Adagio

Ahir al vespre, vaig anar a una interpretació de cant coral organitzada pel Conservatori de Música dels Pirineus al Casino Ceretà de Puigcerdà. Val a dir que va estar molt bé.

 

El que més em va sorprendre és la quantitat de noies i nois cantaires que hi havia, especialment del Berguedà i de l’Alt Urgell. De la Cerdanya, només n’hi havia catorze. D’acord que demogràficament, som de les tres comarques, la que té menys habitants, però, així i tot, les proporcions tampoc s’acabaven de complir.

 

Igualment, la immensa majoria del públic del Casino era gent de les comarques veïnes. Pocs cerdans. Quan abans veia aquestes coses, m’emprenyava força. Ara, suposo que amb l’edat, només m’entristeixo. Són moltes vegades de sentir la mateixa cançó, mai millor dit.

 

Tocar un instrument o saber cantar són activitats molt comunes a bona part d’Europa. A Catalunya no estem malament, tot i que les distàncies són força grans respecte de països com el Regne Unit o Alemanya.

 

Hi ha d’haver de tot, però veig amb una certa preocupació com és molt més fàcil omplir un equip de futbol infantil que una coral. Ep! Que no tinc res en contra que els nens facin esport, sigui d’equip o individual. Ans al contrari. Em sembla molt bé. Però una cosa no treu l’altra.

 

Hi ha un cert sentiment general que els joves, entre els estudis i una activitat extraescolar ja van saturadíssims. El cert és que a altres indrets conec molts joves que practiquen esport, toquen un instrument i fan classes addicionals d’un idioma, per exemple, l’anglès.

 

Tampoc es tracta d’omplir-los cada hora. Els nens han de jugar i els més grans han de tenir el seu temps, relacionar-se amb altres joves i també sortir de festa. Però tampoc això està renyit amb pertànyer a una coral, a una colla castellera o a un club d’escacs.

 

La major part de la gent no té cap afició, fora de veure la tele o potser jugar a algun videojoc. La cultura no està gaire de moda. I és per això que quan vaig a actes d’aquest tipus, puc veure el poc interès general que susciten. Sobretot, si no actua alguna patum, fan un pica-pica en acabar l’acte o hi ha alcohol (gratuït o pagant).

 

En fi, que entenc que hi ha gustos per tot, però és una llàstima que ara que disposem d’infraestructures culturals i d’actors culturals, no els aprofitem i preferim quedar-nos a casa amorrats al mòbil o a la tele. Una veritable llàstima.

 

 

 

Robots canins

L’altre dia vaig veure una escena per televisió que em va sobtar d’allò més: un gos robòtic donant ordres a uns vianants, en una ciutat xinesa, tot indicant-los què havien de fer.

 

A veure, a això hem arribat? Ja és trist que les autoritats ens donin ordres, molts cops sense cap mena de sentit, però que ens les doni un robot, que ni tan sols és humaniforme crec que és una manca d’humanitat i de sensibilitat que frega l’absurd.

 

Clar que si ho pensem detingudament, estem envoltats d’aparells electrònics o mecànics que ens donen ordres i manipulen el nostre dia a dia: els rellotges, els mòbils, les tauletes, els ordinadors, els semàfors, els velocímetres, els senyals de trànsit, les barreres dels pàrquings…

 

La llista és realment inacabable. Hem cedit sobirania personal a uns nivells realment preocupants. Però això del gos em va alarmar. De fet, no és gaire diferent d’un dron de la policia donant instruccions o directament un policia amb un megàfon, però no sé, almenys amb el policia pots parlar (en teoria) i si s’equivoca pots intentar que rectifiqui (sort!).

 

Aviat conduirem tots cotxes automàtics. De fet, “conduir” serà un d’aquells verbs que la tecnologia deixarà obsolets, perquè es conduiran ells solets, amb una intel·ligència artificial, informada per una xarxa de sensors interns i externs. Estarem totalment presoners de les màquines, no només quan les “conduïm”, sinó quan circulem com a vianants per llocs transitats.

 

Potser només quedarà el camp com reducte de baixa tecnologia, però des que em vaig assabentar que les esquelles de les vaques porten GPS per tenir localitzats els animalons o que els pastors fan servir drons per controlar els seus ramats, ja no dormo tranquil.

 

El següent pas serà informatitzar les campanes dels pobles i poder-les fer sonar des de casa amb una App del mòbil. I millor callo i no dono idees perquè algú encara em faria cas…

 

 

 

D’on traiem l’energia?

Catalunya té un problema i per extensió també el té la Cerdanya: si volem que la major part de l’energia elèctrica que consumim sigui verda, o millor dit, no generi gasos d’efecte hivernacle, hem de fer els deures i, tal com està la cosa, estem molt lluny d’aconseguir-ho.

 

Una possibilitat seria continuar amb l’energia nuclear o fins i tot potenciar-la, però el rebuig general a aquesta forma de producció energètica ho complica molt. A més, a Cerdanya no podríem instal·lar centrals nuclears ni que volguéssim, ja que és zona sísmica i no seria gens aconsellable per motius de seguretat.

 

Després tenim l’energia hidroelèctrica. Disposem d’alguns torrents que podrien produir aquest tipus d’energia, però com que estem a la part alta del riu Segre, el cabal és escàs i, a sobre, la major part d’aquests torrents es troben en zones protegides, per la qual cosa l’explotació es fa complicada o gairebé impossible, tot i que hi ha alguna instal·lació d’aquest tipus.

 

Què ens queda? Doncs tenim energia solar, eòlica, biomassa i geotèrmica. Analitzem-les una a una.

 

L’energia geotèrmica, fora de les zones amb aigües caldes, és més complicada i calen instal·lacions costoses. Per sort, a Cerdanya tenim zones amb aigües calentes. A més a més, les instal·lacions més tradicionals són silencioses, poc invasives i s’adiuen bé a molts habitatges amb terreny disponible en forma de jardí. De totes les energies alternatives és potser la menys desenvolupada al nostre país.

 

L’energia eòlica, a petita escala, és una possibilitat, però no estem en una zona especialment ventosa, llevat potser de la vall del Querol, que tampoc és res de l’altre món en aquest sentit. La part alta de les muntanyes sí que és força ventosa, però m’imagino que a molta gent no li faria gràcia aquest canvi radical del paisatge. A més  a més, estem en una zona de migració d’aus força important, i les torres eòliques són una trampa mortal per a moltes aus.

 

Potser la solució més pràctica és l’energia solar, tant la destinada a producció d’aigua calenta directament com la fotovoltaica, que produeix electricitat.

 

La gent és força reactiva a fer grans instal·lacions d’aquest tipus a la vall, per qüestions paisatgístiques. La central de Llo, per exemple, es veu des de molts indrets de la Cerdanya i aixeca un fort rebuig pel seu fort impacte visual.

 

Però els números no surten. Llavors què? Hi ha la possibilitat de fer petits parcs solars, especialment en llocs erms, propers a les poblacions o directament aprofitar les teulades de les construccions ja existents, tant les de tipus industrial, com els habitatges mateixos.

 

Petites o mitjanes comunitats energètiques, moltes autogestionades, que produirien energia elèctrica d’ús domèstic i que vendrien l’excedent a la xarxa.

 

També tenim la possibilitat de comunitats energètiques, dins o molt a prop dels nuclis habitats, de les quals se’n beneficiarien els veïns i en podrien ser copropietaris i, per tant, coexplotadors.

 

Finalment, tenim la biomassa, que de fet més que verda és neutra, ja que sí que genera gasos d’efecte hivernacle, però teòricament són els mateixos que va absorbir la fusta i la brossa orgànica quan estaven vives. En conseqüència, la producció de gasos hivernacle és globalment neutra.

 

El cert és que això no és ben bé així. Per desgràcia, molts cops, els materials de què es nodreixen les calderes de biomassa provenen de tales no selectives o poc ecològiques, o ha calgut una quantitat important d’energia per a processar-les, per la qual cosa no és la millor idea.

 

En definitiva, en una vall orientada est-oest, amb una gran insolació i poca nuvolositat, l’energia solar de tota mena és potser la millor alternativa, potser complementada puntualment amb alguna mostra d’energia eòlica o d’energia geotèrmica.