31 d’agost 2007

Microlocals

Darrerament la nostra empresa ha estat cercant un local en condicions per poder-nos-hi traslladar ja que al lloc on érem -un pis- ja no hi cabíem, tot i que aquest era força gran. Però hem trigat més de tres anys en trobar el local en qüestió. Com és possible que a Puigcerdà sigui impossible trobar un local d’oficines una mica espaiós?

Ja no parlem de preus, que aquesta seria una altra qüestió. Simplement, poder trobar un local. Per descomptat, teníem la possibilitat de desplaçar-nos als afores, a la zona industrial i agafar una nau enorme i condicionar-la. Però, a part del cost immens que això comportava, tampoc hi havia naus de les dimensions que necessitàvem: o eren petites o eren enormes.

De debò que ens prenem seriosament això que volem viure dels serveis? Una empresa que està en creixement té veritables problemes per trobar un local d’oficines. De fer, no hi ha cap edifici d’oficines a Puigcerdà. N’hi ha cap de previst en la gran ampliació urbanística que es vol fer? Algú ho ha previst? Molt em temo que no.

Sembla que els locals a Puigcerdà només poden ser o botigues o naus industrials per a les empreses relacionades amb la construcció o per grans magatzems. No hi ha cap política que afavoreixi l’aparició d’empreses de serveis d’una certa potència.

Això sí, després tot és omplir-se la boca parlant de futur i de creixement urbanístic, de convertir Puigcerdà en una ciutat de serveis i bla, bla, bla, però de política efectica, cap.

Això comporta altres problemàtiques. Per exemple, trobar un local d’unes certes dimensions –ja no dic al centre del poble, sinó a prop- és pràcticament impossible. Com volem que ningú instal·li cap bar musical d’unes certes dimensions o cap restaurant una mica gran si no hi ha locals?

Per trobar un restaurant de moltes places, hem d’anar als afores de Puigcerdà i tampoc hi abunden. Tanmateix, si vols trobar un local de lleure on hi càpiga prou gent o que tingui ambients diferenciats o on s’hi puguin fer actuacions musicals en directe, has de sortir del nucli urbà o canviar de municipi. I de vegades ni això.

Ens manquen molts serveis que en altres indrets hi són, simplement, perquè l’espai de creixement urbanístic no s’ha dedicat tot a fer cases i botiguetes. Sense anar més lluny, l’altre dia vaig anar a la Seu d’Urgell i vaig poder deixar el cotxe en un pàrquing gratuït a dos minuts caminant de la catedral. Això és pensar amb el cap i no anar concedint llicències urbanístiques a dojo passant olímpicament de cap mena de planificació real!

29 d’agost 2007

L’increïble cas del segrest de la Pedra Dreta

Fa unes setmanes em va venir a visitar un amic de Madrid amb qui feia temps que no parlava. Li vaig la ruta turística per la comarca i més d’un cop em vaig queixar de la manca de sensibilitat que tenim aquí pel patrimoni.

Com exemple, quan sortíem de Llívia, li vaig comentar el cas de la Pedra Dreta, un possible antic miliari romà que, en tot cas, està lligat a antigues llegendes. Alguns creuen que és molt més antic i que es tractaria d’una mena de menhir simbòlic.

Sigui el que sigui, li comentava que era una pena que estigués al costat de la carretera, degradant-se per la contaminació dels cotxes i que, a sobre corria el risc que algun dia un vehicle s’hi estavellés i adéu Pedra Dreta.

Llavors, mig en broma, em va suggerir que muntéssim un comando cultural i que segrestéssim la Pedra Dreta i que no la tornéssim fins que les autoritats llivienques es comprometessin a guardar-la en un museu. Vam riure una estona.

Però, la veritat és que la Pedra Dreta continua al costat de la carretera fent-se malbé i allà s’hi quedarà fins que algú se la carregui. No serà el primer cop que un treballador desconeixedor de la realitat local, arranjant una carretera o fent unes obres es carrega un element patrimonial.

Des d’aquí demano a l’Ajuntament de Llívia que consideri el trasllat al futur Museu, on estarà molt més resguardada i protegida tant del desgast de les inclemències del temps i de la contaminació, com de possibles vàndals (que també n’hi ha).

De fet, la pedra presenta unes marques que semblen de ciment. No m’estranyaria que ja hagués patit algun incident i que l’haguessin arreglat d’aquella manera. Si van traslladar la creu de Toret, també poden moure la Pedra Dreta.

Si volen, poden deixar una reproducció o una escultura al seu lloc, per donar fer de l’antiga ubicació, però almenys un antic element patrimonial estarà ben guardat.

Clar que, suposo que per a molts no deixa de ser una simple pedrota en la qual ni s’hi han fixat el munt de vegades que han passat pel davant i això de gastar calés per salvar una pedra és una tonteria. En fi, espero que tingui millor “final” que no pas els mosaics romans que van desaparèixer destruïts per les obres o d’altres elements dels quals ni ens n’hem arribat a assabentar.

28 d’agost 2007

Una altra Festa de l’Estany

Un altre any més i ja ha passat la Festa de l’Estany. Aquesta és, sens dubte, la festa més emblemàtica de la comarca i marca el començament del final de la temporada turística d’estiu. Com a festa més que centenària que és i de gran estima popular, sempre troba gent que hi vulgui contribuir, en major o en menor grau, al seu èxit.

I com cada any, sempre hi ha polèmica d’algun tipus. Darrerament ha estat el tema dels controls d’alcoholèmia efectuats als conductors dels tractors de les carrosses i al fet que es reparteixi alcohol des de les carrosses.

Però jo crec que ja s’ha parlat prou d’aquest tema i que les mesures que s’han aplicat ja són prou correctes. No pot ser que cada any, la notícia sigui aquesta. Enguany, però, crec que el fet més destacat ha estat el lamentable retard amb què la desfilada va sortir de l’estació i, per tant, la quantitat de temps que va haver d’esperar la gent sota un sol de justícia.

Diversos fets van propiciar aquesta situació: algun conductor que va donar positiu, problemes tècnics en alguna carrossa i el de cada any: a l’hora en què se suposa que havia de sortir la rua, poquíssimes carrosses hi eren presents.

No entenc aquesta fal·lera infantil d’haver d’acabar les carrosses el darrer dia. Se suposa que el dia de la desfilada, els participants haurien d’estar en condicions i no anar amb cara de son, però no sol ser així. No seria més normal començar un dia o dos abans a fer la carrossa i no haver de córrer en el darrer moment?

Cal tenir present dos detalls importants: primer, a moltes carrosses hi ha canalla i se’ls fa aixecar molt d’hora per tenir-los allà esperant tontament. Al final del dia, els pobres no s’aguanten. L’altre aspecte, nogensmenys important és el fet que la gent s’emprenya quan les carrosses triguen tant. A sobre, després les carrosses han de desfilar depressa i no es poden fer fotografies en condicions perquè tothom va amb la llengua fora.

És fàcil, però, posar remei a aquesta situació. Que l’Ajuntament anunciï clarament que la carrossa que no estigui a l’hora, amb un marge de temps prudencial, perd la subvenció o no pot optar a concurs. Ja veureu com tots són a l’hora assenyalada! Però com que mai ningú no posa ordre al caos, passa el que passa.

Després, per la nit, un altre cop el mateix. Només que si pel matí les carrosses van depressa, per la nit sembla que vagin a propulsió. Bé, doncs si tanta pressa tenen no cal que surtin, coi!

Un altre aspecte discutible que trobo cada any és que la Festa de l’Estany és molt engrescadora si participes en alguna carrossa, però pels que se la miren des de fora, un cop han passat les carrosses, què? Abans estava la travessa de l’estany, que ara s’ha traspassat al dissabte, però trobo que li falta alguna cosa a la festa, no sé ben bé què.

En tot cas, sembla que tenim Festa per estona i que quan un grup plega i ho deixa, en surt un altre. Mentre això passi, no hi ha perill que la festa mori. En tot cas, sí que fóra convenient d’introduir nous elements per dinamitzar-la una mica i que no sigui el mateix, any rere any.

Per cert, Festa de l’Estany i no Festa del Llac. Un llac és un terme genèric mal emprat quan es refereix a un terme toponímic (Coromines dixit). Així, és l’estany de Puigcerdà, no el llac de Puigcerdà i, per tant, és la Festa de l’Estany no la Festa del Llac (o del Lago, pronunciat amb u), com he arribat a sentir darrerament.

27 d’agost 2007

‘Digui, digui’ per Telefónica

No sé si us heu fixat que darrerament, cada vegada que us truquen de Telefònica, hi ha a l’altre costat de la línia una veu amb marcat accent sud-americà. Quin és el motiu? Doncs que Telefònica contracta sud-americans en origen i els connecta amb nosaltres directament, suposo que a través d’IP o algun sistema similar.

D’aquesta simpàtica manera, amb el preu que costa un operador a Espanya, poden contractar-ne quatre o més allà. Bonic mètode de tornar els favors als espanyols que han finançat durant molts anys de la seva butxaca aquest empori!

Però hi ha un petit problema. Resulta que no a tot arreu d’Espanya es parla castellà usualment. Vés per on! Uns irreductibles habitants del nord-est de la península Ibèrica es resisteixen ferotgement a l’invasor. Així que quan despenges el telèfon i dius:

- Digui?

I els continues parlant en català et diuen que, siusplau per força, parlis en castellà, que no t’entenen. Doncs mira, maco/a, no és culpa meva que Telefònica, per estalviar-se calés hagi decidit deslocalitzar el seu servei en un lloc on no parlen català. La propera vegada que contractin gent de l’Alguer, tu!

A sobre que et truquen per treure’t els diners, a sobre haurem de canviar la nostra llengua perquè no ens entenen! Cornuts i pagar el beure. Doncs que s’hi posin fulles. A mi no se m’acudiria trucar un alemany per vendre-li una enciclopèdia i a sobre entestar-me a que em parlés en català. Oi que sona ridícul?

Clar, que això no és Alemanya. A fi de comptes, Catalunya forma part de l’estat espanyol i la llengua oficial és l’espanyol. Però, vés, a Catalunya, la llengua habitual és el català i això sembla que els capitostos de Telefònica no ho acaben d’entendre. Clar, si són tots a Madrid, capital del Reino. Allà només parlen català en círculos reducidos i quan necessiten els parlamentaris catalans per aprovar els pressupostos.

Per tant, pel que a mi respecta, si em volen vendre alguna cosa, que ho facin en català o ja es poden ficar el seu producte allà on tots us esteu imaginant. I si no, que s’apuntin a un curset accelerat de la nostra bella llengua, que en tenim de molt bons.

24 d’agost 2007

Quina és la notícia?

Escric aquest post abans de la Festa de l’Estany, arran d’una notícia apareguda en premsa avui, on es diu que els conductors dels tractors que porten les carrosses de la desfilada hauran de passar dos controls d’alcoholèmia.

Per aquells que no sàpiguen de què va la cosa, us posaré en antecedents. Resulta que fa uns anys, hi va haver queixes –més que raonables- pel fet que alguns conductors de tractors anaven borratxos perduts mentre conduïen pel mig del poble, en un dia on tot està ple de gent i hi ha molta canalla pertot arreu.

Es va argumentar que això era un risc molt elevat per la seguretat dels vianants i que si es fan controls d’alcoholèmia a les carreteres, també s’hauria de prohibir de veure als conductors. D’aquí es va passar a majors i alguns –massa puritans, potser- volien prohibir totalment l’alcohol a la desfilada.

Els motius a favor són clars: dóna mala imatge veure un munt de gent borratxos i no parlem dels conductors. Els motius en contra també són clars: la major part de l’alcohol va a parar al públic i la major part de la gent en fa un ús prudent. A més a més, no seria el primer cop que una carrossa s’atura davant d’un bar i els seus integrants baixen a beure, mentre tota la comitiva s’espera. Així que prohibir l’alcohol tampoc serveix de res.

Finalment es va arribar a un compromís de moderació per part dels carrossaires i també que els conductors passarien un control de alcoholèmia. Tot això em sembla bé. Ara, de vegades hi ha gent que porta les coses massa lluny. Al final, sembla que el principal motiu de dissensió és l’alcohol, quan no és així.

Cada anys hi ha una sèrie de reunions entre els carrossaires i l’Ajuntament i generalment surten problemes, perquè uns creuen que les coses cal fer-les d’una determinada manera i els altres, d’una altra. I en algun cas hi ha hagut baralles i fins i tot paraules grosses.

Una llàstima. Fins i tot s’ha arribat a “criminalitzar” algun conductor de carrossa, acusant-lo, no sempre amb fonament, d’anar trompa, quan no era així. Però sempre paguen justos per pecadors.

Una cosa que no acaben d’entendre ni els carrossaires ni l’Ajuntament és que la Festa de l’Estany, a diferència de la Festa Major o altres festes, és una festa del poble. Si no fos per la desfilada de carrosses, l’element central del dia, la Festa de l’Estany seria tan deslluïda i avorrida com la Festa de la Mare de Déu de la Sagristia: quatre actes protocolaris i uns focs d’artifici seguits de ball.

Però allò que li dóna color i sabor a la festa són, precisament, les carrosses. La festa de l’Estany és una festa popular. La gent s’organitza i fa carrosses. Es disfressen, fan coreografies i quasi sempre posen més diners de la seva butxaca que no es compensen ni de lluny amb la subvenció que dóna l’Ajuntament.

De vegades, l’Ajuntament ha pecat d’excessivament intervencionista. Crec que s’ho haurien de replantejar, perquè així només aconseguiran anar cremant any rere any la gent que hi participa desinteressadament i la festa s’acabarà morint. Això no vol dir deixar fer als carrossaires el que vulguin, però cal tenir una mica més de sensibilitat.

No sé com aniran les coses enguany, amb el nou equip de govern. Ja ho veurem. Però espero que la principal preocupació no siguin els controls d’alcoholèmia, sincerament, que cal fer-los, d’acord. Però que aquesta sigui la notícia que dóna la premsa abans de la festa em sembla penós i preocupant.

Nocturns musicals

Els que aneu seguint aquest bloc ja sabeu que m’agrada força la música, de tot tipus. Ara a l’estiu, s’ha posat de moda això de fer recitals de música clàssica, sobre tot. Un dels més antics és el Festival de Música de Llívia, del qual sóc assidu cada any des de en fa 16 anys.

Divendres vaig assistir a un concert realment incidentat. De primer, el director no era l’anunciat, sinó un altre, ja que Vladimir Ponkin no va poder venir-hi per motius de salut.

Després, al solista de violí, un prodigi d’aquest instrument, en Mikhail Ovrutsky se li va trencar una corda poc després d’haver començat el primer moviment. Va intentar salvar la cosa amb un altre violí, però va veure que no sonava com havia de sonar i va fer parar el concert. Després de canviar la corda, el concert va continuar.

En arribar al segon temps, a una senyora del públic li va donar una lipotímia. Apa, torna a parar el concert. Jo pensava que al violinista es posava a plorar. El director s’ho va prendre amb més filosofia. Quan va arribar la darrera part del concert i havia de sortir la soprano, el director –per gestos- ens va indicar que estava afònica. Quan tothom anava a protestar per la mala sort, va sortir flamant la soprano, amb un somriure als llavis, mentre el director se’ns mirava amb cara de nen entremaliat.

També vaig poder gaudir d’un concert per a arpa i viola, instruments que m’agraden especialment, a l’església d’Alp. Per variar, no hi havia gaire públic. Érem poc més de vint persones. Potser se n’hauria de fer més difusió d’aquests actes, tot i que sembla que allà on no hi ha gaire tradició de fer concerts, la gent no hi sol anar.

Això de donar recitals i concerts a les esglésies de Cerdanya em sembla una gran idea. Diumenge hi havia un de viol·loncel a Pedra, al qual per desgràcia no vaig poder assistir. N’hi haurà un altre el proper diumenge a Éller i més endavant, un altre a Mosoll.

Les petites esglésies romàniques són ideals per aquests actes, especialment quan no reuneixen gaire gent, ja que s’omplen ràpidament. Encara recordo amb enyorança els primers concerts d’aquest tipus als quals hi vaig anar, a l’església de Guils.

Finalment, diumenge per la nit vaig poder gaudir d’un magnífic recital de Gospel, un altre cop a Llívia. Com sol ser habitual en aquest tipus de formacions, van fer participar activament el públic i tothom en va quedar encantat.

El que més em va agradar, però, va ser la notòria assistència de públic infantil i juvenil. Sembla que, almenys, per algun tipus de música sí que es mobilitza més el jovent. Ni que sigui en un marc tan clàssic com el de Llívia.

23 d’agost 2007

L’estàtua d’un esquiador

L’altre dia vaig quedar amb un amic davant de l’Escola de Música de Puigcerdà. Mentre estava fent temps esperant-lo, van passar unes senyores i es van quedar mirant l’estàtua d’Ortega Monasterio que hi ha al jardí del davant de l’Escola. Les senyores, tot intrigades van dir:

- Mira, una estàtua d’un esquiador.

- Sí, però fixa-t’hi, porta guitarra!

Suposo que si haguessin reparat en el fet que, a sobre, portava uniforme de militar, l’estranyesa encara hauria estat major. És cert que hi ha un cartell explicatiu, però es troba dins del jardí i quan l’Escola roman tancada, no s’hi pot accedir. A més, és de costat, cosa que no facilita la seva lectura des de la vorera.

És un dels problemes que tenim a Puigcerdà: manca senyalització de les coses. Tampoc és que en tinguem tantes i tantes. Entre les que la història no ha conservat (llegiu els anarquistes i la guerra civil) i el que s’ha destruït posteriorment, no estem precisament ben dotats, patrimonialment parlant.

Però el que tenim, ho podríem senyalitzar una mica millor. Per exemple, l’element més visible de la Vila, el campanar, no té cap explicació del seu origen enlloc. Clar, després sents unes rucades que esparveren, com que es tracta de “les torres de les antigues muralles”.

Tampoc hi ha cap explicació sobre l’església de sant Domènec, ni de la capella de Gràcia, ni del Claustre, ni del monòlit dels caiguts defensant Puigcerdà de la plaça dels Herois, ni la plaça porxada (Cabrinetty) i la senyalètica de l’estany es troba tan malmesa que és com si no hi fos.

A Llívia, per exemple, han posat una sèrie de punts d’informació sobre la història de la Vila i els elements més destacats. A més, no només són força visibles, sinó que els textos estan en quatre idiomes: català, castellà, anglès i francès.

Tampoc tenim una cosa que a Bellver fa força anys que funciona: guies que fan recorreguts històrics pel barri vell de la població, tot explicant la seva història. No podríem fer quelcom de semblant? Vull dir que si a Bellver ho poden fer, nosaltres que som més i tenim més pressupost, no podríem tirar endavant una iniciativa semblant.

Després no ens estranyi que la gent no sàpiga res de Puigcerdà i que diguin les bestieses més grosses que els passen pel cap: que les bigues del carrer Major les van posar perquè queien les cases, que si l’estany és natural, etc.

Per cert, tornant al tema de l’estàtua de l’Ortega Monasterio, no és una mica trist que l’única estàtua que tenim ara com ara a Puigcerdà sigui la d’un senyor vestit de militar franquista?

Jo posats a tenir una estàtua d’un militar, em quedo amb el general Cabrinetty, que va alliberar la Vila del setge carlí. Si no fos per ell, que va aparèixer in extremis, hi hauria hagut una bona carnisseria.

I què se n’ha fet del bust del cònsul German Schierbeck que hi havia a l’estany? Aquest senyor va fer possible el meravellós parc del qual avui dia gaudim. Potser que li donéssim les gràcies, no?

22 d’agost 2007

Ja ha arribat el Nadal a la Cerdanya

L’altre dia vaig veure com arribava el Nadal a la Cerdanya., sí, el que sentiu. És clar que no era la festivitat, sinó el conseller Nadal, però vistos els resultats, a més d’un li ha fet la mateixa il·lusió.

Llegeixo en premsa que el conseller Nadal garanteix a Alp que podrà continuar construint a la Molina i Masella. Que estrany! Jo només de veure la foto amb el conseller reunit amb l’alcalde d’Alp ja vaig saber de què anava la cosa.

No sé per què, però en Nadal té una tendència inequívoca a fer aquestes coses. Ja es va veure quan el cas de l’ampliació de l’estació d’esquí de Baqueira-Beret i la col·lisió amb la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea.

Nadal està sempre a favor del territori. És a dir, a favor dels constructors. Està a favor de fer més pistes d’esquí, més construccions, més carreteres i més túnels. Vinga ciment pertot arreu.

No dic que no ens manquin infraestructures. Ja s’està veient darrerament que a Catalunya les coses van maldades. Però quan es tracta d’escollir entre medi ambient i els interessos econòmics d’uns quants, ostres, aquest conseller té una tirada que esparvera cap als segons.

Suposo que deu ser cosa del càrrec. Igual si fos conseller de Medi Ambient tindria unes altres prioritats. Clar que veient què estan fent partits teòricament ecologistes com Iniciativa al capdavant de la conselleria de Medi Ambient, més aviat ho dubto.

La qüestió és: per què hem de continuar construint a la Molina i Masella si cada cop neva menys? Doncs igual es tracta d’això. Com que en el futur igual la cosa es posarà negra, aprofitem ara i arrasem tot el que puguem, que demà serà un altre dia.

Tot i així, pel que fa al cas de Masella, m’agradaria saber si s’està respectant el perímetre de protecció lliure de bosc entorn de les urbanitzacions que es fan, perquè quan passo per allà, veig les cases noves just al costat dels arbres. Tant de bo no hi hagi mai un incendi, perquè si no, tot seran corredisses.

En fi, continuem així, que encara queden trossos de muntanya sense pistes d’esquí ni cases i podem fer malbé unes quantes hectàrees més de territori.

20 d’agost 2007

Piquets versus policies

Fa uns dies que un amic meu ha estat fent turisme a Roses, a l’Alt Empordà, lloc turístic per excel·lència de la Costa Brava. Li vaig demanar que s’hi fixés en com funciona el turisme allà i quan va tornar ho vam estar comentant extensament. La veritat és que la Cerdanya ha d’aprendre molt de llocs com Roses. Però no ens avancem i anem per pams.

En primer lloc, una de les coses que sobta és que està tot força net. A més a més, tot i la irregular planta urbanística de Roses i la gran afluència de vehicles, en general s’hi pot circular força bé. El motiu? Doncs hi ha un munt de policies municipals posant multes als vehicles mal estacionats o a aquells que obstaculitzen el tràfic.

Em comentava que va veure com s’enduia la grua un vehicle mal estacionat en poc menys de dos minuts. Vaja, que no val a badar i deixar el cotxe en qualsevol lloc mentre es va a comprar el diari, perquè quan tornes ja te l’han retirat i has de pagar.

Molts cops he sentit que a Puigcerdà no es pot fer una cosa així perquè és una zona molt turística i espantaríem el turisme. I a Roses no s’espanta el turisme? Doncs sembla que no! I a més la gent està força agraïda de poder circular bé i sense cap entrebanc.

En comparació, què hem fet a Puigcerdà? Deixar la policia municipal per a tasques menors i posar piquets pertot arreu –que, per cert, costen una fortuna-, amb voreres cantelludes per tal que els cotxes no s’hi pugin i que són un perill per als vianants.

No fóra millor deixar-se de tantes tonteries i fer servir la policia municipal? Una temporadeta posant multes i veureu com s’acaben els problemes d’incivisme a la Vila. És clar que, si el policia posa la multa i després la hi retiren perquè sí, evidentment no podem pretendre seriosament que el sistema funcioni.

Un altre tema que li va sobtar al meu amic és que tenen un senyor museu en molt bones condicions, amb una gran botiga que serveix per a finançar el seu manteniment i fins i tot campanyes d’excavacions arqueològiques. Vaja, igualet que aquí, no trobeu?

A més a més, el museu té un Patronat que rep importants donacions econòmiques, tant públiques com privades que permeten que la cosa funcioni prou bé, amb àrees especialitzades i un munt d’activitats organitzades.

La temporada turística a Roses comença al juny i s’acaba al setembre (quatre mesos!) i els hotels estan força plens. D’acord, Roses té platja, però no tothom vol anar a la platja. Hi ha molta gent que prefereix la muntanya.

Fa quinze anys les coses no somreien tant a la ciutat de Roses. La seva situació era força precària i patia la crisi de moltes poblacions de la Costa Brava. Actualment, dóna enveja. Potser que copiem allò que funciona i ens deixem de llençar tontament els diners en coses que no serveixen per res.

Cal promocionar la Vila turísticament i per tant cal una política seriosa de promoció, amb un Patronat Turístic que funcioni i amb tècnics especialitzats. No pot ser que l’àrea de Promoció de la Vila tingui un pressupost que bàsicament cobreixi les festes i uns quants fulletons.

Si realment volem viure del turisme, potser que hi posem diners i ganes, en comptes d’anar fent la viu-viu. Pensem que el que ofereix Puigcerdà ho tenen cada cop més poblacions. És més, el principal actiu: el paisatge i la tranquil·litat han passat a la història. Amb edificacions pertot arreu i col·lapses durant la temporada turística, no tenim res que oferir que no tinguin moltes altres destinacions de muntanya.

De debò, ja sé que sóc força repetitiu en aquest tema, però és que quan veig com de ben muntat que ho tenen altres poblacions em pregunto si no ens estem malvenent el patrimoni. Ja que la gent ve igualment, potser que tractem de treure més rendiment econòmic, no trobeu?

17 d’agost 2007

Els búnkers de Martinet

Fa uns mesos, comentava en aquest bloc que s’havia inaugurat una mena de parc temàtic basat en els búnkers de la línia P de fortificació pirinenca a Martinet. Fa poc vaig poder anar-los a veure en una jornada de portes obertes.

La visita comença al punt d’informació que hi ha al paratge del Cabiscol, on estava l’antiga piscifactoria, al començament de la carretera que va a Bastanist i Estana, a mà dreta. Allà hi trobareu un punt d’informació on podreu veure tres documentals: un sobre el context històric de la I i la II Guerra Mundials, un altre sobre la construcció de la línia P i un altre amb testimonis vius de Martinet i de Músser que van veure com es construïen els búnkers.

Al punt d’informació també hi ha una botigueta on podreu adquirir material divers. Des d’allà, si feu la visita guiada, us donaran un casc i un frontal amb llum per poder visitar els búnkers. Concretament, se’n visiten dos: un complex de búnkers interconnectats per galeries, una mica claustrofòbic però realment interessant i un búnker d’antiaeris amb una bateria de l’època, donada pel castell de Montjuic.

Tot l’intinerari està perfectament senyalitzat i des d’ell encara es veuen altres búnkers més allunyats. La visita val la pena, primer com a agradable passeig i segon, com a recordatori històric d’una època, afortunadament ja passada.

Aquesta iniciativa és pionera a tot l’estat. Possiblement se n’obriran més parcs de búnkers de la línia P al nord de la península, però aquest ha estat el primer. Hi han col·laborat, entre altres, l’Ajuntament de Martinet i el Parc Natural del Cadí-Moixeró.

Us recomano a tots que feu la visita guiada, perquè val molt la pena i així podreu entendre una mica més un tros de la nostra història, força desconeguda fins ara.

Des d’aquí saludo aquesta excel·lent iniciativa del municipi de Montellà-Martinet i els felicito per la gran qualitat aconseguida i per l’interès de l’indret. Tant de bo tingui un gran èxit de públic.

16 d’agost 2007

La calma llivienca

M’agrada passejar per Llívia, especialment de nit. La calma dels seus carrers estrets i foscos no es troba gairebé enlloc de Cerdanya. Tot i que la part més propera a la carretera és força activa turísticament parlant, sobre tot el mes d’agost, els carrerons del barri vell encara conserven una certa calma i tranquil·litat.

En ocasió dels concerts del Festival de Música, arribo a l’església d’hora i m’assec en algun dels bancs de pedra que hi ha i contemplo el paisatge. De vegades, una llunyana tempesta descarrega els seus espectaculars llamps sobre el Puigmal. D’altres, se senten els grills dels camps propers. Amb sort, alguna au nocturna que comença la seva activitat.

Sol fer fresqueta aquests vespres d’agost i és divertit veure passar la gent que va als concerts. La majoria d’ells, molt arregladets, massa -penso jo. Alguns sembla que vagin a una convenció o al Liceu. No n’hi ha per tant. La nit llivienca és més desenfadada que tot això.

També tenim els “pijos”, és clar, que van parlant –la majoria en castellà, tot i que de catalans també se’n troben- de les seves coses, ja sabeu, les darreres vacances a l’Índia o al Tibet, el nou iot amb el qual han fet un creuer o de la seva darrera inversió immobiliària. Són el mateix bestiar que podeu trobar aquests dies a molts restaurants de moda de la Cerdanya. A Llívia són una veritable plaga.

També hi ha amants de la música, com jo mateix, que no anem a lluir-nos sinó a escoltar música. Em penso que som una minoria. Alguns cops fins i tot m’he plantejat si tornaria l’any següent, però sempre hi torno. La qualitat de les formacions i solistes que porta el Festival és massa bona com per a desaprofitar-la malgrat els inconvenients.

De fet, procuro prendre-m’ho amb humor. En un concert, tenia al darrere un senyor molt maleducat que es va posar a menjar un caramel enmig d’una magnífica actuació de l’Orquestra de Cambra de la Filharmònica Txeca, fent tot tipus de sorollets molestos i repugnants. Bé, insensible con era a les mirades furibundes d’alguns espectadors, me’l vaig imaginar menjant-se un caramel de cola d’impacte, a veure si deixava de fer sorollets. Per sort per a ell, la imaginació no sempre esdevé realitat.

Altres vegades et trobes amb el típic senyor o senyora que van d’entesos i que comencen a llegir i comentar el programa en veu alta. Ja dic, van d’entesos, però quasi bé mai pronuncien bé els noms dels compositors i són dels que es posen a aplaudir abans d’hora. Tot un espectacle.

I sempre tenim el morbo de la fila zero. Quin personatge s’asseurà a la primera fila? Val a dir que darrerament la cosa ha anat una mica de baixa. Des que mana el tripartit, no tenim presència de gaire polítics que ocupin càrrecs destacats i que estiuegin a la Cerdanya. Sembla que tenen més retirada per l’Empordà i pels concerts del Castell de Perelada. Llívia és massa clàssica pels progres.

I què em dieu del magnífic ram de flors amb formes tot suggeridores que sempre hi ha dalt de l’escenari? És un dels elements característics i originals del Festival. Pensem que Llívia organitza cada any un concurs de rams de flors i s’ha de donar exemple.

Sempre que puc agafo la zona de cor, malgrat és la més cara. Té tres avantatges a tenir presents: primer, és la més còmoda; segon, té una acústica meravellosa; i tercer, m’estalvio d’anar a la mateixa zona on van la majoria dels que es volen pavonejar. No vull dir que tots els que estan abaix hi vagin a això, però he pogut detectar que la gent del cor, aprecia més la música. Clar que hi ha de tot, com el senyor del caramel sorollós.

Una cosa que em desanima força és veure la poca gent jove que va als concerts. La majoria dels pocs que hi van, solen anar amb els pares, quasi per obligació. Afortunadament hi ha excepcions, però veient l’edat mitjana dels assistents, em penso que d’aquí uns anys, el Festival començarà a patir problemes si la gent jove, en crèixer, continua passant de la música clàssica, com em penso que faran.

En fi, un plaer per als sentits. Tant de bo en pugui gaudir durant molts anys i el Festival continuï en la mateixa línia. Quan el senyor Vinyet es va retirar, hi havia qui el volia “modernitzar”, fent concerts de jazz a dalt del castell (!) i altres galindàines per l’estil. I que consti que no tinc res en contra del jazz.

Igual és que amb l’edat em faig carca o potser és que sempre ho he estat, però espero que l’actual línia del Festival duri. I per molts anys!

14 d’agost 2007

El Retaule de Sant Ermengol

Ahir per la nit vaig anar a la Seu d’Urgell a veure la representació del Retaule de Sant Ermengol, espectacle que no havia vist mai però del qual n’havia sentit a parlar molt des de feia uns anys. Enguany celebra el 50è aniversari de l’inici de les seves representacions.

El Retaule es una dramatització de la vida i miracles d’un dels personatges més carismàtics de la Seu d’Urgell, qui fou bisbe d’aquesta ciutat, sant Ermengol. L’espectacle té lloc al meravellós i fantàstic marc del claustre de la catedral de la Seu, bastit per l’ocasió.

La representació és una delicada combinació de músiques medievals, il·luminació, tocs de campana i actuacions dels personatges realment reeixida que impressiona molt el primer cop que es veu, com va ser el meu cas. Fins i tot per una persona no gaire aimant de les hagiografies religioses.

Algunes de les escenes més impactants són la processó amb torxes i el cos de sant Ermengol i la de la pluja miraculosa. El pati del claustre estava ple de gent amb ganes de veure el Retaule, possiblement degut a que algunes de les darreres representacions s’havien suspès per la pluja.

A part de la gran qualitat de la dramatització, una de les coses que sobta és la gran quantitat d’actors que intervenen en escena, cosa que demostra que l’espectacle és molt volgut per la població de la Seu. Us recomano que l’aneu a veure. Hi sou a temps fins demà.

En termes més personals, vaig observar un parell de coses que em fan tenir-los una sana enveja, ja que no les observo pas a la Cerdanya. En primer lloc, tot i ser un acte cultural, estava ple de gom a gom i, el més interessant, hi havia força presència de gent jove, cosa que garanteix la continuïtat de l’interès que el Retaule suscita.

D’altra banda, la gent escoltava els diàlegs en total silenci, en mostra de respecte pels actors, cosa que ja havia notat en una actuació davant de la catedral del grup El pont d’Arcalís. Aquest mateix grup, quan va actuar a Puigcerdà, va estar acompanyat per tota una xerinola de xerrameques i xiuxiuejos gens dissimulats per part del públic. Sembla ser que hi ha llocs on encara es guarden les formes.

Finalment, també és molt d’agrair que puguis deixar el cotxe en un pàrquing gratuït al costat mateix de la catedral, cosa que és absolutament impensable a Puigcerdà, on si vols deixar el cotxe en un lloc cèntric, has de pagar zona blava o pàrquing de Saba. Sembla que algunes poblacions ho tenen clar.

Mentre alguns edifiquen fins el darrer centímetre quadrat del seu territori o es gasten els diners en infraestructures de dubtosa utilització pública, altres miren d’atreure visitants i els donen tot tipus de facilitats (pàrquings gratuïts, zones blaves on no es paga els diumenges, etc).

Sempre he dit que cal aprendre d’aquells que fan les coses millors que nosaltres. Espero que algú en prengui nota.

Això és el que compta la joventut!

Arran del conflicte intern obert al Partit dels Socialistes de Navarra sobre si havien de permetre que UPN (o sigui, el PP) tornés a governar en aquesta comunitat, s’han produït unes declaracions que, com a mínim, les trobo sorprenents.

El Secretari d’Organització del PSOE, José Blanco, va dir sobre la dimissió en bloc de les Joventuts Socialistes de Navarra que aquest fet era “del tot irrellevant”. Cordons! Aquesta sí que és bona! Ni més ni menys que “irrellevant”. Vaja, que se te’n vagi tota la directiva de la branca juvenil del partit en una comunitat és “irrellevant”.

Així m’agrada! Després aquest mateix senyor, quan s’acostin les eleccions generals anirà darrere dels joves, fent-se fotografies i donant maneta a un munt de joves dient que “ells són el futur”, que els joves han de votar progressisme i bla, bla, bla.

Però ara com ara, quan es tracta de prendre decisions, aparteu les criatures que qui mana són els majors. Els joves són “irrellevants”. La seva dimissió és “irrellevant”. La tasca que han fet per captar vots i aportar noves idees és “irrellevant”. I per descomptat, la seva opinió és “irrellevant”.

No entro en la qüestió política de fons. Ja s’ho faran. A més, l’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall ja s’encarregava avui de fer unes sucoses declaracions on deia el que molts opinem sobre l’assumpte.

A mi el que m’ha emprenyat és aquesta solemne prepotència i xuleria de tractar les Joventuts Socialistes de Navarra d’una manera tan humiliant i condescendent. Senyor Blanco, deixi’m fer un acudit fàcil, em sembla que amb els joves, ho té negre. Després a veure si té la barra de dir que els joves no voten i que són poc participatius.

13 d’agost 2007

Allò que tenim

A la presentació que es va fer dissabte dia 4 d’agost a Llívia del Setzè Quadern d’Informació Municipal, el Sr. Vinyet, promotor d’aquests quaderns ens va explicar una anècdota força interessant que m’agradaria comentar públicament.

Sembla ser que fa un temps, un senyor li va portar uns exemplars del Segon Quadern d’Informació Municipal que havia trobat llençats en un abocador. No cal dir que es tracta d’una peça de museu, ja que estan completament exhaurits. Poc després, va venir un senyor que li demanava si fóra possible aconseguir un exemplar del Segon Quadern per a un col·leccionista i que estaria disposat a pagar fins a 1200 euros.

Sembla que les coses solen tenir més el valor que se’ls dóna que no pas un valor intrínsec. Per al propietari dels exemplars que van ser llençats impúdicament a les escombraries, aquests quaderns no deixaven de ser uns paperots molestos dels quals calia desfer-se’n. Per al col·leccionista, es tractava d’una peça valuosa que calia preservar.

Molts cops trobem totes dues actituds contraposades a la nostra realitat quotidiana. Allò que per a uns són unes pedrotes sense valor, per a altres són les restes d’un call jueu únic a la península ibèrica. Allò que per a uns són un estorb per a construir una promoció de cases “ceretanes”, per a altres són les restes d’un poblat ibèric o romà.

He comentat molts cops el poc valor que es dóna a la Cerdanya al patrimoni. No ens enganyem, no es tracta només del patrimoni arquitectònic, que pot entrar en col·lisió amb l’activitat econòmica. Es tracta de qualsevol element patrimonial de caràcter etnològic, cultural o natural.

Per exemple, quan vam organitzar la primer exposició de flora cerdana al Museu cerdà, molta gent es va quedar tota sorpresa que a la Cerdanya hi hagués unes flors tan maques. La gent no surt mai al camp o és que quan surten no es fixen en res i, per tant, no veuen res?

Més endavant és previst de fer una altra sobre patrimoni paisatgístic i, molt em temo, que aixecarà reaccions similars. Els cerdans són uns grans desconeixedors de la comarca. Pocs se l’han recorreguda de banda a banda. La majoria, com a molt, han sortit algun cop a dinar al camp o han anat a buscar bolets als llocs clàssics, però no coneixen alguns dels racons més vells. I és que molts cops cal caminar i això cansa!

Si preguntem als cerdans per les llegendes de la comarca, quantes ens en sabran explicar? Si preguntem pels noms tradicionals de les plantes, quants ens en sabran dir? Si els preguntem on es fa l’anapaïta, un mineral del qual només hi ha jaciments a la Cerdanya i als Urals, quants ens en sabran dir el lloc exacte on es troba?

Crec que és urgent la creació d’un grup que inventariï el patrimoni cerdà i el doni a conèixer, primer als propis cerdans i després als visitants, que el solen tenir per la mà força millor que els autòctons.

Molts cops, la manca de valoració d’allò que tenim prové d’un fet tan simple com que ningú no ens ha dit que existeix. Potser que comencem a posar-hi remei.

10 d’agost 2007

Exposició sobre la flora de la Cerdanya

Actualment podeu veure al Museu Cerdà, a la sala d’exposicions temporal de la planta baixa una exposició sobre la flora de la Cerdanya, realitzada a base de fotografies d’en Francesc X. Esteban, Gael Piguillem i un servidor. És el segon cop que es pot visitar i de moment serà l’últim.

L’exposició consta de fotografies de la flora de muntanya de la Cerdanya, el Capcir i el Baridà, realitzades els darrers quatre anys, a base de sortides de camp específiques per aquesta tasca.

L’objectiu principal de les sortides és la d’obtenir material fotogràfic i dades suficients per poder escriure un llibre sobre la flora de muntanya de la Cerdanya. L’exposició va sorgir com una manera de motivar-nos a accelerar aquesta tasca i, sobre tot, per divulgar la flora local entre el públic cerdà i els visitants.

Val a dir que s’ha aconseguit, veient la gran quantitat de visites que hi ha hagut i el nombre de comentaris deixats al llibre de visites. La reacció més freqüent d’aquells que han visitat l’exposició ha estat la de la sorpresa. Concretament, sobta que hi hagi una flora tan vistosa i abundant a la nostra comarca.

Precisament aquesta és la finalitat principal de l’exposició, la de conscienciar de l’enorme patrimoni natural de la Cerdanya, molts cops desconegut per als mateixos cerdans.

L’exposició està dividida en hàbitats, tals com tarteres, prats (de diversos tipus), vegetació de mulleres i estanys, alta muntanya, bosc, etc. També hi ha tres apartats específics diferents d’aquesta classificació: un relatiu a les orquídies que es poden trobar a la Cerdanya, un altre sobre les plantes tòxiques i un de tercer sobre les plantes medicinals.

En aquesta segona exposició podreu trobar també un petit apartat addicional que no es trobava a la primera, sobre alguns casos d’albinismes i també s’han afegit algunes fotografies noves fetes de fa poques setmanes.

Hem volgut que hi hagi una mostra representativa dels diferents hàbitats i gèneres presents a la comarca. A més a més, no només s’ha comptat amb la flora de l’Alta i la Baixa Cerdanya, sinó que s’han afegit algunes espècies del Capcir i de la subcomarca del Baridà (a cavall entre la Cerdanya i l’Alt Urgell). Aquest pretén ser l’àmbit de divulgació del llibre que es publicarà properament, actualment en preparació.

Esperem que en gaudiu de l’exposició, sobre tot aquells de vosaltres interessats pel tema que no vàreu poder visitar-la el primer cop que es va fer.

09 d’agost 2007

Foment de la lectura i olé!

Ho he hagut de llegir dos cops perquè no m’ho creia: la directora de la Biblioteca Nacional, Rosa Regàs ha fet unes declaracions d’aquelles que portaran cua. Literalment ha dit: "Los grandes logros sociales de este Gobierno se venden mal porque la prensa no es del Gobierno. Todos van a favor de la oposición. Afortunadamente, cada vez se venden menos periódicos"

Molt bé, sí senyora, millor que no es llegeixi que no que es corrompi l’ànima, eh? Vaja, que si no estàs a favor del Govern, que et donin! Això és democràcia i la resta són contes xinesos, per favor.

Aquestes declaracions, més pròpies d’una altra època, sobten d’una persona de la talla intel·lectual de Rosa Regàs. Però és que ocupant el càrrec que ocupa encara són més sorprenents. És com si el ministre de Sanitat ens recomanés a tots que fuméssim i bevéssim fins a caure morts.

Que la directora de la Biblioteca Nacional prefereixi que no es venguin diaris (i per tant, que no es llegeixi) perquè no són dels seus, ho trobo d’una gravetat enorme. Se suposa que hauria de fomentar la lectura en un país on es llegeix poc. En tot cas això que tothom va en contra del Govern, sincerament, no sé d’on ho treu.

Alguns, pel que sembla, enyoren els temps del Pravda i del PCUS, que no gosaven criticar el Govern, és clar, perquè eren del Govern. Afortunadament avui dia, cap mitjà escrit pertany al Govern. Clar que, per desgràcia, pel que es llegeix, això no és gaire greu. El Govern ja té la televisió pública la qual, per cert, es troba en un estat força lamentable d’audiència i de qualitat.

En fi, que aquestes declaracions en recorden a les que llegia l’altre dia per part –em sembla- d’un bisbe o d’un cardenal, que recomanava no anar de vacances a llocs on els joves poguessin veure conductes immorals. Fixeu-vos, és curiós, a l’Ésglésia sempre li ha molestat molt que els creients llegissin i interpretessin per si sols els textos sagrats, ja que podrien caure en perilloses heretgies.

Just com Rosa Regàs, que prefereix que no es llegeixi abans que algú pugui posar en dubte la prístina i immaculada aurèola del Govern. Al final, sembla que s’han posat d’acord en alguna cosa. Sic transit gloria mundi.

08 d’agost 2007

Aigua, més aigua

Sembla ser que, finalment, després de molts mesos sense ploure quasi ni una gota s’han obert les comportes del cel i per fi raja una mica de pluja. Bé, per ser exactes, força pluja. A més de les millors possibles: la que cau contínuament, sense grans aiguats que s’emporten la terra i van a parar al mar sense crear saó als sòls.

En algunes poblacions de la solana cerdana estan instal·lant cubes per portar aigua d’altres llocs. Fins i tot en pobles de la baga, tenen restriccions d’aigua. Molts jardins no es poden regar perquè no sobra l’aigua, que cal destinar-la a altres usos.

Tampoc em sorprén. No començaré ara amb el canvi climàtic, que tot té a veure, però no cal anar tan lluny. La Cerdanya no és una comarca humida. Evidentment, plou més aquí que no pas a altres contrades mediterrànees o d’interior, però això no vol dir que tinguem clima atlàntic i que l’aigua ragi pertot arreu.

Les grans barreres muntanyenques que tanquen i conformen la comarca natural de la Cerdanya, generen una ombra pluviomètrica prou coneguda. Plou quasi el doble a la Molina o a Vallsabollera que no pas a Puigcerdà. Les muntanyes es “mengen” les precipitacions i arriba menys pluja a la vall, que té, de fet, un clima més aviat mediterrani de muntanya.

Amb això vull dir que l’aigua no sobra pas a la Cerdanya. Malgrat això, han proliferat els jardinets i els jardinassos per un munt d’urbanitzacions. Tothom vol tenir el seu trosset de gespa. Però després, cal regar-lo, perquè si no, s’asseca. En canvi, a la muntanya no cal regar res, perquè la pluja ho manté tot prou verd, llevat d’anys de secada.

Com que les construccions han proliferat com bolets, els jardinets també ho han fet i, amb ells, el consum d’aigua. A sobre, algun il·luminat, encara vol promoure un nou turisme basat en camps de golf a la comarca. Se n’adona de la immensa quantitat d’aigua que es requereix per mantenir un camp de golf?

Tampoc perdem de vista que en aquests jardinets no s’han plantat vegetals del país, sinó d’altres força exòtics que consumeixen el doble d’aigua que els autòctons, més adaptats al clima local, cosa que encara ho complica tot més.

A més a més, els propis usos turístics ja en requereixen molta d’aigua. Tothom vol dutxar-se cada dia i no oblidem que la població cerdana es multiplica per un factor elevat quan arriba l’estiu, degut a la gran quantitat de persones que pugen a les seves segones residències.

En el futur la cosa podria empitjorar si continuen pujant les temperatures, tal com tots els informes científics preveuen. No és segur que a la Cerdanya plogui menys que ara, però sembla força probable que la precipitació caurà de manera més irregular i concentrada en menys episodis.

Què vol dir això? Doncs períodes de temps força llargs sense pluja i després grans pluges en poc temps, cosa que comportarà freqüents episodis d’inundacions i de riades cada any.

Dubto que ningú de la comarca hagi pensat una mica en les conseqüències d’aquests canvis, però se m’acuden uns quants: problemes amb moltes edificacions que s’han construït en o a prop de rieres, impossibilitat de mantenir tants jardins, restriccions d’aigua, etc.

Potser que ens ho comencem a plantejar, perquè aquests problemes no es donaran d’aquí a cinquanta anys. Aquests problemes els tenim aquí des de fa temps i no faran sinó agreujar-se. Potser que posem fil a l’agulla, no?

07 d’agost 2007

Quin futur!

L’altre dia estava parlant amb un alcalde cerdà i em va comentar una cosa que em va deixar al·lucinat. Sembla ser que feia poc havia assistit a una reunió amb el secretari general de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya i la resta d’alcaldes de la Cerdanya.

Parlant de la construcció, un dels alcaldes –no em va voler dir quin- va dir que ja estava bé amb això de voler limitar tant la construcció, que si continuaven així, “les nostres dones no podran anar a netejar les cases dels de segona residència i els nostres fills no podran fer de jardiners”.

Que cadascú en tregui la valoració que en cregui oportuna, jo faré la meva, tot autocensurant-me, perquè si no, les diria de molt grosses.

En primer lloc, sembla ser que l’únic futur que tenim els cerdans és fer de súbdits dels estadants. Vaja, si ets dona, a netejar escales i cases i si ets home, a fer de jardiner. Quina gran visió de futur! Per què hem d’estudiar i formar-nos si, total, ja tenim el futur planificat per aquesta ment preclara?

En segon lloc, no cal que ens esforcem a crear nous llocs de treball, ni a portar noves indústries a la comarca. Ja està tot dat i beneït: la neteja i la jardineria, això són opcions de futur! Sense menystenir aquestes feines, que prou importants són, em sembla del tot inacceptable que l’única opció de futur que es proposi sigui aquesta.

Senyor alcalde X, com que no sé a qui em dirigeixo, no puc posar-li nom, cosa que em dol, però sigui qui sigui, si us plau: vagi-se’n. Deixi el municipi en mans d’algú més optimista i amb una mica més de visió de futur. No ens vengui un futur tan reduït. No sé si té dona o si té fills, però pensi que no tothom és com vostè. Que hi ha gent que aspira a guanyar-se la vida d’una altra manera. Que per això molt jovent de la comarca estudia i es deixa els colzes, perquè volen ser enginyers, advocats, metges, fusters o mecànics.

Senyor alcalde X, no sé qui l’ha escollit, però m’agradaria que els seus votants sapiguessin quina visió tan estreta de mires té del seu futur. Entenc que hi hagi molta gent que visqui de la construcció, però per favor, n’hi ha que no, n’hi ha que creiem en altres coses i en altres modes de guanyar-nos la vida. Però és clar, és molt improbable que vostè faci res per crear llocs de treball per aquests enginyers, advocats, metges, fusters o mecànics. Pel que sembla, ja tenen el seu futur escrit, almenys al seu municipi.

Sàpiga, però, que no tots pensem com vostè. Que alguns ens guanyem la vida d’altra manera. Que no tothom viu directament o indirecta de la construcció i, per tant, ha de permetre que es destrossi la comarca en nom del progrès, per tenir pa avui i passar misèria demà. Però vostè vagi fent, home, que sembla que ho té tot controlat.

06 d’agost 2007

Llívia i la història

Dissabte al capvespre va tenir lloc a la sala de convencions de l’Hotel Sant Guillem de Llívia la presentació del XVI Quadern d’Informació Municipal i de la Petita Història de Llívia. L’acte va comptar, entre d’altres, amb la col·laboració del Sr. Anscari Manel Mundó, doctor en Història de l’Església, catedràtic de Paleografia i Diplomàtica a la Universitat Autònoma de Barcelona i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. A l’acte hi va assistir força públic.

Potser el més destacat d’aquest acte és la periodicitat i la longevitat que els Quaderns d’Informació Municipal de Llívia ens vénen oferint des de fa més de vint anys. En aquests, es publiquen articles de divulgació sobre Llívia i sobre la Cerdanya, poesia, vivències personals, entrevistes i multitud de dades sobre Llívia.

És d’agrair l’existència d’aquests quaderns, impulsats pel Sr. Josep Vinyet i Estebanell, alma mater també del Festival de Música de Llíva, ja que són únics a la comarca. Cap altre municipi té una publicació similar, ni en qualitat, ni en extensió, ni en periodicitat i esdevé un exemple a seguir per tots aquells que s’estimen el seu poble i la cultura.

Dins de l’acte de la presentació es va fer una petita glosa d’alguns dels esdeveniments històrics més notables que han marcat la història de la Vila de Llívia, la qual celebra engyany el 750è aniversari de la seva creació. Evidentment, Llívia és molt més antiga que no pas això, però es tracta de l’efemèride del fet pel qual es concedeix als habitants del castell de Llívia la possibilitat de baixar a la plana i edificar allà un poble, concessió aquesta que farà el rei Jaume I. Serà l’emperador Carles V qui posteriorment concedirà el títol de Vila a Llívia que tan vital hauria de ser després amb el Tractat dels Pirineus.

La història de Llívia és curulla de fets remarcables, molts d’ells lligats fortament a la història de Catalunya: la invasió romana, el naixement del casal català, les aliances entre cristians i musulmans, el Tractat dels Pirineus… És curiós que un lloc tan petit tingui tanta i tanta història. Però no en va Llívia era municipi romà quan moltes poblacions catalanes que avui són ciutats ni existien o no passaven de ser simples llogarrets.

L’antiga capital de la Cerdanya té un lloc especial al cor dels cerdans. Possiblement per la seva antigor, possiblement pel seu fet fronterer d’enclavament que la fa tan característica i que tant de joc ha donat al llarg de la seva història recent.

És potser per això que la història recent de Llívia està tan lligada a la política i a la cultura. I és d’agrair la gran quantitat de persones que viuen o estiuegen a Llívia que han aportat tant al seu enriquiment cultural. Llívia és, doncs, un model a seguir per molts altres que es miren molt el melic però que són incapaços d’articular cap proposta cultural duradora i remarcable.

03 d’agost 2007

Condensat cultural

Arriba l’agost i les revistes de premsa gratuïta que, entre altres coses, porten informació sobre les activitats que es fan a Cerdanya i rodalies pesen molt més que altres mesos. Alguna, fins i tot, fa dues edicions quinzenals.

Tothom, tant a l’Alta com a la Baixa Cerdanya es posa a fer activitats lúdiques, festives i culturals com bojos. Tantes, que és impossible assistir-hi a totes i de vegades has de renunciar a alguna cosa interessant perquè et concideix amb una altra que t’interessa més.

Tot es concentra, sobre tot, a les setmanes centrals de l’agost. Després, tot és un desert. Molt poca cosa trobem el setembre o el juliol. Una llàstima! Suposo que com que vivim per als de fora i aquests només ens visiten uns quants dies per l’agost, tot s’ha de concentrar aquests dies.

Però jo em pregunto: els d’aquí no comptem pas? No tenim dret a tenir cultura i altres activitats la resta de l’any o què? A més, a més, tanta xerrameca amb això de desestacionalitzar el turisme i només oferim activitats per l’agost.

En aquest sentit, val a dir que Puigcerdà constitueix una mica l’excepció, almenys al juliol. La primera setmana, ofereix la setmana cultural del Roser, seguida d’una altra setmana amb la Universitat d’Estiu que enllaça amb les activitats de la festa Major. Només queden uns dies buits a finals de juliol.

Però la resta de la comarca ho posa tot a la mateixa cistella. T’agrada la música? Doncs el mateix dia tens festival de música de Llívia i festival de música d’Hix. En canvi, altres dies, no hi ha cap activitat “interessant” enlloc.

No es podrien posar una miqueta d’acord i fer una oferta més lògica i estudiada? No es podria repartir més en el temps tota aquesta oferta condensada que acaba empatxant de tanta cosa que es fa en pocs dies?

I ja no parlem d’activitats a les comarques veïnes. Si no hi ha coordinació dins de la Cerdanya, què hi ha d’haver amb els altres? En fi, una llàstima, com sempre, però suposo que no es pot tenir tot.

Això sí, des d’aquí demano a les autoritats pertinents que es posin, almenys a la Cerdanya, d’acord per fer ofertes culturals conjuntes que no se solapin estúpidament, ja que tothom hi sortirà guanyant. Els que van a les activitats, perquè no hauran de renunciar a res i els organitzadors, perquè tindran molt més públic.

Clar que, si del que es tracta és de robar-se el públic els uns als altres, llavors ja van pel bon camí tot i que sigui una política absurda que acaba perjudicant tothom.

01 d’agost 2007

Què passa amb la neteja dels carrers?

Jo no sé si són manies meves o què, però trobo que els carrers de Puigcerdà estan força bruts. No parlo de papers o d’altres objectes, ja que generalment no n’hi sol haver, sinó de netedat en si mateixa. No entraré en detalls escatològics, però em refereixo a excrements de gos, pixades, vomitades i coses d’aquestes que, a sobre, a l’estiu fan pudor degut a el calor que fa.

Suposo que és impossible arribar a tots els racons d’un poble que, degut a l’important creixement que ha tingut, ha esdevingut molt gran, però tot i així trobo que no és un problema que afecti a un raconet oblidat de la mà de Déu, sinó que és un problema que afecta, almenys, a tot el centre de la població.

Ja sé que l’ideal fóra que la gent no embrutés, que els que treuen a passejar el gos en tinguessin cura o que la gent no vomités al carrer, però és clar, tenim el que tenim i no vivim pas en cap utopia. Així que potser que s’actuï.

D’una banda, si algú embruta, que se’l sancioni. L’única manera de fer-ho possible és tenir agents municipals voltant tot el dia pels carrers, amb el cost econòmic que això comporta. En tot cas, si realment s’imposessin sancions de manera continuada, la cosa s’acabaria arreglant per si sola.

D’altra banda, caldria netejar a fons els carrers i sobre tot les voreres, que és per on passa la gent i que és on trobo que hi ha més brutícia. No em val que es netegin els carrers: les voreres són igual d’importants o més.

Tenim uns impostos prou elevats com per que la neteja no sigui un problema, però si realment hi ha una mancança econòmica, potser que es busquin solucions. Si no es fa, a part de la mala imatge que donem (se suposa que vivim en bona mesura del turisme), acabarem tenint un problema sanitari.

Potser exagero, no ho sé, però tinc la sensació de que la neteja a Puigcerdà no funciona tan bé com caldria.