30 de gener 2007

Llum, més llum…

… va cridar Goethe abans de morir, segons conta la tradició. Avui dia, però, em penso que aquestes paraules haurien tingut un altre significat i em penso que, tot i que la llum que reclamava Goethe continua essent molt necessària per a l’ésser humà, de l’altra llum –l’artificial- n’estem ben servits i gràcies.

Hi ha un experiment que recomano fer a qualsevol persona que vulgui conscienciar-se ràpidament sobre el problema de la contaminació lluminosa a la Cerdanya. Agafeu de nit la carretera del túnel del Cadí en direcció cap a Alp. Arriba a un punt en què tota la comarca es mostra en el seu esplendor: milers i milers de bombetes de l’enllumenat públic i privat de cases, urbanitzacions, carrers, edificis, tot de cop davant els nostres ulls.

És una experiència colpidora. Fa vint-i-cinc anys, un quart de segle, el meu avi tenia comptats des de la terrassa d’on vivíem, a Guils, entre vint i trenta punts de llum, és a dir, llocs habitats on hi havia llum elèctric. Actualment, la Cerdanya és una continurbació lluminosa que ningú no sap on comença ni on acaba.

Les urbanitzacions han proliferat com bolets a la tardor i, amb aquestes, milers i milers de fanals. Sembla que els pobles competeixin entre ells a veure qui té més llum, encara que aquesta es desaprofiti estúpidament per restar deshabitats la major part de l’any o per anar bona part de la llum a qualsevol lloc menys al terra que haurien d’il·luminar.

Hem arribat al punt en què, als mapes de contaminació lluminosa presos per satèl·lit, la Cerdanya resulta ben visible, quasi com si d’una petita ciutat es tractés al bell mig del cor dels Pirineus, al costat de la Seu d’Urgell i d’Andorra.

Aquest fenomen no és privatiu només de la Baixa Cerdanya: a l’Alta Cerdanya també s’han escampat les urbanitzacions i fa dècades que els llums de la megaurbanització de Font-romeu són ben visibles des de la Baixa Cerdanya.

A tot això cal afegir l’enllumenat d’algunes estacions d’esquí i els cotxes. Trobar un racó fosc a la Cerdanya és una feina realment feixuga i molts cops, impossible. Per als que ens agrada l’astronomia, cada cop ens plantegem més haver de marxar a algun racó fosc per fer les nostres observacions o, fins i tot, marxar de la comarca.

Ara me n’assabento que el Consell comarcal de la Cerdanya ha decidit fer efectiu un pla d’ordenació lluminosa a la comarca, cosa que afectarà molts municipis, que es veuran obligats a posar fanals adequats i a regular la lluminositat despresa a fi d’estalviar energia i, de pas, contaminar menys lluminosament.

Tant de bo que això serveixi d’alguna cosa, però jo tinc la sensació que ben poca cosa canviarà. Si no voleu anar a la carretera del túnel del Cadí, és igual, mireu des de qualsevol lloc amb vista a la vall. Des del mirador de Puigcerdà, per exemple. La Cerdanya és cada cop més semblant al Vallès o a una zona industrial qualsevol de la rodalia de Barcelona.

Aquest és el paisatge que volem vendre? Ja no us parlo del fet ben notori que ens han robat els estels, que la contemplació del cel nocturn esdevé molt complicada, perquè això sembla importar a molt poca gent. Però ens han robat el paisatge nocturn. Això és una comarca de muntanya o és més propi d’una comarca industrial contaminada? Crec que la resposta, salta a la vista.

Em penso que hi ha massa gent que ha confós el progrès i la modernitat, amb l’excés i el malbaratament indiscriminat. Una cosa és tenir un enllumenat públic eficient i una altra ben diferent és voler enganyar la nit i il·luminar-la.

Heròdot parla d’un faraó egipci al qual li van profetitzar que viuria una sèrie d’anys. Doncs aquest, per enganyar la mort, va decidir que viuria també per les nits i va fer-les il·luminar de manera que semblés que era de dia. Així podria viure el doble del pronosticat. Si és cert, és obvi que el faraó no estava bé del cap. Potser que algú s’apliqui la història.

29 de gener 2007

Anem a veure ocellots!

Reconec que una de les coses que més m’agraden és observar el comportament de la gent. O, per ser precís, certs comportaments de la gent, en especial els de caràcter públic i social.

Aquest cap de setmana me n’he pogut fer un bon tip. Per exemple, dissabte per la nit vam anar a sopar ràpid a un local del centre de Puigcerdà per tal de poder anar després a l’hoquei gel. El primer que es veia, només entrar al local, era que estava tot ple. Bé, normal, dissabte pel vespre, dos quarts de nou, temporada d’esquí (tot i que no molt bona), és normal que estigui ple.

Però si et fixes més comences a veure coses peculiars. La majoria de la gent no estava sopant. Prenien una copa de vi o una cervesa, potser unes patatones i poca cosa més. Unes noies, s’estaven prenent uns cafès des de feia estona i d’amagatotis s’anaven cruspint una paperina de xurros.

En fi, que els únics que estàvem sopant realment èrem nosaltres. Tan malament està l’economia? Doncs això sembla. Si fos un cas aïllat potser se’m podria acusar de extreure conclusions precipitades, però vaja, n’he vist tants d’aquest color, a bars, restaurants i altres locals que, sincerament, ja no m’enganyen. Per cert, que quan vam acabar el sopar, les noies dels cafès encara estaven allà “dale-que-te-pego”.

Un altre observable digne de tot interès és veure el comportament de la gent quan vol aparcar el seu cotxe. Quan veuen una plaça lliure s’hi llancen com taurons. És igual que hi hagi una altra persona que esperava abans, és igual que al darrere hi hagi una ambulància fent sonar les sirenes, demanant pas: el primer és el primer: el maleït aparcament.

Tot per no haver de fer quatre passes de més. El més curiós és que, després, aquestes mateixes persones que pràcticament t’han atropellat per poder deixar el seu meravellós cotxe al centre del poble es dediquen a passejar pertot arreu sense fer res en concret durant una bona estona.

I és que Puigcerdà s’ha convertit en el passejòdrom de la Cerdanya. Una mena de gran aparador on els dissabtes per la tarde la gent bé a fer l’après-ski. O sigui: passejar amunt i avall pel carrer Major mirant les botigues i col·lapsant-ho tot. Ara, de comprar, poquet. Clar que amb els preus que hi gasten, no m’estranya.

Potser algú hauria de prendre nota i adoptar mesures, perquè allò tan cantat d’altres èpoques de “gran centre comercial” em sembla que ha passat a la història. De fet, no entenc com la Vila pot tenir tantes botigues i tants bars.

En tot cas, passejar per la Vila segons quins dies i a segons quines hores és tot un espectacle. Com anar al zoo, però més civilitzat. O no.

25 de gener 2007

Terribles nevades assoten la Cerdanya

Vull cridar l’atenció sobre aquesta magnífica i única raça que són els “homes del temps” que, generalment, també solen ser meteoròlegs i tenen una carrera de Ciències Físiques a les seves esquenes.

Durant un munt de dies, des de TV3 ens han estat bombardejant sobre la terrible xacra que sembla haver recaigut sobre nosaltres, oh pobres mortals, per la manca de precipitació. Concretament, per la manca de neu.

Ja se sap que el turisme d’hivern pirinenc en depèn i que l’or blanc és del tot necessari per tal que la maquinària generadora de diners estigui ben a punt i produeixi molts dividends.

Com que no nevava, tot han estat nervis i cridòria. Que si el canvi climàtic, que si la NASA diu que nevarà aviat, que si s’apropa un terrible front fred que ens tornarà a l’edat del gel…

De debò: estan bojos aquests romans! Ja hem vist que no n’hi havia per tant. No s’han tallat les carreteres, deixant incomunicades milers de persones, no hi ha hagut terribles tempestes de neu, no han caigut línies d’alta tensió pel pes de la neu, no han rebentat les canonades per culpa del glaç…

No ha passat res de tot això. I per què? Doncs perquè no n’hi havia per tant. Un simple front fred que ens ha passat per sobre. A la Vall d’Aran possiblement deu haver deixat un cert gruix, però a la Cerdanya només neva molt quan hi ha llevantada. I res de tot això.

Han estat les ganes que nevés les responsables de tot aquest rebombori? Doncs molt probablement. Només calia veure el Telenotícies quan van començar les nevades. Imatge: la Masella. De fons estava nevant i un pi sense cobrir de neu (perquè no havia nevat quasi bé res encara). Doncs tot eren crits histèrics que semblava que s’haguessin de produir allaus de tant com nevava!

No culpo només els meteoròlegs. Tenen una feina força feixuga. Perquè una cosa és barallar-se amb les isòbares i amb els fronts freds i una altra cosa ben diferent és enfrontar-se a legions de ciutadans furibunds, cadascú amb les seves preferències i amb l’economia penjant d’una nevada.

Així, quan un veí d’un amic meu va trucar des de l’Hospitalet preguntant si havia nevat molt, què li havíem de dir? Doncs que no. Va agafar una enrabiada, lògica d’altra banda, perquè des de la televisió s’estava transmetent una imatge de les nevades que no es corresponia gens ni mica amb la realitat.

És cert que allò que és bo pel Pirineu, igual és nefast per la collita d’avellana o pels plans del proper pont amb sortida massiva de turistes. No m’agradaria estar a la seva pell. Tot i així, crec que de vegades es deixen endur amb massa facilitat per les pressions.

És com va passar fa uns dies a Romania on, davant de la manca de neu, la gent va sortir al carrer en manifestació a protestar. El més surrealista és que els mitjans de comunicació es van comprometre a que, al menys, emetessin les notícies meteorològiques amb un xic més d’optimisme. Segur que això ho ressol tot!

Esperem que a alguna ment lúcida no se li acudeixi de treure la Verge en processó. Fóra la cirereta d’un pastís molt indigest en ple segle XXI, tota una estampa contemporània, però en blanc i negre.

24 de gener 2007

L’avinguda del Segre

L’avinguda del Segre és una important artèria de tràfic entrant i sortint de Puigcerdà. Darrerament s’han realitzat treballs de condicionament de les voreres a quasi bé tot al seu traçat. A tot? No! Perquè un petit llogarret d’irreductibles es manté ferm contra el Cèsar. Ui, això és d’Astèrix, oi?

Doncs bé, hi ha un tros de vorera, concretament la que hi ha davant del número 8 de l’esmentada avinguda que està a mig fer… des de fa ja un munt d’anys. El motiu pel qual aquest fragment d’avinguda es troba “castigat” a l’ostracisme m’és del tot desconegut.

No serà perquè els veïns dels immobles circumdants no paguem impostos municipals, perquè en paguem. Vaja si en paguem! Però no: per algun estrany motiu sembla que estem condemnats a trepitjar el ciment esquerdat en comptes de gaudir, com la resta de veïns de la zona, de llambordes.

La situació és especialment empipadora quan plou o neva, ja que es formen bassals i cal anar-los esquivant entre una carretera força concorreguda i un terraplè considerable. Total, és igual, havent-hi hospitals…

Estic convençut que hi ha prioritats més urgents al nostre municipi que la vorera de l’avinguda del Segre, però és que aprofitant que l’han feta nova a tot el vial, podrien aprofitar i enllestir-ho d’una maleïda vegada.

Clar que, tenint en compte com van les coses, suposo que és com la variant d’Age que “s’acabarà quan s’acabi”. Sàbies paraules que demostren un gran sentit comú i una irrefutable lògica matemàtica.

23 de gener 2007

Crits per a tots els públics

Els que em coneixeu ja sabeu que sóc un gran aficionat a l’hoquei gel. En particular, segueixo amb molt d’interès les evolucions del meu equip: el Club Gel Puigcerdà. Així doncs, cada vegada que tinc l’ocasió, vaig al Palau de Gel de Puigcerdà a veure’ls jugar. Fins i tot algun cop m’he desplaçat a una altra localitat per animar-los.

Però hi ha una cosa que em molesta moltíssim d’aquests partits i que no és cosa només de l’afició puigcerdanesa, ja que en altres llocs passa el mateix. Em refereixo als crits desqualificadors.

Prenem un clàssic: un Jaca-Puigcerdà. La primera cosa que veiem és que quan els contrincants surten a la pista la gent els xiula. Bé, si la cosa no passés d’aquí, no deixaria de ser anecdòtic.

Una altra mostra antiesportiva és quan l’equip local perd. Indefectiblement se la carreguen els àrbitres. Fa gràcia: la culpa sempre és dels àrbitres. Fins i tot quan entre ells sol haver-hi algun puigcerdanès. Però és igual, les derrotes es paeixen malament.

Però hi ha un punt en què les coses no deixen de ser el que són i a mi em desagraden moltíssim. Es tracta dels crits burlescos i insultants de l’afició contra el contrincant, o potser hauria de dir contra l’enemic? Perquè això és el que sembla.

El que més em preocupa no és l’antiesportivitat, la manca d’educació i d’elegància. El que més em fot és que a l’hoquei hi van nens petits. Ja sabem que els nens no necessiten anar a l’hoquei per aprendre paraulotes i per veure actituds violentes. Al seu entorn en tenen per donar i per vendre.

Però aquí hi ha un plus que en altres indrets no hi és: hi van amb els pares, que criden com a energúmens i, molts cops, ensenyen a cridar les mateixes barbaritats als seus fills. Això és donar exemple i la resta són tonteries.

Per favor. Ja sé que molta gent va només a l’hoquei a esbravar-se, que molts ni es coneixen el reglament i que protesten qualsevol cosa, ja sé que això passa a tots els esports i ja sé també que sempre ha estat així. Però no per això em fareu comulgar amb rodes de molins. No està bé.

No podem ser una mica més senyors? Animar el que calgui. Protestar el que convingui. I si cal, acollonir l’adversari, tot i que això ho veig difícil, perquè tothom sol tenir força experiència en aquestes coses. Però si us plau, no feu servir les criatures com a armes acústiques, perquè això no beneficia ningú i demostra el cop cervell que alguns pares tenen.

22 de gener 2007

El català a la xarxa

Google va anunciar fa una setmana que digitalitzaria 300.000 obres en català provinents de les biblioteques. Crec que és una d’aquelles notícies que trascendeixen l’àmbit cultural i que ens hauria de fer sentir contents a tots els que parlem la llengua de Llull i de Verdaguer.

Avui dia, allò que no es troba a la Xarxa, o sigui, a Internet, no existeix a ulls de moltíssimes persones. Sobre tot, la gent jove fan servir Internet com una mena d’enciclopèdia galàctica del coneixement, on és tot. Per desgràcia no sempre és fàcil destriar el gra de la palla, però això ja és una altra qüestió.

L’important és que la cultura catalana serà present a la Xarxa de manera massiva i completa. Les grans obres dels autors catalans, mallorquins, valencians, rossellonesos, algueresos i de la Franja, podran ser consultats on-line des de qualsevol lloc del món.

Des de certs àmbits i durant dècades, per no dir segles, se’ns ha intentat convèncer que la cultura catalana era una cosa regional, sense valor. El “vernáculo” li’n deien. Una mena de cosa d’estar per casa, sense valor cultural. Les coses importants s’havien de dir en francès o en castellà i deixar-se de patois.

Però, ves, la realitat és tossuda. Quan el gran crític literari Harold Bloom escriu el seu famós Canon de la literatura occidental, al costat de la literatura anglesa, francesa, castellana o russa, hi figura la catalana i cita a personatges tan nostres com Ramon Llull. Alguna cosa deu voler dir, això, oi?

El principal problema és que ni nosaltres mateixos ens ho creiem. Quanta gent, fora de l’obligatorietat de l’escola, ha llegit algun llibre de Salvador Espriu, de Jacint Verdaguer, de Joan Maragall, de Raimon Lull, de Ausiàs March, de Mercè Rodoreda o d’en Pere Calders?

Si Canigó o L'Atlàntida haguessin estat escrits en francès, serien poemes nacionals i els nens n’aprendrien fragments de memòria a l’escola. Però Verdaguer va tenir la sort i la desgràcia d’escriure en català i per als catalans. I això té al seu peatge, no cal que ens enganyem.

Esperem que el fet de tenir aquestes 300.000 obres catalanes a Internet n’augmenti el seu valor, no tant literari, que ja el tenen, sinó en la nostra autoestima. Que bona falta ens fa!

18 de gener 2007

Qui tem l’efecte hivernacle?

És curiós el soroll informatiu que patim darrerament amb el tema de l’escalfament global i del canvi climàtic. Com que no neva, ara de cop, ens n’adonem que això del canvi climàtic anava de debò, que no era una paranoia dels pobres científics tancats als seus laboratoris com si de torres d’ivori es tractés.

Doncs vaja quina una! Que hi ha escalfament global és més que evident. Molts pocs científics ho neguen. Que aquesta sigui un dels símptomes del canvi climàtic, tampoc ho nega gaire gent. Les discrepàncies provénen, més aviat, a l’hora d’atribuir responsabilitats.

Vaja, que hi ha tot un seguit de científics, no molts cal dir-ho, que sigui per bona fe, sigui perquè estan pagats per les indústries contaminants, que no tenen tan clar que el canvi climàtic sigui obra exclusiva de la mà de l’home.

És cert que, en altres eres geològiques, hi ha hagut escalfaments i refredaments globals en els quals l’home no ha tingut res a veure per la senzilla raó que no existia encara. Però això no vol dir que ara i aquí l’home no sigui responsable de bona part, per no dir, de la totalitat del canvi climàtic observat.

Una cosa que cal remarcar és que el fet que no nevi o no plogui no té perquè tenir res a veure amb el canvi climàtic. D’anys bons i dolents, de pluja i de neu o de sequera n’hi ha hagut sempre. Els models climàtics per ordinador no deixen clar què passarà amb la precipitació quan augmenti la temperatura. De fet, en alguns llocs hi haurà més sequera, però en d’altres, les precipitacions augmentaran.

Això és així perquè la precipitació no només depèn de la temperatura, sinó de la insolació, el règim de brises i la circulació atmosfèrica general, factors tots ells molt complexos com per fer prediccions lineals del tipus ”si augmenta la temperatura, plourà menys”.

A més, el canvi climàtic no és una cosa súbita. Es nota molt a poc a poc, amb petits canvis. Així, cada cop hi haurà mesos més calorosos i menys gelades. De fet, això ja ha succeït. Com que a l’atmosfera hi ha cada cop més energia, aquesta s’ha d’alliberar d’alguna manera, així que no és estrany que tinguem més ciclons i tempestes tropicals.

Voleu exemples clars del canvi climàtic? El pol nord es desfà i el nivell del mar comença a pujar. Massa lluny? Aviat al Pirineu no quedaran glaceres, és qüestió d’un parell o tres de dècades. Poc visible? La vegetació se’n ressenteix: el faig està perdent el gen que el protegeix de les glaçades i els pins, cada cop més debilitats per les altes temperatures i per la pluja àcida, pateixen l’atac de la processionària de manera massiva i cruel.

Què passarà a partir d’ara? Doncs res. Un dia d’aquests caurà una gran nevada i ningú no recordarà res del canvi climàtic, s’esborrarà miraculosament de la memòria. Fins la propera. I és que la major part de la gent només se’n recorda de santa Bàrbara quan trona!

17 de gener 2007

Hermida i l’Espanya profunda

Llegeixo amb estupor a la premsa que el ciclista cerdà José Antonio Hermida no té confirmada la seva presència al Mundial tot i haver guanyat el campionat d’Espanya perquè la Federació no l’inclou a la llista de convocats.

Possiblement, el motiu sigui la demanda que ha presentat Hermida contra el secretari de la Federació per haver estat apartat del Mundial sense gaire contemplacions per l’assumpte de pressumpte dopatge, el cas Puertos.

Això recorda a aquelles èpoques no tan pretèrites en les quals, en aquest país anomenat Espanya, ja podies ser bo, que si no eres “afecto al Régimen” restaves a l’ostracisme total i no podies fer absolutament res.

En aquest país de buròcrates de pa sucat amb oli que semblen viure en una altra realitat és molt difícil progressar. Lluny de ser una meritocràcia, continua essent la vella oligarquia de sempre, a la qual només si tens el cognom adequat o si disposes de molts calés, ets algú.

És un país de funcionaris hereditaris, asseguts de per vida a les seves poltrones, provinents molts cops de famílies de funcionaris, capaços de donar-ho tot per la pàtria, sempre, és clar, que rebin el sobre de la nòmina ben puntual. És, diguem-ne, un patrioterisme retribuït.

Però què es pot esperar d’un organisme que aparta de la competició un dels seus millors esportistes només perquè a una llista de pressumptes dopats figurava una persona amb el pseudònim de “el catalán”. Fantàstic. Ara resultarà que Hermida és l’únic ciclista català. Patètic.

No entraré ara a si s’ha d’invertir diners públics en la promoció esportiva de talents, però sembla que Hermida ho ha tingut sempre difícil. No li va caure ni una trista subvenció quan ho necessitava i ja havia demostrat que valia. Al començament, la premsa local l’ignorava. I ara, a sobre, la Federació li posa pals a les rodes.

Si algú es pregunta perquè no surten més esportistes d’elit a Espanya potser caldria que reformulés la seva pregunta i es preguntés com és que surt algun…

15 de gener 2007

El perquè de tot plegat

Fa una setmana que llegeixo sens pausa notícies confirmant la insensatesa del terrorisme i la manca d'humanitat de les seves conseqüències. Aquesta vegada han mort dues persones que no cercaven sinó una vida millor per als seus i per a ells mateixos, persones immerses en la resolució de les seves pròpies realitats i, probablement, completament alienes a la causa de la seva mort. El dolor i el dol de les persones que els eren més properes ens mereix tot el respecte.

Recullen els diaris que aquest fet ha estat el colofó al ja malalt procés de pau entre el Govern i la coneguda banda terrorista d'Euskadi. El procés de pau està interromput de manera indefinida, probablement fins que tots (i no només una part) dels integrants de la banda preguin consciència no només de la inutilitat de la seva acció, sinó de la incongruència de qui busca solucions a problemes identitaris sense el respecte i el consens dels altres. A títol personal sóc conscient que l'Estat no proporciona el reconeixement de les nacionalitats que conformen l'Estat Espanyol. Catalunya i Euskadi no tenen opció als seus propis Estats, senzillament perquè així ho estableix la llei fonamental de l'Estat. D’altra banda, des de l'Estat l’única realitat que es promociona és la castellana, que han imposat sense gaire pietat a tot l'Estat, obligant qualsevol altra realitat al provincialisme. Si per a la majoria de la població espanyola és natural el pensament que els catalans aprenguin castellà, per què els resulta a ells tan repulsiu el pensament d'haver d'aprendre català? Per què cada vegada que hi ha un candidat català a la presidència del Govern d'Espanya tothom s'estira dels cabells? Per què tothom s'estira dels cabells quan Catalunya demana un tracte fiscal més just? Per què el Govern no ha publicat encara les balances fiscals? Evidentment perquè no hi ha interès a que els arguments esgrimits des de Catalunya tinguin un fonament sòlid i oficial per part de l'Estat.

En conclusió, hi ha raons molt fortes per tal que les nacions d'Espanya facin una crida per un reconeixement en nivell d'igualtat. Si no hi ha un mínim d'igualtat, les tensions no deixaran mai d'existir. Qualsevol altra opció és un desrespecte i més ho és que l'Estat tracti les nacions minoritàries com si fossin elements folklòrics o com a disfuncions lingüístiques i culturals de determinats grups geogràfics. Cal reconeixement mutu. Això sí, aquest ha de ser un cami per la raó i mai per cap mena de violència, tot ha de passar pel diàleg i pel consens, per les institucions de l'Estat de dret. Ara bé, també cal dir que la defensa de qualsevol idea ha de trobar ambdues parts receptives d'una sèrie de principis fonamentals, com ho son la justícia i el respecte mutu. Crec que l'Estat i la població en general d'Espanya, no s'interessen pel respecte mutu. Volen només imposar la seva realitat, com ho demostra el tractament de qualsevol iniciativa d'autonomia real. Només cal veure com ha estat rebuda la proposta de nou Estatut d'Autonomia proposat pel Parlament de Catalunya.

I ja per acabar, concordo amb què la violència no és un element del tauler de joc. Però hem de ser conscients que cada Estat és hereu de la seva història, de la mateixa manera que les seves lleis. Denoten un tarannà i una manera de fer, però no poden ser immòbils i no poden fer ulls clucs a una realitat que fa decennis que demana un canvi. La nació gran no pot fer ulls clucs a les demandes d'una nació petita, el poder no us dóna l'autoritat i la força no us dóna tampoc el convenciment. Aquest tipus de violència també s’ha d'acabar.

Des de tots els àmbits democràtics es demana la fi de la violència sense cap preu polític. Hi estic completament d'acord. Però jo també demano poder ser escoltat i respectat en llibertat i amb tot el respecte que mereix la meva cultura, ni millor ni pitjor que qualsevol altra. Demano poder parlar àdhuc d'independència sense que hi hagi pors, demano llibertat i respecte de debò.

Ignasi Cos Aguilera

Enric Quílez Castro

12 de gener 2007

In English, please

M’agrada força navegar per internet i una de les coses que darrerament em miro força són els blogs personals. Donen una imatge potser esbiaxada de la societat en què vivim, però també contenen elements molt representatius d’aquesta, en especial aquells elements que són més de fons que no pas de contingut i, sobre tot, als blogs de la gent jove.

Una de les coses que més em sobten és la proliferació d’expressionisme en altres llengües. Bé, deixem-nos d’eufemismes, vull dir en llengua anglesa. Quan parlo d’expressionisme no em refereixo a que de tant en tant es facin servir termes o frases angleses. Això és un fenomen cultural quasi universal i que afecta totes les cultures, ja que la llengua dominant als mitjans globals de comunicació és, evidentment, l’anglès.

Però fins i tot, a l’hora d’expressar sentiments íntims o estats d’ànim es recorre inevitablement a l’anglès i a cançons en anglès. Per què? Una anàlisi superficial potser ens faria dir que ‘perquè està de moda’ o ‘perquè queda més guai’ o ‘perquè fa modern’. Però mirem-nos-ho amb una mica més de cura.

Jo crec –i és una opinió purament personal- que el motiu és molt més simple i profund: els joves (i no tan joves) d’avui dia només accedeixen a la cultura global que és, majoritàriament, anglòfila. No és que menystinguin la seva pròpia cultura catalana o castellana, sinó que simplement, la desconeixen.

Parlem d’una generació que es pensa que l’himne a l’alegria de Schiller i Beethoven és una composició de Miguel Ríos (si és que arriben a saber qui és Miguel Ríos, és clar) o que els arxiconeguts versos de Machado “caminante, no hay camino” són una cançó d’en Serrat. Això en el millor dels casos, vull dir, quan coneixen a Ríos o a Serrat.

Senzillament, es recorre a la cançó en anglès, no perquè sigui millor o més expressiva, sinó perquè és més propera. Siguem realistes, per molt domini que puguin tenir els joves de l’anglès, sempre serà una llengua no vernàcula (excepte algun cas especial) i, per tant, no serà la llengua en la qual pensin. Per què, doncs, és la llengua en la qual posen lletra als seus estats d’ànim?

És una qüestió força interessant, fins i tot un xic misteriosa. Jo prefereixo els versos d’Espriu o de Carner o els de Machado, per posar uns quants exemples de les cultures ibèriques de les quals som hereus i fills. Tampoc cal recórrer a Virgili o a Ciceró.

De totes maneres, tampoc és que hi hagi una onada d’anglofilisme recorrent el món. M’agradaria saber quants d’aquests joves s’han llegit alguna obra de Shakespeare, ja sigui en l’anglès original o bé tirant d’una traducció.

11 de gener 2007

Renfe una altra vegada

El Ministeri de Foment ens torna a recordar molt gentilment que som una província del tercer món, deixada de la mà de Déu, una comarca de muntanya, allunyada de l’interès general dient que no pensen fer cap inversió significativa per millorar l’estat actual –deplorable, penós, patètic- de la línia fèrria Barcelona-Puigcerdà (o si ho preferiu, Barcelona-La Tor de Querol).

Quina sorpresa, oi? Ja ningú no se’ls creu a aquests polítics de pa sucat amb oli quan se’ls omple la boca abans de les eleccions de torn, prometent-nos que, aquest cop sí que ens arreglaran la línia del tren. Però el gat vell, de l’aigua fuig i ja no ens enganyen pas.

Després d’haver passat governs de tots els colors i tendències, el resultat ha estat sempre el mateix: com a molt, posar un pedaç perquè la línia no s’ensorri i pugui portar algun esquiador a la Molina en temporada d’hivern, però poca cosa més. La resta ja tenim el túnel del Cadí (de pagament encara, naturalment) i ja ens espavilarem com podrem.

Per què l’estat no vol invertir en aquesta línia? La resposta oficial és que no ho fa perquè és deficitària. Clar que ho és! Si per anar de Barcelona a Puigcerdà en tren podem anar a Saragossa en cotxe! Això el dia que el tren no descarrila o s’ha d’esperar una hora en alguna estació perduda perquè la via és d’un sol sentit.

Encara que la línia connecta amb França, penseu que és d’ample internacional? I ara, quins luxes que han de tenir aquests cerdans! Que es fotin! Potser si algun dia ens convertim en capital de província ens posaran l’AVE fins a Madrid, però de moment, res de res.

A llarg termini, només hi ha dues opcions: o ens tancaran la línia o bé se la traspassaran a la Generalitat. La segona opció em sembla magnífica, però abans que l’Estat l’arrangi, que amb la d’impostos que surten cada any de la Cerdanya i de Catalunya en general, bé ens podrien donar allò que ens correspon. Però no, és clar, hi ha altres zones més necessitades d’inversions a Espanya. A Barajas, per exemple, encara es poden fer més terminals i als accessos de Madrid, encara s’hi poden fer més circumval·lacions, per posar un parell d’exemples.

No vull fer demagògia. Ja em sembla bé que les grans ciutats, importants pols generadors de riquesa tinguin bones comunicacions i bones infraestructures, però que no s’oblidin de la muntanya. Sí, la mateixa muntanya on molts d’aquests polítics de pa sucat amb oli tenen la seva segona o tercera residència i a on vénen a esquiar. Clar que vénen en cotxe amb xofer i, és clar, no han d’agafar la trista, pobra i esgarrada línia Puigcerdà-La Tor de Querol.

05 de gener 2007

No hi ha camells

M’acabo d’assabentar que aquest any els Reis d’Orient no arribaran a Puigcerdà en camell. Sembla que hi ha problemes burocràtics. Els camells, l’Ajuntament els llogava a un circ francès i, pel que sembla, hi ha alguna normativa que impedeix que els animals en qüestió travessin la frontera i, és clar, no és cosa de fer-los incomplir la llei als pobres Reis d’Orient. Així que enguany, aniran en tartana.

Bé, almenys ens estalviarem una picossada de lloguer de camells, ja que no eren precisament barats els animalons. Però, d’altra banda, es perdrà un dels pocs elements vistosos de la cavalcada. Tornem als orígens.

A Barcelona arriben en vaixell, a la Molina, esquiant i a Puigcerdà… en tartana. Bé, tampoc és cosa que es llancin en paracaigudes o surtin del fons de l’estany tots xops, però una mica d’originalitat sí que fóra d’agrair. Clar que, possiblement, el tema de la burocràcia camellenca hagi estat una sorpresa de darrera hora i la comissió de festes no hagi pogut reaccionar a temps.

Enguany, però, serà el segon cop que ens visitarà el Fumera, el Carboner i el Cuiner a la plaça del Call. El Fumera és un dels patges tradicionals dels Reis d’Orient en alguns indrets de la província de Girona i és una tradició recentment recuperada.

També és d’agrair que aquest any no hi hagi hagut problemes amb el recorregut dels Reis pels carrers del poble, a diferència de l’any passat en què va haver-hi certes diferències de criteri entre l’Ajuntament i els comerciants. Això sí, veient el mapa del recorregut facilitat a la premsa, més aviat sembla una pantalla del Comecocos.

En fi, que aquesta nit veurem un altre cop desfilar els Reis, escortats pels patges reals, llençant carmels als nens, mentre una tropa de mamàs i de iaies enfervorides es dediquen a arreplegar-los en bosses com si a casa seva passessin gana.

Bé, però no ens fem mala sang, que les festes nadalenques ja s’acaben i aquesta nit és una nit màgica pels més menuts, que són els veritables protagonistes de la festa. Esperem que en properes edicions, es vagin recuperant més elements tradicionals d’aquesta festa tan nostrada.

04 de gener 2007

Passejant pels carrers de Puigcerdà

De vegades m’agrada parlar dels petits detalls que hom es troba, simplement, passejant pels carrers aquests dies. La primera cosa que em sobta, pujant per l’avinguda Catalunya cap a Puigcerdà, és que a la vorera del Museu i a la d’enfront, han aparegut uns visibles cartells on s’anuncien esl preus de fruites i verdures d’una botiga propera.

Té gràcia la cosa. Molts cops he criticat el mal ús o l’abús dels espais públics del poble per a benefici privat, però això ja crida al cel. Imagineu-vos que totes les botigues fessin el mateix i les voreres s’omplissin de cartellets anunciant preus de pantalons, sostenidors, regals o plans de pensions! Fóra tot un espectacle i, per descomptat, hauríem de caminar pel mig del carrer. Ja no vindrà d’aquí, és clar.

Si pugem a dalt del poble, un altre detall que crida l’atenció és que la neteja dels carrers deixa molt que desitjar. Encara es fan palesos els excessos de la nit de Cap d’Any que no han acabat de passar pel doll d’aigua de les màquines de la neteja pel motiu que sigui. No serà per por a les glaçades que no arriben ni empenyent.

Després, la gentada. Habitualment, després de Cap d’Any, la gent comença a marxar cap a caseta seva, però enguany es nota que moltes persones s’han quedat uns quants dies més. Qui sap si esperen que caigui màgicament una nevada per poder esquiar, perquè les pistes ofereixen un panorama no gaire galdós. De moment, però, el de dalt no afluixa l’aixeta.

I és que ja es comencen a sentir els típics comentaris dels anys en què no neva: que si la NASA ha dit que nevarà tal dia, que si els meteoròlegs alemanys diuen que si tal, que si no-sé-qui, que no falla mai, ha anunciat que nevarà aviat… vaja, que són més ganes que no pas altra cosa. A aquest pas, ja em veig treient la Verge en processó pels carrers de la Vila. Coses més rares s’han vist.

Així, passejar pels carrers de la Vila és complicat segons a quines hores. Ja se sap que Puigcerdà s’ha convertit en el lloc on tots els estadants de segones residències vénen a passejar a partir de les set de la tarda, saturant les vies d’accés del poble, eliminant tots els llocs d’aparcament i col·lapsant places i carrers. Un altre tema és que es gastin els calés, que ja se sap que la vida està molt cara i les hipoteques no fan sinó pujar.

En conseqüència, els comerciants es queixen que tenen molta gent però poca teca. Però de qui és la culpa? Dels preus exorbitants del gènere de moltes botigues? De la manca d’activitats que fa que la gent només vingui a passejar i, a sobre, a unes determinades hores? A que s’ha afavorit un determinat tipus de turisme que, tot i tenir un poder adquisitiu elevat, sembla no passar pel seu millor moment?

Mentrestant, anem passejant per la Vila, veient la decoració nadalenca i com s’evaporen alegrement els quilovats que, amb els de la resta d’il·luminació pública gastem despreocupadament com si l’energia fos gratuïta. En fi, tota una meravella. Ara ja només falta que vinguin els reis en processó, amb uns camells que lloguem cada any a un circ i que ens costen un ull de la cara. Tot sigui per la causa.

02 de gener 2007

Sons de l’Any Nou

De tant en tant puc parlar positivament d’algun event de la Cerdanya. No és que ho defugi, simplement costa de trobar temes positius (excuseu-me el cinisme). Però afortunadament, de vegades ho puc fer amb satisfacció.

El cap d’any ha estat musicalment molt agradable a Puigcerdà. He pogut escoltar un parell d’actuacions de la Coral de Santa Maria, la primera d’unes nadales entrellaçades amb el Poema de Nadal, que va recitar el Grup de Poesia de Puigcerdà. El segon cop, en concert exclusiu, el dia 30, amb Nadales i un parell de fragments del Magnificat de Johann Sebastian Bach.

I el dia 1 de gener, com ja ha esdevingut tradició, és temps de música. En especial, de música clàssica i moderna i molt concretament, dels valsos i polkes de la família Strauss, sobre tot. També a Puigcerdà se celebra un concert d’aquestes característiques, per la nit, al Casino ceretà.

La bona notícia és que el Casino estava ple fins la bandera. Bona part de la societat puigcerdanesa hi era present. És motiu de celebració, ja que a aquesta societat no se li veu el pèl quasi bé mai i events com aquest ens recorden que encara existeixen.

L’orquestra ve fer una interpretació realment divertida de les peces musicals. Pot ser divertit un concert? – us preguntareu. Doncs sí. Només calia donar una ullada de tant en tant als baixos per veure que, o havien begut massa o s’ho passaven d’allò més bé. Descarto la primera opció, ja que tocaven perfectament els seus instruments, tot i que mai se sap.

També va ser notòria la sorpresa de veure el director de l’orquestra tocant un xiulet (!) o, fins i tot, cantant amb la soprano que acompanyava l’orquestra. I per acabar, la Marxa Radetzky, on tothom aplaudia al ritme que marcava el director.

Una jornada inoblidable i d’allò mé entretinguda. Tant de bo pogués parlar sempre en aquest to d’allò que passa a la comarca. Però, al menys, per aquestes festes, ho he pogut fer.