30 de desembre 2010

Perd pes polític el Pirineu?

Ja tenim un nou Govern a la Generalitat i hom es pregunta si el territori del Pirineu no haurà perdut de manera significativa pes polític. Per començar, cap conseller prové específicament de cap zona del Pirineu. L'única excepció és el Secretari del Govern, en Germà Gordó, de qui fins ara no havia sentit a parlar mai (què hi farem!) i que tampoc sembla que hagi de tenir un paper polític rellevant, ni tampoc sembla molt lligat al Pirineu, a priori.

Caldrà veure el desplegament de la segona i tercera línia de càrrecs per veure si aquesta tendència es consolida. És evident que el Pirineu té poca potència demogràfica i és normal que d'aquí no en surti una gran quantitat de polítics, però de pocs a cap hi ha una petita diferència.

És clar que no som l'únic cas. També els tarragonins es queixen que no tenen cap representant seu al Consell Executiu. De fet, opino que els governs no s'han de configurar per cupos territorials, però una certa sensibilitat al respecte sí que hi hauria de ser, perquè si les províncies menys poblades estan sobrerepresentades pel que fa al nombre de diputats al Parlament, a fi d'equilibrar territorialment el país, això hauria de repercutir en un cert grau també al Govern.

Ara com ara, pel que sembla, el pes més fort que té CiU al Pirineu és l'alcalde de la Seu, l'Albert Batalla, número 1, per la demarcació electoral de Lleida a les passades eleccions, qui no vol renunciar a l'alcaldia de la Seu per un possible càrrec a Barcelona. Això, que pot ser bo per a ell o potser per la Seu -va a gustos, és clar- va en detriment del Pirineu, tot i que encara està per veure.

Ningú no diu que des de l'alcaldia de la Seu o des de la seva plaça de diputat per Lleida no pugui fer coses pel Pirineu. Esperem que així sigui. Però és evident que ara com ara, la representació al Consell Executiu del Pirineu, és menor que la legislatura passada.

Veurem si això es tradueix en un menor interès per part dels polítics, majorment barcelonins, per les comarques de l'Alt Pirineu, o si això no resta poder al territori. El temps ho dirà.

D'altra banda, he de dir que els consellers pirinencs que hem tingut fins al moment, han escombrat força cap a casa seva, però entenent per casa seva com la seva ciutat o com a molt la seva comarca, però no hem pogut veure un progrés comú de tot el Pirineu. Hem estat i encara som un regne de taifes, on cadascú tracta de portar l'aigua al seu molí a costa de l'aigua del veí. I així ens va.

20 de desembre 2010

Zona blava ad infinitum

L'Ajuntament de Puigcerdà està negociant amb l'empresa de pàrquings SABA que gestiona la zona blava de la Vila, un important descompte del preu de la zona blava els dies d'entre setmana, a canvi d'allargar més anys la concessió.

Això és el que la dita expressa com a "pa per avui i gana per demà". És el mateix truc que es fa servir amb les concessionàries de les autopistes per seguir xuclant els calés del contribuent. Baixem els preus a canvi d'estar-nos més anys. No patiu, que SABA no perdrà pas diners.

El que m'indigna és que cada vegada la zona blava s'estén més i no passa res. O que continuem tenint un pàrquing amb unes tarifes astronòmiques. Per posar un exemple, diumenge vam anar al teatre amb uns amics i vam deixar el cotxe al pàrquing. Doncs la brometa ens va costar més de 6 euros! Per poc més de dues hores, un diumenge per la tarda!

Si a sobre li afegim que cal pagar zona blava els set dies de la setmana i que això s'allargarà ad calendas graecas, anem ben servits. El negoci del segle. Per SABA, és clar, no pas per l'Ajuntament.

Realment ens hem de creure que l'Ajuntament sap negociar tan malament? O és que ja va bé que SABA ens continuï sagnant? I si és així, per quin motiu? Sincerament, jo pensava que les autoritats municipals estaven per protegir els ciutadans dels abusos d'altres, però sembla ser que aquest no és el cas de Puigcerdà.

16 de desembre 2010

Gruyère cerdà

Fa un parell de dies, a Andorra, va tenir lloc una reunió de polícs francesos, espanyols i andorrans per parlar de la reivindicació sobre l'eix viaria europeu E-09 que connectaria per autovia París amb Barcelona passant per la Cerdanya a través dels túnels del Pimorent i del Cadí i sobre la possibilitat de connectar Andorra amb la Cerdanya a través d'un túnel per la vall del Duran (Meranges).

Entenc que hem d'estar ben comunicats i que seria una tonteria no acabar l'eix viari E-09 quan està realitzat en la seva major part, però també hem de tenir en compte que la Cerdanya viu del turisme en bona mesura i que l'impacte paisatgístic d'una autovia de quatre carrils pel mig de la vall seria terrorífic.

No parlem ja del desdoblament dels túnels del Pimorent i del Cadí, de la destrucció de la vall del Querol, d'una bellesa enorme i d'una riquesa natural especial, així com de la destrucció que comportaria alterar la vall del Duran amb un túnel i una autovia. Seria, senzillament, catastròfic a efectes paisatgístics i ecològics.

Compensa aquesta necessitat d'estar ben comunicats amb la destrucció de mitja Cerdanya? A part de les divisions actuals de la comara, ja prou greus, no afegirem una altra barrera física -una autovia de quatre carrils- per la vall? Tindrem una Cerdanya Citerior i una Cerdanya Ulterior?

Només ens manca el túnel de Toses i una línia de tren fins a la Seu per acabar de trinxar la comarca i de convertir-la en un magnífic formatge de Gruyère.

A més, quin avantatge comportarà estar millor comunicats? No ens enganyem: seria molt més barat i sostenible arranjar la línia de tren que no fer més autovies i més túnels. A més, a més, total per què? Per què passin un munt de camions pel mig de la vall? És aquesta la imatge que volem donar de la Cerdanya? Una terra de pas?

Potser que aquests polítics que van córrer tant per anar-hi a Andorra s'ho facin mirar una mica abans de deixar-se emportar per la marea, perquè potser d'aquí uns anys, si se'n surten amb la seva, acabin donant-se cops de cap en veure el resultat.

13 de desembre 2010

El futur que nosaltres voldrem

Existeix un cert discurs polític segons el qual es considera que el territori català ha d'estar més o menys equilibrat des d'un punt de vista demogràfic i econòmic i, per tant, cal invertir en infraestructures diverses pertot el territori, no només allà on es troben les majors concentracions demogràfiques, que són les àrees metropolitanes de les principals ciutats del país. No ens enganyem: bàsicament l'àrea de Barcelona.

I sembla que aquest discurs ve a considerar "la resta" del territori com una mena de lebensraum de segona, una possible àrea de creixement o d'esbarjo de les zones més poblades i que, per tant, cal cuidar una mica.

Per aquest lebensraum que és el Pirineu no està buit. Potser la nostra demografia és baixa, però els recursos naturals, culturals, paisatgístics i energètics de què disposa són amplis i nombrosos.

A començament de segle, el Pirineu va nodrir les grans indústries catalanes amb la fusta dels seus boscos i amb l'electricitat de les seves centrals hidroelèctriques. Des de mitjan de segle, les nostres muntanyes van servir per l'esport, tant d'hivern com d'estiu, d'una classe mitjana i alta catalana que venien a gaudir de la neu i de la muntanya.

Posteriorment, aquesta nei i aquest paisatge s'han obert a tothom, no només als més benestants. Amb l'apertura del túnel del Cadí i la millora de les comunicacions viàries a través de l'eix del Llobregat, l'àrea metropolitana de Barcelona resta a un tir de pedra del Pirineu cerdà, alturgellenc i andorrà i no cal fer llargues estades per compensar un trajecte molt feixuc i llarg. Cada vegada és més comú trobar gent que puja i baixa el mateix dia per fer una esquiada.

Ara, altres opcions com els esports d'aventura -per terra, riu i aire- omplen les valls pirinenques, sobretot els estius. El senderisme atreu moltíssima gent que vol gaudir al seu aire de la natura, sense presses però sense pauses. D'altres prefereixen anar al bosc a caçar bolets quan arriba la tardor. D'altres, pugen a fer fotografies o a fer turisne naturalista.

En fi, el nostre Pirineu ha passat d'oferir matèries primeres, cultius, bestiar, llet i energia elèctrica, per passar a una terciarització galopant que no l'atura ningú. Potser, dins d'aquest marc un pèl esvalotat pel meu gust, hauríem de pensar quin paper volem que jugui el Pirineu i el seu territori per les generacions futures, ja que l'actual model és evident que no és sostenible.

L'actual model es basa en la premissa que, per exemple, la Cerdanya sempre serà una vall verda, plena de camps idíl•lics, amb un riu net i neu a les muntanyes a l'hivern. És evident que les coses no són tan senzilles.

El canvi climàtic farà que la cota de neu retrocedeixi i que les precipitacions siguin cada cop més irregulars. Un altre tant passarà amb molta de la nostra vegetació. D'una banda, l'abandonament de l'agricultura i la ramaderia, farà que moltes zones de la comarca deixin de regar-se per esdevenir erms. Cada cop es poden veure més recs i canals abandonats. D'altra banda, el bosc acuparà molts camps de conreu, amb la pèrdua de diversitat ecològica i de terres de cultiu que això representarà.

Si seguim matxacant impunement l'alta muntanya cerdana, molts dels seus encants desapareixeran. Un altre tant passarà amb la vall. Encara és una vall prou bonica. Però si continuem omplint-la de cases i de llums, s'assemblarà cada cop més a una ciutat envoltada de muntanyes i perdrà tot el seu encant. La gent que ara hi ve, es traslladarà a llocs més verges per reiniciar així, el cicle de la destrucció.

Ens correspon a nosaltres decidir quin Pirineu i quina Cerdanya volem llegar als nostres descendents. Si un territori equilibrat, verd i bonic, o un conjunt de valls sobreedificades grises pel ciment on durant la major part de l'any no hi viu gairebé ningú i, sense cap encant ni interès.

10 de desembre 2010

Llibre del Pirineu

S'acaba de constituir recentment l'associació "Llibre del Pirineu", dirigida als escriptors, poetes, impressors, editors, llibreters, bibliotecaris i arxivers del Pirineu. És a dir, a tothom que tingui relació amb el món del llibre del Pirineu.

Crec que es tracta d'una iniciativa molt interessant i molt necessària. El llibre pirinenc té bona salut, però per desgràcia no sol arribar molt més enllà de les portes del Pirineu i molts cops falla la distribució.

D'altra banda, el món pirinenc té unes especificitats pròpies i unes problemàtiques que fan del tot necessari reunir tots els recursos possibles per tal de promocionar el llibre pirinenc, puntal de la nostra cultura i molts cops menystingut fora de l'àmbit geogràfic que li és propi.

Per tant, amb la intenció d'unificar esforços, de cercar solucions a problemàtiques comunes i de promocionar conjuntament el llibre pirinenc, sorgeix aquesta associació que estarà presidida inicialment per l'escriptor alturgellenc Joan Obiols i que comptarà amb representants a totes les regions pirinenques: comarques, Andorra i el territori de l'Aran.

Les finalitats són clares: promocionar el llibre pirinenc dins i fora de l'àmbit geogràfic del Pirineu, solucionar problemàtiques comunes, plantejar estratègies de distribució i promoció del llibre pirinenc i afavorir la seva lectura a les escoles i biblioteques.

Tant de bo que la iniciativa sigui exitosa i rebi el suport popular i polític que li serà del tot indispensable per tirar endavant aquest engrescador i del tot necessari projecte per les nostres terres.

09 de desembre 2010

Demandes del Pirineu

Tot i que ha passat una mica desapercebuda la notícia, entre tanta xifra d'esquiadors, ocupacions hoteleres i dades meteorològiques diverses, els habitants de la població cerdana de Ger van tallar la N-260 la tarda del darrer dia del pont per protestar pel fet que no els concedeixen a l'escola del poble el cinquè mestre previst inicialment.

Sóc totalment contrari al fet que es talli la circulació per demandes del tipus que sigui, perquè entenc que els pobres usuaris de la nostra xarxa de carreteres ja prou càstig tenen pel fet de circular-hi, però també entenc la posició dels demandants, que veuen que l'única manera de sortir a les notícies i, per tant, que els puguin fer un mínim de cas, és adoptar una mesura com aquesta.

El problema no és tant el tall de la carretera, sinó que l'administració sol passar olímpicament de les demandes dels ciutadans, especialment si aquests provenen del Pirineu i d'una zona molt poc poblada. No cal ser cap expert per veure com s'han distribuït els darrers anys les inversions a Catalunya i com les àrees allunyades de la zona metropolitana han estat sistemàticament ignorades, molt més que amb altres governs.