26 d’octubre 2020

Tiranies

És curiós com hi ha tanta gent que no accepta segons quines mesures sanitàries dictades pels governs, que restringeixen els seus drets de reunió o de moviment, però en canvi accepten altres tiranies igual o més pernicioses sense ni tan sols plantejar-s’ho. Posaré un parell d’exemples.

 

El primer, el canvi d’hora. Un fenomen que no té gaire sentit avui dia (inicialment se’ns va vendre com una forma d’estalvi energètic, però així s’ha quedat). Aquesta activitat, dos cops per any ens canvia els hàbits de mala manera. Passem d’uns costums més nocturns a uns més de diürns i després a l’inrevés.

 

Evidentment, és una cosa que no només propicia el canvi d’hora, ja que el temps meteorològic hi té molt a veure. No és el mateix l’hivern amb fred que l’estiu amb calor, per condicionar les activitats humanes.

 

Però tothom, com xaiets, avancem o endarrerim les agulles (analògiques o digitals) dels rellotges per seguir aquest estrany costum. Els aparells digitals, com tauletes, smartphones o els mateixos ordinadors, ni ens donen l’oportunitat: ho fan ells solets, automàticament.

 

Alguns protesten d’això, però tothom segueix l’hora. Ves quin remei! No es tracta d’arribar a deshora a la cita del metge o al treball. O de treballar una hora de més (o de menys), que després passa el que passa.

 

El segon exemple, és l’estructura dels noticiaris públics (els privats que facin el que vulguin: són els públics els que paguem en bona part amb diners dels nostres impostos). Si els veiem íntegres, hem d’aguantar cada dia un espai dels anomenats esports que, almenys a Catalunya, es redueix al futbol i concretament a què fa el Barça, amb algunes notes més o menys esporàdiques d’altres equips i d’altres esports.

 

Són realment esports? Jo diria que saber si el Messi està trist o les declaracions patètiques que fan molts jugadors o entrenadors, que tenen serioses dificultats per expressar-se, sigui per l’idioma o directament per les seves nul·les capacitats d’expressió, no són temes relacionats en absolut amb l’esport.

 

De fet, l’esport mou quantitats enormes de diners. No parlo de les fitxes dels jugadors de futbol o de bàsquet (la resta malviuen, per desgràcia, en general, a menys que siguin veritables cracs mundials). Parlo de les quinieles i els seus clubs o més recentment, de les ingents apostes per internet.

 

Tot això no són esports: són jocs i espectacles. Després la gent s’escandalitza quan s’assabenten (com si no ho sabessin!) quant cobra un investigador mèdic i quant cobra un futbolista. Però qui s’empassa els “esports” i per tant manté tota aquesta colla d’individus que no fan res per la Humanitat excepte entretenir-los una estoneta i omplir-se les butxaques de milions?

 

Que consti que no m’estic ficant amb la noble pràctica de l’esport o amb l’esport de base. Això és molt respectable i encomiable, fins i tot. Parlo d’un fenomen que no ens ve pas de nou. Què eren els gladiadors o les curses de quadrigues a l’època romana? Més del mateix. Panem et circensis.

 

Suposo que molts no ho veureu així. Respecto totes les opinions. Prego que respecteu també la meva.