Sang d’unicorn blau

D’un temps ençà, estic intentant fer-me amb una petita biblioteca de poetes catalans contemporanis. Mare meva en quin embolic que m’he ficat!!! En què devia estar pensant quan em vaig proposar això?!

 

En primer lloc, quins poetes trio? Perquè, per sort per la llengua catalana, n’hi ha moltíssims de publicats, però per desgràcia les guies no abunden. Hi ha algun llibre que en parla, però generalment ho fa sobre poetes del segle XX. Rara vegada dels de finals del segle XX i encara menys dels del XXI.

 

Es pot recórrer a articles, però tampoc són gaire freqüents i els que trobo són molt maximalistes: esmenten un munt de poetes i poetesses i no hi ha manera de treure l’aigua clara.

 

Si vols complementar-ho amb poetes que estiguin fora de l’àrea central del català estàndard, com l’àmbit de Ponent, les Terres de l’Ebre, el Pirineu, la Franja o la Catalunya Nord, per posar uns quants exemples, encara més difícil.

 

Bé, suposem que hem superat la primera prova i ens hem fet amb una llista de noms d’autors i d’obres que ens interessen. Segon suplici: aconseguir-les. És clar que podem recórrer a les biblioteques (encara sort!), però com deia al començament, vull fer-me amb una col·lecció de llibres, vaja: comprar-los, perquè robar-los és molt lleig i a més és il·legal.

 

Doncs ara a patir. La major part d’aquestes obres i poetes han estat editats per editorials petites, en petites tirades o ambdues coses, que sol ser el més habitual, ja que poques grans editorials publiquen poesia catalana i menys en tirades considerables.

 

Quin és el resultat? Que la major part de les obres estan exhaurides o són introbables. Algunes, cosa que em fa molta gràcia, si proves de comprar-les de segona mà -on tampoc no sovintegen- te les poden voler vendre a preus astronòmics. L’exemplar original no devia valdre més de 10 euros, possiblement fou saldat a un preu encara més ridícul i ara te’l volen encolomar a 200 euros. Sincerament, se’l poden ben confitar.

 

En fi, força lamentable. Ja sé que es llegeix poc i menys poesia, que les tirades de llibres són cada cop més minses i que els saldos estan a l’ordre del dia, per qüestions econòmiques i legals, però, vaja, estem arribant a uns extrems una mica delirants.

 

Tinc entès que la Generalitat de Catalunya es volia polir 10 milions d’euros en un xiringuito per promoure la igualtat de gènere en l’àmbit local. Em sembla perfecte. Però com que no servirà per res, proposo que destinin la meitat d’aquests calés a promocionar els nostres joves (i no tan joves) poetes catalans i la seva poesia. Potser no es podran omplir les butxaques quatre amiguets del polític o política de torn, però li faran un favor al país i a la seva llengua.

 

I dic això de “no tan joves” perquè he intentat aconseguir les obres -posem- del Jordi Pàmies, que té 85 anys ara mateix, i sembla que és més fàcil trobar sang d’un unicorn blau. Potser no he sabut cercar-les adequadament, però, en fi, tampoc m’estranya gaire, vist el panorama.

 

 

 

Vergonya a l’alta muntanya

Sento amb força sorpresa i potser un xic de vergonya aliena que a la Val d’Aran, alguns municipis han decidit que no volen les autocaravanes on pernocten i malviuen molts treballadors del sector turístic, col·lapsant els aparcaments de les pistes d’esquí i dels municipis en qüestió.

 

Amb tota la barra del món, els recomanen que marxin a un càmping i que paguin el lloguer d’espai, sabent que els mateixos càmpings no volen que els “treballadors es barregin amb els turistes” i que els pocs càmping que els admetrien, tanquen a l’hivern.

 

A sobre, fins i tot els amenacen amb importants sancions si estacionen les autocaravanes on no toca, no sigui que donin mala imatge a la comarca.

 

Es pot ser més roí? No faré servir els adjectius en què estic pensant perquè soc una persona educada, però si fos un treballador del sector, els engegaria a pastar fang i aniria a cercar feina a qualsevol altre lloc on no em tractessin com un empestat.

 

O sigui, que volen treballadors baratets, no els facilitem habitatge, perquè van molt cars i estan reservats als pijos i a sobre no volem que es vegin, no sigui que ens espantin la sensible clientela. Senzillament, gloriós! Apa, nanos, sou perquè algú escrigui sobre vosaltres una tesi antropològica!

 

 

Després no venen

Aquest cap de setmana passat, han tingut lloc unes jornades d’estudis transpirinencs a Puigcerdà. Un dels ponents, un amic meu, em va comentar que havia hagut d’anar a reservar hotel a Dorres, perquè a la resta de la comarca els preus eren prohibitius i, de fet, s’estranyava, ja que va venir fa només un parell d’anys a un altre acte i no va tenir aquests problemes de preu. En dos anys, tant ha canviat la cosa?

 

Això em va mosquejar una mica, però es va quedar aquí. Avui he sabut que aquest mateix cap de setmana hi ha hagut una carrera de bicicletes que ha portat a la comarca unes sis-centes persones. Cal afegir que, a la comarca veïna, s’ha celebrat la Salomon Ultra Pirineu, que ha omplert tots els hotels, pensions i fondes de Bagà fins a Balsareny.

 

El resultat és que, molt em temo, alguns hotelers llestos han decidit apujar els preus de la nit d’hotel i qui no vulgui pagar, que es foti. El mateix passa amb els menús de restaurant.

 

Suposo que no tothom ho ha fet, però em temo que ha estat una decisió majoritària que ja ha tingut repercussions: és bastant probable que la carrera de bicicletes no torni a la Cerdanya l’any vinent a causa dels preus soferts.

 

I, és clar, després tenim els empresaris queixant-se que en temporada baixa no ve ningú a la comarca i que cal desestacionalitzar el turisme, quan actuen d’aquesta manera tan intel·ligent, típica del pa per avui i gana per a demà. En fi, que ja us ho trobareu, amics meus, però després no digueu que no venen.