03 d’abril 2020

Ètica i Coronavirus


De vegades es planteja la Filosofia com una mena de torre d’ivori habitada per unes persones, els filòsofs, ocupats en elucubracions més o menys complicades i totalment fora del món. Però res més lluny de la realitat.

La Filosofia i una de les seves branques, en concret, l`Ètica té una importància capital en aquests temps foscos que corren de la pandèmia que ens té a tots preocupats. M’explicaré.

Un dels problemes que es comencen a donar als centres mèdics és la saturació. Això fa que hi hagi més pacients dels que es poden atendre en condicions. No hi ha respiradors, ni cambres d’aïllament, ni material estèril, ni res en suficients quantitats. I això, pot arribar a plantejar un problema ètic terrible anomenat triage (triatge): el metge es pot trobar amb la immensa responsabilitat d’haver de triar qui se salva i qui no.

Això ja passa en altres circumstàncies de la vida, però ara es pot veure agreujat i l’Ètica s’ho planteja dins dels seus termes. Evidentment, tota vida és preciosa i tothom hauria de ser atès, però què passa quan això és impossible? Quan els recursos són limitats i algú -sigui qui sigui- ha de prendre la terrible decisió sobre la vida i la mort?

Qui se salva? Si hem d’escollir entre una persona jove i una gran, què fem? O si hem d’escollir entre salvar tres persones que requereixen cadascuna de relativament poc tractament o una està molt pitjor i requereix unes cures molt més intensives?

L’Ètica ha tractat de respondre a preguntes com aquestes al llarg de la història i em penso que no s’ha acabat de sortir-se’n mai del tot bé, perquè les vides humanes es poden quantificar, això està clar, però s’han de quantificar? És acceptable?

Als anys quaranta, els nazis van realitzar una sèrie d’experiments terribles de tipus mèdic, que eren veritables salvatjades. Suposo que us sonarà el nom del doctor Mengele. Quan el règim nazi va caure, els metges es van plantejar què fer amb aquelles dades experimentals que s’havien obtingut amb tant de sofriment i de vides.

D’una banda, eren unes dades obtingudes amb mètodes indignes i intolerables. D’altra, podien salvar vides. Finalment, es va decidir -de manera qüestionable, això és cert- destruir-les i no fer-les servir. Va ser una decisió difícil.

L’Ètica ja té aquestes coses. La Filosofia no és una disciplina per plantejar jocs de saló o per discutir sobre hipòtesis més o menys entretingudes. Que també. És sobretot una disciplina del saber molt útil, alhora que molt complicada on no hi sol haver respostes senzilles ni directes. Aquests temps que corren, ens posaran novament a prova. Haurem après les lliçons del passat per no incórrer en els mateixos errors o l’única lliçó de la Història és que mai s’aprèn res de la Història? El temps ho dirà.



1 Comments:

At 11:51 a. m., Blogger Joana said...

El temps ho dirà. Ara toca per molts fer demagògia, ser "sensiblerus" i quan ens deixin sortir, no sabran ja que és la ètica ni el ser solidari. Tenim memòria de peix de vegades, quan ens insteressa.

 

Publica un comentari

<< Home