29 de maig 2013

Quin fàstic!



Faré una dramatització contínua d’un seguit de fets puntuals que acostumen a passar-me tot sovint a Puigcerdà. Evidentment, no em passen tots junts com en aquest escrit, que serà fictici, però tots ells, individualment, sí que els acostumo a patir.

Comencem deixant el cotxe al pàrquing del Museu. Hom intenta deixar-lo tan a prop com sigui possible de l’ascensor, naturalment, però si no hi ha places, doncs mala sort. Això no fa desistir a molta gent, que no té cap inconvenient a deixar el cotxe a les places destinades a gent amb mobilitat reduïda. Que es fotin, home, que es fotin!

Anem cap a l’ascensor i algú s’avança. En comptes d’esperar uns segons a qui ve al darrere, no, que va, pitja el botó i amunt, amunt i fora. Mentrestant, anem esperant una estoneta per tal que l’ascensor torni a estar disponible. Ens podíem haver estalviat la pèrdua de temps i d’energia, però hi ha gent que deu tenir por de pujar acompanyada a l’ascensor, ves a saber què els podrien fer!

Quan aconseguim entrar a l’ascensor, veiem que els comandaments estan tacats per una preciosa escopinada que algun porc deu haver deixat. Sembla ser que és molt divertit això d’escopir als comandaments de l’ascensor! Ha, ha, ha, quina gràcia!

Intentem creuar pel pas de zebra de davant del Museu Cerdà. Encara que plogui, ningú no s’atura. Finalment, aconsegueixo passar quan no vénen cotxes. No sé per què pinten els passos de zebra si gairebé ningú no els respecta.

Vaig passejant pel carrer, tot esquivant les escopinades i les tifarades de gos que molt gentilment ens han deixat de regal. Com n’és de divertit!

Un altre dia, he deixat el cotxe al pàrquing municipal. Naturalment, algú s’ha avançat a l’ascensor i tampoc no ha esperat. Quan surto amb el cotxe del pàrquing, el cotxe que tinc al davant s’atura a l’entrada a validar el tiquet. Sembla ser que no podia fer-ho abans. Però no passa res, tenim temps!

Finalment, sortim del pàrquing, però ens hem d’aturar tot just a la sortida perquè els papàs i les mamàs dels nens de l’Institut van a recollir els seus fills just a l’entrada i ho col·lapsen tot. Sense cap mania ni escrúpol.

Per acabar, anem baixant per l’avinguda Catalunya tot pregant que a cap dels nens que han sortit de l’Institut i que baixen en ramat per la vorera, no decideixi creuar súbitament per algun dels passos de zebra, sense mirar i l’haguem de pagar per nou.

En fi, una bonica experiència plena de civisme. I això, cada dia.

13 de maig 2013

Allò que es perdè



El cap de setmana passat, vam poder gaudir de la presència a Puigcerdà del Jordi Aloy i Domènech, astrònom, que es va formar observacionalment a les cúpules de can Dominguet al poble cerdà de Sansor (o Sampsor, con en diuen ells).

El Jordi ens va cantar les lloances dels llavors magnífics cels foscos de Cerdanya, comparables amb els d’Arizona o amb els de l’illa canària de la Palma, allà a començament dels anys vuitanta, abans que s’obrís el túnel del Cadí i la Cerdanya comencés a sobreedificar-se i a sobreil·luminar-se.

Jo, que sóc aficionat a l‘astronomia des de ben petit, recordo també aquells magnífics cels foscos de la Cerdanya, en què es podia veure tot sovint una espectacular Via Làctia i un cel curull d’estrelles de totes les magnituds.

Però aquells cels han passat a la història. Amb la quantitat de llum que tenim avui dia (o avui nit) a la comarca, costa força de trobar llocs foscos on poder fer observacions astronòmiques o simplement mirar una estona el firmament. És cert que encara n’hi ha, però no tenen la qualitat que podien tenir fa tan sols tres dècades.

Alguns, a això li’n diuen progrés. Jo li’n dic malbaratament. No entenc per què volem il·luminar tant la nit. Per moltes bombetes que posem, sempre serà molt més fosc que de dia i, sincerament, no li veig la gràcia.

Moltes vegades, quan ensenyes una fotografia nocturna de la Cerdanya la gent vol fer-se la graciosa i diuen: “Oh, què maco, quantes llumenetes!”. I així ens va. No conec cap persona que vingui a la Cerdanya per veure el seu “espectacle” nocturn de llum artificial pertot arreu, però sí que conec gent que han deixat de venir per aquest motiu i que ara trien els foscos cels del Montsec per fer les seves sortides nocturnes.

No entraré en si és molta o poca gent. Però el que puc afirmar amb total rotunditat, pel que fa a la Cerdanya, és que ens han robat el cel nocturn. Tot i que encara podem gaudir d’un cel millor que el de Barcelona, per exemple, cada cop ens semblem més al Vallès o a altres àrees molt contaminades de Catalunya. Si veiem algun mapa de contaminació lumínica nocturna, la Cerdanya supera fins i tot en alguns punts a Andorra, que Déu n’hi do!

En fi, ja m’imagino que la gent avui dia no mira al cel, sinó cap a terra, a veure si troba alguna moneda que li hagi caigut accidentalment a algú o per no trepitjar una caca de gos, però és una llàstima que en nom d’un malentès progrés ens hàgim deixat robar el cel de la Cerdanya.

08 de maig 2013

Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda…



Fa poc va sortir per la televisió que l’Ajuntament de Bolvir s’havia vist obligat per culpa d’un requeriment de la Delegada del Gobierno, la Sra. Llanos de Luna a lluir en la façana de l’ajuntament la bandera espanyola, que havia desaparegut d’allà com qui no vol la cosa.

El senyor alcalde, força emprenyat, va declarar per la televisió que no entenia què passava amb Bolvir quan a la resta d’ajuntaments de la comarca, la bandera espanyola tampoc hi era present.

Per poder-ho verificar en persona, vaig anar a Bolvir i sí, en efecte, ara només hi ha la bandera “nacional” a la façana, mentre que la bandera del municipi està penjada uns metres més enllà, a la plaça.

Jo, que em manifesto obertament i clarament independentista, sempre he cregut que la bandera espanyola havia de ser present ben visible als ajuntaments. Motiu? Doncs recordar-nos que som una colònia espanyola i que si volem deixar d’haver de lluir la bandereta en qüestió, el que hem de fer és independitzar-nos, no amagar la realitat i fer veure allò que no som.

Naturalment, és una opinió qüestionable i cadascú pot dir-hi la seva, però jo crec que hem de ser conseqüents i obrar amb responsabilitat. Si el passaport ens diu que som espanyols, la bandera ha de ser l’espanyola. Espero que aviat arribi el dia que aquesta bandera no sigui necessària, però de moment, som el que som, ens agradi o no ens agradi.

06 de maig 2013

Carrers mullats, calaixos eixuts



Així resa la coneguda dita catalana que ens diu que quan fa mal temps, la gent no surt a comprar i els calaixos de les botigues es dediquen a criar teranyines. Dit d’una altra manera, com en som de depenents del temps meteorològic!

Tots sabem què passa amb l’economia cerdana l’any que no neva o bé que ho fa a destemps. És clar, que tampoc convé que nevi en excés, perquè si no, la gent s’espanta i tampoc puja per temor a quedar-se colgats en una tempesta de neu o de no poder gaudir del cap de setmana per culpa de les inclemències del temps.

Pel que fa l nostre escàs sector primari, també hi ha molta dependència meteorològica: que si no neva, que si no plou, que si calamarsa, que si sequera… per tots són conegudes les queixes dels pagesos pel que fa al temps.

I el turisme, un altre tant del mateix. Un agost fred i plujós pot ser desastrós pel que fa a les terrasses dels bars i als comerços i establiments en general.

I no parlem del poc turisme de gaudir de la natura que tenim, que és encara més depenent del temps! Perquè encara que us sembli curiós, hi ha molta gent que ve a la Cerdanya a conèixer la flora i la fauna de què gaudim, tot i que no siguin una majoria.

En fi, que només una indústria tecnològica o del tipus que sigui seria prou potent per si mateixa com per no haver de patir per aquesta tan profunda dependència meteorològica que ha convertit els espais meteorològics de la televisió en els programes amb més audiència de tota la graella.

02 de maig 2013

Tot(s) ensenyant el cul



He pogut veure, gràcies al Facebook, unes precioses fotografies d’alguns dels participants dels campionats esportius universitaris, que ocupen la nostra comarca aquesta setmana, en un local de lleure nocturn. Allà se’ls pot veure en actituds molt cíviques i plenes de cultura, tot pujats a una barra i ensenyant el cul i altres parts de les seves anatomies.

De debò que aquest és el tipus de turisme que volem per la Cerdanya per omplir la temporada baixa? Sí, és clar! Només faltaria! Quan tornin a les seves cases, comentaran entusiasmats com n’és de bonica la Cerdanya, especialment de nit i si vas ben torrat, i la quantitat de coses que han après de les nostres terres (especialment d’anatomia).

Sí, ja sé que aquestes coses passen arreu, però sembla que només es critiquen quan passen a Salou i no quan passen en altres indrets del territori. Aquí, com podem veure, també tenim la nostra quota de responsabilitat, amb el tret distintiu que no cal que els portem de l’estranger, sinó que ens vénen del país.

També gràcies al Facebook he pogut veure que tots els locals de lleure nocturn han perdut el cul (literalment, pel que sembla) per fer publicitat dels seus establiments, per tal d’atreure aquests joves als quals veuen –pel que es veu, encertadament- com una bona font d’ingressos, com a bons consumidors d’alcohol que són. Visca l’esport i la vida sana!!!

Potser són una minoria, però pel que he pogut veure, a mi no m’ho sembla. Tinc clar que l’única manera que tenim en aquest país de divertir-nos, especialment de nit, és agafar un bon gat (o alguna cosa pitjor). Per tant, vull felicitar a tots els responsables d’aquest bonic event per la seva visió de futur I per com donen exemple del tipus de vida que han de seguir els joves.