Sobre gallines velles i noves

Arran d’un comentari que vaig fer en una xarxa social, sobre la impossibilitat de sortir de Puigcerdà en cotxe el vespre del 30 de desembre, per anar a veure les falles de Bolvir, es va iniciar un seguit de posts parlant del tema, que van derivar ràpidament, com ja sol passar, en la dependència que tenim els cerdans dels segons residents i de les molèsties que sovint ocasionen en el trànsit rodat quan decideixen venir tots en massa a la comarca.

 

És un problema recurrent que no té solució. Els pobles de la Cerdanya tenen l’estructura que tenen. La majoria són pobles amb un centre històric petit, d’origen medieval, amb carrers estrets i amb pocs llocs per estacionar el cotxe. La circulació, doncs, es veu afectada.

 

Si afegim que les carreteres que connecten els diversos nuclis no són autopistes, sinó simples carreteres, el col·lapse està assegurat els dies en què l’afluència massiva de turistes i segons residents ocupa la Cerdanya.

 

Fins aquí estem tots d’acord. On no hi ha tant consens és en el fet que aquest model econòmic sigui el més desitjable per a la comarca. Darrerament, s’ha parlat molt de l’excessiva dependència del turisme i de la construcció, de la gentrificació del territori, de la fuita de cervells, de la manca de llocs qualificats en el sector productiu comarcal i, en definitiva, de llocs de treball de baixa qualitat i poca productivitat, amb sous baixos i horaris infectes.

 

Però sempre hi haurà algú que acceptarà el tracte de treballar per un sou baix i de malviure, perquè en altres llocs estan encara pitjor. Això ho puc entendre. El que no entenc és per què això mateix ho accepten molts cerdans. Acostumats als bons temps en què es treballava molt, però també es guanyava molt, ara cal repartir les engrunes entre molts i em temo que cada cop surt menys a compte.

 

Però el model és aquest. Això no es canvia de la nit al dia. Caldria una conjunció social, econòmica i política que no es donarà fins que l’economia cerdana no s’enfonsi, si és que això arriba mai a succeir.

 

Mentrestant, els joves continuaran marxant i només tornaran uns dies per Nadal o per la festa major del seu poble. La immigració poc qualificada suplirà els llocs de treball necessaris en la construcció i en l’hostaleria i la població s’anirà envellint. Els preus de tot s’apujaran per culpa de la gentrificació i cada cop menys cerdans es podran permetre el luxe de viure i treballar a la Cerdanya.

 

Això és així. Es veu venir. De fet, ja ho tenim aquí. Però no sembla que la gent, més enllà d’alguna xerrameca de barra de bar, reaccioni gaire. No se cerquen alternatives polítiques i econòmiques que facilitin el canvi de model.

 

Ans al contrari: hi ha por al canvi. En una societat tan conservadora com la cerdana, cercar nous sistemes econòmics i productius no està gaire ben vist. Potser molts obliden que el turisme té poc més d’un segle i que abans gairebé tothom vivia del camp i d’alguna petita indústria. Les coses van canviar fins a portar-nos al model actual.

 

Per tant, el canvi és possible, àdhuc que necessari. Però no sembla que hi hagi cap força social prou gran que ho promogui. Hi ha veus aïllades, potser una certa aquiescència general, però el que es diu un projecte amb cara i ulls, no hi és.

 

L’aigua escasseja i la neu ha desaparegut. Tornarà a ploure i tornarà a nevar, no patiu, però cada cop ho farà amb més irregularitat i això perjudicarà notablement el sistema econòmic actual. No podrem fer plans a mitjà o llarg termini. Caldrà viure el dia a dia, un altre factor de precarització econòmica.

 

Quan no saps què passarà el mes vinent, no inverteixes. Et tornes conservador i estalvies o, com a mínim, t’ho gastes en altres coses. No et refies d’allò que esdevindrà la setmana vinent. No parlem ja de l’any vinent.

 

Així que, sense voler descriure un escenari apocalíptic, les coses es posaran difícils. Com sempre, aquells que sàpiguen adaptar-se sobreviuran i prosperaran i la resta se’ls endurà el vent. Sempre ha estat així, per què ara hauria de ser diferent?

 

Però és trist que tenint uns recursos paisatgístics, culturals, gastronòmics i naturals tan potents com els que tenim a Cerdanya, que som l’enveja de moltes altres contrades, no siguem capaços d’aprofitar-ho de manera ordenada i sostenible i continuem insistint obstinadament en models esgotats que ja no donen més de si.

 

Tenim la gallina dels ous d’or, però és una gallina nova. La vella, l’hem escanyada a base de bé i només podem retirar-la amb honors o, si som més cruels, esperar que es mori ella soleta i veure si gallina vella fa bon brou.