24 de juliol 2020

Els sans aires de Cerdanya


Aquest matí, una amiga meva s’ha trobat amb una parella de turistes (o segons residents) que no portaven mascareta pel carrer i els ha recordat que això era obligatori.

La resposta ha estat contundent:

-       No portem mascareta, perquè amb els aires purs que teniu aquí, no en necessitem

Oidà! I és clar que sí! Ara el problema no és el coronavirus, sinó els aires bruts de la ciutat. A la Cerdanya tenim uns aires força decents i per tant no hi ha risc de contagi. Chapeau! Aquesta és la nova doctrina virològica, que en prengui nota la Generalitat! Més ventiladors gegants a l’àrea metropolitana de Barcelona i assumpte solucionat!

Això de l’aire sembla que porta més cua d’allò que ens pensem. Ara s’ha posat de moda anar al metge per demanar que els estengui un certificat segons tenen problemes respiratoris i queden exempts de portar mascareta.

La picaresca humana és il·limitada. El que m’emprenya és aquesta manca d’empatia, aquesta egolatria tan profunda que fa que determinades persones es pensin que es troben per sobre dels altres i que a ells no se’ls apliquen les normes.

Perquè una cosa és cometre una petita infracció, deixar-se la mascareta al cotxe o alguna cosa menor i una altra és tenir el morro d’anar al metge a fotre’l en un compromís per pura malícia.

En fi: cosas veredes amigo Sancho



23 de juliol 2020

Un esclat de llum


Fa un parell de dies que he anat amb un amic a intentar veure el cometa Neowise des de diferents punts del municipi de Puigcerdà. El cert és que costa força trobar llocs prou foscos com per tal que l’experiència sigui reeixida.

Primer, vam anar a Vilallobent, on el vam poder localitzar i fotografiar amb una certa facilitat, però els fanals de l’enllumenat públic feien la punyeta. De fet, bona part d’aquesta llum servia per il·luminar els camps de cultiu fins a una bona distància i res més.

El segon intent, va ser al voltant de l’estany de Puigcerdà. La cosa va ser més complicada, perquè la il·luminació del parc cremava les fotos i interferia qualsevol intent de veure’l de reüll. Finalment, ho vam aconseguir quan es va fer prou fosc.

El meu amic va decidir provar sort a l’Alta Cerdanya, en un indret molt poc contaminat lumínicament i se’n va sortir força millor.

A bona part de la Cerdanya ens han robat el cel. Un company de feina em va dir que tenia planejat anar-se’n a un refugi de muntanya per poder contemplar la Via Làctia. Des de la plana costa trobar una nit prou fosca per a poder-la veure.

Suposo que és una batalla perduda. Hem passat de tenir uns cels foscos comparables als d’Arizona a començament dels anys 80 a tenir-ne uns que comencen a semblar-se lamentablement als d’una àrea urbana.

La solució no és tan complicada: racionalitzar la il·luminació pública, orientar els fanals de manera correcta, no emprar bombetes particularment contaminants i això, fer-ho a tota la comarca. Guanyaríem molt, però com que no sembla haver-hi una demanda popular al respecte, els nostres polítics passen del tema. De fet, possiblement ni en són conscients del problema.



22 de juliol 2020

Insectes


TV3, en una nova edició del programa ‘Sense ficció’ ens torna a suggerir que fem cas de les recomanacions de l’ONU i comencem a fer-nos a la idea que tots acabarem menjant insectes d’aquí a uns anys. Doncs que se’ls mengin els directius de l’ONU, si tant els agraden!

Tots sabem que produir carn, per exemple, de vedella és força car, consumeix molta aigua i després genera moltíssim CO2. Molt bé. És evident que no tothom pot menjar carn de vedella com no tothom pot menjar ous de beluga (salvant les distàncies, no és el mateix, és clar).

Però això no vol dir que ens hàgim de llançar com gossos afamats a menjar cucs o insectes, perquè això no entra dins de la tradició occidental del menjar. La gent, abans es passarà a les hamburgueses sintètiques, siguin de carn o de vegetals o d’algues, que no pas a menjar insectes.

Alguns països, com el nostre, ja mengen certs productes molt proteics que altres rebutgen: cargols, crustacis, etc. No parlem del fàstic que tenen molts nord-americans pel pop o pel conill. Realment, no ens podem queixar de no tenir una dieta variada.

És possible que sí que es posi de moda menjar alguns insectes, tal volta, formigues fregides, ben cruixents i amb un toc d’àcid. Però creieu-me: per molt que traieu imatges de cucs i d’insectes fastigosos per la tele, la gent no s’abocarà al mercat a demanar-ne grans quantitats en safata.

Això ens hauria de fer reflexionar, en canvi, sobre els nostres hàbits alimentaris. No parlo de fruites miraculoses o de vegetals màgics. Simplement sobre el fet de si fem una dieta equilibrada o si mengem massa carn o molts productes processats.

En tot cas, que cadascú mengi el que vulgui. Jo, les formigues les he tastades i estaven força bones, però els escarbats no me’ls penso menjar a menys que m’estigui morint de gana.