25 de febrer 2009

El Consell Comarcal: cap a un model més representatiu

Ara que es parla força sobre la necessitat de reforma l'estructura dels consells comarcals i que des de la Cerdanya s'han fet sentir veus que demanen una llei especial per a la Cerdanya, m'agradaria exposar la meva opinió sobre el tema.

És evident que la Cerdanya és una realitat comarcal molt ben diferenciada. Potser, deixant de banda el cas específic aranès, per la seva occitanitat, és la comarca amb personalitat més ben definida, sinó de Catalunya, almenys de tot el Pirineu.

La comarca ha estat castigada secularment per particions entre estats, províncies i cantons, amb agrupacions més o menys gratuïtes de municipis i amb reordenaments territorials de tot tipus. És normal que els cerdans estiguem una mica escaldats amb això de l'ordenació del territori.

D'altra banda, és evident que existeix tan un sentiment de pertanyença comarcal molt fort, com un sentiment localista -de campanar, en podríem dir- que fa que el poble de cadascú sigui la seva pàtria i que molts cops no en vulgui saber res dels veïns. I entre aquest marasme de sentiments i realitats complexes, està el Consell Comarcal de la Cerdanya.

Crec que sí que hauria de tenir una llei pròpia i que l'entitat hauria de tenir una certa sobirania econòmica, no com ara que és un simple gestor dels diners que li donen altres administracions o un prestador dels serveis que ningú més no vol.

L'elecció dels consellers hauria de ser més democràtica i entitats que ara són més o menys simbòliques, com el Consell d'Alcaldes, haurien de tenir un pes específic en la presa de decisions que afectessin a molts municipis alhora, com si fos una mena de petit senat comarcal.

D'aquesta manera, podríem tenir una entitat plenament representativa en funció dels pesis democràfics de cada municipi (el Consell Comarcal) i un altre de representació territorial (el Consell d'Alcaldes) on el municipi més petit podria fer sentir la seva veu com el més gran.

19 de febrer 2009

Vegueria a votació

Fa uns dies, CDC a la Cerdanya ha proposat de fer un referèndum per tal que els cerdans puguem decidir si volem o no volem la vegueria de l'Alt Pirineu. Aquesta proposta ha suscitat algunes reaccions en contra que no acabo d'entendre, ja que els mateixos que en l'àmbit nacional estan a favor del dret a decidir, no volen ni a sentir a parlar d'aquest referèndum.

Particularment, jo estic a favor de la creació de la vegueria de l'Alt Pirineu, amb potser l'excepcionalitat de la Val d'Aran que, com a entitat nacional pròpia i diferenciada de Catalunya, hauria de tenir dret a decidir també si vol o no vol incorporar-s'hi.

Però pel mateix motiu, crec que la Cerdanya també hi hauria de dir la seva. Bàsicament perquè els cerdans sempre hem estat menystinguts per totes les administracions històricament. Dividits entre dos estats i diferents entitats territorials (províncies, cantons), molts cops no sabem d'on som ni on hem d'anar per resoldre els nostres problemes.

És de justícia, doncs, que se'ns escolti. Possiblement, la gent no estarà gaire a favor d'aquesta vegueria de l'Alt Pirineu, però és que tampoc m'estranya. La Cerdanya no tindrà gairebé cap entitat de relleu de la futura vegueria i segons els actuals projectes, haurem d'anar a Tremp a fer tràmits. Tenint en compte la mala comunicació dels Pallars amb la resta de Catalunya no cal que digui que la idea no és gaire engrescadora. I que consti que no tinc res en contra de Tremp ni dels Pallars.

D'altra banda, és força democràtic consultar el poble en aquest tipus de qüestions que són clarament identitàries. Pertànyer a una o a una altra vegueria pot condicionar enormement el nostre futur econòmic i social i potser que ens hi posem.

Només demano als polítics que clarifiquin d'una vegada el tema de la vegueria, que deixin de fer jocs de mans i que defineixin clarament un projecte de futur per a aquesta vegueria. Si no, és millor deixar les coses com estan o integrar tota la Cerdanya en alguna de les vegueries que ja estan previstes (Girona, Lleida o la Catalunya central) i deixar de marejar-nos.

Finalment, segons el meu parer, sempre serà millor tenir la capital a la Seu que no haver d'anar a Manresa, Girona o Lleida, que ens cauen molt més lluny i que són ciutats que tenen una finitat identitària molt diferent a la nostra. Però cadascú hauria de poder dir-hi la seva, no sé si amb un referèndum o bé amb un debat social real ben portat.

17 de febrer 2009

Centre cívic

Aquest cap de setmana vaig ser-hi a Calders, una petita població del Bages en la constitució d'una associació en l'àmbit de tot Catalunya. El primer que em va sorprendre és la tranquil•litat que s'hi respirava. Es nota que és una àrea residencial propera a Manresa, una mica con molts dels nostres pobles que només s'omplen en festes i que la resta de l'any semblen pobles fantasma.

Però tot i la manca d'activitat pels carrers, Calders té camps esportius, un local cultural amb biblioteca i sala de conferències i un magnífic centre cívic polivalent que es pot fer servir per realitzar projeccions, teatre, conferències i altres actes massius.

La comparació va ser ben ràpida: si Puigcerdà tingués els mateixos equipaments culturals en proporció a la població que té Calders, tindríem fins a teatre d'òpera. Però és clar, tot depèn de en què s'inverteixen els diners. Per cert, que té majoria absoluta ERC i hi ha una preciosa estel•lada a la porta de l'Ajuntament.

Conforme vas voltant per la geografia nacional de Catalunya te n'adones que gairebé tots els municipis, grans i petits, tenen una gran sensibilitat per la Cultura i pels equipaments culturals. Per algun estrany motiu, no és el cas de Puigcerdà, on ens hem de barallar contínuament per tenir-ne. I no és només un problema de l'actual equip de govern, que la cosa ve de dècades enrere.

Degut al rigor del clima cerdà, els hiverns són molt llargs i no es pot fer vida al carrer gaire mesos de l'any. Això obliga a que la gent, i molt especialment el jovent, hagin de buscar-se la vida sota cobert.

Qui no practica algun esport, ho té difícil. És clar que pot acudir a la Biblioteca o a algun dels dos locals joves de la Vila (el municipal i el comarcal), però tampoc sembla que hi hagi gaire vida. A més a més, d'activitats per als joves no en sobren i em temo que els polítics només se'n recorden d'ells quan s'apropen les votacions.

Per exemple, un diumenge per la tarda, què pots fer a Puigcerdà? A part d'anar a algun bar o a practicar algun esport, ja em direu quines activitats -programades o no- hi ha per a la gent jove. I encara menys per als que no són joves.

La manca d'un centre cívic es fa cada vegada més palpable. Les associacions puigcerdaneses no sembla que li donin gaire importància a aquest equipament i tampoc no el demanen. Mentrestant, la societat se'n ressent. Però vaja, mentre puguin veure el Barça a la tele, sembla que ja estan contents.

16 de febrer 2009

Això no interessa

Els grups municipals de l'Ajuntament de Puigcerdà estan esverats per la proposta de Patrimoni de la Generalitat de canviar el projecte inicial dels baixos del local de pisos de protecció oficial de la plaça del Call, de tal manera que, en comptes de tenir un terra de cristall que permetria fer visibles les restes medievals, ara volen cobrir-ho tot amb planxes metàl•liques.

Això no és una simple qüestió d'estètica. Pensem que l'edifici sencer va ser concebut per poder mostrar les restes i va ser aixecat sobre uns pilons especials que han permès de conservar les restes del subsòl, que pertanyen al call jueu medieval excavat de Puigcerdà, d'on han sortit peces úniques a tot Europa.

Però ara, ves a saber amb quina excusa (calés, segur!) diuen que al terra s'haurien de posar planxes de metall, de tal manera que de les restes només es veurà una part petita i de fet, la menys significativa. Perfecte!

No és que l'Ajuntament hagi tingut mai gaire interès en aquestes restes. De fet ha rebutjat la possibilitat de mostrar les construccions de la resta de la plaça. Però sí que ha mostrat interès pel local de conferències de la planta baixa que permetria, alhora, exposar part de les restes arqueològiques del call i fer-ne un punt d'informació.

No hem d'oblidar que el turisme jueu sol ser d'alt poder adquisitiu i prové de totes parts del món i que si les restes tinguessin prou interès, podrien entrar dins del circuit internacional de calls jueus, amb el benefici turístic immediat per a la comarca.

Per tant, no entenc a sant de què la Generalitat se'n retracta i vol tapar unes restes prou interessants amb l'excusa capciosa de la manca de diners, quan tampoc estem parlant precisament d'un projecte amb un cost excepcional. Espero que la pressió realitzada pels diferents grups polítics de l'Ajuntament serveixi d'alguna cosa.

11 de febrer 2009

Persistència

Continua nevant a la Cerdanya. La veritat és que portem uns mesos que quan no neva, fa un fred que pela i quan no, bufa el vent. Les estacions d'esquí -i tot aquell que viu directament o indirecta de la neu- no es podran queixar pas aquest any. Però...

... però sembla ser que tot i que l'or blanc continua caient del cel, la crisi està fent de les seves. Potser les estacions d'esquí són les que menys ho noten, però la resta de sectors econòmics n'estan afectats.

Una persona ho definia clarament en poques paraules: "Feia molts anys que no veia nevar tant i que el negoci no m'anava tan malament". I és que no només ha de caure la neu: ha d'haver gent que vingui a gaudir-ne i es deixi els diners, per tal que aquests flueixin i això no està passant.

Malgrat tot, la Cerdanya s'està beneficiant d'un altre fenomen lligat a la crisi: molta gent que abans marxava molt més lluny (als Alps, per exemple), enguany s'han quedat per aquí perquè no es podien permetre una despesa tan gran.

I no tothom en surt perjudicat. Les crisis, com li agrada dir a certs gurus de l'economia, també són fonts d'oportunitats. Així, alguns restaurants omplen més ara que abans, simplement pel fet de tenir menús a preus competitius.

Crec que avui dia es pot veure clarament si un local té els preus alts o baixos: només cal veure quanta gent hi ha dins. No falla gaire. He fet la prova en uns quants i la regla es compleix força bé.

Tot i així, alguns establiments no ho han entès així i han apujat preus, com deia en un altre post, cosa que potser compensarà el descens de clients, però que pot produir un efecte pervers: que no hi vagi ningú.

Perquè, a veure, per quins set sous he d'anar a prendre una cervesa o un refresc a un local que em cobra 3 euros si el del costat em cobra 2? Potser el local del costat no tindrà tant glamour o serà més atrotinat, però si surto amb una certa freqüència, ho tindré en compte. La gent es mira molt l'euro darrerament, cosa que tant de bo hagués fet abans i potser la taxa d'endeutament no fóra ara mateix tan astronòmica.

Però continua nevant i les tendències no canvien gaire. L'home és un animal de costums i li costa molt canviar, llevat de situacions crítiques. I aquesta potser ho sigui. Caldrà estar amatents per veure com l'actual cojuntura far variar tendències molt arrelades, qui sap si, potser, per sempre més.

10 de febrer 2009

Netejant la cara del centre de Puigcerdà

Després de molts anys d'abandonament, sembla que la plaça Barcelona, el principal punt d'entrada de Puigcerdà, està sortint de la deixadesa que la caracteritzava. D'una banda, la Casa Gran es queia a trossos i d'altra, la torre Muñoz era una completa ruïna. Per acabar-ho d'adobar, l'antic Hostal Muntanya restava en total desús.

En aquests moments sembla que s'està produint una important reforma urbanística privada que canviarà en poc temps la fesomia de la plaça. La Casa Gran ha estat totalment restaurada i els baixos seran ocupats -pel que tinc entès- aviat, per les oficines d'una Caixa.

Alhora, sembla ser que s'han iniciat unes obres als terrenys de la torre Muñoz, ja que hem pogut veure com la finca ha estat envoltada per una tanca de protecció. No sé si com a mesura cautelar o bé es tracta del començament d'algun tipus d'obres majors. Aviat ho podrem veure.

El que no pot ser és que la plaça més visible de la Vila pel que fa al tràfic rodat i una de les seves cartes de presentació, mostrés un conjunt d'edificis en un estat francament lamentable. Esperem que, a poc a poc, la solució es vagi arranjant i Puigcerdà pugui gaudir, novament, d'una plaça Barcelona arquitectònicament destacable.

09 de febrer 2009

Jugant amb foc

De vegades em penso que certs polítics, quan no tenen problemes, se'ls inventen. O pitjor: quan tenen problemes que no saben com resoldre, se n'inventen uns d'inexistents i vinga a tocar la viola de gamba.

M'estic referint concretament a l'assumpte europeu de limitar de tal manera les festes amb foc que per veure-les es necessitarà poc menys que un telescopi, ja que demanen una separació enorme entre el foc o la pirotècnia i el públic participant. Us podeu imaginar: diables, correfocs, la Patum, els dracs, la Fia-Faia, les fogueres de Sant Joan, etc.

El Parlament Europeu, que no deixa de ser una mena de parlament de joguina, tot i que és l'única institució europea escollida democràticament, com que no pot legislar en res massa important, es dedica a posar normes i més normes sobre coses que, comptat i debatut, se les podia haver estalviades tranquil•lament i tots tan contents.

Fa poc, se'ns va dir que el tortell de Reis passaria a la història, perquè això de posar un element estrany (una fava, un rei) en un producte alimentari era poc menys que una abominació. Tothom sap que el dia de Reis, les urgències dels hospitals es col•lapsen degut a la enorme quantitat de ciutadans que corren a que els treguin els reis de la gola que, accidentalment s'han empassat. Per favor!

Ara ens ha tocat el rebre a una tradició tan nostrada com el foc. Aquest element de celebració es perd a la nit dels temps i no és exclusiu de la regió mediterrània. No acabo d'entendre a què ve tanta preocupació quan ningú no els ha demanat res des dels països que, en teoria, hauríem d'estar més preocupats pel tema.

Total, que al final, l'administració europea s'acaba veient com un monstre burocràtic, regit per capsigranys, la funció principal de la qual és tocar-nos allò que no sona, tant i tant sovint com sigui possible. Després es queixen que a les eleccions europees no va a votar ningú...

06 de febrer 2009

Tres anys de 'A la balitresca'

Avui es compleixen tres anys justos del primer post de 'A la balitresca'. Allò que va començar com una mena d'exercici lingüístic, ha esdevingut gairebé un bloc informatiu, pel que m'ha dit molta gent, que el fa servir per informar-se de l'actualitat cerdana.

Crec que una de les mancances principals de la nostra comarca és l'absència d'un mitjà de comunicació propi i autòcton prou fort, com al seu dia ho va ser la revista Rufaca o bé fins fa pocs anys, Ràdio Pirineus.

Però donat el desert informatiu local, cobert com bonament es pot amb premsa gratuïta (De Pànxing, Reclam, Belluga't, Viure als Pirineus, El Campanar), amb iniciatives de caràcter regional, com la revista Cadí-Pedraforca o amb les seccions comarcals d'alguns diaris regionals, especialment, Regió 7 o el Diari de Girona, la informació es troba dispersa i moltes notícies poden arribar a passar desapercebudes.

'A la balitresca' m'ha representat poder disposar d'una finestra oberta al món per explicar el meu particular punt de vista sobre la comarca, la llengua i alguns aspectes socials del meu interès, cosa que m'ha produït grans satisfaccions i alguns problemes.

Per exemple, arran d'alguns comentaris que he fet al bloc, algun polític local s'ha rebotat amb mi i ha arribat a dir-ne de molt grosses sobre la meva persona, cosa que demostra el tarannà poc democràtic i dictatorial d'alguns elements que ens governen. Però en fi, que li farem!

He procurat ser sempre molt respectuós amb les meves opinions i expressar-les tan raonadament com he pogut. Si no coincideixo amb el parer d'algú, és normal. El que no ho és tant és que se'm vulgui estigmatitzar per això. Però en fi, allà cadascú. Com resa la dita castellana: "Arrieros somos y en el camino nos encontraremos".

En general, a la gent li ha agradat poder disposar d'una font d'informació independent, que parlés clar i català sobre la realitat local, cosa que no sempre es troba. Segurament que m'he equivocat molts cops o he pogut malinterpretar algunes informacions que m'arribaven, però puc assegurar que ha estat de bona fe.

En tot cas, espero poder continuar amb el bloc molts anys més i mentre hi hagi lectors, em donaré plenament per satisfet. Gràcies, doncs, a tots vosaltres.

05 de febrer 2009

Que guai que és la muntanya!

Ahir va aparèixer sa i estalvi l'esquiador que es va perdre a l'estació de La Molina abans-d'ahir, després d'haver passat la nit en un iglú que es va fabricar ell mateix. Afortunadament, l'incident -que podia haver acabat en tragèdia- va acabar bé i sense que ens haguem de lamentar de cap desgràcia personal.

Però m'agradaria reflexionar sobre el "petit" detall que, per culpa de la imprudència d'un noi, 150 persones, entre mossos d'esquadra, policies, bombers, soldats de l'exèrcit i personal de l'estació van estar buscant desesperadament aquesta persona un munt d'hores, en condicions meteorològiques adverses.

La cosa podia haver acabat malament per a qualsevol de les 150 persones que van participar en l'operatiu. Afortunadament no va ser així, però pensem-hi: la sort és molt traïdora.

A això li hem d'afegir l'enorme cost econòmic que ha comportat l'operació i que, suposo, acabarem pagant entre tots, d'una manera o d'una altra, ja sigui dels nostres impostos, ja sigui d'alguna asseguradora, tot i que és més problable el primer que el segon.

En fi, que aquest noi encara es farà famós, sortirà als mitjans de comunicació i podrà explicar la seva aventura i nosaltres li ho pagarem. Mira que bé! L'home deu ser l'únic animal que marxa a la muntanya a l'hivern i a la platja a l'estiu.

La muntanya, ja ho he dit un munt de vegades i no me'n cansaré mai de repetir-ho, no és un jardinet ben cuidat, sense perills. No és un parc temàtic. Té riscos i alguns molts seriosos. Molta gent hi ha deixat la pell, alguns bons coneixedors del medi. Així que no parlem de persones que no van preparades o que no tenen ni idea sobre allò que representa.

Suposo que encara sortirà algú dient que no hi ha dret i que haurien de prohibir els accidents i la boira i les tempestes de neu. Si poguessin controlar el clima, de ben segur que ho exigirien. Per sort, a dia d'avui, no es pot.

04 de febrer 2009

Mobbing rural

Sembla que el medi rural està reaccionant davant dels atacs i del mobbing rural -com en diuen ara- dels urbanites que van al camp a gaudir de la natura, però que arrufen el nas davant de la ferum d'una tifa de vaca o bé que volen que les esquelles del bestiar que pastura deixi de dringar, perquè no poden conciliar la son, pobrissons!

Aquest cap de setmana, a Camprodon hi va haver una "esquellada" popular en protesta per aquestes mentalitats opressives que estan portant a molts pagesos i a municipis sencers a situacions vergonyoses i del tot increïbles, com fer silenciar les campanes els mesos d'estiu perquè els senyors residents no es despertin o fins i tot al tancament d'alguna granja.

Em pregunto si aquests pixapins aniran a queixar-se al seu alcalde metropolità i li diran que pari el tràfic rodat per les nits per tal que ells puguin dormir. Ja us podeu imaginar que si ho fessin, se'ls traurien de sobre sense gaire contemplacions o els enviarien directament a pastar al camp, cosa que per desgràcia alguns acaben fent.

Em comentaven uns amics que s'havien trobat amb casos dignes d'acudit. A Bellver, -em deia en Manel Figuera- una dona a qui se li va indicar amablement que portava a les mans flors verinoses, es va emprenyar dient que les plantes verinoses les haurien d'arrencar totes. Que bé! I segur que la senyora anava d'ecologista i d'aimant de la natura!

Un altre cas que frega el surrealisme és un senyor que assabentat que un noi -en David Manzanera, de la Seu- estava fent fotografies de despoblats del Pirineu es va enfadar molt dient que tot allò eren runes i que les havien de tirar totes a terra. Em pregunto si l'esmentat senyor els dirà el mateix als romans el dia que els faci una visita al fòrum i vegi aquell munt de pedrotes ocupant espai indecentment.

En fi, ja se sap: el camp és aquell lloc horrible on els pollastres es passegen crus. Res, res, cal urbanitzar-ho tot ben urbanitzat, vinga ciment i quitrà i places dures. Els arbres, els tallem, no sigui que d'una ventada ens caiguin a sobre. Les flors, les tallem, no siguin verinoses o ens produeixin al•lèrgia. I els animals, tancadets i sense esquelles i sobre tot, que no facin pudor. Així tindrem un camp idíl•lic propi d'algú que odia el camp.

03 de febrer 2009

Qui cerca, troba

Acabo de llegir en premsa que al municipi de Bolvir, al nucli de Talltorta, durant les obres de restauració de l'església barroca de la localitat, han aparegut unes restes romàniques. Pel que sembla, antigament en aquell indret hi devia haver una capella romànica que, probablement va ser destruïda per una inundació i posteriorment, al seu lloc, s'hi va aixecar una església barroca.

L'església de Talltorta és l'única d'estil barroc a la Cerdanya i les troballes que ara han aparegut la singularitzen encara més. La intenció de l'Ajuntament, un cop enllestides les obres de restauració, és la de poder-hi realitzar actes culturals i cívics al seu interior.

No sé per què, però quan un municipi vol trobar patrimoni, en troba. En canvi, quan no en vol, el fa desaparèixer sota de la catifa a una velocitat impressionant. Tots coneixem, per desgràcia, massa casos del segon tipus.

El principal problema és que una part molt important dels governants no entén allò de "pa per avui i gana per demà" i prefereixen construir i construir a costa de destruir patrimoni. Sense anar més lluny, a Puigcerdà tenim (o hem tingut) restes de molt diverses èpoques: des de l'edat mitjana fins a l'actualitat i totes han patit igual sort: el ciment i la piconadora.

És evident que no és possible ni necessari conservar-ho tot perquè si. Hi ha coses que són de dubtós interès cultural o patrimonial, però d'altres, em sembla, són d'indiscutible interès. És clar que, això no és un problema estrictament polític: la major part de la gent tampoc entén el concepte de patrimoni. Recordem, sinó, les famoses pintades de "Fora runes, volem pàrquins" que va aparèixer al seu dia a la Vila.

Miraré d'explicar-ho de manera molt simple i entenedora què és això del patrimoni, això de la qual cosa en parlo tant en aquest bloc: "El patrimoni és allò que us donarà de menjar en el futur i també en el present i ho sabeu explotar intel•ligentment".

S'entén? Oi que sí? Doncs, vinga, a veure si passem menys l'excavadora i entrem més als catàlegs internacionals de patrimoni per atreure turisme, que després ens queixem que la gent no ve o que els que vénen no gasten i sospirem per un pretès turisme de "qualitat".

02 de febrer 2009

El municipi més poblat de Cerdanya

Fa poc ens van dir que l'oficina de Medi Ambient de la Cerdanya s'ubicaria a Bellver. Ara, ens assabentem que la nova oficina del Parc Natural del Cadí-Moixeró s'establirà a Talló, al municipi de Bellver.

El primer que cal dir, és que molt bé pels bellverencs. Realment s'ho han guanyat. A base de demanar i de moure's, han aconseguit un parell d'infraestructures força interessants i uns quants llocs de treball més per al municipi.

El segon que vull dir és que tinc la sensació que Puigcerdà, s'ha omplert tant de transfronterisme que s'ha oblidat que era la capital de la Cerdanya. Per cert, ja veieu com ens llueix el transfronterisme en temes com el de la sèquia de Puigcerdà. Si continuem a aquest pas, acabarem essent només el municipi més poblat de la comarca.

Hem renunciat a tenir un Museu comarcal durant un munt d'anys; hem renunciat a tenir un espai escènic municipal -digueu-li teatre o com vulgueu-, ja que el que ara hi ha és privat. Això sí, amb una reforma ben cara pagada amb diners públics.

Sembla que s'ha apostat, en canvi, per tenir grans espais públics lliures de cotxes. Sí, em refereixo a les famoses places peatonals. Clar que ningú no pateixi, que no semblaran buides: aviat s'ompliran de terrasses i de xiringuitos diversos. És qüestió de temps.

Això sí, la gent continuarà pujant al poble, deixaran el cotxe a Rigolisa i vindran a passejar dissabte per la tarda després d'esquiar a l'hivern o de prendre el sol a l'estiu. Ara bé, de calés no en veurem pas gaires.

No sé ben bé quina política de futur volen les actuals autoritats per a Puigcerdà, però em començo a pensar que no n'hi ha cap de concreta, llevat de portar el dia a dia i de fugir endavant amb projectes més o menys ciclopis que ja pagaran els que vinguin després.

Mentrestant, no ja les comarques veïnes, sinó els altres municipis cerdans van fent la viu-viu com formiguetes previsores, mentre nosaltres anem de urbs del Pirineu que no és model ja per a ningú.