La pertinaç sequera

Durant la dictadura franquista, era corrent sentir a parlar en el NODO de la “pertinaç sequera” (bé, en castellà: “la pertinaz sequía”), per referir-se al fet que Espanya és un país eminentment mediterrani on plou quan vol i quan plou, no sap ploure.

 

De tota la vida, és normal trobar-se amb períodes més o menys perllongats de sequera, en els quals plou molt poc i a deshora. Ara, amb l’escalfament global, la cosa ha empitjorat. Plou menys i encara més a deshora i, quan plou, ho fa de mala manera. Així, és normal que caigui un aiguat després d’una sequera i s’endugui cases, ponts i cotxes en el lloc més insospitat.

 

A Catalunya, ens ha tocat un d’aquests períodes, amb tan mala sort, que fins i tot hem hagut de tallar el subministrament de l’aigua de reg per a cultius, especialment a la zona de Lleida. S’ha parlat a bastament de mala gestió, d’infraestructures obsoletes, de la cobdícia de les centrals hidroelèctriques que han buidat massa els pantans per fer electricitat, etc. De fet, s’ha parlat massa.

 

Hi ha una mica de tot això. Per desgràcia, aquest nefast període ens ha tocat viure’l en any electoral. Mala cosa. Els polítics no arranjaran res. Es limitaran a llançar-se els trastos els uns als altres i no en traurem l’aigua clara, mai millor dit.

 

Alguns països força més civilitzats que nosaltres, com és el cas d’Israel, van patir fa dècades una situació similar. De fet, molt pitjor, perquè Israel és, en gran manera, terreny desèrtic. Avui dia, són una potència hídrica i agrícola. Com s’ho han fet?

 

Primer, van analitzar seriosament el problema i van cercar solucions efectives, a llarg termini. Van construir dessaladores, per obtenir aigua dolça de l’aigua salada del mar; van canviar els obsolets sistemes de regadius, per sistemes de degoteig en els quals són punters avui dia en tot el món. Van localitzar les pèrdues d’aigua en canonades i les van modernitzar.

 

En fi, res de l’altre món. Tot molt lògic. Però ho van fer. I ho van fer bé, en comptes de prometre molt i, després, que qui vingui ja s’ho trobarà. No van inventar-se solucions ridícules com portar l’aigua del Roina, per exemple.

 

Un transvasament hauria de ser el darrer recurs i possiblement ni això. Els rius no són canonades d’aigua dolça per fer electricitat i per bastir els nostres interessos. Tenen una funció ecològica. Podem aprofitar els recursos naturals, però no cal exhaurir-los fins a l’extrem que tenim rius que ja no arriben a la mar: baixen secs, perquè hem transferit l’aigua per altres usos.

 

Mentrestant, la gent continua omplint piscines, regant camps de golf i jardins, inundant camps de cultiu de manera molt poc eficient i llençant l’aigua en forma de fuites incontrolades una mica pertot arreu.

 

Israel va arribar a ser una potència partint d’una posició desavantatjosa.  No podem fer nosaltres el mateix? Bé, no som Israel. Algú dirà que “per sort”, però en aquest sentit, jo dic que “per desgràcia”. Ja m‘agradaria que els nostres governants tinguessin el sentit d’estat que van tenir els israelians.

 

No som els únics, és clar. Als Estats Units estan encara pitjor. Han construït ciutats malbaratadores d’aigua enmig del desert i han portat aquest preuat recurs amb canonades de milers de quilòmetres. Ara s’adonen que l’aigua s’està esgotant i que portar aigua de tan lluny, no és rendible.

 

Nosaltres anem pel mateix camí. Si no podem tenir regadiu per exportar taronges, doncs potser haurem d’exportar altres coses. La producció d’aliments és cabdal, però només si és per a consum propi. Si no, estem fent servir recursos escassos al sud d’Europa, com és l’aigua, per exportar aliments que necessiten molta aigua per ser produïts i portats al nord i centre d’Europa.

 

Si afegim el cost del transport i que gairebé tot ho fem per carretera, la cosa encara es posa pitjor.

 

Potser, la gent amb diners per tenir jardinets hauran de plantar alzines en comptes de pícees. Omplir les piscines amb aigua aprofitada de la pluja i oblidar-se de tenir gespa alpina, que consumeix una barbaritat d’aigua i plantar altres coses als jardins. Tampoc cal plantar cactus, hi ha moltes possibilitats.

 

Potser, el camp requereix una modernització integral pel que fa a cultius i tecnologia de regadius i potser, els transvasaments són una cosa antinatural i hem de començar a aprendre a subsistir amb els recursos que tenim a prop.