14 de febrer 2022

Història cíclica

Diuen que la història és cíclica. Bé, potser tant com cíclica no ho sigui, però que hi ha coses que es van repetint al llarg del temps és ben cert. Les modes, sense anar més lluny.

 

Fa un segle, durant els despreocupats anys vint, sortíem d’una pandèmia -la famosa grip espanyola- que se’n va endur per davant milions, igual que la I Guerra Mundial, una altra pandèmia, però aquesta provocada per l’estupidesa humana.

 

Diuen que ningú no volia la I Guerra Mundial, però ailàs, va esclatar als morros de la Humanitat amb tota la seva virulència.

 

Poc després, als Estats Units triomfava la prohibició de l’alcohol i la gent descobria al xarleston. Eren anys despreocupats, en què les bandes rivals de les grans ciutats es pelaven per no res. Avui celebrem la massacre del Dia de Sant Valentí, sense anar més lluny, on Al Capone va ser el responsable de set assassinats entre dues bandes rivals, a Chicago.

 

Veieu els paral·lelismes? Sortim d’una pandèmia (espero que estiguem sortint, perquè portem ja dos llargs anys!) que potser no ha estat tan virulenta com la de la grip espanyola, però déu-n’hi-do l’enrenou que ens ha suposat a tots.

 

Els joves s’amaguen per celebrar les seves festes perquè són il·legals, ja que les mesures higièniques ho desaconsellen. Ara no tenim casinos il·legals, però tenim festes rave i discoteques d’amagatotis.

 

I tenim una guerra a la volta de la cantonada, entre Rússia i les potències occidentals, a Ucraïna. L’esperança és que hàgim après alguna cosa i no deixi de ser un bluf al pòquer per part de Mr. Putin. Ja es veurà.

 

Hem millorat alguna cosa? M’agradaria pensar que sí. Espero que no tinguem un altre crac del 29, tot i que la dècada passada en vam tenir un que va ser força penós. Alguns països com Grècia trigaran a oblidar-lo.

 

De fet, tot té una magnitud menor: la guerra, les pandèmies, les fallides… però els mitjans de comunicació són molt més potents. Ara també tenim xarxes socials i tot es magnifica.

 

Fins i tot hem tingut tot un assalt al Capitoli dels Estats Units, el sancta sanctorum de la democràcia mundial i un president molt proper al feixisme que encara no ha reconegut la seva derrota electoral, que amenaça de tornar-hi i que té el país dividit per la meitat de manera molt preocupant.

 

En fi, espero que la següent fase que va representar el segle XX no es repeteixi al segle XXI. Parlo de l’ascens i posterior triomf dels feixismes. No penseu, que no les tinc totes. Podem veure signes preocupants a totes les democràcies occidentals i a bona part dels règims que ni es molesten a dissimular que no són democràtics.

 

També tenim fenòmens nous, almenys amb la virulència que estan tenint, com les fake news (abans conegudes com mentides de merda) o el negacionisme. A tot això, hem d’afegir una decadència dels valors morals tradicionals que no han estat substituïts per altres valors morals més moderns, sinó per un patètic “campi qui pugui” o “ximple l’últim”.

 

Almenys, el segle XX tenia la Ciència com a gran far d’esperança per a un futur millor. Avui dia, tot i que en depenem molt més que fa un segle, la Ciència està desprestigiada. Se l’acusa dels desastres nuclears de Txernòbil o de Fukushima, de la contaminació, de l’extinció de les espècies, del forat de la capa d’ozó i del gran malvat dels nostres temps: el canvi climàtic.

 

Així i tot, serà la ciència i la tecnologia les que aportaran solucions. La cosa no s’arranja invocant a la deessa Gaia o abraçant arbres. Caldrà fer coses importants i basades en la ciència i en el raciocini i no deixar-nos endur pel fanatisme o per la por.

 

Veurem si finalment el segle XXI acaba essent millor segle que el XX. De moment, només amb el canvi climàtic, ja no presenta bones perspectives. Però com diu la dita: “No patiu, encara pot ser pitjor”.