El ball de l'ós

Els darrers esdeveniments de la Val d'Aran sobre l'atac d'una ossa a un caçador han aixecat una profunda polseguera. Curiosament, s'ha fet bandera d'aquest tema per reivindicar la no-inclusió de la Val d'Aran a la vegueria de l'Alt Pirineu. Té gràcia la cosa.

Jo estic completament a favor que els aranesos decideixin el seu futur lliurement i que, mentre formin part de Catalunya, se'ls respecti el seu fet diferencial pel que fa a cultura, llengua i institucions. Si no volen formar part de les vegueries, crec que se'ls ha de respectar. No podem demanar a Madrid allò que nosaltres mateixos no donem des de Barcelona.

Ara bé, crec que això no té absolutament res a veure amb un projecte mediambiental de caràcter internacional que afecta a varis estats i molts quilòmetres quadrats de superfície. L´únic animal que coneix de fronteres és l'home i així li va.

Sincerament, ens hem de compadir perquè un caçador -és a dir, una persona armada que va a matar animals a la muntanya- espantés una ossa i aquesta reaccionés mossegant-lo? Si jo trepitjo un escurçó i aquest em mossega no muntaré el cristo mediàtic que aquesta gent ha muntat gratuïtament.

Naturalment, lamento que aquest pobre senyor hagi patit mal. Tant de bo ningú no en patís mai. Però si vas a la muntanya a fer segons quines activitats, assumeixes un cert risc.

Quant ens costarà l'operació mediàtica de localitzar l'ossa en qüestió, vigilar-la i, opcionalment, estabornir-la i tenir-la en observació per deixar-la lliure després? Quanta gent, mitjans terrestres, helicòpters i, en definitiva, quants euros ens haurem de gastar per tenir els polítics locals contents?

Hi ha qui ha dit que l'home i l'ós són incompatibles. Espero que no. Però si és així, que recordin aquestes ments privilegiades que els óssos hi eren molt abans que l'home en aquesta serralada i que som nosaltres qui els hem caçat, arraconat i portat a l'extinció. No ho perdem de vista.