25 de juny 2013

La superlluna a Sant Serni de Coborriu



Dissabte, dia 22 de juny vam celebrar, com cada any a l’entorn de sant Joan, la Nit Màgica de la Poesia a l’església de Sant Serni de Coborriu, a Bellver de Cerdanya, al començament de la vall de l’Ingla, un lloc arraconat, preciós i ple de misteri.

Quan vam arribar ens vam adonar que el prat del davant de l’església era ben xop, suposo que degut a les filtracions per les darreres pluges i gran va ser la nostra sorpresa quan van descobrir que també l’aigua i el fang havien entrat a l’interior de l’església.

Vam recitar poemes de Salvador Espriu i de Ramon Blasi i Rabassa, entre d’altres en un lloc fosc, humit i envoltats per espelmes. Realment molt romàntic. Diuen que l’Ajuntament hi vol posar llum, però de ben segur que no serà el mateix que llegir sota la claror tenebrosa de les espelmes. És clar que algun dels rapsodes venia ben equipat amb un llibre electrònic il·luminat i d’altres es feien llum amb els seus telèfons mòbils. Tot canvia, suposo.

Entre bloc i bloc de poesia, els músics, un violí i una acordionista ens van amenitzar l’estona, com també ho feren en acabar, quan vam sortir a fora per menjar un tall de coca i veure un raig de moscatell.

La lluna il·luminava el prat. La famosa superlluna de la qual han parlat abastament els mitjans de comunicació. No feu gaire cas: la diferència de tamany entre una lluna “normal” i una superlluna gairebé no es pot apreciar a ull nu.

En tot cas, la lluna aportava un toc molt romàntic. Finalment, vam aconseguir encendre una petita foguera i vam estar xerrant una estoneta. Cada any igual, tot i que enguany hi havia molta gent.

L’acte va ser organitzat pel Grup de Teatre de Bellver i el Grup de Recerca de Cerdanya, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Bellver de Cerdanya.

24 de juny 2013

Sant Joan frescot



Un altre any i un altre sant Joan, aquest cop, força frescot. Avui ho comentava amb una companya de la feina, sembla ser que es consolida la tendència tan nostrada dels puigcerdanesos de marxar pitant tots a la platja (o a on sigui) quan arriba una festa. En comptes de celebrar la festa amb els amics i veïns, la gent sembla ser que prefereix marxar a terres llunyanes a celebrar el solstici d’estiu.

És un constum que no acabo d’entendre. Ja m’imagino que no passa només a Puigcerdà, però aquí es nota de manera notable, perquè cada any hi ha menys fogueres, menys soroll (cosa d’agrair, per cert), menys verbenes i menys festa, a fi de comptes.

Suposo que ha influït també el fet d’haver traslladat la foguera des del centre del poble fins al barri de l’estació. De fet, no s’ha traslladat, ja que a l’estació sempre han fet foguera. Més aviat s’ha deixat de fer la del centre del poble.

Al barri on visc, al barri de la Guingueta, conegut també com l’Incasol, abans es feia un sopar popular i una foguera. Fa dos anys que els que ho organitzaven es van cansar i ningú no ha pres el relleu. Ara no tenim ni sopar popular ni foguera, però si encara es fes, molt em temo que hi aniria poca gent, perquè molts veïns emigren a la costa en aquestes dates, especialment si hi ha un cap de setmana pel mig.

Suposo que és un signe dels temps. A tot Catalunya s’encenen cada cop menys fogueres. No sé si es fan més o menys verbenes populars, però sembla que aquesta festa milenària tan nostrada s’està perdent i potser que hi fem alguna cosa si no volem perdre una altra festa, per variar.

10 de juny 2013

La minoria empipadora



Aquest cap de setmana ha tingut lloc la segona edició de la Gran Volta a la Cerdanya, amb vàries curses programades, entre les quals, la més llarga comptava amb 214 quilòmetres. Doncs bé, degut a les inclemències meteorològiques que hem patit, la cursa llarga, la dels 214 Km, es va haver d’escurçar i en comptes d’acabar a Puigcerdà, va haver d’acabar-se a Alp.

Els controls van rebre l’ordre d’aturar els corredors a partir de les 20 hores, a fi d’evitar problemes degut a les males condicions imperants de pluja i fred. Bé, fins aquí tot molt correcte. És d’agrair que els organitzadors fossin prudents i pequessin d’un excés de zel que no arriscar-se a patir mals majors. A fi de comptes, no passa res si la cursa s’acaba abans, ja hi haurà ocasió en el futur de fer-la sencera.

Però vet aquí que uns pocs corredors van decidir, pel seu compte i risc, de no fer cas de les indicacions dels controls i fins i tot de les forces de seguretat i van continuar la cursa. El resultat va ser que van acabar a les tantes de la matinada, mentre els organitzadors, membres dels cossos de seguretat i dels cossos de salvament havien d’estar pendents d’ells per si alguna cosa es torçava. Tot per una collonada de voler ser més que els demés i continuar una cursa quan aquesta havia estat suspesa.

Sincerament, no ho entenc. Per molt esperit de superació que se’ls vulgui pressuposar, això va més enllà de la prudència, de l’educació i de les bones maneres. Per què una minoria ha d’imposar el seu criteri i fer anar malament a munt de gent pel simple fet de voler fer allò que se’ls passi pels d’allonses?

Sempre he estat força crític amb aquests esdeveniments suposadament esportius, on la gent va a patir i a superar-se. Hi ha moltes maneres de fer això sense necessitat de posar en perill la pròpia vida ni la dels demés.

Una cosa és una cursa esportiva, cosa molt legítima i interessant i una altra és saltar-se les normes, fer allò que els doni la gana i no tenir en compte res més que l’interés personal. Una veritable llàstima.

Crec que, certament, les curses de muntanya s’han massificat i han atret un cert públic que lluny d’entendre que la muntanya pot ser molt perillosa, no entenen res més que la pròpia voluntat. Naturalment, són una minoria, però són una minoria força empipadora.

06 de juny 2013

Canvi de paradigma



La setmana passada vaig anar a una conferència molt interessant a la Seu d’Urgell, del Carles Gascon, sobre l’origen de la moderna indústria transformadora de lactis i em va sorprendre força una dada que va donar. Sembla ser que quan la fil·loxera va acabar amb tota la vinya de l’Alt Urgell i va posar fi a la indústria vinícola de la zona, els habitants de la Seu i rodalies van trigar menys de dos anys en canviar totalment el paradigma econòmic de la regió.

Es va passar d’una indústria basada en la vinya a una altra basada en la ramaderia i, posteriorment, en productes lactis: primer, la mantega i posteriorment els formatges. Dos anys només!

Què és el que em sorprén d’aquesta dada? Doncs que nosaltres portem més de cinc any de crisis i a la comarca no es veuen canvis significatius en el paradigma econòmic basat sobretot en la construcció i en el turisme. Sembla com si la societat estigui esperant a veure si clareja i deixa de ploure i mentrestant s’ho van mirant sense fer gaire cosa.

No dic que alguns emprenedors no estiguin mirant d’obrir noves línies de negocis, però no deixen de ser això: uns quants emprenedors aïllats. No hi ha cap línia oficial de planificació o de debat d’un nou paradigma econòmic a la comarca. Ni tampoc hi ha cap moviment significatiu des de la iniciativa privada.

Fa dies que ho dic. Algú hi pensa posar remei? O ens esperem a què passi la crisis per adonar-nos que el món ha canviat i nosaltres ens hem quedat enrere? El turisme pot ser una solució, d’acord, però no el turisme basat en el cap de setmana que tenim avui dia. Un turisme, per dir-ne d’alguna manera, de gent provinent de l’àrea metropolitana de Barcelona, que consumeixen relativament poc i tenen ja casa a la comarca, cosa que no desenvolupa la xarxa hotelera, de càmpings i de turisme rural existent.

Si volem un turisme, no dic ja de qualitat, però sí de 365 dies a l’any, s’ha de canviar el model, que jo crec que està exhaurit des de força temps abans de la crisis, però que ha ara ha resultat palès quines limitacions comporta.

La neu cada cop cau de manera més irregular (ja ho hem vist les darreres temporades: algunes molt bones i altres de desastroses; per no parlar de nevades al mes de juny i en canvi al desembre poca neu). Hem d’afegir que les estacions de cota baixa depenen totalment de la neu artificial i que d’aquí a uns anys, si l’escalfament global es consolida i va a més, com tot sembla indicar, ni això les salvarà. Per no parlar de la gran quantitat d’aigua i energia que cal per fabricar neu artificial: dos recursos que cada cop seran més escassos i, per tant, més cars.

Cal, doncs, cercar altres vies per atraure turisme. Permeteu-me que posi un exemple. A Anglaterra, per posar un cas, les associacions naturalistes, especialment les de persones a qui agraden els ocells, les papallones o la flora, són molt potents i tenen una enorme quantitat de socis, a diferència de al nostre país. Una bona promoció turística entre aquest tipus d’associacions podria atreure a la nostra contrada, rica en diversitat natural, molts d’aquests potencials turistes que ara van a altres indrets del món.

La combinació de recursos naturals, el romànic, la història, la gastronomia i altres elements culturals i festius podria representar un increment notable del turisme de debò, del que ve aquí tot l’any, dorm en un hotel, compra productes típics i contracta guies o alquila tot-terrenys per disfrutar del nostre medi natural i cultural.

Una altra opció és aprofitar l’encara existent sector primari de la Cerdanya i desenvolupar indústries basades en productes artesanals: derivats lactis, del porc, la mel, herbes medicinals, etcètera. Això per no parlar de l’agricultura ò la ramaderia biològica.

Finalment, no rebutjaria la possibilitat d’atreure indústries tecnològiques no contaminants, amb tot el que comporta: una injecció de personal qualificat (enginyers, biòlegs, advocats, traductors, etc) en un lloc agradable per viure, ben comunicat, poc contaminat i amb un medi natural envejable. Una d’aquestes indústries por sortir a partir del futur Hospital Transfronterer, per exemple.

També es poden explorar altres possibilitats: tot és posar-s’hi. Però de moment, els governs locals semblen més interessats només en fer neteja de les seves malmeses arques municipals més que no pas pensar de manera ordenada i eficaç en el futur de la comarca. I crec que és una cosa que ha d’iniciar-se des del sector públic, perquè ara com ara, el sector privat està massa ocupat en mirar de no desaparèixer.