30 d’agost 2020

El retorn del silenci?

 S’acaba l’agost i tot retorna a la “normalitat” a la Cerdanya. Tot? Normalitat? Doncs em temo que no ben bé.

 

En primer lloc, això de la “normalitat” s’ha vist molt alterat a causa de la pandèmia i de les seves serioses conseqüències: sanitàries, socials, econòmiques i també sobre els usos i costums.

 

El mes de setembre serà un altre mes sense festes ni celebracions massives. Actes culturals, concerts i altres concentracions s’han vist alterades. Fins i tot celebracions familiars o d’amics, com dinars, bodes, comunions i altres coses per l’estil.

 

Altrament, tot i que la població de segona residència ha retornat massivament als seus llocs d’origen, alguns s’han quedat. Potser definitivament. Diuen que alguns petits col·legis de la vall no admeten més places. Recordeu quan fa una dècada alguns municipis oferien feina a qui anés a viure a segons quins municipis i portés nens per escolaritzar-los allà a fi de no haver de tancar les escoles rurals?

 

Ara, fins i tot projectes relativament minoritaris com l’escola bosc de Bellver, estan fora de perill de tancar. Almenys, per manca d’ “efectius”, o sigui, de nenes i nens.

 

Algunes persones de l’àrea metropolitana de Barcelona han descobert que és possible teletreballar des de la Cerdanya. Al cap i a la fi, estem ben comunicats amb Barcelona, tenim una internet de qualitat acceptable (bé, en alguns indrets potser amb problemes) i els serveis bàsics estan coberts, inclosa l’atenció hospitalària i les escoles.

 

Potser veurem més gent per la comarca aquesta tardor. Veurem si s’adapten al llarg hivern que comença pel novembre i s’acaba per l’abril i que dura gairebé mig any. Veurem si s’adapten a la poca interacció social deguda a la baixa densitat demogràfica. Clar que, això és el que busquen molts d’ells: qualitat de vida i menys risc d’agafar la covid-19.

 

Veurem.

 

 

 

25 d’agost 2020

Les dues cares de la tecnologia

 Al municipi de Prats i Sansor s’han vist desbordats per una nova moda: un munt de joves, de l’ordre de quatre-cents, es reuneixen en un descampat proper al Segre per escoltar música i beure alcohol. Pel que es veu, la major part són cotxes de gamma alta. Ens podem fer una idea de l’avifauna que s’hi congria.

 

Els Mossos creuen que aquestes reunions es convoquen a través de grups privats de whatsapp o similars, per la qual cosa resulta molt difícil d’interceptar-los fins que es concentren en un punt i comencen a fer xerinola.

 

En una altra època això no seria especialment preocupant, però en la situació en què vivim de pandèmia global, es tracta d’un acte irresponsable. No ens enganyem: ho fan per això. Com que les discoteques tanquen d’hora i solen tenir uns mínims controls, han trobat la sortida simple per fer de les seves.

 

Si per mi fos, ja es podrien infectar tant com volguessin. El problema és que la major part d’ells seran asimptomàtics i li passaran el virus a persones més vulnerables que ho tindran molt pitjor. Però és clar, això els importa un be negre amb potes rosses.

 

Les noves tecnologies són meravelloses. Però igual que van servir per organitzar coses com el Tsunami Democràtic i altres fenòmens similars, també serveixen per organitzar botellons o festes rave. És la mateixa tecnologia i la mateixa finalitat: escapar de l’ordre establert.

 

Si quan es feia servir per a una cosa ens picàvem l’ullet i ens en rèiem, ara no podem condemnar-los per fer exactament el mateix. Algú em dirà que la finalitat és molt diferent. Bé, és qüestió d’opinions. I es veu que no tothom opina el mateix.

 

 

 

23 d’agost 2020

Aires salutífers

 Pel que em comenta tothom, les muntanyes de la comarca estan plenes de gent. La majoria, suposo, segons residents i alguns turistes que han vingut a la Cerdanya a veure si podien gaudir d’un mínim de normalitat dins de la “nova normalitat”.

 

El cert és que molta gent té el curiós concepte que el Pirineu, amb el seu aire pur i els seus boscos frondosos de pi negre, amb els seus prats verds i els cursos d’aigua d’origen glacial són una font de salut. En efecte, així és.

 

Però molt em temo que molta gent no és conscient que si el que volen és fugir de la covid-19 dels daixonses, l’aire pur del Pirineu no els servirà de gaire cosa. El virus viatja i es propaga amb la gent i és igual de perillosa una concentració de gent a les Rambles de Barcelona que als estanys de Meranges.

 

El problema és, precisament, la gent. El sol de la muntanya no és més efectiu com a desinfectant que el sol de Barcelona o el de Lleida. Senzillament, som nosaltres els vectors propagadors de la maleïda pandèmia.

 

Banyar-se en un rierol de muntanya farcit de gent no és més salutífer que fer-ho en una piscina municipal. De fet, a la piscina possiblement hi haurà uns controls força més estrictes que a la muntanya, així que jo no me la jugaria.

 

Molt em temo que el Pirineu s’ha convertit, com en altres períodes històrics, en un refugi contra els problemes de salut d’altres indrets. Quin és el resultat? Doncs que hem passat de ser una zona gairebé lliure de la covid-19 a ser-ne una on la cosa comença a ser preocupant.

 

Com deia, el virus viatja amb la gent. Els aires de la muntanya no són garantia de res. Això sí, feu país, que ho necessitem.

 

 

 

22 d’agost 2020

Els arbres que no deixen veure el bosc

 No és que m’agradi posar-me en mode alarmista, però tenim una altra malaltia a Espanya de la qual se’n parla relativament poc i que si no fos pel tema de la covid-19, estaria sortint a totes les portades dels mitjans de comunicació. Es tracta de la febre del Nil.

 

Aquesta infecció, que pot ser asimptomàtica, però que també pot arribar a ser mortal, està propagada pels mosquits. A Sevilla se n’ha detectat un brot greu i tot i que no es transmet de persona a persona, podria arribar a estendre’s per tot l’estat.

 

A la Cerdanya, ja fa dies que vaig advertir, que ens pot arribar mitjançant una nova espècie invasora de mosquit: l’Aedes japonica, que resisteix molt bé el fred. De fet, li agrada el fred i defuig les calors d’altres indrets del país.

 

Està vist que aquestes malalties només preocupen quan els mitjans de comunicació fan un ressò especial. Com quan fa uns anys es va parlar d’uns brots d’Ebola que van arribar a Espanya i que, per sort, no van propagar-se en forma d’epidèmia.

 

Per sort, hi ha solucions relativament senzilles contra la febre del Nil propagada per mosquits: els repel·lents contra aquests insectes. A més a més, a diferència de la covid-19, que no el podem veure arribar, els mosquits generalment, sí.

 

 

 

20 d’agost 2020

El paper que juga l’atzar

 He de dir que estic força satisfet del comportament general de la gent de segones residències, almenys a Puigcerdà, pel que fa a l’ús de mascareta i d’altres mesures de seguretat, com mantenir distàncies de seguretat o rentar-se les mans amb hidrogel quan entres en un establiment. O de no omplir els ascensors innecessàriament.

 

És cert que hi ha de tot i que també hi ha gent que té les conductes contràries. Potser, a causa de l’ambient un xic crispat i de por en què vivim, en destaquen més aquests inconscients, però el cert és que la major part de la gent de fora es comporta prou bé.

 

Una altra cosa és la gent d’aquí. Bé, per dir-ne alguna manera. Alguns col·lectius d’immigrants -sento dir-ho, perquè no em considero xenòfob ni racista ni res que s’hi assembli- no compleixen en absolut les normes. Suposo que estan molt acostumats a socialitzar i aquestes coses els depassen una mica.

 

Tampoc vull generalitzar. Hi ha molta població immigrant que compleix les normes higièniques perfectament, però he de dir que hi ha un sector força notable que no ho fa.

 

En tot cas, el que em sorprèn és que tenint en compte l’augment espectacular de població forana que tenim durant els mesos d’estiu a Cerdanya, el nombre de casos de covid-19 sigui tan petit. Sí, sí, toquem ferro, però de moment sembla que és així.

 

Menys sort han tingut altres poblacions com la Seu d’Urgell, on crec que les coses no s’han fet ni millor ni pitjor que a Cerdanya. Simplement una qüestió de mala sort. Això ja se’ns va dir que passaria. Els brots són força aleatoris. Va passar a Lleida, ha passat en algunes poblacions properes a Barcelona i ara ha passat a la Seu. En fi, hem d’estar a l’aguait i procurar posar tot el que estigui de la nostra part per estalviar-nos ensurts desagradables.

 

 

 

11 d’agost 2020

Els noms dels llocs

 José Alcántara comentava fa uns dies a “versvs” que a Espanya pràcticament no hi ha col·legis ni instituts amb noms científics: “Marie Curie”, “Isaac Newton”, “Max Planck” o “Albert Einstein” i que les excepcions són raríssimes com, per exemple, algun “Severo Ochoa”.

 

Això m’ha recordat el que fa molts anys que penso i és que a la Cerdanya en general, i a Puigcerdà en particular, no tenim pràcticament noms de científics als carrers. D’escriptors, polítics i militars uns quants: Josep Pla, Joan Maragall, Higini de Rivera, Cabrinetty… però científics, no, si n’exceptuem la plaça Dionís Puig i Soler, que correspon a un meteoròleg català, o el carrer Miquel Bernades, que era un Botànic i Metge de fa uns quants segles.

 

Però no tenim carrers amb els científics universals més reconeguts, ni amb filòsofs i, ja posats, tampoc amb músics. I no serà perquè quan s’ha d’urbanitzar una zona o crear un polígon industrial, no es poguessin fer servir aquests tipus de noms. Això sí: de topònims i de noms de muntanyes, tants com en vulgueu: Capcir, Puigmal, Puigpedrós, etc.

 

Com que Puigcerdà continuarà creixent, seria bo que es tingués aquesta reflexió en compte i es posessin als nous carrers i places alguns noms de científics, músics i filòsofs per variar una mica i fer-los justícia.

 

 

10 d’agost 2020

Distància social

Darrerament, veig pertot arreu un nou oxímoron prou curiós: “distància social”. Dic oxímoron, perquè em sembla totalment contradictori parlar de distància alhora que social. Social és una cosa que implica una distància reduïda.

 

Als éssers humans ens agrada estar junts. Un dels pitjors càstigs que se li pot fer a algú és aïllar-lo, com passa a la presó i fins i tot allà es pot relacionar amb altres presos. Precisament, el pitjor càstig de la presó és la cel·la d’aïllament.

 

Per tant, no sé ben bé què deu voler distància social. Potser una distància prudencial o una distància suficient (per no enganxar el fotut virus).

 

En fi, que són aquestes expressions que triomfen a base de repetició, sense que ningú se les qüestioni seriosament en cap moment.

 

Suposo que quan algú d’un llunyà futur examini la premsa de l’any 2020 trobarà coses sorprenents com referències a “mascaretes”, “pandèmia”, “brots”, “corbes ascendents” i, per descomptat, “distància social”. Si el context està clar, cap problema. Si no, els desitjo sort per interpretar-ho.

 

 

 

 

09 d’agost 2020

En què el puc atendre?

 Fa pocs dies, els Bombers van rebre una curiosa trucada de matinada per part de dos escaladors que havien decidit passar la nit a l’Agulla del Frare, al massís de Montserrat.

 

La qüestió no era que tinguessin problemes, un accident, un ferit. No. Era que volien saber quin temps faria. I per això van recórrer al telèfon d’emergències. Naturalment, tothom sap que entre les múltiples i variades proves a què se sotmeten els bombers per treure’s el títol es troba la carrera de Meteorologia. En fi…

 

Per desgràcia no és un cas aïllat. S’han escrit llibres sobre les trucades que la gent fa a serveis d’urgències, a la policia municipal, etcètera. I més que se’n podrien escriure. Algunes persones tenen un sentit nul del ridícul i de la responsabilitat. No dubten en ocupar serveis d’urgències per poca-soltades.

 

Fa uns dies, per desgràcia, he hagut d’anar al servei d’Urgències del Transfronterer de Puigcerdà per dos motius diferents. En l’estona d’espera he pogut veure situacions força lamentables: un senyor que havia anat perquè a la tarda li havia picat una abella a la cama i se li havia inflat una miqueta; una dona que anava amb la seva criatura i que volia que li donessin el mateix remei pels vòmits que li havien donat a Barcelona; un senyor granat que volia que li miressin la cama perquè s’havia fet una petita esgarrinxada; un nen amb mocs…

 

Un espectacle vergonyós. Ah, sí, i no és per generalitzar ni estigmatitzar cap col·lectiu, però tots, absolutament tots, eren gent de fora.

 

Si aquests serveis d’urgències, tant presencials com telefònics, fossin de pagament, segur que no els farien servir amb tanta alegria. El problema, com sempre, és la gent amb pocs recursos que no tenen cap culpa de l’estupidesa d’aquests individus irresponsables.

 

 

08 d’agost 2020

La llàntia d’Aladí

 

Des que va començar el desconfinament, hem pogut veure com l’espai públic era envaït sense contemplacions per les terrasses dels bars. Se’ns ha venut com una mesura provisional per reactivar l’economia malmesa després de tant de temps de confinament i de persianes abaixades.

 

És cert i em sembla bé com a cosa excepcional. El problema serà l’any vinent (o quan l’economia es recuperi): qui tornarà a posar el geni dins de la llàntia? Qui farà que les actuals terrasses que ocupen més espai del normal tornin a la normalitat?

 

Perquè aquestes coses, ens agradi o no, solen arribar per quedar-se. L’espai públic es malvèn per quatre xavos i amb l’excusa del progrés, però els perjudicats són els nens i els ciutadans en general, que no poden jugar a les places o no poden passar per les voreres, especialment si van amb cotxets.

 

Tothom hauria de poder gaudir de l’espai públic i no em sembla bé que es comercialitzi d’una manera tan exagerada. Jo mateix soc usuari assidu de les terrasses dels bars, però soc conscient que cal cercar un equilibri entre el dret al negoci i el dret a passejar lliurement.

 

Evidentment, aquest no és un problema només de Puigcerdà. Les terrasses semblen haver florit pertot el territori. Ja eren mítiques les de Barcelona, entorn de zones emblemàtiques. Així que és natural que a Puigcerdà les coses segueixin la mateixa dinàmica.

 

En fi, com deia abans, espero que s’estableixi un equilibri acceptable per part de tothom i que es gestioni degudament l’espai públic que, no és que no sigui de ningú, sinó que és de tothom.