07 de setembre 2020

Ulls ens vigilen

 Darrerament, a les xarxes socials, s’ha revifat una mica el debat sobre si és lícit, ètic o com vulgueu dir-ne, posar càmeres de vigilància als espais públics, concretament, a Puigcerdà.

 

No entraré en consideracions ètiques, perquè el debat podria ser molt llarg. Més aviat ho enfocaré des d’un punt de vista pragmàtic: serveix d’alguna cosa?

 

El cert és que sí. Als llocs problemàtics on s’han posat càmeres de vigilància, s’ha reduït considerablement el vandalisme urbà. La gent és molt agosarada, però no volen deixar proves legals que es puguin fer servir contra ells.

 

Alguns creuen que seria millor fer campanyes de sensibilització. Molt bé, es poden fer. Naturalment, no serveixen de res. A la gent decent no li calen aquestes campanyes i als vàndals, tampoc, perquè se’n foten.

 

Una altra opció és posar més policia que controli. Però com s’ha repetit fins a l’avorriment: no podem tenir un policia a cada cantonada. I és ben cert.

 

Les càmeres són discretes, barates i útils. Per això es fan servir cada cop més. Alguns creuen que envaeixen la intimitat. El cert és que una càmera cal legalitzar-la i això implica, entre moltes altres coses, que no pot apuntar a un domicili privat, per exemple. I la via pública és pública. S’entén que si fas alguna cosa a la via pública, surts de l’àmbit privat.

 

Però fins i tot en això la legislació és rigorosa. Aquestes imatges s’han de controlar i pertanyen a algú, que se’n fa càrrec i que no les pot fer servir amb intencions personals. Vaja, que no hi ha algú mirant-se les imatges per tafanejar. Això és un delicte greu.

 

Naturalment, algú pot dir allò de: qui vigila els vigilants? Però llavors ja entrem en qüestions abstruses. Se suposa que la llei és prou garantista. I jo em refio més de la llei que no pas dels vàndals.

 

És la solució ideal i perfecta? És evident que no. L’ideal seria que no hi hagués vandalisme ni desperfectes ocasionats voluntàriament, però això no deixar de ser una utopia. Per tant, hem de ser pràctics, sempre que no es traeixin les llibertats públiques. Crec que les càmeres de vigilància, adequadament controlades, entren dins d’aquests paràmetres.

 

Al cap i a la fi, tot i les imperfeccions de la nostra democràcia, això no és la Xina ni Corea del Nord. I espero no haver d’empassar-me mai aquestes paraules.