè o xerrant amb algú que, com tu, hagi estat massa puntual.

 

Passa una mica també el contrari: aquelles reunions que encara que comencin puntuals, s’eternitzen, perquè algú decideix donar-li voltes i més voltes. Si no hi ha res més important a tractar, matem-ho! I s’acorda amb antelació fins quan durarà com a molt la reunió i es mira de respectar-ho.

 

Després, aquells que han arribat tard solen ser també els que s’aixequen de la taula més tard. És com si tinguessin el sentit de la temporalitat avariat. Com si el pertinent circuit mental que controla el temps, el tinguessin adormit o fora de servei.

 

En fi, que la puntualitat és un signe d’educació i de civilització, tot i que com deia un professor meu, la seva manca és un costum “d’aquests pobles meridionals” entre els quals ens hi comptem.