15 de juny 2016

L’estat dels accessos



Fa uns dies, vam anar en cotxe per la pista forestal de Pi i ens la vam trobar tallada degut a que, per culpa d’uns aiguats, la pista havia desaparegut a l’alçada de la pedrera. Més tard em vaig assabentar que els aiguats havien passat el mes de novembre.

El més interessant del cas és que no hi havia cap avís. Només una petita cinta de plàstic poc abans de l’enfonsament del camí, en un lloc poc adient per donar la volta al cotxe. Em pregunto si costava tant posar un cartell indicador al començament de la pista o tallar-la en un punt millor per poder recular.

Aquestes coses passen sovint, sobretot en algunes pistes del Cadí, amb terrenys calcaris força inestables. Per tant, crec que fóra bona idea de disposar d’algun web o servei on poder consultar l’estat de les pistes i carreteres de la comarca. Així ens estalviaríem disgustos.

Naturalment, un servei així l’hauria de fer alguna institució comarcal, com el Consell comarcal i crec que tindria força utilitat, no només per indicar pistes tallades, cosa que passa relativament poc sovint, sinó l’estat dels accessos a determinats llocs (esglésies romàniques, paratges, etcètera) i tots ho agrairíem molt.

07 de juny 2016

Jordi Pere Cerdà: un gran desconegut



Durant la presentació del nou número de la revista Cadí-Pedraforca dissabte passat a Prullans, en Carles Pont, director de la publicació, va parlar del cas de l’escriptor cerdà Jordi Pere Cerdà, pseudònim d’Antoni Cayrol, nascut a Sallagosa.

Aquest escriptor cerdà, que va escriure sobretot poesia i teatre, però també prosa, va ser Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i és força desconegut entre els cerdans. En Carles Pont, per exemple, comentava que mai no ens havien parlat d’ell ni a l’escola ni a l’Institut, cosa força trista.

En tot cas, el desconeixement entre els cerdans, especialment entre els de la Baixa Cerdanya, llevat d’honorables excepcions, és gairebé total. Alguna de les seves obres teatrals es va interpretar fa molts anys a Bellver, però des de llavors, poca cosa més.

A l’Alta Cerdanya crec que ha donat nom a algun espai cultural i a una escola, però tampoc és que sigui per llançar-hi coets. Si ni nosaltres mateixos som capaços de promocionar i de posar en valor el nostre patrimoni humà, qui ho farà?

No parlem d’una figura de segona, sinó que en Jordi Pere Cerdà va ser un gran escriptor, però les entitats culturals cerdanes el tenen força deixat de la mà. Des del Grup de Recerca de Cerdanya hem fet lectura sovint dels seus poemes a les Jornades de Poesia i Música, i també a Bellver, a la Nit Màgica de la Poesia, pels volts de sant Joan, però en general ningú no en parla.

Des d’aquí m’agradaria reivindicar aquesta gran figura cultural i humana que vam tenir la sort de tenir entre nosaltres força temps i retre homenatge a la seva memòria i la seva obra, que hauria de ser molt més coneguda entre nosaltres.

01 de juny 2016

Megalomania innivadora



M’he estat mirant els projectes d’ampliació de les estacions d’esquí de la tossa d’Alp, amb nous telecabines, pistes, remuntadors, etcètera. La primera impressió que m’ha vingut al cap és:

S’han tornat bojos o què? Qui ho pagarà tot això? Han sentit parlar de l’escalfament global?

Però després m’assabento que hi ha altres projectes similars al cantó francès d’unir els dominis de Font-romeu amb els dels Angles o al cantó franco-andorrà d’unir el Pas de la Casa amb Portè-Pimorent.

No sé quina mena de dèria malaltissa li ha donat a aquesta comarca per ampliar dominis esquiables quan cada cop neva menys i en alguns llocs el negoci amenaça de ruïna.

Evidentment, el que facin amb capital privat és el seu problema, mentre no es cometin aberracions ecològiques, que em temo que també estan previstes. Però si es vol fer amb diners públics, ho trobo del tot lamentable.

Ja va essent hora que les comarques de muntanya comencin a pensar en alternatives econòmiques a l’esquí, perquè en qüestió d’anys, això s’acaba a la major part dels dominis esquiables catalans, llevat potser dels de major influència atlàntica, com els de la Val d’Aran i part del Pallars o a molt estirar, del nord d’Andorra.

L’escalfament global continua i és i serà immisericorde i només falta que hi anem abocant diners i més diners en un projecte de cementiri econòmic. Potser que ens hi posem d’una vegada a cercar alternatives abans que la cosa no tingui solució.

Pel que està clar és que no es poden deixar morir econòmicament les comarques de muntanya del país, ja que representen la tercera part del territori, malgrat estiguin poc poblades. Però això no vol dir invertir sense cap ni peus en una cosa que beneficia a molt poca gent i que cada cop en beneficiarà a menys.