30 de novembre 2009

Societat de la Informació a Puigcerdà

Acaba de concloure el cicle de quatre "Conferències de la Societat de la Informació", impartides per Joaquim Roqué a la Biblioteca de Puigcerdà. En primer lloc, felicitar al responsable d'aquesta mangífica iniciativa, ja que crec que feia falta un cicle d'aquestes característiques a la Cerdanya.

Per desgràcia, no sempre les bones idees van acompanyades d'èxit de públic i, excepte a la tercera xerrada -sobre el Google- no hi va haver gaire concurrència, malgrat ser de gran interès els temes tractats i que el ponent s'explicava molt bé.

Les conferències van tractar de les noves tecnologies d'internet disponibles algunes des de fa temps, com YouTube, GMail, iGoogle, GoogleMaps, GoogleEarth, els podcasts, etc- i d'altres més recents, algunes de les quals es troben encara en fase Beta.

Les xerrades, a part de ser molt interessants, ens posicionaven molt bé en un món extraordinàriament complex, ple de camins i viaranys, de productes i de sigles diverses que poden desorientar el navegador més expert.

No acabo d'entendre per què no hi havia més públic a les xerrades, especialment els majors consumidors d'aquestes tecnologies: els joves. Clar que potser pot ser esclaridora una anècdota que em va passar en sortir de la Biblioteca. Vaig sentir un parell de nois que deien:

- ¿Qué hacen en la Biblioteca a estas horas?

- No sé, alguna cosa de internet.

- Joer... es que la gente está enferma.

Us podeu imaginar la cara que vaig posar (per la part que em tocava). Suposo que certs sectors del jovent tenen un menyspreu total per qualsevol activitat formativa, perquè els recorda al col•legi o a l'institut. Així ens va...

25 de novembre 2009

Marc Freixes

Diumenge per la tarda, al Museu Cerdà, vam tenir l'ocasió de poder gaudir d'un meravellós concert de piano, a càrrec del puigcerdanès Marc Freixes Guerreiro. Aquest jove, ha deixat de ser una jove promesa per convertir-se un un bon pianista que ens va fer gaudir a tots els assistents de la música que va interpretar.

La Sala del Museu estava plena, cosa molt rara en aquest poble i per un acte cultural i més una avorrida tarda de diumenge. Això vol dir que Marc té ja una certa fama que ha anat cultivant recital rere recital i que mai no ens ha decebut. Per això concentra tanta gent.

El concert estava format per peces de diferents autors, entre els quals destacaven Beethoven, Haydn, Albéniz o Chopin. En Marc va posar tota la seva ànima en el concert, com va resultar palès al final d'aquest, en què estava realment esgotat perquè ho havia donat tot de si mateix.

Aquest augment de la manifestació de la sensibilitat a l'hora d'interpretar és un símptoma de la seva maduresa com a músic i és que ell sempre procura donar el màxim de si mateix, autoexigent com n'és.

Esperem poder-lo tornar a sentir ben aviat i si teniu l'ocasió, aquí o en qualsevol altre indret, no us el perdeu. En sentirem a parlar molts cops d'aquest pianista i espero que sempre en termes elogiosos. Enhorabona, Marc i continua així!

24 de novembre 2009

L'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell

Divendres al capvespre vaig baixar a la Seu a l'acte de constitució de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell. Aprofito l'ocasió per donar-los tot el meu suport i desitjar-los una trajectòria ben reeixida i brillant.

L'acte va tenir lloc a la Sala de Plens del consistori alturgellenc, on vaig poder parlar amb alguns amics de l'Alt Urgell, com el Lluis Obiols, el Jordi Dalmau, i també amb el Carles Pont, responsable de la revista Cadí-Pedraforca i amb l'escriptora andorrana Rosalia Pantebre.

El que potser més il•lusió em va fer va ser retrobar-me amb un antic professor meu del Batxillerat, en Jordi Nistal, a qui havia perdut la pista, a diferència d'altres com el Jordi Grau o el Pep Miñambres que sí que tinc ben localitzats a la Seu. En Jordi em va demostrar que té molt bona memòria perquè se'n recordava de mi perfectament.

També vaig conèixer el meu homònim, en Julio Quílez, el responsable del nou Arxiu Comarcal de l'Alt Urgell, una persona molt agradable i afable.

Després de la presentació, vam anar plegats a sopar i vam compartir idees i projectes. Allà vaig conèixer al representants de la Soceitat Andorrana de Ciències, especialment a la Silvia de Cambra, entestada en divulgar les matemàtiques en aquest petit país que és Andorra i amb la qual vam coincidir en multitud de coses.

Va ser una vetllada molt agradable i val a dir que sempre és motiu de celebració el naixement d'una nova entitat cultural. Enhorabona i endavant!

23 de novembre 2009

En quina mena de país vivim?

És Espanya una democràcia o simplement un règim postfranquista amb aparença de democràcia? Si m'haguessin fet aquesta pregunta fa deu anys, possiblement hauria apostat per la primera opció, però actualment tinc clar que és més aviat un postfranquisme amb una democràcia descafeïnada i vigilada que no una altra cosa.

En què em baso per fer una afirmació tan categòrica, gairebé radical?

En primer lloc, el nostre cap d'Estat, el rei, és una figura intocable. Posada per Franco i després a la Constitució sense cap mena de debat públic i sense referèndum legitimador, és una persona que pot fer allò que vulgui sense qui ningú li pugui demanar responsabilitats. A sobre, no l'ha votat ningú. Ni tan sols el règim -monarquia o república- vam poder votar.

En segon lloc, el sistema circumscripcional espanyol afavoreix descaradement el centre i sud de la península i és de facto, un sistema majoritari camuflat que només permet un govern de dues forces alternants que, a l'hora de la veritat, han demostrat ser els mateixos senyors i senyores però amb diferents camises.

En tercer lloc, tenim un sistema judicial que no té res d'independent. A les baixes instàncies, és meritocràtic i no l'escull ningú. I a les altes instàncies -Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional- es troba tan polititzat que parlar d'independència del poder judicial fa riure. Només cal veure l'actual show amb l'Estatut de Catalunya.

En quart lloc, Alfonso Guerra dixit: "Montesquieu ha muerto". No tenim una veritable separació de poders, cosa que fa que tot vagi a parar a la mateixa olla. I és clar, quan barreges el bo amb el dolent, el resultat sol ser dolent.

En cinquè lloc, som un país amb molt poca cultura democràtica, massa acostumats al cap de la tribu o al caci local i amb poques ganes de plantar cara a l'autoritat, especialment quan s'equivoca.

En sisè lloc, el sistema es perpetua a si mateix. És gairebé impossible fer fora un polític per malament que ho faci si no és per la via judicial, cosa que en si mateixa és feixuga, cara i lenta. No tenim controls, ni impeachments, ni referèndums destitutoris.

En setè lloc, no es fan consultes populars ni referèndums, no sigui que el poble s'acostumi a parlar i després no hi hagi que el torni a engabiar.

En vuitè lloc, tenim una Constitució desfasada, feta a l'ombra d'una dictadura, amb els militars vigilant, però de la qual ningú pot tocar ni una cosa si no s'aconsegueix un consens tan ampli que des del 1978 només se li han afegit dues paraules. Cap canvi més. És una Constitució democràtica o és la Bíblia?

En novè lloc, perquè tot i que la Constitució parla dels pobles d'Espanya, això sembla que s'ha d'interpretar com a simple folklorisme regional. Res més.

En desè lloc, perquè encara que tothom veu la corrupció campar impunement a prop seu, ningú ha estat capaç de fer-hi res esfectiu. Ens han d'estirar les orelles de Brusel•les per tal que reaccionem.

En onzè lloc, perquè es confon la diversitat amb el "barullo", l'autonomia amb "los reinos de taifas", les nacions amb "peculiaridades regionales" i les llengües diferents de la majoritària, amb dialectes o amb llengües minoritàries provincianes.

En dotzè lloc, perquè és difícil establir la concòrdia territorial quan unes parts del territori atien l'odi en contra d'altra només amb simples finalitats polítiques, com feia Hitler amb els jueus, mostrant-los com a l'origen de tots els problemes del poble alemany.

En tretzè lloc, perquè tenim llibertat d'expressió a condició que no ens fiquem ambningú realment poderós: banquers, el rei, els jutges... Ja ho va dir Orwell: "Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que els altres".

En catorzè lloc, perquè ni tan sols tenim el dret a anar-nos-en, perquè aquesta Constitució que ho té tot "atado y bien atado" no reconeix ni una ombra del dret d'autodeterminació dels pobles d'Espanya. Pobles? Només n'hi ha un: el sacrosant poble espanyol. La resta són folklorismes de gent ignorant.

En quinzè lloc, perquè quan unes regions són expoliades fiscalment de manera descarada en benefici d'altres que, lluny de mostrar-se agraïdes, encara en fan befa i escarni i les acusen de llatrocini, difícilment podrem tenir mai un equilibri estable.

En setzè lloc, perquè al nostre país no hi ha lloc per la memòria històrica. Uns tenen molt que oblidar i els altres els hi fan el joc als fills i hereus de la dictadura, molts dels quals han heretat posició i fortuna pel fet d'haver estat addictes a un règim antidemocràtic i feixista. Però no removem el passat no sigui que surtin els fantasmes i ens amarguin la festeta.

I finalment, i ho deixo aquí perquè ja m'he posat de prou mala lluna, perquè tenim una classe de polítics que, almenys a les altes instàncies, deixen molt que desitjar, però lluny de tractar de redimir-se, encara es mostren cofois i se'n foten de tots nosaltres.

N'hi ha per llogar-hi cadires!

18 de novembre 2009

Propietat pública

De vegades, passo amb el cotxe i veig algun gamarús que està estomacant un pobre arbre, per ves a saber quin estrambòtic motiu. No concebo cap situació en què l'arbre li pugui molestar, al marrec en qüestió, però sembla ser que alguns individus de la raça humana encara conserven un estrany lligam de dominació respecte dels arbres de quan encara eren primats arboris.

És un simple exemple. Podríem parlar de pintades a façanes (públiques i privades), bancs embrutats, trencadisses variades del mobiliari urbà i així successivament. És força desencoratjador veure tanta gent comportant-se de manera tan incívica. Potser no ho fa la majoria, però només que ho faci una minoria significativa, ja n'hi ha prou per carregar-se un munt de coses.

Crec que tenim un problema. Tothom valora moltíssim la seva propietat privada. Fins i tot sol respectar la propietat privada dels altres, però pel que fa a la propietat pública, sembla que no existeix. Així, és molt divertit llançar una pedra a un fanal o robar les flors dels parterres públics. Total, és de tothom, també és meu!

Quina barra! A mi no se m'acudiria anar a casa de ningú a robar-li les flors o a trencar-li les làmpades. Però aquesta gent no té cap mania a l'hora de fer això mateix amb la propietat pública.

Suposo que són els mateixos que es pensen que le bosc no té propietari, que és de tothom, que allò que és de tothom es pot fer servir com millor ens convingui, sense respecte ni llei i també són els mateixos que, quan els renyes, et contesten despectivament alguna rucada com que "ells també paguen impostos" o alguna bestiesa així.

Com si pagar impostos donés dret a destruir la propietat pública. A mi em fa molt més respecte la propietat pública que la meva propietat privada. Allò que és meu ja tinc clar que puc fer-lo servir -dins d'uns paràmetres lògics i racionals- com vulgui. Però allò que és de tothom, s'hauria de tractar amb la màxima cura. Precisament perquè és de tothom.

10 de novembre 2009

Mòbing a la Fira

La darrera edició de la Fira dels Cavalls de Puigcerdà ha estat protagonista per una qüestió polèmica. Una associació de defensa dels animals ha decidit que els pobres cavalls estaven molt maltractats i ha començat a burxar les autoritats catalanes i locals a fi de solucionar allò que ells consideren un fet lamentable.

Jo, ho qualificaria d'un altre exemple de mòbing rural on hostes vingueren que de casa ens tragueren. Que ningú em malinterpreti: jo sóc dels que creu que als animals se'ls ha de tractar bé. No sé si tenen drets o no en tenen, però per mi com si en tinguessin.

Ara bé, li dono tota la raó al regidor encarregat de la Fira, el Sr. Casanovas: a un cavall que baixa de la muntanya, feréstec i brau, si no obeeix li has de picar amb el bastó o amb el que tinguis a mà, perquè sinó pots patir una desgràcia. No parlem de gossets faldillers, sinó d'un animal de dimensions i pes considerables, que amb una coça et maldonada poden enviar a l'altre barri.

Segons aquest associació, calia posar aigua i fenc per tal que els animals mengessin. Naturalment, gairebé ni el van tastar, perquè els animals van nerviosos i estan per altres coses que no per posar-se tranquil•lament a rumiar.

A més a més, segons aquesta associació, els pobres animals haurien d'estar aixoplugats sota cobert. Per favor! Uns animals que han nascut gairebé tots ells a l'aire lliure, hi han viscut, han passat sed i gana enmig de la muntanya i han patit gelades i calorades, han d'estar sota cobert el dia que els venen? És que ens hem tornat bojos?

Em va encantar la pancarta que mostraven alguns ramaders que deia que "eren cavalls de carn, no ponis": tenen tota la raó. A mi particularment el fet de menjar-me un cavall em repugna (ves, un té manies), però tinc entès que és la principal destinació dels cavalls de la Fira. Així doncs, a què vénen tants escarafalls?

Això sí, les declaracions de la representant de l'esmentada organització van ser glorioses. Més aviat semblava una pija, amb el seu barretet i els seus comentaris irònics que es podia haver estalviat. Si volen defensar els animals, que se'n vagin al centre de la península a mirar de convèncer als carpetovetònics que prohibeixin les curses de braus i ens deixin la Fira en pau!

05 de novembre 2009

La Seu vs. Puigcerdà

Sovint miro les notícies de TV dels Pirineus i m'és impossible no fer comparacions entre La Seu d'Urgell i Puigcerdà, des del punt de vista urbanístic i econòmic. Per exemple...

A la Seu, han detruït zones blaves i han recuperat zones gratuïtes d'aparcament. A més a més, tenen espais gratuïts molt propers al centre urbà. A Puigcerdà, passa just tot el contrari: peatonalitzacions, zones blaves i pàrquings caríssims i cap espai cèntric on poder deixar el cotxe sense que et costi un ull de la cara.

La Seu es promociona comercialment i turísticament, tant des de l'administració local, com des de l'administració comarcal. A Puigcerdà, la promoció turística va desaparèixer fa moltíssims anys i es redueix a convidar l'alcalde de Sitges a la festa del Trinxat i tractar-lo a cos de rei, pagant nosaltres, és clar.

La Seu té una fira de productes artesanals de la terra, basada en els formatges, que no para de créixer i que és un referent. A Puigcerdà no tenim res de similar. La nostra Fira se centra en els cavalls, cosa molt interessant, però els espais que necessitaria la Fira per poder expandir-se no hi són.

A la Seu hi ha força espais de dedicació culturals, la majoria de ben cèntrics. A Puigcerdà, espai cultural que apareix, espai cultural que desapareix o es reconverteix per a altres usos electoralment més profitosos.

Mentre que la Seu es projecta com la capital del Pirineu i de la vegueria, nosaltres ens dediquem a qüestions transfrontereres que, al final, acaben depenent d'altres administracions i que ens deixen fora de control les nostres pròpies instal•lacions, com succeirà amb el futur Hospital Transfronterer, amb un patronat sense representació local.

A la Seu, es remodela el centre històric, però l'Ajuntament dialoga amb veïns i comerciants sobre la conveniència o no de mantenir el tràfic rodat. A Puigcerdà, s'imposa per decret la remodelació urbanística.

A l'Alt Urgell hi ha una plataforma organitzada per plantejar un referèndum sobre el dret a decidir de Catalunya, tot i ser minoritaris els partits independentistes. A la Cerdanya, bressol teòric de Reagrupament i on les poblacions més importants de la comarca estan governades per ERC, ni esplanteja la qüestió. Ho ha hagut de fer Bolvir, un municipi governat per independents. Puigcerdà diu que farà el que decideixi Barcelona!!!

En fi, podria seguir, però no val la pena. És la mateixa cantinella de sempre. Però tot i així sembla que a molta gent li costa d'entendre que estem retrocedint en tots el fronts i que tothom ens està passant pel davant. I tard o d'hora ho pagarem molt i molt car.

04 de novembre 2009

Els arbres del passeig 10 d'abril

A Puigcerdà s'està produint un cert debat sobre l'ús dels arbres del passeig 10 d'abril dins de la renovació d'aquest espai. Calia arrencar tots els arbres? No es podien integrar en el projecte? Estaven tots malalts?

Pel que sembla, alguns s'han pogut transplantar, si bé la majoria estaven agònics. Caldria preguntar-se per què estaven en tan mal estat de salut aquests arbres. Suposo que és el de sempre: mal podats, mal regats, deixats de la mà de déu i així successivament.

De tota manera, jo sempre sospito d'aquesta excusa: "estaven malalts". Com quan van arrencar els xiprers del campanar. El regidor de torn va arribar a dir que "tenien la processonària del pi", cosa absolutament impossible en un xiprer. Però és clar, la ignorància és molt agosarada.

Alguns s'han queixat per la pèrdua de les dues moreres de davant de l'església, mentre que altres han aplaudit la mesura, ja que deien que els arbres tapaven la façana del temple. Bé, tampoc crec que s'hi hagi guanyat gaire: la façana de l'església de sant Domènec no és precisament espectacular, des d'un punt de vista arquitectònic i, almenys, els arbres sempre fan ombra.

Però en fi, tot això són consideracions estètiques força discutibles. El que no ho és tant és la dèria d'eliminar els arbres, en general, del centre de la vila. Som un poble de muntanya, no una ciutat enmig del desert. És natural que tinguem arbres. De fet, els arbres solen ser un dels elements arquitectònics més bells que pot tenir un espai públic.

Per desgràcia, aquí els arbres semblen molestar tothom. Els arbres són bells, proporcionen ombra sense esforç, abaixant la temperatura a l'estiu, són un refugi per als ocells i alegren els sentits. Però, en fi, sembla que preferim places dures, carrers durs i ara passejos durs. Potser que ens ho fem mirar.