03 de juliol 2020

La possible sorpresa del 2030


Ara es torna a parlar força d’uns possibles Jocs Olímpic d’Hivern al Pirineu, cap a l’any 2030. Coneguda és la meva postura sobre aquest esdeveniment. No és que hi estigui en contra, però no hi veig cap repercussió gaire positiva.

En primer lloc, dubto que ens arrangin el tren més enllà de l’anècdota, que seria una de les poques conseqüències bones d’aquests hipotètics Jocs Olímpics, que no tenen un suport gaire entusiàstic al territori.

D’altra banda, la creació d’algunes noves infraestructures em fa oloreta d’especulació urbanística de la qual ja hem tingut molt i massa les darreres dècades a la comarca. Només cal veure com està la vall i la muntanya de pletes, urbanitzacions i xalets que s’obren quinze dies l’any, però que requereixen manteniment tot l’any.

Però és que hi he estat pensant i se m’ha acudit un altre inconvenient seriós. Un dels punts suposadament forts dels Jocs del 2030 és que donarien molta visibilitat i projecció internacional a la Cerdanya.

Algú ha pensat què passarà si el 2030, com molt em temo que succeirà per una simple qüestió d’estadística, fos un any que no nevés gaire o gens, com està passant la major part dels anys de les dues darreres dècades?

Quina imatge donaríem? Doncs la d’una zona sense neu. Just el contrari d’allò que es vol vendre.

A veure, no ens enganyem: el model actual de l’esquí té data de caducitat. I no està gaire lluny en el temps. El canvi climàtic ens hi aboca de manera desesperada. Si en comptes de gastar-nos una morterada de diners en un model caduc, ens els gastem en promoure nous models més sostenibles i amb futur, crec que farem molt més bon negoci.

De tota manera, no tinc gaire esperança. D’una banda, els actors econòmics del territori no han destacat mai per tenir gaire imaginació ni ganes d’innovar. D’altra, l’Estat i la Generalitat, tampoc. Inverteixen allà on sempre ho han fet i no els demanis canvis, que el calé és molt conservador i les cadires, també.