21 de maig 2023

Mentides comunament cregudes sobre els JO d’hivern

Com que sembla que això dels Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu són com els ulls del Guadiana, que desapareixen i tornen a aparèixer, pot ser que comencem a analitzar algunes de les mentides comunament cregudes sobre aquest hipotètic esdeveniment i com afectaria la Cerdanya.

 

1.Les infraestructures que es facin, després es desmuntaran.

 

És possible. I també és possible que no. Qui ens ho assegura? Un cop fetes… mireu què va passar a Sarajevo: infraestructures oxidades i deixades de la mà de Déu. Post festum, pestum. Un cop s’han fet els jocs, ja veurem si es desmunten.

 

Després està la vila olímpica, que es faria a Super Molina o a Puigcerdà o a tots dos llocs. Això no es desmuntaria. La teoria és que es destinaria a habitatge protegit, però també qui ens ho assegura? A més: habitatge protegit a Super Molina? De debò?

 

2. Arranjaran la línia fèrria.

 

Fins i tot es diu que el trajecte Barcelona-Puigcerdà es farà en dues hores. Algú creu en miracles? En els bons temps del tren pullman, el trajecte durava dues hores i mitja a costa de parar en tres o quatre llocs, només. Molt difícil baixar d’això. L’única solució seria fer la línia nova de Vic a Puigcerdà, amb doble via. El cost seria monstruós. No es farà i menys en uns pocs anys. Si no es gasten els calés en el rodalies, que afecta milions de persones, ho faran en una línia on viatgen quatre gats, mal comptats.

 

3. Faran hotels en detriment de la segona residència.

 

La segona residència ja la tenim aquí. No la desfarem en menys d’un segle. Potser ni així. Si es construeixen hotels, el resultat serà que quan s’acabin els jocs, aquests hotels -que seran grans- entraran en competència amb els hotels actuals i rebentaran preus per omplir. Es carregaran el sector hoteler que tenim. De debò que volem canviar els hotels de famílies locals per hotels de fons internacionals?

 

4.Posaran Cerdanya al mapa.

 

Com Barcelona 92: va morir d’èxit. Tenen uns problemes amb el turisme gravíssims. Nosaltres ja patim la massificació només amb la segona residència. Volem afegir a sobre turisme massiu? No tinc res en contra del turisme. De fet, crec que els negocis locals haurien de poder viure entre setmana i no només alguns caps de setmana a l’any, però això no s’arranja amb uns jocs olímpics. Volem atraure un determinat tipus de turisme o un turisme massiu indiscriminat?

 

5.Portaran molts diners a la comarca.

 

Uns pocs dies. Que s’enduran uns pocs. La majoria de fora de la comarca. Els diners d’aquest tipus d’inversions solen generar corrupció. El COI no destaca precisament ni per la seva transparència ni per la seva honestedat. Tant interès de la classe política i dels sectors benestants en sembla sospitosa.

 

6.  Seran uns jocs sostenibles.

 

Molt! El més probable és que s’hagin de fer amb neu artificial, cosa que implica una despesa brutal d’energia i aigua (suposant que n’hi hagi: vegeu “sequera actual”; vegeu: “preu actual de l’electricitat”). Més construcció. Més asfalt. Un munt de gent a l’alta muntanya, un dels ecosistemes més fràgils que existeixen. Molt sostenible, tot plegat.

 

I no parlem que es facin en diferents seus dels Pirineus i a Barcelona. Milers de persones amunt i avall per aquestes carreteres. També, tot molt sostenible.

 

7.  Són una opció de futur.

 

Són més del mateix. Volem un canvi de model econòmic. Volem mantenir bona part del que tenim, però essent més respectuosos amb el medi ambient i afegir una nova economia, més sostenible i ecològica. Més social. Volem que els guanys econòmics es reparteixin més i no es concentrin en unes poques mans. En definitiva: volem canviar, no perpetuar l’actual model, que consisteix que la Generalitat inverteixi pilons de diners en unes poques infraestructures, algunes d’elles privades, en comptes de crear noves oportunitats de desenvolupament econòmic.

 

8.  Serviran per solucionar el problema de l’habitatge.

 

Amb l’especulació constructiva que hi haurà, qualsevol mesura que es realitzi quedarà totalment diluïda. Les promeses de destinar l’habitatge de la vila olímpica a habitatge social són això: promeses. El que passarà del cert és que tot pujarà encara més de preu.

 

9. El Govern respectarà la decisió democràtica dels pirinencs.

 

De moment, ens han furtat un referèndum -o consulta- que ja estava pràcticament convocat. No hi havia cap intenció de mantenir-se neutrals. Fins i tot el Govern va pagar anuncis als mitjans per promocionar els Jocs. No hi va haver cap mena de transparència. No se li va explicar al territori detalladament en què consistia el projecte, com afectaria el medi ambient, quins suposats guanys es rebrien, etc. A sobre, el Govern continua intentant revifar el projecte per la porta del darrere, sense soroll, a la foscor, seguint una política de fets consumats, tot i que ho neguen.

 

10. Els esportistes locals els volen.

 

Alguns sí, i altres són conscients del que se’ns ve a sobre i no estan tan segurs. Altrament, no podem fer uns jocs olímpics en un lloc només perquè uns quants esportistes els vulguin allà. Respecto molt totes aquestes noies i nois que s’esforcen dia a dia per competir i ser els millors, però això no és una excusa per trinxar un territori. De fet, si jo fos esportista, m’ho pensaria dos cops si voldria que es carreguessin el lloc on visc i entreno habitualment.

 

 

Podria continuar, però crec que us feu una idea, oi?

 

 

01 de maig 2023

El meu “cortijo”

Darrerament, a Cerdanya, alguna cosa es mou pel que fa a moviments socials i ecològics, tradicionalment adormits o directament inexistents. S’ha creat un sindicat de l’habitatge, un Ateneu comarcal a Bellver, la Confluència per una Cerdanya Sostenible… apareixen llibres que parlen i analitzen la identitat cerdana o el problema de l’asfixiant gentrificació i moltes entitats comencen a aixecar la veu davant de certes activitats més que discutibles.

 

Hi ha un cert sector, de cerdans i de no cerdans, que volen continuar munyint la vaca fins que es mori. La comarca s’omple de jardins i piscines insostenibles ecològicament. El cabal dels rius i el nivell freàtic dels pous baixa alarmantment, tant per la sequera, com per aquesta sobreexplotació dels aqüífers.

 

Els mateixos que diuen que hi ha d’haver lloc per a tothom, després es planten als seus jardins uns arbres que no tenen res d’autòctons i que consumeixen quantitats enormes d’aigua. Però el negoci és el negoci.

 

Continuem tenint motocicletes, quads, buggies, per la muntanya, passant per torrents, pel mig del bosc, per llocs protegits. Fins i tot organitzen trials i a sobre se’n vanten que passaran per rius i torrents, quan això no es pot fer. Però no passa res. Les autoritats locals miren cap a un altre costat i diuen que tot està en ordre. No cal dir que no es molesten en absolut en comprovar si realment tot està en ordre. Però no cal: després, les xarxes socials s’omplen de vídeos i fotografies d’aquests mascles alfa amb les seves motos, passant per torrents i deixant roderes, tot erosionant el territori.

 

No he entès mai quina gràcia pot tenir fer una cosa així, però, és clar, hi ha d’haver lloc per a tothom.

 

Doncs sí, hi ha d’haver lloc per a tothom, i també per aquells que critiquem aquestes activitats perjudicials per al medi ambient i que deixen només escorrialles econòmiques als llocs on s’organitzen. I també deixen molta merda. Això dit per alguns habitants d’aquests municipis, no pas per nosaltres, els “ecologistes”.

 

Fins i tot s’ha generat una certa reacció a les xarxes socials. Sembla que les nostres queixes -poca cosa, la veritat- han produït urticària en algunes vaques sagrades. Aquelles persones “d’aquí de tota la vida”. Els que s’han venut les terres als de “fora”; els que aplaudeixen la sobreedificació de la comarca, perquè molts en viuen; els que tenen la comarca com el seu “cortijo” particular, acostumats a fer el que volen.

 

Els que silencien les esquelles de les poques vaques o eugues que els queden, per no pertorbar la son dels turistes que tenen allotjats al seu establiment de turisme rural, però que després es deleixen per fer-se fotografies en un prat amb una vaca o un cavall. De vegades, cal dir-ho, no saben distingir un d’un altre.

 

La convivència entre els cerdans de tota la vida i els nou vinguts és complicada. No sempre és reeixida. De vegades els cerdans de tota la vida es queixen de les males maneres dels de fora. De vegades, els de fora, se sorprenen del poc respecte i coneixement que tenen els d’aquí per la seva pròpia terra.

 

Hi ha de tot. Jo soc d’aquí. Vaig néixer aquí i em vaig educar aquí. Vaig passar una temporada a Barcelona i després vaig tornar per establir-me definitivament aquí. No vull viure en cap altre lloc.

 

I per això, defensaré aquesta terra amb totes les meves forces. Tant m’és que els que destrossen la muntanya siguin “cerdans de tota la vida” o nouvinguts de l’àrea metropolitana. El resultat és el mateix: pèrdua de biodiversitat, contaminació, erosió, etc.

 

Crec que les entitats que conformen la Confluència ho tenen igual de clar. Han nascut noves entitats, com Cerdanya en Acció pel Clima, estrictament ecologistes, perquè hi havia una necessitat i un clam popular, com ho demostra el nombre creixent de socis -d’aquí i de fora d’aquí. I no pensem deixar-ne passar ni una: La impunitat s’ha acabat.

 

Tindrem més o menys èxit, però qui vulgui un “cortijo”, que se’n vagi a un altre lloc. La Cerdanya és de tots i cal protegir-la, perquè ja l’hem destrossada força. Cal salvar el que es pugui encara i mirar també de restaurar el que sigui factible.

 

Volem més neurones i menys testosterona. Les vaques, les que donen llet, no les sagrades. Queda clar?