31 de març 2009

Paisatge amb muntanyes

Darrerament sento dir força a la gent que Puigcerdà ha esdevingut una ciutat. Lluny de sentir-me cofoi, la cosa em deixa pensatiu i no gaire content, perquè si vulgués viure en una ciutat me n'aniria a Barcelona, on tindria molts més serveis dels que mai no tindré a Puigcerdà.

Però és clar, viure aquí té la seva gràcia. Per això no m'agrada això de convertir Puigcerdà en una petita ciutat de camp, ni que aquesta sigui la tendència. De fet, sempre he estat partidari de "recerdanitzar" Puigcerdà, una població que té moltes coses positives, però que viu d'esquenes a la comarca, amb tot el que això comporta.

D'una banda, la major part de la gent de Puigcerdà no dirien mai que viuen enmig de la natura. Potser sí que t'ho diria algú d'Alp o algú de Bellver, però no algú de Puigcerdà. És un entorn massa gran, endogàmic i urbà. La natura és el paisatge de fons, les muntanyes nevades que es veuen entre els edificis o dels àtics de luxe, però no és una cosa propera.

Per la major part de puigcerdanesos, el seu contacte setmanal amb la natura es redueix a fer una visita al parc Schierbeck o a fer una passejadeta diumenge per la tarda per la zona de Rigolisa, i això tampoc és una cosa que faci pas tothom.

D'altra banda està l'autenticitat. A Puigcerdà fa dècades que l'hem perduda. Realment som gent amb una mentalitat més pròpia de ciutat que no de camp: individualistes fins al deliri, passotes, panxacontents i poc amics d'anar als actes públics, culturals o festius. Fins i tot arribem a l'extrem de marxar de la Vila per la festa Major, en comptes de convidar-hi la gent de fora.

El nostre poble és com un gran decorat, amb llums de colors, carrers farcits de botigues i bars on es mantenen converses més o menys intrascendents i, això sí, amb la natura de fons. Però com un fons amb sordina, que no emprenya ni embruta i que ens recorda molt vagament allò que un dia vam ser i ja no som.

27 de març 2009

El radar mòbil

Fa poc hem pogut saber que a certs carrers estratègics de Puigcerdà s'instal•larà un radar mòbil per poder enxampar els infractors in situ. La mesura em sembla molt encertada, ja que per alguns carrers circulen molts cops vehicles a grans velocitats i en alguna ocasió s'han patit accidents degut a aquestes circumstàncies.

En tot cas, millor un radar mòbil (o un de fix, ja posats) que no els limitadors de bandes al terra que l'única cosa que fan és tocar els nassos i que no frenen pas els conductors kamikaze que de tant en tant ens visiten, especialment per l'avinguda Catalunya i per l'avinguda del Segre, on darrerament s'ha fet corrent veure gats atropellats.

Si la mesura és recaptatòria o no, en aquest cas, no té gaire importància. Si la gent respecta els senyals de circulació i no excedeix la velocitat permesa, no han de patir per res. No estem en una autopista, on els marges són més variables. Les vies interiors d'una població són molt més sensibles a vehicles circulant a grans velocitats i crec que s'ha d'aplicar una política molt més fèrria i intransigent.

Esperem que aquesta mesura serveixi per reduir la sinistralitat i augmenti la tranquil•litat de circulació dels vianants i dels altres conductors, que es vagi a multar a qui comet excessos i que no sigui una excusa per augmentar d'una altra manera les arques municipals en temps de crisi.

26 de març 2009

Gas natural a Puigcerdà?

Sembla ser que la major part de les fuites de gas que s'han produït a Puigcerdà darrerament són falses alarmes. Pel que sembla, sí que hi havia fuites de gas, però no provenien de les canonades sinó d'una bossa de gas metà que hi ha al subsòl de Puigcerdà i que, pel que dedueixo del que he llegit en premsa, és conseqüència de la mala neteja del clavegueram.

Cal tenir en compte que els principals ramals del clavegueram de sortida de la Vila passen per Coronel Molera i per Alfons I i que ha estat en aquests carrers on s'han detectat major nombre d'incidències pel que fa a les falses alarmes de fuites de gas.

El metà -CH4- és un gas hidrocarbur simple, incolor i parcialment soluble en aigua que és un producte natural de la descomposició de matèries orgàniques i que pot se cremat amb oxigen alliberant-se calor, vapor d'aigua i anhídrid carbònic. El metà és un dels principals gasos responsables de l'efecte hivernacle i és força abundant a la natura.

Els bombers han demanat que es netegi el clavegueram amb aigua de l'estany, tal com s'havia vingut fent tradicionalment fa unes dècades. Ignoro per què es va deixar de fer, però pel que sembla, les mesures simples, solen ser les més efectives.

Quan es descuiden les infraestructures bàsiques, passen aquestes coses. Crec que hi ha hagut una deixadesa general de totes les administracions municipals de les darreres dècades en aquest assumpte i ara en paguem les conseqüències. Afortunadament, és fàcil d'arranjar. Sort que no patim de restriccions d'aigua...

25 de març 2009

Ball d'edificis

Llegeixo a les notícies que l'actual consistori està planejant un important canvi pel que fa a les instal•lacions públiques que actualment hi ha al centre de Puigcerdà. D'una banda, un cop el nou hospital transfronterer estigui operatiu, l'actual edifici de l'hospital, que es troba a la plaça santa Maria seria ocupat, a la planta baixa, per un casal d'avis i la resta de l'edifici passaria a ser ocupat per les instal•lacions municipals. L'actual edifici de l'Ajuntament, esdevindria un local cívic.

Com a projecte, déu n'hi do! En primer lloc, sembla pels rumors que el Centre d'Assistència Primària es traslladaria al nou hospital transfronterer. Això vol dir que tota la gent gran o amb problemes de mobilitat que actualment tenen el centre d'assistència primària el bell mig del poble, hauran de traslladar-se al pla de Rigolisa, cosa que em sembla força lamentable. Una cosa són unes modernes instal•lacions hospitalàries i una altra, un centre d'assistència primària, que ha de ser accessible.

D'altra banda, un altre casal d'avis? No en tenim prou amb dos casals a la Vila que necessitem un tercer? O és que aquest substituiria algun dels anteriors. Si fos així, encara. Si no, sincerament, no ho acabo d'entendre. Potser que pensem en una sala cèntrica d'exposicions, també, o en acabar el Museu cerdà, deixat de la mà de déu.

Pel que fa a un centre cívic, sí que és una bona notícia, si bé trobo que l'edifici de l'Ajuntament, per la seva estructura compartimentalitzada s'avé més aviat a un local d'entitats. Si fem un centre cívic i ens hem de gastar els diners, potser que pensem seriosament de fer-ne un en condicions que disposi també d'un espai escènic modern municipal i de titularitat pública i puguem deixar de dependre de l'edifici del Casino Ceretà, que si bé és preciós, és de titularitat privada.

En qualsevol cas, m'alegro que l'Ajuntament s'estigui plantejant canvis urbanístics d'aquest tipus, ja que Puigcerdà necessita urgentment certes infraestructures culturals i cíviques que molts altres pobles, molt més petits i amb menys recursos, tenen des de fa anys i panys.

19 de març 2009

La Cerdanya, a la balitresca

Acabo de rebre amb gran il•lusió les galerades del meu llibre "La Cerdanya a la balitresca" que sortirà publicat per Edicions Salòria pel proper Sant Jordi. És el meu primer llibre i està basat en alguns dels articles publicats en aquest bloc. Fa dies que la cosa està en marxa, però veure per fir sobre paper les primeres proves li confereix una emoció especial.

Tot va començar fa tres anys, en un curs de català del nivell D que impartia en Manel Figuera al Consell Comarcal de la Cerdanya. Ens va recomanar que féssim pràctica d'escriptura de textos d'opinió en català i, com que tot just llavors s'estaven posant de moda els blocs a internet, vaig decidir d'obrir-ne un titulat 'A la balitresca' per parlar sobre la llengua i l'actualitat a la Cerdanya.

A poc a poc es van anar acumulant les entrades i em vaig engrescar pels comentaris deixats per algunes persones. Fins i tot, gent que no coneixia de res em deien que llegien el bloc i que els agradava i això em va motivar a continuar-lo quan va acabar el curs que havia propiciat la creació del bloc.

Durant aquests anys he anat opinant sobre multitud de temes, procurant sempre de ser respectuós amb tothom i amb totes les idees, debatent quan es donava la possibilitat i procurant ser objectiu. Naturalment, tota opinió implica una certa subjectivitat i l'objectivitat pura no existix.

A més a més, segur que de vegades m'ha mancat informació sobre alguns temes o les meves fonts no m'han permès de profunditzar els temes tant com m'hauria agradat, però cal tenir en compte que el bloc no ha deixat de ser una afició, no una dedicació, i tampoc hi he esmerçat massa temps en cadascuna de les entrades.

Fa unes setmanes, els amics de Salòria em van proposar de recollir part de les opinions del bloc en format llibre i la idea em va il•lusionar molt, perquè si bé crec que internet arriba cada cop a més gent, un sector important del públic potencial al qual podrien anar dirigides les meves opinions, potser no tenia l'oportunitat de llegir-les.

17 de març 2009

Alarmisme

Darrerament he tingut una sèrie de converses amb cerdans de fora de Puigcerdà que estan força desconcertats per la reforma urbanística empresa a la Vila, consistent en la vianalització de tot el centre urbà. Estètica a part, la principal queixa és que s'ha tornat impossible aparcar a una distància raonable del centre de la Vila, a menys, és clar, que et deixis una pasterada al pàrquing SABA. Això quan no està ple un dissabte per la tarda.

En general hi ha incomprensió, però sobre tot no s'entén que una població que pressumeix de capitalitat, de centralitat geogràfica dins de la comarca i que viu sobre tot del comerç i del turisme, hagi ressolt tan malament el tema dels aparcaments.

A hores d'ara, ja podem veure com seran les coses quan la reforma estigui enllestida. Tal i com ens prevéiem, haurem d'anar a aparcar a la cinquena forca, això tenint sort. A l'estiu, una passejadeta pot anar bé, però en un dia de cru hivern o si plou, la veritat, no fa gens ni mica de gràcia.

De totes maneres, el tema que més ha sortit en les converses és comla gent ho ha permès. I és el que els dic: una part de la població ja es va manifestar en contra de tirar endavant aquesta reforma urbanística sense haver ressolt prèviament el problema endèmic dels aparcaments, però l'autoritat municipal s'ho va passar pels dallonses.

Sembla ser que l'alcalde vol ser recordat com l'autor de la reforma urbanística de la vianalització del centre de la Vila i al pas que portem, el seu desig es farà ràpidament realitat. I tant que ens recordarem d'ell! Vigila el que desitges, perquè pot fer-se realitat...

16 de març 2009

El camí del Segre

Darrerament s'ha anunciat en premsa un interessant projecte consistent a recuperar/fer un camí al llarg de tot el Segre, des del seu naixement fins al punt on desemboca a l'Ebre. Llevat dels primers quilòmetres, que transcorren per territori francès, suposo que la iniciativa podrà dur-se en poc temps si es vol.

Veiem així reeixida una nova iniciativa de promoció del senderisme i dels espais natural. És evident que el Segre configura i estructura els camins de la comarca de la Cerdanya, en ser part de l'Alta vall del Segre i que, ja des de bon començament, el Segre té un caràcter molt determinador de la geografia i de l'economia de la zona i és un element de primer ordre en la natura.

La possibilitat de recòrrer el Segre en tot el tram cerdà és una bona notícia. Una part dels camins ja són accessibles. Altres no. I una part d'aquests camins coincideixen amb el camí cerdà de sant Jaume, cosa que permetrà promocionar conjuntament totes dues rutes.

Es va imposant la idea que el senderisme és una font generadora de turisme i de riquesa, que algunes persones com en Manel Figuera van treballar tant des de l'àmbit privat com des del públic per afavorir i difondre, tot i unes certes reticències inicials per part de molts dels actors implicats.

- La gent no ve a la Cerdanya a caminar, ve a fer pànxing - era la idea més estesa fa uns anys a la comarca i això de marcar una xarxa de senders locals o regionals (o de gran recorregut) no feia ni fred ni calor i no deixava de considerar-se com el caprici d'uns pocs sonats.

Per sort, hem pogut veure que les coses van per aquí. Que conservar el medi natural també és premiat econòmicament i que allò del creixement sostenible i respectuós amb el medi és quelcom més que xerrameca de certs grups polítics verds. És una realitat econòmica, paisatgística i fins i tot espiritual per a moltíssima gent.

Poder seguir el riu i contemplar alguns dels seus espais botànics, faunístics i ecològics és una experiència molt enriquidora, així com una oferta més per al lleure, tant dels habitants del país com dels turistes. Sigui benvinguda, doncs, aquesta iniciativa i esperem que es faci respectuosament amb el medi ambient.

13 de març 2009

Ens ho creiem?

Després de repassar mentalment l'estat de la llengua catalana a la comarca (o al país, tant s'és) arribo a la conclusió força desencoratjadora que els catalans no ens creiem ni noslatres mateixos que tenim una llengua pròpia.

Si no, com s'explica el poc ús que en fem d'ella? En quant podem canviar al castellà, ho fem, ja sigui amb un castellanoparlant (cosa més o menys lògica), ja sigui amb un nouvingut (cosa no tan lògica).

Els nens, als patis de les escoles, parlen castellà entre ells i català amb els mestres. S'ha produït una mena de diglòssia ben curiosa: la llengua oficial, la que es fa servir a l'ensenyament, és la llengua que es rebutja, cosa completament contrària a allò que ha passat en altres indrets, com a França, per exemple.

Però és que jo crec que la gran batalla que hem perdut ha estat la del lleure. La major part dels llibres que es publiquen ho són en castellà. Fins i tot entre els que es publiquen a Catalunya. I ja no parlem de les ràdios o les televisions, on l'oferta en català és molt mimoritària.

Afegim-hi que al món dels videojocs o del cinema, les estrelles de l'entreteniment de masses dels nostres dies, el català brilla per la seva absència.

I encara més: en tot allò que depassa mínimament l'àmbit estrictament local: els jutges, la guàrdia civil, bona part de l'administració de l'estat, etc, el català és gairebé inexistent. Això quan no representa un greuge comparatiu o és directament sotmès a befa i escarni.

No parlem d'Europa o d'altres països, perquè la cosa és més punyent encara. Si ni nosaltres mateixos ens creiem això del català, què hem d'anar a Brusel•les a exigir no sé quines cabòries?

Realment ens ho creiem que tenim una llengua i una cultura pròpies o hem perdut el tren definitivament? Hom encara té una certa esperança, però conforme topa amb la crua realitat, aquesta es va esvaint.

Ja podem fer anuncis d'encomanar el català tipus Bollywood, que encara que són molt vistosos, dubto que tinguin gaire efectivitat. Clar que, millor això que no fer res.

12 de març 2009

E-09

Des d'algunes administracions s'està demanant amb una certa insistència el desdoblament i el potenciament de l'eix viari europeu E-09, cosa que comportaria, a la llarga, desdoblar els túnels del Cadí i del Pimorent i fer una autovia que travessés la Cerdanya de punta a punta, travessant dos zones naturals sensibles: el Parc Natural del Cadí-Moixeró i la vall del Querol.

És clar que aquells que ho demanen no semblen tenir el menor interès per conservar les zones naturals més atractives de la Cerdanya. Per a ells, la Cerdanya és un obstacle al bell mig dle Pirineu que s'ha de salvar i de creuar i si podem fer-ho a alta velocitat, molt millor.

Algunes persones de la comarca, enlluernades pel progrès econòmic que ha representat, sobre tot, el túnel del Cadí i la millora de les comunicacions amb Barcelona perl'eix del Llobregat es pensen que si una cosa ha estat bona, més del mateix serà més bo encara. Però jo crec que s'equivoquen.

Fins ara, l'impacte que ha tingut l'eix del Pimorent és relativament petit. L'eix veritablement que ha portat el desenvolupament econòmic a la Cerdanya ha estat l'eix del Llobregat (túnel del Cadí), fent de la Cerdanya una destinació. Però si comuniquem la comarca tan bé amb Tolosa, el que aconseguirem és treure-li l'etiqueta de destinació i convertir la comarca en un lloc de pas, amb tots els inconvenients que això comporta.

No és només l'enorme impacte que tindria a la plana una autovia de quatre carrils o la destrucció de la vall del Querol amb una autovia. És que el trànsit de vehicles canviaria substancialment. És evident que els principals eixos viaris de transport de mercaderies que comuniquen la península amb la resta d'Europa i que passen per Irun i per la Jonquera estan pràcticament col•lapsats.

Veient que el govern espanyol no té gaire interès en una alternativa de transport de mercaderies que uneixi els ports de l'arc mediterrani i que faci permeables els Pirineus per la zona mediterrània, les alternatives són poques i evidents i la més simple és aprofitar l'eix viari E-09 que ja tenim, tot desdoblant-lo.

Des d'un punt de vista més local i més relacionat amb la nostra butxaca, penseu que la gratuïtat de què ara gaudim els cerdans, berguedans i alturgellencs del túnel del Cadí s'esvairà ràpidament si decideixen desdoblar el túnel.

11 de març 2009

Un fantasma recorre Puigcerdà

L'onada de tancaments de comerços que viu en aquests moments Puigcerdà ha alarmat el sector. No és cap broma. Entre els establiments que tanquen, es traspassen o es reorienten hi ha un bon grapat, la gran majoria al centre de la Vila, cosa que fa molt visible el fenomen. Per què succeeix tot això?

En primer cop, no cal anar gaire lluny: la maleïda crisi. La disminució del consum, la pèrdua de població immigrant, que ha marxat de la comarca i que, per tant, ha deixat de consumir-hi, han hagut d'afectar necessàriament els comerços de la Vila.

En segon lloc, els preus. Puigcerdà no és una població amb preus competitius, precisament. Possiblement ho sigui en alguns sectors, però en la majoria no ho és. Això en part és degut a que els comerciants molts cops han de pagar lloguers molt elevats per poder mantenir els seus establiments en llocs relativament cèntrics (no n'hi ha tants) i l'elevada demanda dispara els preus.

En tercer lloc, l'estacionalitat del turisme. Els caps de setmana solen portar a la comarca masses importants de població, però entre setmana som els que som i viure dels d'aquí no sempre és possible. Potser hi ha massa comerços per una població autòctona relativament reduïda.

En quart lloc, l'augment de la mobilitat de la gent. La Cerdanya ja no és el mercat captiu d'antuvi. Avui dia, sobre tot la gent jove, no té cap mania d'agafar el cotxe i fer 60 quilòmetres (o més) i desplaçar-se a centres poblacionals propers on els productes són més barats. Això i la possibilitat de comprar per internet ha fet que el consum local també hagi disminuït.

I en cinquè lloc, l'endèmic problema de l'aparcament, que o és de pagament o cal anar a cercar-lo a la cinquena forca, cosa força inconvenient si vas carregat de bosses o bé si cau una rufacada d'aquestes tan típiques que ens regala l'hivern cerdà.

Afeigim-hi la poca promoció turística que s'ha fet la darrera dècada de Puigcerdà i la dificultat de vendre una marca turística conjunta amb els municipis veïns o amb d'altres institucions i tindrem tots els ingredients d'un cocktail ben galdós que està deixant sentir les seves esgarrapades al teixit comercial de la Vila.

10 de març 2009

Ja no hi són

De vegades que cal que vinguin de fora per recordar-nos les coses més evidents. Ahir vaig dinar amb uns parents que feia temps que no venien i una de les coses que es van comentar és que a Puigcerdà ja no queden horts amb perers. Potser en queda algun de ben amagat, però allò que es diuen "peres de Puigcerdà", només conec una explotació... a Sant Martí d'Aravó, al municipi de Guils de Cerdanya.

Aquells grans horts de la zona de Sant Marc han desaparegut. Els pocs horts urbans que en cultivaven també han passat a millor vida. Fins i tot el projecte de recuperar un hort de perers al costat del pati de l'Institut de Puigcerdà sembla haver quedat arraconat a l'oblit per culpa de la manca de diners per a aquestes (i tantes d'altres) coses.

Em pregunto si d'aquí uns anys passarà el mateix amb el nap de Talltendre, la col d'hivern o les trumfes. Potser tot serà ciment i haurem d'anar a comprar el menjar típic cerdà a l'Alt Urgell o al Ripollès. No m'estranyaria gens.

Només tenim ulls pel sector serveis i per a la construcció? És que no ens adonem a quin lloc ens ha portat aquest monocultiu? Hem passat de viure gairebé només del sector primari a viure gairebé del tot del sector totxo. És que no coneixem l'equilibri?

Fa molt de temps que reivindico una reinversió econòmica al sector primari. Evidentment, no parlo d'un sector primari com el de fa vint anys. Aquell model resta exhaurit. Per dir-ho gràficament, potser no es tracta de vendre una capsa amb vint-i-quatre pomes, sinó vint-i-quatre capses amb una poma a dins.

Els sectors dels delicatessen i dels productes de qualitat no van pas de baixa. El que passa és que hem de pensar que el nostre sector primari requereix d'una certa industrialització. No val allò de vendre uns quants formatgets o uns quants pots de melmelada, recepta de l'àvia. Això està bé per donar de menjar a un parell de famílies, però si volem tenir una certa potència econòmica i que els nostres productes siguin reconeguts arreu, caldrà quelcom més que la botigueta de productes típics.

09 de març 2009

Sobreprotecció tèrmica

Llegeixo al Regió 7 d'ahir, una columna d'un senyor que es queixa que als nens (de primària?) de Puigcerdà els tenien -pobrissons- semicongelats patint el cru hivern cerdà mentre s'esperaven per entrar a l'escola i estava rufaquejant. Ves per on!

Naturalment que no fa gràcia que els petits -ni els grans- agafin fred, però és que som a la Cerdanya i la zona de les escoles està orientada cap al nord, així que és normal que en algun moment de l'hivern els nens passin fred, a l'igual que a l'estiu passaran calor. Tan dolent és això?

Hauríem d'embolcallar-los en vestits de neoprè climatitzats per tal que no passessin mai ni calor ni fred? A sobre semblava que se'n fotés dels cerdans d'antuvi, que no tenien aquestes comoditats.

Doncs bé, segons li dirà qualsevol metge, el cos ha de passar una mica de fred a l'hivern i una mica de calor a l'estiu. Els extrems són dolents, però a cada temporada, allò que li toca. Sembla ser que va molt bé per la salut.

Tampoc cal que els nens surtin mig despullats a fer gimnàstica entre el vent glaçat com fan en algunes escoles del Japó, però home, això és el Pirineu, no Bora-Bora i és bo que els nens ho sàpiguen des de petits. No sigui que de tant sobreprotegir-los al final se'ns facin malbé.

04 de març 2009

El llarg hivern

És ben bé cert que a la Cerdanya només tenim dues estacions: l'hivern i la de la Renfe. Torna a nevar un altre cop i aquest hivern se m'està fent llarg, llarg... Ja m'ho vaig pensar quan vaig veure que els freds començaven al mes d'octubre, però llavors només era una sospita: l'hivern serà llarg. Ara, però, la sospita ha esdevingut realitat i sembla que tenim hivern per estona.

Si bé m'encanta viure a la Cerdanya, trobo que aquest és l'aspecte més irritant del nostre medi natural: la durada llarguíssima de l'hivern. És gairebé mig any, perquè la tardor ens dura un mes, si fa no fa com la primavera. La resta és hivern, hivernet i hivernàs. A escollir segons l'any.

De vegades, no neva però fa un fred que pela. De vegades, a més fa fred. Un front fred rere un front fred ens van presentant els seus respectes. Alguna apagada per recordar-nos que vivim a la muntanya d'un país que presumeix de civilitzat però amb unes infraestructures de joguina. I el vent bufant pels carrers foscos i glaçats dels pobles cerdans.

Per sort, a partir del març, el dia allarga força i hom no té aquella sensació que el dia ha passat en un sospir, però tot i així, l'hivern sol ser dur. Clar que ens queixem per vici. Com devien ser els hiverns de fa un segle, sense calefacció central, sense gas, ni gasoil ni radiadors elèctrics, sense servei de neteja de la neu per carrers i camins (que carreteres ni devia haver), amb construccions senzilles sense aïllaments i amb roba i sabates de materials simples, res d'alta tecnologia?

I la gent bé que sobrevivia! Bé, potser no tots, però la gent s'hi adaptava. Ara, ens queixem per vici. Tot i així, si surts de la Cerdanya i te'n vas a prop de la costa o, simplement, de la Catalunya central, es veu clarament que allà ja ha arribat la primavera. Els ametllers estan en flor, les muntanyes verdegen i els ocells retornen. Aquí, encara està tot pelat, a la muntanya hi ha força neu i el dia encara és fosc, sense aquella dolçor dels dies primaverals.

Finalment, ens arribarà la primavera i ens agafarà desprevinguts. Seran quatre dies mal comptats, que caldrà aprofitar a marxes forçades, perquè passaran en un tres i no res i després l'estiu, que tampoc és que sigui excessivament llarg. Però de moment, haurem de conformar-nos veient com cauen els flocs de neu...

03 de març 2009

Il Trovatore, a Sabadell

Diumenge per la tarda vaig anar al Teatre Municipal La Faràndula, de Sabadell a veure l'òpera de Verdi 'Il trovatore'. El teatre estava ple de gom a gom i la representació va ser un èxit gairebé total.

El director d'orquestra va ser n'Elio Orciuolo, que va dirigir l'Orquestra Simfònica del Vallès, que va interpretar l'òpera magníficament.

L'escenografia, molt encertada, força austera, però espectacular alhora, jugava a més a més amb uns bons efectes d'il•luminació. S'ha de tenir en compte que al llarg de l'òpera es produeixen set canvis de decorats i que si aquests fossin excessivament complexos, dificultaria molt el seu canvi. Tot i així, l'efecte final aconseguit va ser molt notable.

I pel que fa a la part vocal en sí, molt bona, deixant de banda l'actuació del tenor, que va ser fluixeta, amb poca potència vocal i algun gall. Destacable la magnífica actuació del baríton en el paper del Comte de Luna (Ismael Pons), un dels més aplaudits, una bona interpretació per part de la soprano, en el paper de Leonora (Maribel Ortega) i una excel•lent actuació i cant de la mezzo, M. Luisa Corbacho en el paper d'Azucena, que va fer enormement creïble.

Els cors també van estar a l'alçada de l'espectacle i no només van interpretar bé la partitura, sinó que van lluir-se amb una bona escenografia i coreografia.

'Il trovatore' és una de les òperes més emblemàtiques de Giuseppe Verdi i tracta d'una història d'amor a tres bandes entre dos germans que no saben que ho són i una mare gitana venjativa, que vol rendre comptes per la mort a la foguera de la seva mare. De fet, per mi, el personatge central de l'obra no és el trovador, sinó Azucena, que fa un paperàs tràgic digne d'una obra de Shakespeare.

L'òpera conté moments lírics impagables, com alguna de les àries de la soprano o el final, naturalment i algunes escenes melòdiques molt conegudes, com l'ària del tenor 'Di questa pira', una de les més conegudes de l'univers operístic.