31 de març 2006

El patrimoni puigcerdanès

La setmana passada, la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya va venir a fer donació a l'Arxiu Comarcal d'uns documents medievals i moderns de la vila de Llívia. Aquests estavan en poder d'un venedor de llibres que els havia adquirit. Sembla ser que molt temps enrere aquests documents estaven a Llívia però van desaparèixer "misteriosament". El Govern els va comprar i restaurar i ara els lliurava a l'Arxiu Comarcal.

Fins aquí tot bé. Fotos de rigor, les autoritats fent uns quants discursets molt monos sobre la cultura i el patrimoni i tal i qual. Com sempre que ve algun conseller, les autoritats locals aprofiten per demanar alguna cosa. En aquest cas, l'Alcalde de Puigcerdà va aprofitar l'avinentesa per demanar diners per al Museu cerdà. La Consellera no només va dir que no (que ho podria entendre, ja que s'invertiran molts calés al nou Arxiu i a la Biblioteca) sinó que va pronunciar una d'aquelles frases que cal emmarcar:

"ELS MUSEUS NO TENEN FUTUR"

Magnífica frase en boca de tota una consellera de cultura, sí senyor (o sí, senyora, per ser precisos). Suposo que com que no tenen futur, encara se'n continuen fent i mantenint. Suposo que per això, si volem veure una talla d'una Mare de Déu romànica o una pintura de l'època, ens hem d'adreçar al corresponent museu de Barcelona. Suposo que per això, ara que l'Ajuntament d'Alp ha demanat de tenir un Museu de la Neu (que em sembla fantàstic) ja ho estan negociant.

Senyora Consellera, si no vol donar més diners, em sembla molt bé, però no digui aquestes coses que, a part que són políticament incorrectes i aquestes coses solen produir pànic als polítics, són un disbarat ben gros.

Però no vull criticar només la Consellera, que ja prou la deuen criticar per altres coses. Penso també en les autoritats locals, per exemple. Permeteu-me que em faci una sèrie de preguntes (retòriques, ho admeto) sobre el Museu cerdà:

Com és que després d'una dècada encara no està enllestit? Com és que hi ha hagut tants problemes i descontrol a les seves obres? Com és possible que Puigcerdà, essent com és capital de la Cerdanya i amb aspiracions a ésser-ho de la vegueria de l'Alt Pirineu, encara no té un Museu en funcionament tot i els diners invertits? Com és que el Director del Museu -tècnic més que qualificat- ha de perdre hores i hores fent tasques de fontaneria o de manteniment que no li pertoquen?

Permeteu-me que encara en faci unes quantes més:

Com és que la societat civil puigcerdanesa (i cerdana) no demanin amb una certa insistència i interès el Museu, quan és una infraestructura cultural de primer ordre que atreurà molta gent i que generarà riquesa al municipi (i a la comarca)? Com és que s'empren els espais del Museu, tan cars de construir i de mantenir, com a simples sales d'exposicions o, fins i tot, com a magatzems d'andròmines? Com és que es va desfer tota la planta baixa i part de la primera planta per acollir els alumnes de primària però després, quan van marxar, no s'han restaurat els espais que es van malmetre, inclòs el pati on es podrien fer activitats a partir de la primavera?

Jo crec que això clama al cel i que hi ha quelcom més que ignorància i desídia per part de les nostres autoritats i per part de la societat puigcerdanesa: hi ha manca de respecte i d'interès pel nostre patrimoni.

Els mateixos que van a qualsevol indret, entren en un museu i es meravellen per allò que veuen, aquí ho menystenen. Els mateixos que viatgen a les Canàries i, a part d'anar a la platja, veuen un jardí botànic d'orquídies i resten estasiats, ignoren després que a la Cerdanya també n'hi ha d'orquídies, de molts tipus i algunes de ben maques. I així successivament.

Per manca de cultura i d'interès, els propis cerdans no solen preocupar-se gaire (tot i que sortosament, hi ha excepcions) d'allò que és seu. Clar que, també caldria remarcar la gran quantitat de patrimoni cerdà que es troba a magatzems a Girona o a Barcelona, agafant pols perquè o bé ningú no els ha reclamat, o per dret de conquesta, o perquè no tenim cap Museu comarcal operatiu i amb un magatzem amb mesures de seguretat adient pel seu emmagatzematge.

Puigcerdà, precisament, s'ha queixat moltes vegades de la manca de patrimoni al seu municipi. És allò que es diu popularment que, llevat del campanar, l'església i l'estany, aquí no hi ha res. Bé, doncs potser que no ens continuem carregant el que surt, com les restes de la muralla (plaça de l'Alguer), el Fort Adrià (Pàrquing de Saba), el call jueu (al costat de la plaça del Call), etc.

Com és possible, per exemple, que a tots els indrets on s'han trobat restes de calls jueus, les autoritats municipals hagin corregut per restaurar-los i posar-los dins de la xarxa de juderies? Doncs per la senzilla raó que atreuen turisme de tot el món i fins i tot capten inversions milionàries, com ha estat el cas del call jueu de Girona. Però aquí no, anem de sobrats: preferim carregar-nos les restes fent pisos o bé deixar quatre o cinc places de pàrquing que, ja posats, tampoc resoldran el problema endèmic d'aparcament al centre històric de Puigcerdà, però que podrien atreure turisme de qualitat. Concretament, turisme d'entre setmana, ja que del de cap de setmana ja anem prou servits.

Puigcerdà hauria d'estar uns anys recuperant el poc patrimoni que li queda, restaurant-lo i, si es possible, creant-ne de nou (tot i que no és tan fàcil). Potser fóra bo recuperar aquelles Jornades del Patrimoni que es feien anys enrere, portar-les a l'escola i al públic en general. I de pas, ja posats, podríem posar-nos-hi d'un cop i acabar el Museu, per favor, que ja toca.

28 de març 2006

Puigcerdà i el turisme

Sovint m'agrada viatjar per Catalunya i conèixer altres indrets. Aquest cap de setmana he estat a la Garrotxa, a Besalú, Sant Joan les Fonts i Castellfolit de la Roca. Alguns llocs, com Besalú són força turístics; d'altres, ho són menys. Però per tot arreu m'he portat una impressió molt positiva de com ho tenen de ben muntat.

Per començar a Besalú, una població no gaire més gran que Bellver, han conservat més o menys intacte el seu patrimoni. Tenen esglésies romàniques precioses, les restes d'una sinagoga, els banys jueus (el miqvé), restes arqueològiques que es poden visitar (i que no cal carregar-se per fer un pàrquing, que també en tenen), un pont preciós i un magnífic barri vell que convida a passejar.

Hi ha botigues, bars, restaurants, hotels: vaja, les intal·lacions habituals en una zona turística i estava força ple de gent. Però hi ha diferències importants respecte de la Cerdanya que salten ràpidament a la vista.

En primer lloc, Besalú no ha estat pensat només per als cotxes, sinó també per als vianants. S'han previst llocs per estacionar els automòbils a l'entrada del poble, però prou a prop del centre històric.

D'altra banda, està tot molt ben senyalitzat i, el que és més important, tot està força net, cosa que convida a passejar de gust i, en conseqüència, a gastar a les botigues.

Un altre tret que em va cridar l'atenció de nit va ser que la il·luminació dels carrers és uniforme i sense estridències. La llum apunta al terra (no al cel, on es perd inútilment), amb una potència adequada, en cap cas enlluernadora. I el més interessant: fins i tot dins del poble, es poden veure perfectament els estels. Tot i ser molt a prop de nuclis notablement poblats (Girona, Banyoles, Olot) no hi ha gaire contaminació lluminosa.

A l'oficina d'atenció turística disposen de visites guiades pel poble que, a més d'en català i en castellà, les fan en francès i anglès (força fluït, per cert). És a dir: s'han preocupat de promocionar allò que és seu.

A Sant Joan les Fonts hi ha un museu -l'estada Juvinyà- que és un centre d'interpretació de la Garrotxa, on se'ns parla de volcans, d'història, de turisme... Es tracta d'una antiga casa medieval restaurada amb una museografia moderna on es deuen haver invertit força quantitat de diners. Em pregunto com és possible que un poble tan petit com Sant Joan les Fonts tingui un museu tan notable i Puigcerdà, que és molt més gran, capital comarcal i zona turística de primera magnitud encara no en tingui, de museu. Misteris de la vida.

No és només la Garrotxa. Quasi bé sempre que viatjo una mica, ja sigui al Berguedà, a la Val d'Aran, a Girona o a Barcelona, és igual, trec la mateixa conclusió: ens ho estem deixant perdre. No estem fent pràcticament res per atreure un turisme de qualitat. Ens carreguem alegrement el nostre patrimoni. Vivim de la renda de la fama turística que té la Cerdanya des de començament del segle XX i no ens hem posat al dia.

Només cal anar a altres indrets de la pròpia comarca per veure que hi ha llocs (com Bellver) on s'ha respectat el patrimoni natural i arquitectònic, àdhuc cultural i ara tracten d'explotar-lo comercialment, amb un cert èxit. Tot i ser poblacions petites amb pocs recursos econòmics.

Cap a on va Puigcerdà? Cap al futur o cap al passat?

22 de març 2006

Més expresions cerdanes

La varietat cerdana del català es troba pràcticament extingida. Llevat d'unes poques persones grans i algun jove despistat, no la parla ningú. És cert que el substrat encara hi és i es nota en moltes expressions, paraules i una mica en la fonètica. Però, de fet, cerdà allò que se'n diu cerdà, quasi bé és un reducte de manual de lingüística.

És possible revifar-lo? Suposo que com tots els projectes d'aquest tipus, depèn molt de la voluntat social de fer-ho i de les causes de l'extinció. Per desgràcia el cerdà no ha desaparegut per culpa de ningú altre que del nostre desinterès per mantenir-lo viu. Potser estava massa lligat al món rural i en recular aquest, també ho ha fet el cerdà.

A les poblacions més importants s'ha fet cada vegada més present la varietat central del català, concretament el barceloní, per contacte cada cop més freqüent amb els turistes, primer de temporada i després de cap de setmana.

És curiós, però, que quan arribes a la Seu d'Urgell, una població relativament propera a la Cerdanya, sents parlar en català occidental; si marxes al Ripollès o a la Garrotxa escoltes diferències notables a la fonètica i al lèxic: tot i ser català central, ho és d'una varietat diferent de la barcelonina; si creuem la ratlla, els pocs catalanoparlants que encara queden a l'Alta Cerdanya, ens delecten amb una autèntica varietat septentrional. Què passa, però, a la Cerdanya? Doncs que parlem un barceloní més tancat, no gaire diferent del que es parla a Berga o a Manresa, per posar un parell d'exemples.

És cert que fonèticament hi ha diferències, però hem renunciat a la nostra identitat. Sembla com si parlar cerdà fos cosa de segona, com si quedés malament. Potser sentim vergonya o simplement, ho teníem com una cosa tan poc valorada que l'hem deixada perdre de la manera més tonta: per abandonament.

És per això que recuperar el cerdà és molt complicat. No hi ha voluntat política ni social ni moltes vegades cultural de fer-ho. Fins i tot, alguns escriptors cerdans que han emprat la nostra varietat del català als seus escrits han estat tatxats de carrinclons, d'arcaics o de poc "normatius".

Però la riquesa del cerdà és ben palesa al seu lèxic, a les seves frases fetes i a la filosofia de la vida que traspuen i és per això que procuro posar el meu granet de sorra divulgant el ric patrimoni lingüístic que no podem deixar perdre alegrement.

Algunes expressions cerdanes podrien ser un reducte força antic. Per exemple, pondre's el sol a mitdia que significa 'estar de mala sort' i la seva contrària, sortir el sol a mijanit (estar de sort), totes dues molt gràfiques i autoexplicatives.

N'hi ha més d'aquest estil, per exemple: buscar la nit pels asmaris (armaris), amb el sentit d'anar a contracorrent o estar fora de lloc. I encara: buscar mitdia catorze dies, equivalent a una expressió més comuna: voler la lluna en un cove. I encara una tercera: entrada de fosc (entrat el capvespre).

En la mateixa línia, es diu veure el sol a mijanit quan hom no s'acaba de creure alguna cosa i voler postes de sol i caps de setmana és desitjar més vacances i dies de festa que els convenients (costum molt estès avui dia, per cert).

Aquestes dites de claror i foscor, de migdies i de nits són força clares i possiblement no sigui únicament cerdanes, ja que hom les pot trobar en altres indrets del Principat.

Una de parcialment relacionada és una dita molt famosa que molta gent coneix encara avui dia a la comarca. Quan es vol dir que una cosa acabarà malament es diu: això acabarà com la vetllada de Grus: a les fosques i a garrotades.

En un post anterior parlava del tot s'acaba a la vall d'en Lleres. La gent de Bellver tenen una altra per l'estil: anar a Talló, que vol dir morir-se, ja que el cementiri es troba a Talló.

I és que els cerdans som molt de la broma i de vegades, massa, vorejant l'humor negre. Així, trobem: ens fotem del mort i de qui el vetlla quan no tenim pas escrúpols. Més exemples en to irònic: ser com l'ega del Campí, que llepant, llepant, es va minjar el pollí o ser l'herenci de Bell-lloc, que jo no la cobri i tu tapoc.

Ara bé, quan ens toquen el crostó i es fiquen amb nosaltres, els cerdans tenim mal païdor, és a dir, som gent rancuniosa. Sobre rocs també tenim les dites: tirà-se els rocs sobre el seu propi llosat, autoexplicativa, pair rocs (es diu de qui tot li va bé) o no tenir pedres al pap (la gent que té la parla lleugera).

20 de març 2006

Els bleda-raves

Bleda-raves: així és com anomeno jo a tota la colla de "quiero-y-no-puedo" que ens visiten els caps de setmana i altres festes de guardar, amb grans ínfules i pocs calés a la butxaca. Els dic així perquè no són ni bleda ni rave i tot ho taquen.

La major de les persones, si no tenim diners, doncs no comprem, ni sortim de vacances o, si ho fem, procurem tenir una certa cura. Però hi ha gent que al mal temps posa bona cara i que encara que no arribin a final de mes han d'aparentar que són potentats.

Dins d'aquest grup trobem els bleda-raves. Bona part d'ells responen al model del que es coneix tradicionalment amb el nom de "pijos", però no els "pijos" de debò, sinó una mena de ramat mimètic que els imita sense arribar ni de lluny al seu veritable nivell.

Perquè un "pijo" parlarà estrany, de manera afectada, vestirà de manera vistosa i fins i tot podrà arribar a ser profundament repel·lent, però té calés a la butxaca i no té pateix cap ànsia per gastar-se'ls.

Aquesta és la principal diferència amb els bleda-raves: que no en tenen. Quan han acabat de pagar la hipoteca a trenta anys d'aquesta caseta a la Cerdanya a la qual pugen uns quants dies l'any, el crèdit a deu anys pel mega-cotxe, l'escola privada dels nens i les factures del mes en curs, no els queda gaire cosa i, és clar, després passa el que passa.

Per exemple, un grupet de bleda-raves entra a una granja a Puigcerdà i demanen un cafè (o un aigua o el més barat que trobin). Això sí, tot i que a la granja preparen entrepans, ells ja se'l porten fet de casa que és millor... i més barat, naturalment.

Un altre exemple, tres nois esquiadors entren cap al vespre en un bar de Puigcerdà i demanen... un bikini i una Coca-cola per a tres! Tres coberts i a repartir la despesa. Molt solidari.

Una senyora va al supermercat, a la secció de xarcuteria i demana dos-cents grams de pernil dolç. La dependenta li diu que s'ha passat una mica i que seran dos-cent vint grams. Doncs la senyora li retreu i li diu que tregui un tall. Suposo que van amb els diners comptats fins a aquest punt.

A una granja del centre de Puigcerdà, matrimoni amb fills amb abrics de visó i sombreret que sembla que vinguin de cacera. Demanen un gofre de xocolata, per a tres. Molt dietètic!

Un matrimoni amb fills entren a sopar a una coneguda pizzeria. No demanen primers perquè estan a règim. Però, en canvi, demanen que portin molt més pa, perquè "ells són molt panarres". Ves, el règim a fer punyetes, però com que el pa no el cobren...

Una parella jove entren al restaurant mexicà de Puigcerdà. No prenen postres ni primers, perquè estan "a dieta". Doncs, i què feu anant a un mexicà si esteu a dieta! Veient què heu demanat de segon ningú no ho diria que estigueu pas a règim!

En fi, tots els exemples són el mateix: caseta, cotxe, el modelet per anar a esquiar i després no arribem a final de mes.

De tota manera, potser el cas que més pena em va fer va passar aquest estiu. Hi havia una exposició de fauna verinosa a Puigcerdà, al Museu cerdà, i entra una parella amb els nens tot il·lusionats de poder veure serps i aranyes. Quan el pare s'assabenta que cal pagar entrada (no és que fos gaire costosa, però és clar, eren quatre) diu que ui! ja tornarem un altre dia! La cara de pena del pobre nen encara la tinc gravada. Però mira, és fill d'un bleda-rave: moltes d'aquestes n'haurà de patir a la seva vida.

10 de març 2006

L'estructura social de la Cerdanya

De vegades és bo perdre una estona per reflexionar sobre allò que ens envolta, encara que les conclusions a les quals acabem arribant siguin negatives o ombrívoles. Això és el que m'ha passat quan pensava sobre el futur de la nostra comarca, la Cerdanya.

Si observo l'actual estructura social la trobo perillosament inestable. En primer lloc, s'envelleix a passos agegantats. És cert que ha arribat molta gent jove, immigrants d'altres països sobre tot, que han frenat tant el despoblament que patíem com la manca de creixement vegetatiu.

Però no menys cert és que aquest fenomen és transitori. No continuarem atraient immigrants indefinidament. És possible que quan els fenòmens econòmics que han atret molta gent a la Cerdanya s'aturin o es moderin, part dels nouvinguts marxin a altres indrets on hi hagi més moviment econòmic.

Per què la Cerdanya s'envelleix pel que fa a la població autòctona? Jo crec que és bàsicament per dos motius: en primer lloc, per la baixa natalitat dels autòctons i l'augment de l'esperança de vida; i en segon lloc perquè bona part de la gent jove que marxa a estudiar a fora (perquè aquí no tenim centres universitaris ni de formació avançada) ja no tornen.

Aquest segon punt és el que més em preocupa. Per què no tornen? És cert que molta gent s'acaba habituant a la ciutat, que té uns certs atractius amb els quals la comarca no pot competir. Però també és veritat que molts dels que marxen voldrien tornar-hi, però no poden. I això és així perquè no tenen sortides laborals.

La Cerdanya no disposa d'indústries diferents de la del totxo o de la del turisme i no sol requerir massa llocs qualificats (enginyers, advocats, metges, filòlegs, historiadors, físics, farmacèutics, economistes...). Així doncs, la manca de llocs de treball no qualificats sol cobrir-se perfectament amb la població autòctona i amb la immigrada, però no es necessiten aquest tipus de professionals.

A més a més, encara que hi hagi una certa quantitat de places qualificades (per exemple, a la meva empresa necessitem informàtics de tant en quant), poca gent jove amb uns sous moderats es poden permetre viure a Puigcerdà o a la resta de la comarca amb els preus astronòmics de compra de la vivenda o, fins i tot, amb els lloguers altíssims que es demana per un pis no gaire gran.

Així doncs, el futur no es presenta gaire galdós. El que més llàstima em fa és que ni els polítics, ni la major part dels ciutadans de la comarca semblen gens ni mica preocupats per aquest fet. No fins al punt de cercar mesures efectives.

Però és el futur de tots nosaltres plegats i si deixem morir el futur de la comarca, què restarà? Totxos?

06 de març 2006

Tolerància o submissió?

Fa pocs dies va saltar la polèmica arrel de la chirigota guanyadora dels Carnavals de Cadis, considerada per molts com a irrespectuosa amb la comunitat musulmana i titllada per aquesta de racista.

Tanmateix també la premsa ens comunicava la notícia que una falla valenciana havia estat censurada per irrespectuosa (dues monges fent un duo lèsbic, sembla ser) i que les autoritats els van comminar a corregir-la.

Bé, en ple debat sobre el respecte pels símbols religiosos aliens (i propis) i sobre la llibertat d'expressió, crec que aquest parell d'exemples són dues mostres de censura i d'atac contra la llibertat d'expressió de les persones.

És cert que caldria respectar els sentiments dels altres, però si tothom ho fes, hauríem de tenir la boca tanca a perpetuitat tots. A més a més, la llibertat religiosa no pot implicar l'anul·lació de la llibertat d'expressió o, si no, els nostre règim de llibertats se'n va en orris.

És curiós perquè se suposa que nosaltres (els cristians? els laics?) els occidentals hem de respectar els símbols religiosos d'altres creences com la musulmana. Doncs bé, ja ho fem. Fa temps que, al menys alguns occidentals (no pas tots) no anem a envair els seus països i a imposar-los cap realitat aliena a la seva. Potser els Estats Units i el Regne Unit no poden dir el mateix. Però, en qualsevol cas, ells tampoc tenen cap dret a dir-nos què hem de pensar nosaltres i què podem o no podem pas dir.

El cas de les vinyetes sobre Mahoma és paradigmàtic: es varen publicar en un país democràtic on hi ha llibertat de premsa. Ningú no pot acusar els danesos d'haver anat a cap país de confessió islàmica a imposar-los cap vinyeta. Però és igual: la intolerància no necessita de gaires excuses per actuar.

Com he sentit recentment, la meva llibertat s'acaba on comença la teva, no on comença la teva susceptibilitat. Des de quan a occident hem de respectar els símbols de res? Com pot, per exemple, l'església demanar que es respectin els símbols religiosos si ells mateixos no respecten molts cops els símbols dels països democràtics on hi són presents. A què ve, doncs d'anar en contra de la laïcitat que és un dels símbols de la separació entre església i estat que regeix la major part dels països democràtics? Per què no respecten la voluntat popular emanada de les urnes? Doncs perquè defensen les seves creences i fan ús de la llibertat d'expressió que ells durant segles han impedit, enviant fins i tot gent a la foguera. Suposo que dir que un President del Govern electe democràticament és un nou Cal·lígula no fereix cap sensibilitat

Però tornant al tema de les sensibilitats musulmanes, pel que sembla a les seves societats poden sortir uns incontrolats a cremar ambaixades, amenaçar-nos de mort, cremar les nostres banderes i cagar-se en occident de dalt a baix. I no passa res. Ningú no els diu res. En països on no hi ha llibertat d'expressió i menys de manifestació, es tolera i fins i tot es promouen aquests actes. Però la nostra suceptibilitat aquí no compta per res.

Així doncs, de què estem parlant: de tolerància o de submissió? Jo crec que parlem del segon i pel que a mi respecta, no estic gens ni mica d'acord. Crec que les raons són més que evidents.

02 de març 2006

Civisme i col.lapse


Cada cop resulta més freqüent veure per tot arreu mostres d'incivisme. A Puigcerdà, els caps de setmana se'n poden trobar a qualsevol indret. Per exemple, cas típic, dissabte per la tarda, plaça dels Herois, al centre del poble, una ambulància tracta d'arribar a l'hospital perquè porta ferits. Doncs, penseu que els cotxes que té al davant s'aparten i li deixen pas? No i ara! Fins i tot és relativament freqüent trobar desaprensius que no tenen cap incovenient de posar-se a aparcar mentre l'ambulància s'espera fent sonar a tot drap les sirenes. És igual, que s'esperin que jo estic aparcant el cotxe i això és més important!

Naturalment, el dia que el senyor o la senyora del cotxe vagin en l'ambulància amb una cama trencada d'esquiar o víctimes d'un accident de circulació, amb un dolor insuportable, seran els primers de maleir els ossos del desgraciat que està aparcant el cotxe. Fins i tot es queixaran de la manca de civisme de la gent.

Voleu més exemples? N'hi han, n'hi han a cabassos! Batalles per una plaça d'aparcament (he vist gent pegar-se per aquest motiu), gent maleducada que es cola a les cues del supermercat o deixen els nens pel supermercat com si estiguessin en un parc infantil, conductors i conductores amb uns cotxassos enormes que t'embesteixen sense miraments quan proves de passar pel pas de zebra, gent que es pensa que perquè ve de ciutat té més drets que els pobres rústics que vivim a muntanya, etcètera.

Hi ha una raça especial, a mig camí dels pijos i dels bleda-raves (els "quiero-y-no-puedo") que es dediquen a passejar-se tot ufanosos, com paons mostrant les seves plomes, fotent crits a tort i a dret, ocupant l'espai com si el món fos seu i dient ximpleries per fer-se notar. Aquests són els més divertits. Suposo que si sabessin com ens en riem d'ells i com arriben a ser de ridículs no farien tantes bajanades.

I quan arriba l'estiu, una nova raça fa la seva aparició estel.lar: els tocacampanes, generalment nens, però sovint també adults (per anomenar-los d'alguna manera) que pugen al campanar de Santa Maria a tocar les campanes, com el seu nom indica. Com són d'originals! Cada dos per tres, nang! nang! nang! Molts pensem que les haurien d'electrificar, tot posant-hi un vailet pel bestiar que repartís descàrregues als més agosarats. Però en fi, suposo que no deu ser políticament correcte suggerir això. També se m'ha acudit fer unes samarretes amb l'eslogan: "No ens toqueu les campanes!", però, ves, pel cas que ens faran...

Però no li donem tota la culpa als de fora, tampoc. Entre setmana és molt habitual (per no dir que és continu) veure cotxes mal aparcats a sobre de la vorera, en zones prohibides com cantonades, que dificulten la circulació, camionetes estacionades al bell mig del carrer... Si us voleu fer un tip de riure, passeu pel carrer de Correus (avinguda Coronel Molera) a les dues: podreu veure cotxes en doble filera a tots dos costats del carrer, camionetes estacionades al final de l'avinguda mentre els seus conductors s'estan al bar, en fi, tot tipus de disbarats circulatoris als quals ningú no posa fre.

Jo em pregunto: per què ens molestem a pintar zones on és prohibit d'aparcar si després ningú no sanciona els que hi aparquen impunement? A sobre, el cap de setmana s'obre la temporada de disbauxa ja que, per no espantar el turisme, ho consentim tot.

En fi, que entre uns a qui els manca el civisme i altres que ho consenteixen, tothom fa el que li passa pels dallonses. Visca!


NOTA: A la foto podeu veure colorejats en groc tots els vehicles incorrectament estacionats a les places dels Herois i del Campanar. Naturalment, ningú no els va multar.


01 de març 2006

La Festa del Trinxat

Ja ha passat una altra edició de la Festa del Trinxat de Puigcerdà -l'onzena- i potser que digui algunes paraules sobre allò que penso d'aquesta "festa tan emblemàtica" en paraules dels organitzadors.

Per començar, la idea era bona. Muntar una festa petita al bell mig de l'hivern per promocionar un plat tan típic de la comarca com és el trinxat i, de pas, la Vila era una bona pensada. A més a més, la gent que hi anava s'ho passava d'allò més bé.

Però la cosa es va començar a tòrcer poc després. La festa va anar transformant-se en una mena de sopar de gala sense que ningú no ho decretés així i sense que ningú no hi posés remei, tampoc. Fins al punt que les darreres edicions són una desfilada de "poderío y joyerío" que donen una mica de vergonya aliena (perquè pròpia sembla que no).

És normal veure molta gent amb abrics de visó o fracs, lluint les millors gales, algunes de les quals han estat adaptades per a l'ocasió amb tota mena de garlandes lluents. Així, podem asistir a una desfilada de moda (retro) que, en alguns casos, llisquen el mal gust per com són de recarregats.

A l'edició d'enguany es van donar dues coincidències: la primera és que el Trinxat coincidia amb el Carnaval (de fet, en alguns casos costava de diferenciar si els participants anaven a un sopar o a una festa de disfresses); l'altra va ser el partit del Club Gel Puigcerdà contra el Jaca, el típic torneig que escalfa l'ambient del Palau de Gel.

Tots dos events se celebraven al mateix lloc, separats per pocs metres de distància i amb una porta d'entrada comuna. Així, no era gens ni mica difícil diferenciar entre els que anaven a veure el partit d'hoquei gel i els que anaven al sopar. La superposició de tots dos públics resultava, com a mínim, còmica.

Naturalment, a qui els va tocar el rebre és als espectadors del partit d'hoquei, que van haver d'esperar mitja hora més de l'habitual, al palau de gel per problemes d'infraestructura elèctrica, que em pregunto si no es podrien haver previst.

Però tornem al Trinxat. Conec el cas d'una parella que van anar l'any passat vestits correctament, però sense estridències i que, després de sopar, van haver de marxar avergonyits perquè la gent no parava de mirar-los perquè no anaven adequadament disfressats i els quals no hi pensen tornar mai més. D'acord, és un cas puntual, però en conec més de casos puntuals com aquest.

Què passa amb aquesta festa? Doncs que, per començar, no és cap festa de gala. Una gala que es tingui com a tal no té un preu de vint-i-sis euros per cobert, això per començar. Jo crec que aquests esdeveniments que es transformen per obra i gràcia d'un determinat conjunt de persones que necessiten lluir-se com sigui són més aviat per a quiero y no puedo o, en un terme més català, són cosa de bleda-raves, perquè no són bledes, ni raves i tot ho taquen.

Voleu un sopar de gala? Doncs poseu el cobert a 60 euros, encarregueu la decoració i el muntatge als professionals i no a la comissió de festes, que prou enfeinats ja van i que hi són per altres coses, i dediqueu part de la recaptació a alguna causa humanitària. O bé reconduiu el sopar de la nit cultural on es lliuren els premis literaris Vila de Puigcerdà, que l'ocasió s'ho val molt més. Però no feu espectacles de pa sucat amb oli, si us plau!

Després tenim la qüestió del menjar. Tot i que la major part dels cuiners que hi participen són molt bons professionals és difícil garantir una gran qualitat en un trinxat format pel vessament dels trinxats elaborats per diferents restaurants en un enorme perol i remenat com si d'un ranxo de la mili es tractés. Sincerament, si a sobre es vol passar per haut cuisine és per fer-se un tip de riure.

I què em dieu del xató de Sitges? Xató, has dit xató? Doncs sí. Sembla que el xató i el trinxat són plats agermanats (clar, combinen tan bé) i cal promocionar un plat de Sitges. Potser em direu que també es promociona el trinxat a Sitges i suposo que deu ser cert. Però i què en traiem? És que exportem col d'hivern de la Cerdanya? No. Així doncs, quin sentit té? Jo crec que és una horterada, però deu ser que no hi entenc en aquestes coses...

En fi, per sort, donada la coincidència del Trinxat i del partit d'hoquei contra el Jaca vam haver d'anar a aparcar a la quinta forca. Això sí, ens vam sentir supersegurs amb la quantitat de policia que hi havia, no fos que algú decidís raptar alguna de les il.lustres personalitats que hi van acudir.

Com a nota folklòrica, va ser divertit veure els cuiners de la Festa del Trinxat escapolint-se de tant en quant a la pista de gel per veure el partit, portant els seus llargs barrets blancs símbol de netedat i puresa. Però és que el partit s'ho valia!