30 d’agost 2010

Places de disseny

Ja tinc constància d'almenys un parell d'actes que no s'han fet o que han vist alterats els seus recorreguts per culpa de la dèria aquesta que tenen a l'Ajuntament que les places noves "són molt maques i no es poden embrutar".

D'una banda, el correfoc de sant Joan, que es va acabar fent, amb foguera inclosa al barri de l'estació, cosa que em sembla molt bé, sempre que no sigui perquè l'excusa va ser que es feien malbé les noves places.

D'altra banda, la polèmica que hi va haver entre alguns carrossaires de la festa de l'Estany i les autoritats municipals pel fet que no es volia que s'estacionessin les carrosses a la plaça Santa Maria després del seu recorregut perquè algunes perdien oli i tacarien les places, cosa que va motivar una certa picabaralla entre una de les carrosses i les autoritats.

A veure, que el llegir no ens favi perdre l'escriure, sisplau. D'acord que les places són noves i cal cuidar-les, però per aquest viatge no necessitàvem pas alforges. Si hem canviat unes places plenes de cotxes per unes de joguina on no s'hi pot fer res, quina mena de canvi hem fet? Què hi hem guanyat?

Això és com no voler que el nen porti els pantalons nous perquè es fan malbé quan juga. Bé, si tinguéssim pantalons vells, encaria podríem traslladar algunes activitats de lloc, però com que hem remodelat tot el centre de la Vila, ara ens trobem que totes les places són molt mones i de joguina.

Per favor! Si les places es fan malbé amb una foguera, quina mena de places hem fet? Si no es poden netejar d'una taca d'oli, amb quin material s'han pavimentat? Potser que ens ho fem mirar, però les places són del poble, no de l'ajuntament. Són l'espai públic per antonomàsia des dels grecs i més enrere, són l'àgora, són l'ànima de la Vila i s'han de poder aprofitar per fer festes i si no, adapteu-les a tal efecte i deixeu-vos tant disseny i tan poca funcionalitat.

24 d’agost 2010

La perduda skyline de Puigcerdà

Si ens apropem de nit a Puigcerdà podrem veure que hi manca alguna cosa a l'skyline de la Vila: el campanar. No és que l'hagin derruït per fer un pàrquing (cosa que a aquestes alçades ja no m'estranyaria gaire), sinó simplement que està tan mal il•luminat que no es veu fins que hi ets gairebé a sobre.

I si es veu, encara pitjor, perquè amb aquests colorets tan bonics: blau, verd i vermell, sobre tot, sembla que en comptes d'un edifici monumental hi hagi un club d'aquells que es troben per les carreteres del país i que porten el nom de "güisqueries".

De debò no podeu canviar la il•luminació del campanar? No us n'adoneu de com n'és d'espantosa? Clar que, sobre gustos no hi ha res escrit i segur que als que han decidit de posar-la els deu semblar el més fantàstic. Només em pregunto si qui ha pres la decisió final és daltònic -cosa que ho explicaria tot- o simplement té mal gust -cosa que, per desgràcia, és el més probable.

La güebonda

Sembla que la rotonda situada a la part inferior de l'avinguda del Segre ja està conclosa. Mirada de dalt, de baix o de costat té una forma tota estranya. Clar, que amb el temps que s'hi han estat per fer-la, ja poden haver estat creatius, ja. Els veïns la coneixen amb el nom de "güebonda", perquè té forma ovoïdal, tota estranya.

Bromes a part, no acabo d'entendre la finalitat d'aquesta rotonda. A veure, la idea suoposo que era limitar la velocitat dels cotxes per l'avinguda del Segre per tal d'evitar accidents, com els que s'han produït en aquella zona. Però em temo que estic equivocat.

Resulta que la rotonda serveix per frenar els cotxes que pugen, que no poden anar massa de pressa perquè surten a poca distància d'una altra rotonda i se'ls fa fer un gir del tot innecessari que complica força la circulació. En canvi, la baixada, resta barra lliure per passar a la velocitat que es vulgui, perquè la rotonda cau fora de la seva influència.

Sincerament, no sé com s'ha dissenyat la rotonda en qüestió, però potser que s'ho facin mirar, perquè per l'únic que ha servit és per eliminar unes quantes places més d'aparcament, de les que sembla que anem tant i tant sobrats...

23 d’agost 2010

Llívia conclou el seu festival d'estiu

Un altre any més hem pogut gaudir del Festival de Música de Llívia, amb solistes, orquestres de cambra i cors. Enguany, potser per la crisi, la programació i l'assistència de públic han estat una mica més fluixos, però en qualsevol cas la qualitat ha estat garantida en tot moment.

Vull memarcar especialment els dos darrers concerts: el de l'Orquestra Amadeus de Ràdio Polònia i el de l'Orquestra Mendelssohn de Budapest.

L'Orquestra Amadeus, entre altres composicions, ens va obsequiar amb una versió per a cordes dels Quadres d'una exposició del compositor rus Modest Mussorgsky. Va ser realment sorprenent i espectacular, ja que la versió orquestral sol incloure el vent i la percursió com a elements importants, i l'Amadeus se'n va sortir només amb cordes.

Així, el famós tema del Promenade sonava en un violí i el final orquestral de la Gran Porta de Kíev no desmereixia en absolut a la versió per a orquestra simfònica.

A més a més, ens van oferir tres bisos exquisits, que van concloure la llarga vetllada musical de manera apoteòsica.

Pel que fa a l'Orquestra Mendelssohn, ens van dedicar un concert exclusivament sobre peces de W. A. Mozart. A la segona part, vam poder gaudir dels sons meravellosos de la flauta d'en Claudi Arimany.

Novament els concerts de Llívia han omplert de música i pau les nits llivienques, amb l'excepcional acústica de l'església de Nostra Senyora dels Àngels de Llívia.

19 d’agost 2010

Pere Borrell

Dissabte, dia 14 d'agost va tenir lloc una interessant conferència a la Sala de Convencions del Museu Cerdà titualda: "Pere Borrell del Caso i altres artistes universals del trompe l'oeil", a càrrec de la periodista i especialista en Pere Borrell, Andrea Pascual, en ocasió del centenari de la seva mort.

Andrea Pascual és l'autora del llibre sobre Pere Borrell que fa cosa d'una dècada va editar l'Ajuntament de Puigcerdà. L'Andrea ens va oferir una conferència magistral sobre els orígens de Pere Borrell i sobre la tècnica del "trompe l'oeil", consistent en simular la tridimensionalitat a través d'una pintura.

Potser el cas més conegut de trompe l'oeil sigui el quadre que Pere Borrell va pintar l'any 1874 i que va titular "Fugint de la crítica", propietat del Banco de España i que actualment està donant la volta al món, on es veu un nen sortint del marc del quadre.

Pels interessats en la pintura de Pere Borrell, us recordo que actualment hi ha una exposició de les seves obres organitzada pel Casino Ceretà i promoguda pel Sr. Joaquim Palau, que val molt la pena de visitar.

Ilya Maximov

Diumenge passat, a l'església de Talló (Bellver de Cerdanya) vaig poder escoltar un fenomen pianístic de primer ordre: el pianista d'origen rus, que actualment viu i estudia a Barcelona, Ilya Maximov.

Ilya és un noi tímid, de vint-i-escaig anys que va néixer amb un do. En aquest cas, el de la música. Als cinc anys va ser portat a una escola per a nois superdotats en la música de Moscou i des de llavors no ha deixat de meravellar a propis i aliens.

Ilya ens va oferir un concert apassionat de diversos autors, dels quals en destacaria especialment Mussorgsky i els seus Quadres per una Exposició, que va tocar de manera magistral. Com deia una amiga meva, en alguns moments semblava que estiguessin sonant dos pianos.

Ilya ha ofert altres concerts per la comarca dins del marc del Festival Itinerant de Joves Intèrprets que dirigeix el pianista d'Oceja Philippe Argenty. Tot i que no és la tònica general del Festival, des d'aquí m'agradaria expressar la meva petició que torni a portar a l'Ilya l'any vinent, ja que crec que s'ho val.

Dóna diners el patrimoni cultural?

Divendres passat vaig poder assistir a una interessant tertúlia sota els porxos de la plaça Major de Bellver que tractava sobre la gestió del patrimoni cultural a la Cerdanya i sobre el rendiment que se'n pot extreure. La conferència-tertúlia va anar a càrrec d'Oriol Mercadal, director del Museu Cerdà i arqueòleg i de Sara Aliaga, técnica cultural del Consell Comarcal de la Cerdanya i arqueòloga també.

La principal conclusió que es va extreure és que invertir en patrimoni cultural, ja sigui arqueològic (com és el cas del Castellot de Bolvir o el Castell de Llívia), etnològic (com el Carnestoltes tradicional de Bellver), cultural, etc, sempre té un efecte de retorn sobre la població en forma de guanys positius. Ara bé, que aquest retorn sigui més o menys important i ràpid depèn de molts factors.

Per exemple, de la disposició general dels habitants de la zona. Si vénen turistes però no es creen les infraestructures adients per atendre'ls, el retorn serà molt petit. D'altra banda, encara que es disposi d'un important patrimoni cultural en condicions i s'hagi creat una infraestructura turística a l'àrea local, és evident que si no es fa una promoció adequada d'allò de què es disposa, tampoc hi haurà retorn.

Una manera d'optimitzar recursos és la creació de xarxes regionals que serveixin com a sinèrgia de recursos per oferir una marca de producte homogènia i atractiva per al potencial consumidor cultural.

Dins d'aquest marc, acabo d'assabentar-me d'una bona notícia: el Departament d'Innovació de la Generalitat de Catalunya i el Consell Comarcal de la Cerdanya ha acordat d'incloure el Camí de Sant Jaume (branca local cerdana-urgellenca) i el Camí dels Bons Homes en el Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, a fi de promocionar-los.

Sembla ser que el fet de tenir una delegació d'aquest departament de la Generalitat a la comarca serveix d'alguna cosa i permet de solucionar alguna de les mancances existents, com la de no incloure el Camí de Sant Jaume a la xarxa global catalana de camins de Sant Jaume o bé la de no incloure la Cerdanya dins de la ruta de la Catalunya comtal.

10 d’agost 2010

Sant Ermengol

Ahir per la nit vaig poder gaudir novament d'una nova representació del Retaule de Sant Ermengol, a la Seu d'Urgell. El marc nocturn del claustre de la catedral és realment romàntic i la nova il•luminació amb sistema de LED de colors de potència, un encert que enfasitza els relleus del claustre.

Una de les coses més interessants del Retaule és que et proporciona una immersió de ple a l'Edat Mitjana. Els vestits, el llenguatge, l'escenografia, les olors i la música formen un tot dirigit a transportar-nos a un passat molt llunyà, però que és la base dels temps en què vivim.

Al Retaule podem veure l'inici d'una croada, una cerimònia de nomenament d'un bisbe, miracles, escenes de vida senzilla, batalles legals pels territoris, reformes religioses o la por a la fi del món deguda al canvi de mileni. Tot això, sense moure's de la cadira i en poc menys d'una hora i mig.

Les escenes més espectaculars són les darreres: la processó fúnebre amb torxes de Sant Ermengol, el miracle de la pluja i el quadre final amb tots els personatges en escena.

A aquells de vosaltres que encara no l'hagueu vist, no perdeu l'ocasió d'anar-hi i als que ja l'hàgiu vist, penseu que de tant en tant val la pena de tornar-hi, perquè a part de les novetats que hi pugui haver, la memòria és fugissera.

Trist resta el Castellot

L'alcalde de Bolvir, el Sr. Bartomeu Baqué ha anunciat públicament la seva disposició a crear una entitat privada que pugui finançar la construcció del centre d'interpretació que havia s'anar als peus del jaciment arqueològic del Castellot, a la Corona. El motiu? Doncs que no ha trobat resposta positiva per part de les administracions a l'hora de trobar el finançament necessari.

Cal que digui que és una vergonya? Mentre es malbaraten diners públics al nostre país endollant de pressa i corrents a un munt d'amigots amb bons sous, fent cas omís de la crisi, projectes de dinamització cultural i turística com el del Castellot resten en l'oblit.

A veure, no ens enganyem: la Cerdanya no ha estat mai una terra clarament receptora d'inversions. Hem d'anar a cop d'esdeveniment (Olimpíades a la Seu, Mundials a la Molina, etc) per tal que ens millorin les infraestructures. Això quan no les hem hagut de pagar directament o indirectament entre tots, com és el cas del túnel del Cadí.

Són molt macos aquests discursos sobre l'equilibri territorial, la sostenibilitat i bla, bla, bla que fan molts polítics, però els podem llançar directament a l'oblit, perquè no se'ls creuen ni ells. Són simplement un clixé barat, massa emprat i sense voluntat real de ser aplicat. El món s'acaba als túnels de Vallvidrera. Potser al Vallès. Però més enllà, sembla que no existeix vida intel•ligent.

De fet, el Pirineu és un enorme parc temàtic, ple d'óssos i de llops, on anar a collir bolets a la tardor o a passejar una mica durant l'estiu. I és clar, a fer una bona esquiadeta quan neva. Ai la neu! Per ells no és or blanc caigut del cel ni una molèstia, sinó aigua per la conca del Llobregat de la qual beu la gran àrea metropolitana. Allò que jo en dic, la salivera hidrològica.

El Pirineu no existeix entre setmana. Sembla ser que està deshabitat. I per tant, quina necessitat hi ha d'invertir en projectes dinamitzadors? Els pocs aborígens que hi vivim ja ens espavilarem com hem fet sempre, oi? Ara, això sí, quan es tracta de pagar impostos, no ens oblidéssim pas.

En fi, que li desitjo tota la sort del món a Bolvir i el seu projecte de centre d'interpretació. Ara mateix se n'acaba de fer un a Puigcerdà, on s'han gastat un munt de milions per recordar-nos a tots que són terra de frontera. Molt agraïts. I per celebrar-ho hi faran un restaurant encobert per fer-li la competència a la resta de restaurants de la comarca. Tot pagat amb diners públics, en un context de crisi galopant.

09 d’agost 2010

Bellver i els voltors

Divendres, al capvespre vaig anar a Bellver a una interessant xerrada sobre les aus necròfagues del Pirineu: el voltor comú, el voltor negre, l'aufrany i el trencalòs. La conferència va ser impartida per l'especialista en la matèria, l'Àngel Bonada, amb acompanyament d'imatges.

Com era d'esperar, la conferència va ser molt interessant i didàctica, com solen ser totes les de l'Àngel i, a més a més, les imatges hi varen contribuir força. Tenim la sort de poder gaudir de quatre espècies de voltors als Pirineus, totes elles visibles a la Cerdanya de tant en tant algunes, i permanentment les altres.

La conferència va tenir lloc als Porxos de la plaça Major de Bellver amb força concurrència de públic. Crec que és un encert de fer aquestes xerrades a la fresca, perquè les nits cerdanes de l'agost són prou agradables encara com per poder suportar la temperatura a l'aire lliure i l'entorn és molt més agradable que no pas tancar-se en una sala.

Crec que altres municipis haurien de prendre nota de l'èxit de Bellver i fer actes similars, si bé cadascú és lliure de programar aquells actes que cregui més convenients.

Com a nota força típica, el públic. Llevat de un amic i jo, no hi havia ningú més -almenys conegut- de Puigcerdà i la immensa majoria eren "vells" coneguts de Bellver i rodalies. Molt em temo que els cerdans continuen sense desplaçar-se gaire a actes culturals a poblacions veïnes.

06 d’agost 2010

Estufes a l'aire lliure

Us heu fixat que darrerament s'ha poisat de moda d'instal•lar en les terrasses una mena d'estufes de gas amb flama per tal de caldejar l'ambient? Podria entendre-ho en un local tancat per tal d'escalfar el lloc, però fer-ho a l'aire lliure o gairebé és una manera brutal de llançar l'energia a l'atmosfera i d'aprofitar-ne una mínima part.

En una època en què els combustibles fòssils cada cop contaminen més i donen més problemes, estan més cars i contaminen més, en una època en què tots suposadament estem preocupats pel canvi climàtic global, en plena crisi econòmica, aquest malbaratament de recursos ens hauria de fer mal d'ulls a tots.

A més a més, és una simple qüestió de lògica. Si fa fred per estar en una terrassa, doncs no hi vagis i ves a un lloc tancat. Però és clar, es tracta de fer negoci i a la major part de locals, la superfície útil de negoci és molt més gran a la terrassa que s'ocupa d'espai públic que no pas a la del local pròpiament dit.

Així, si cal posar estufes, s'hi posen. Si cal posar para-sols, s'hi posen. I si calgués posar una banda de mariatxis, doncs s'hi posaria. És igual com de ridícul quedi o el malbaratament que suposi. Tot per la pela. En fi, que cadascú s'apliqui el conte.

05 d’agost 2010

Turisme sostenible

Dissabte va tenir lloc al Museu Cerdà una altra taula rodona dins del cicle del Fòrum Cerdà que organitza el Grup de Recerca de Cerdanya, sota el títol de "Una aposta pel turisme sostenible". Va ser un debat d'allò més interessant, on es van exzposar idees i xifres molt concretes i que tant de bo hagués estat correspost amb una presència major de públic, especialment del sector turístic.

Les principals conclusions a les quals es va arribar van ser les següents:

Es va considerar que l'actual model turístic ha estat prou exitós, però que potser es troba en una fase de declivi i cal potenciar alternatives turístiques com el senderisme o el turisme familiar, a part del turisme clàssic de neu a l'hivern. S’està treballant en l’adquisició de segells de qualitat, públics com “Turisme familiar” o privats com les ISO, per potenciar la marca Cerdanya lligada a uns estàndards de qualitat certificada.

Es va considerar important poder oferir una oferta turística naturalista lligada al Parc Natural del Cadí-Moixeró, que hauria d'obrir-se més al turisme, o envers el Parc Regional dels Pirineus Orientals, la definició del qual és, de moment, una mica difusa. Existeix una excepcional oferta de senders a la Cerdanya, però té l'inconvenient que hi ha una sobremarcació sobre el territori i que el manteniment dels senders és prohibitivament car per als Ajuntaments, que no en poden assumir el cost.

Es va admetre que som poc coneguts entre les agències de viatges de la resta de l'estat, però també es va dir que això passa amb gairebé totes les comarques de Catalunya en general i que s'està fent un esforç molt important per fer donar a conèixer la marca Cerdanya arreu de l'estat. Tanmateix es va explicar que les fires, tot i ser importants, tenen un cost relativament baix i que cada cop més tenen una efectivitat menor i que es treballa amb altres sistemes molt més moderns i efectius.

Segons va afirmar un dels ponents, en base a una enquesta pròpia del Consell Comarcal, va afirmar que l'ocupació mitjana de les segones residències és al voltant de 50 dies/any -i no de 15 dies/any com van fer notar des de l’audiència en base a la premsa i als anuaris existents de la Generalitat de Catalunya- i que aquest sector té un impacte econòmic molt important a l'economia comarcal (125€ per persona i dia de mitjana segons la mateixa enquesta) i per tant se l'ha de tractar adequadament.

Sobre la competència, es va fer palès el temor al potencial del Pirineu d'Osca, que pot arribar a ser una amenaça en un futur no massa llunyà i que el referent a seguir eren els models dels Alps i el Sud del Tirol.

Per part del públic assistent, amb respostes afirmatives per part de la taula, es va coincidir en la humanització de part de la muntanya i l’entorn natural, fent-la més accessible amb mitjans mecànics (telecadires, telecabines, telefèrics) per tal de preservar-la millor. També es va fer notar des del públic algunes actituds poc respectuoses i d’aïllament de les comunitats foranes en urbanitzacions i fora de la vida quotidiana dels municipis que les acullen i també del temor i la desconfiança que generen els nouvinguts entre la població local.

Pobres banderes

Cada vegada que passo per la plaça d'Europa, al costat de la Duana, he de contemplar el lamentable espectacle de les banderes de la Unió Europea. Enteneu-me, el problema no són les banderes en si, sinó l'estat lamentable de conservació en què es troben.

Per començar, no estan totes ni de lluny i alguns pals es troben en un estat patètic. Les banderes són brutes i tot plegat dóna una imatge força lamentable just a l'entrada del país per la frontera francesa.

Tenint en compte l'enorme quantitat de tràfic que circula cada dia per la rotonda on estan situades les banderes, potser que ens ho fem mirar. Si no voleu posar les banderes de cada país, substitui-les totes per banderes europees. No sé, de solucions sempre n'hi ha, però feu alguna cosa perquè donen una imatge lamentable de la Vila i del país.

04 d’agost 2010

Mirant el cel

Ahir per la nit, amb uns amics vam anar a un lloc relativament allunyat de la contaminació lluminosa cerdana per intentar veure una aurora boreal, car que hi havia una alerta d'aquest fenomen. Per desgràcia, el que no sabíem, és que l'alerta no era prou "potent" i l'aurora difícilment podia haver arribat a les nostres latituds.

Aquestes coses ja passen amb la premsa i les notícies científiques: no tenen especialistes i es limiten a reproduir allò que diuen les agències, molts cops amb poc fonament científic. Una llàstima, perquè podríem haver aprofitat el temps millor, tot i que contemplar el firmament nocturn des de la Cerdanya sempre sol ser un plaer, especialment en un dia sense lluna, com va ser ahir.

No és l'única ocasió de mirar el cel. Abans-d'ahir al capvespre, vam poder contemplar al cel un espectacular arc de Sant Martí extraordinàriament brillant, amb l'arc secundari ben visible i fins i tot un dels arcs supernumeraris, que només es veuen quan la magnitud del fenomen és prou important.

D'aquí a una setmana, tindrem ocasió de tornar a mirar novament el cel nocturn, concretament la nit del 12 al 13 d'agost, de matinada, quan tindrà lloc el màxim de la pluja d'estrelles coneguda com llàgrimes de Sant Llorenç o, científicament parlant, les Perseides.

Enguany, la lluna nova hauria de permetre una bona observació del fenomen, sempre que la meteorologia ho permeti, és clar. I és que les nits cerdanes, tot i que a l'agost ja solen refrescar, solen ser molt interessants des del punt de vista astronòmic. Us les recomano.

El Castellot, de nou

Un altre any i una altra campanya reeixida del jaciment iberoceretà del Castellot, al municipi de Bolvir. Aquest cop voldria destacar unes paraules que va pronunciar l'alcalde de Bolvir, el Sr. Bartomeu Baqué, a la conferència que sobre el Castellot va tenir lloc fa uns dies al Museu Cerdà.

L'alcalde va dir que era penós que les institucions supramunicipals com el Consell Comarcal o la Generalitat de Catalunya no haguessin invertit gairebé res en el Castellot quan es tractava d'un jaciment de primera magnitud al Pirineu, mentre que s'invertia en altres llocs governats per determinat color polític.

És una llàstima que el Castellot no hagi atret l'interès de la Generalitat, com a mínim, quan es tracta d'un jaciment amb un potencial d'explotació turística i de dinamització de la zona realment important. Però és clar, sembla ser que els interessos polítics acaben sempre interposant-se amb el sentit comú.

Des d'aquí voldria animar a l'alcalde de Bolvir i a tots aquells que creuen en el projecte del Castellot, que inclouria un centre d'interpretació in situ, a continuar insistint en el tema i també fer una crida als cerdans per tal que s'interessin per aquest monument tan singular.

Philippe Argenty

Ahir per la nit, a l'església d'Oceja, vam poder gaudir d'un recital de piano extraordinari a càrrec del pianista cerdà Philippe Argenty. Dins del Festival itinerant de música clàssica "Joves intèrprets", Philippe Argenty va interpretar al piano peces de Liszt, Rachmaninov, Chopin i Debussy, amb gran domini de la tècnica i amb una gran passió interpretativa.

Philippe Argenty és un dels meus pianistes favorits ja que, tot i la seva jovenesa, té un domini del piano extraordinari. Toca sense partitura i transmet passió en allò que toca, especialment en les peces romàntiques i nacionalistes amb què ens va obsequiar en aquest concert, algunes de les quals, de gran dificultat tècnica.

Crec que el Festival que ell dirigeix és molt interessant, perquè permet apropar la música clàssica a molts pobles cerdans que, altrament no tindrien la possibilitat, com Oceja, Angostrina, Font-romeu, però també Bolvir, Bellver o Llívia.

El fet que els concerts es facin per triplicat, permet d'anar a tots els concerts si hom s'ho proposa. És qüestió de triar el dia més adient o el lloc més proper. Des d'aquest bloc, les meves felicitacions!