30 de juny 2010

Piove? Porco governo!

Hem tingut una primavera i estem tenint un inici d'estiu realment atípic: pluja, fred, tempestes... en definitiva, un temps més propi d'una contrada atlàntica que no d'una terra mediterrània de muntanya, com és majorment la Cerdanya.

Aquestes coses passen i ves, què li farem! Però curiosament he pogut detectar una emprenyamenta generalitzada pel "mal temps" meteorològic que patim, fins al punt que pràcticament la gent li vol donar la culpa a algú, però no sap ben bé a qui.

Com que vivim en una societat força laica, poca gent invoca a Déu o als sants o a la Verge sobre aquest tema. Llevat potser del conseller de Medi Ambient, que des que es va encomanar a la Moreneta, no ha parat de ploure. Es podia hver callat.

Però tornem al tema: sembla que la gent li vol atribuir la responsabilitat del temps a algú i, és clar, no se'n surten. Ens hem acostumat tant a fotre-li la culpa de tot el que ens passa a algú, que fins i tot aquelles coses que estan totalment fora del nostre abast, semblen contaminades d'aquesta tendència.

En fi, que com que no li podem donar les culpes al govern, com sol ser tradicional, o a la societat, se les donem a alguna espècie d'entitat nebulosa de difícil determinació. Clar que sempre ens quedarà el canvi climàtic.

Piove? Porco governo!

29 de juny 2010

La dalla

Era d'esperar, oi? El Tribunal Constitucional ens ha passat la dalla a l'alçada dels collonets i a sobre ho hem d'acatar. O sigui, cornuts i pagar el beure. I per si fos poc, demanen respecte. Però és que el respecte es guanya, no es regala.

No cal fer gaire comentaris sobre el tema. Ja ens ho vèiem venir i ara només queda conèixer la resta de la sentència, la que interpreta un munt d'articles que encara buidaran més de contingut l'Estatut.

La qüestió és: què fem ara? Abans que res, calma i serenitat. Esperem que els nostres líders, ni que sigui per una vegada a la seva vida, estiguin mínimament a l'alçada (no en tinc gaires esperances, però). I en tot cas, la societat catalana ha de donar una resposta proporcionada, però contundent i unitària. I sobre tot, massiva.

Deixem-nos de tant de seny i una mica de rauxa, que ara toca!

Pel que fa a la qüestió política, jo ho tinc clar: això és el principi del fi d'Espanya. Almenys de l'Espanya tal i com la coneixem. Per mi, ja està bé: crec que aquí comença de manera clara i inquívoca el camí cap a la independència del poble català. Per mi, l'única solució lògica és esdevenir un estat lliure i sobirà dins de la Unió Europea, en igualtat de condicions amb la resta d'estats del món lliure.

I la sentència del Constitucional obre la porta al trencament i convidar a descobrir nous horitzons. No estigueu tristos ni emprenyats: crec que avui torna a sortir el sol per al poble català. La llibertat està al nostre abast: agafem-la.

24 de juny 2010

Foc ensopit

Ahir per la nit va ser la revetlla de sant Joan. Almenys això deia el calendari. La veritat és que per l'espectativa que hi havia a la comarca no ho semblava. A Puigcerdà, la foguera "oficial", per dir-ne d'alguna manera, es va fer a la plaça de l'Estació. Em semblaria molt bé si s'hagués fet per repartir una mica que no tot es faci a la part alta de la Vila, però tinc la sensació que s'ha volgut fer així per no fer malbé les noves places de joguina que tenim.

En tot cas, l'ambient a Puigcerdà i a altres municipis de Cerdanya era gèlid. Molt poca gent. Molt poca animació. I molt poca gresca en comparació amb l'any passat, per exemple. Què ha passat? Suposo que la crisi. Molta gent ha marxat fora a celebrar la festa aprofitant que molta gent feia pont, no ha pujat gaire gent de fora i la manca de diners han deslluït la celebració.

Em recorda a un any fa un cert temps en què per Nadal encara no havia caigut neu i semblava que aquell any els Nadals haguessin passat de llarg, perquè la gent no els celebrava.

Aquesta dèria de celebrar les festes només en funció del turisme o dels diners que hi ha em sembla realment preocupant. No m'imagino que això passi en molts altres llocs. D'acord que la crisi influeix i que l'estat d'ànim és el que és, però no crec que a Les deixin de fer l'encesa de l'haro per la crisi o que a Durro deixin de baixar les falles per la muntanya.

Sincerament, som uns descreguts. No creiem ni en les nostres festes ni en les nostres tradicions. Aprofitem la festa Major per sortir corrents a la platja i les festes només són una ocasió per omplir el calaix. Quina manca d'ànima!

23 de juny 2010

Verdet i blauet

Després de les abundoses pluges que han caigut, he pogut veure per certs carrers de la Vila que en comptes del tradicional "verdet", ha aparegut més aviat un lluent "blauet". Em refereixo naturalment a l'ampliació de la zona blava a Puigcerdà. S'han omplert alguns buits i s'ha tornat a pintar de blau el passeig 10 d'Abril. Al Cèsar allò que és del Cèsar i a SABA allò que és de SABA.

Bé, no és que estigui per principis en contra de la zona blava. Si l'espai d'aparcament és limitat i la demanda supera amb escreix l'oferta, d'alguna manera s'ha de regular la cosa. Una possibilitat és posar zona blava, de pagament, de manera que estacionar el cotxe no surti de franc.

Ara bé, s'han de tenir en compte algunes coses. En primer lloc, a tot arreu, almenys un dia a la setmana no es paga zona blava. Aquí la tenim els set dies de la setmana. En segon lloc, el preu de la zona blava és molt superior a la de capitals properes com Berga o la Seu.

En tercer lloc, a molts llocs es procura o de reduir la zona blava o de fer aparcaments gratuïts a prop del centre urbà. No parlo només de la Seu, sinó de municipis ben cerdans con Bellver, Alp o Llívia, on podem aparcar còmodament i gratuïta ben a prop de les botigues, sense necessitat d'ascensors ni altres parafernàlies.

Aquí, en canvi, es diu que la zona blava augmentarà suaument i al dia següent ja l'han pintada. Es diu que ens hem tornat molt comodons i que hauríem de caminar més. Sí, és clar, per això la gent marxa a llocs on poden aparcar a la porta de la botiga mateixa. La gent s'haurà tornat comodona, però és el que hi ha. Ja podem cridar que és el que tenim.

D'altra banda, el comerç puigcerdanès s'exclama que el 31% de les compres de productes que fan els puigcerdanesos les fan fora del municipi. I què s'esperaven? Si entre la manca d'aparcament i els preus, molts cops abusius, i els horaris de molts establiments, totalment arbitraris, estan fotent la gent fora de Puigcerdà?

Potser que es facin un replantejament honest. Les causes del declivi comercial de Puigcerdà són simples. Per desgràcia, les solucions no ho són tant.

18 de juny 2010

Parlem seriosament del futur?

S'acaben de realitzar unes jornades a Alp per parlar del futur del Pirineu. Curiosament, en comptes de parlar de models econòmics, de canvis de mentalitat o d'economia sostenible el tema estrella ha estat els hipotètics futurs Jocs Olímpics d'Hivern del 2022.

No tinc res en contra dels Jocs Olímpics, però preferiria que no es fessin a la Cerdanya. Omplir el calaix durant quinze dies a costa d'acabar de trinxar la comarca i la fràgil muntanya cerdana em semblen un bescanvi força pobre i ridícul.

Però la gent sembla que no ho veu així. Això de sortir a la tele produeix una trempera força notable al sector econòmic i als polítics pirinencs. En comptes de pensar en un futur seriós, es cerca un model per mirar d'assegurar més del mateix. Però no ens enganyem: els Jocs duren dues o tres setmanes. I després, el diluvi.

D'altra banda, el 2022 és una fita prou llunyana com per no pensar en canviar coses importants fins que arribi aquest any. Crec que hi ha iniciatives incipients de turisme sostenible, nova pagesia, cooperativisme, centres tecnològics, etc. a la Cerdanya i crec que per aquí aniran els trets del nostre futur econòmic, no per uns hipotètics Jocs Olímpics que depenen de la tria de l'Estat i que possiblement afavorirà Jaca en contra de Barcelona-Pirineu català.

Cal ser seriosos i curosos. Cal treballar pel futur, aportant idees, desenvolupant projectes o ajudant als emprenedors a que ho facin. Però fer volar coloms amb projectes megalomaníacs em sembla una total pèrdua de temps, tant si s'aconsegueixen al final, com si es queden pel camí, com és força probable que passi.

La neu ha estat el motor de l'economia cerdana durant dècades. Però tenim a sobre un canvi climàtic global que encara no sabem ben bé com ens afectarà. Tot sembla indicar que l'augment de les temperatures i la irregularitat de les pluges produirà anys molt secs i anys molt humits i que la cota de neu, a mitjà termini, ascendirà.

De fet, els darrers vint anys, període de temps climatològicament significatiu, hem pogut veure dos fenòmens consolidats: els dies de gelada han disminuït notablement a tot el país i també a la Cerdanya i les nevades, en terme mig, són més espaiades en el temps i cauen de manera més irregular.

Això vol dir que en el futur, si aquesta tendència s'agreuja, el futur del sector de l'esquí serà preocupant i haurem de cercar noves fórmules. Afegim-hi a tot això que la Cerdanya ha perdut atractiu per la sobreedificació i la massificació que ha patit els darrers anys i que el sector de la construcció es troba en una crisi profunda per veure que el model haurà de canviar forçosament cap a un altre equilibri.

Potser que parlem d'això i ens deixem estar de Jocs Olímpics i d'altres volades de colom que no condueixen a res i que només interessen realment a uns pocs, que se'n beneficiaran.

17 de juny 2010

Per què serveix un Arxiu comarcal?

Mai no deixaran de sorprendre'm certes persones i les seves singulars opinions. Estava llegint els comentaris de la notícia de la inauguració de l'Arxiu comarcal a la Seu d'Urgell al web de VIURE ALS PIRINEUS. Majúscula ha estat la meva sorpresa quan el primer que em trobo és un comentari al•lucinogen dient que això de l'Arxiu només és de cara a la galeria i que és un equipament innecessari i que, posats, millor fer una piscina. Cordons: sí que anem forts!

Passada la sorpresa inicial he pensat: És clar, normal, hi ha gent que no té ni punyetera idea per a què serveix un Arxiu, un document o possiblement un llibre. En canvi, nedar o jugar al futbol, és una cosa més immediata que fins i tot gent no massa intel•ligent poden entendre amb facilitat: entreteniment, esport, etc. Però un Arxiu?

M'ha encantat la frase: "un arxiu és només per a quatre erudits". Suposo que el mateix es podria dir d'un Museu, una escola de música, una biblioteca o qualsevol altre equipament cultural. D'on no n'hi ha, no en pot rajar, així que no perdré el temps explicant què és un Arxiu ni per a què serveix, a persones que es deuen pensar que una biblioteca és una botiga de llibres, per exemple.

Però és que a banda de les funcions bàsiques i pròpies d'un Arxiu, aquests centres solen ser ens dinamitzadors de la cultura. S'hi solen fer conferències, exposicions, jornades, etc. Allà hi van a investigar quelcom més de quatre erudits: persones que estan estudiant, fent una tesi doctoral o futurs escriptors d'un llibre.

Un Arxiu és un lloc on es dipositen, classifiquen i ordenen documents per tal que estiguin disponibles per tothom i per a la posteritat. Però no és un magatzem de papers, únicament. És un lloc que genera coneixement, cosa que sempre sol tenir alguna utilitat encara que no calgui sempre cercar-la.

En fi, que a Catalunya, llevat d'un parell de comarques on estan en tràmit, hi ha un Arxiu comarcal per comarca i això permet disposar d'una xarxa nacional d'arxius en unes mínimes condicions. Dic jo que si el Govern es gasta els diners en fer una xarxa d'aquestes característiques, deu ser per quelcom més que per fer maco. Però suposo que parlar amb coordenades culturals a certes persones és perdre el temps.

D'altra banda, què té a veure un arxiu amb una piscina? És que pel fet d'haver-se fet l'arxiu no es pot fer una piscina o el que sigui? Vostè, quan menja pa, llença el formatge de l'entrepà o què? És que són dos equipaments incompatibles? Vaja, que dubto moltíssim que els diners de l'Arxiu hagin impedit de fer una piscina ja que deuen venir de partides i de departaments ben diferents.

En qualsevol cas, sempre he tingut una certa mania a aquelles persones que diuen que una cosa està malament perquè ells prefereixen una altra que no té res a veure. Solen ser gent monomaníaca que només tenen interès per allò que els agrada a ells i que posen immediatament en dubte qualsevol altra cosa, no sigui que els hi faci ombra.

16 de juny 2010

El tren de la independència

Finalment, el moviment pel dret a decidir sembla haver arribat en el seu esplendor a la Cerdanya. Si fins ara han pogut pronunciar-se uns pocs municipis petits i mitjans, ara és el torn dels grans municipis. Aquest cap de setmana votarà Bellver de Cerdanya, juntament amb altres municipis, com Urús, Lles de Cerdanya i Guils de Cerdanya i el 18 de juliol -quina data!- podrà votar el muncipi de Puigcerdà.

He de dir que estic molt content de tenir la possibilitat d'anar a votar a favor de la independència de Catalunya. Ja sé que es tracta d'un referèndum no vinculant i de dubtosa utilitat, però és un referèndum que per mi té encara més valor que un de convocat per les instàncies oficials: l'ha organitzat el poble.

Que la societat civil sigui capaç d'organitzar-se i de convocar un referèndum en condicions de transparència i rigor és ja de per si una molt bona notícia. Si a sobre el referèndum és d'un tema tan cabdal com és la independència de Catalunya, encara té més mèrit la cosa.

Suposo que passarà el mateix que en altres convocatòries: guanyarà el SÍ per àmplia majoria i la participació serà baixa. Tots sabem que una part important de la societat no s'acaba de creure això d'aquest referèndum o potser té por d'expressar-se lliurement. Encara tenim moltes pors de l'època franquista entre nosaltres.

D'altra banda, el fet que puguin votar els joves a partir dels setze anys i els immigrants, afegeix un plus de respectabilitat al referèndum. No ens enganyem: això fa baixar les xifres globals de participació, però com a mínim donen una idea més àmplia de la radiografia social de l'independentisme.

Quan arribi el 18 de juliol, tot i que serà la Festa Major de Puigcerdà i no crec que sigui la millor data possible per organitzar un event com aquest, aniré a votar i faré propaganda al meu entorn per tal que també hi vagin. No sigui que ara que passa pel nostre costat el tren que ens pot dur d'aquí a un cert temps a la llibertat com a poble, l'acabem perdent un altre cop, aquesta vegada per por o per incompetència.

08 de juny 2010

Verda és la meva vall

Diu una amiga meva que el juny és la primavera de la Cerdanya. I és ben cert. Després de les pluges de maig i de la sortida de la vegetació, el juny esdevé l'esplendor de la natura a la nostra comarca. Amb les fulles sortides dels arbres i amb el màxim floral, la Cerdanya esdevé una catifa verda, poblada per taques blanques, grogues i rosades de les diferents flors i arbustos en floració.

Antigament, quan arribava sant Joan, a finals del mes de juny, la tradició marcava que les plantes remeieres tenien molta més potència que no pas en qualsevol altre dia i la gent sortia de matinada a refregar-se a la rosada de la gespa o a collir les plantes medicinals.

En algun poble del Conflent, tot el poble peregrinava encara nit tancada cap a l'església amb les plantes medicinals, restes d'un antiquíssim ritual la memòria del qual es perd a la nit dels temps.

A la Cerdanya, encara es continua collint la farigola, el pericó i moltes altres plantes la matinada de la nit de Sant Joan, potser la nit més màgica de l'any. A partir d'ara, el sol anirà perdent potència i els dies s'aniran escurçant i les nits aniran guanyant estona als dies.

És una època deliciosa en què si et lleves una mica d'hora, pots sentir el fresc de la rosada, el cant dels ocells matiners, les olors de la terra que comença escalfar-se i veure com la vida torna a recomençar. És una de les grandeses de la nostra comarca, que permet gaudir d'ella tots els dies de l'any, per un motiu o per un altre.

Però per mi, el juny és el millor de tots els mesos. Les seves postes de sol llarguíssimes, sense calorades, amb la verdor de la vall i la riquesa de la flora i de la fauna el converteixen en un mes màgic i especial. Després vindran les calorades del juliol, amb les tempestes d'estiu i els seus xàfecs. Però el juny encara no presagia l'estiu amb la seva calma desitjable.

07 de juny 2010

Tarda de dissabte

Aquest cap de setmana he pogut assistir a dues presentacions bibliogràfiques a la comarca. Totes dues van tenir lloc amb poca separació al temps i a l'espai, la tarda de dissabte.

La primera va ser a les 18 hores, als magnífics jardins de la Torre del Remei, a Bolvir. Es tractava del número 8 de la revista "Cadí-Pedrafroca", un magnífic producte editorial que tracta sobre la realitat de les comarques del Berguedà, la Cerdanya i l'Alt Urgell.

El número actual està dedicat als estiuejants, especialment a aquells que a final del segle XIX i començament del XX van establir la famosa "colònia" d'estiu a la Cerdanya, especialment, i que venien a gaudir del clima per qüestions de salut i de lleure.

La presentació de la revista va comptar amb el periodista Màrius Carol, qui va parlar d'aquesta colònia d'estiuejants i de la relació que va tenir l'escriptor Josep Pla amb la Cerdanya i de com va anar canviant, tant en Pla com la Cerdanya, amb el transcurs del segle XX.

Màrius Carol va dir que l'estiueig havia passat de ser un privilegi de les classes benestants per ser un dret de les classes populars i que l'única cosa que creia que s'havia fet malament és que s'havia optat per un model basat en la segona residència en comptes del model tradicional hoteler.

Així, si comptéssim tot allò que ens gastem en una estància hotelera quinze dies l'any a la Cerdanya durant tota la nostra vida, ens costaria molt menys que pagar una hipoteca i mantenir una casa, on la gent hi puja només una mitjana de quinze dies l'any.

Més tard, a quarts de vuit del vespre, a la Sala de Convencions del Museu Cerdà va tenir lloc la presentació del llibre "Comarques oblidades" de l'historiador alturgellenc Carles Gascón, editat per Salòria, que va comptar amb la introducció del també historiador Alfred Pérez-Bastardes.

Tots dos ens van parlar de la figura cabdal a la història recent d'ambdues comarques, en Josep de Zulueta, advocat, polític republicà, filàntrop i prohom català, fundador de la Cooperativa Cadí de la Seu d'Urgell i defensor de les comarques pirinenques arreu de l'estat.

Potser una de les coses que més sobten és el gran desconeixement envers una persona que ha condicionat enormement el model econòmic de l'Alt Urgell i de la Cerdanya fins fa pocs anys i que va ser el seu veritable impulsor. Aquest llibre posa fil a l'agulla a la tasca de rescatar de l'oblit aquest important personatge barceloní que tanta estima tenia per Puigcerdà i la Seu d'Urgell.

04 de juny 2010

Som uns desconeguts

Avui llegia amb els ulls grossos com taronges que, segons un estudi, el 80% de les agències de viatges espanyoles no saben on és la Cerdanya. Aquest percentatge em fa sospitar que el 20% que sí saben on és la Cerdanya correspon a les agències de viatges catalanes.

Després de dècades de promoció turística, de milions i milions gastats -llançats, diria jo- en promoció turística, fires turístiques, fulletons, etc, ara resulta que només ens coneixen els que ja ens coneixien igualment sense gaire necessitat de promoció: els nostres.

Després la gent d'estranya que no es promocioni el turisme de continuïtat o que visquem només dels visitants -que no turistes- de cap de setmana. Crec que aquestes xifres haurien de fer reflexionar (o fer caure la cara de vergonya) als responsables de la promoció turística de la comarca, que deuen cobrar els seus bons sous per obtenir resultats tan discutibles.

És cert que no tota la promoció turística passa per les agències de viatges estatals, però si una cosa relativament accessible com és aquesta té tan poc grau de penetració després de tant de temps suposadament vivint del turisme, ja em direu quines estadístiques hi deu haver a les agències de viatges estrangeres o bé entre els turistes potencials, directament.

La gran vall del Pirineu, la comarca amb més hores de sol, el paradís de la natura, el paradís de l'esquí, el paradís de la tranquil•litat, la gastronomia de muntanya, un munt d'esports per gaudir-ne, etcètera, etcètera, etcètera i per després veure com hem malbaratat les possibilitats d'explotar econòmicament el nostre entorn.

Cada cop estic més convençut que no som una comarca turística. Som un terreny en venda on les classes benestants catalanes es fan la seva caseta als terrenys que els venen els pagesos de tota la vida que s'han cansat de treballar el camp. Això és la Cerdanya. La resta, no deixen de ser projectes, bones intencions més o menys reeixides i bons desitjos, però a l'hora de la veritat, tenim allò que tenim.

No em malinterpreteu: a mi ja m'està bé. Jo no visc del turisme. Jo prefereixo anar a la muntanya o a passejar per la plana sense haver de compartir aquest trosset de paradís amb una massa ingent de turistes. Però si de debò volem progressar econòmicament i no viure únicament d'una construcció que en pocs anys acabarà convertint en ciment la nostra verda vall, potser que espavilem i posem fil a l'agulla. Depèn de nosaltres.

02 de juny 2010

Força jove

Tinc entès que el dia 5 de juny, al local social jove de Puigcerdà hi ha prevista una reunió de gent jove, especialment skaters, rollers, etc, per poder muntar una associació, suposo que amb la finalitat de defensar els seus interessos i de demanar infraestructures i activitats per als joves cerdans.

Doncs bé, ja era hora! Des d'aquí, tot el meu suport i l'enhorabona. Tant de bo aquest projecte fructifiqui i pugueu constituir una associació forta que tingui veu i vot davant de la societat i de les institucions polítiques, perquè crec que fa molta falta.

Fa molt de temps que vinc dient que a la Cerdanya i, especialment a Puigcerdà no es té gaire en compte el jovent. Recordo que quan era jove ja em queixava d'això i sempre se'm contestava des de les "altes instàncies" amb la mateixa frase lapidària: "què heu fet vosaltres per guanyar-vos la nostra atenció?".

Dit d'una altra manera, sembla que amb ser ciutadans no és suficient per gaudir de drets i serveis. Pel que sembla es necessita "quelcom" més. Sé perfectament a què es referien: la major part del jovent no vota, ni participa activament de la vida social (debats, conferències i altres actes culturals) i passa una mica de tot.

Naturalment, al polític de torn això ja li va bé, perquè la part més crítica i reaccionària de la societat, la que potser li podria posar més pals a les rodes, sembla haver dimitit d'aquesta funció i els deixa via lliure per fer i desfer.

Per això sempre he cregut que -malgrat aquesta desídia que observo en bona part dels joves- és en ells en qui hem de confiar per trencar moltes de les dinàmiques socials que actualment ens ofeguen.

Em sembla molt positiu que, per començar, defensin els seus interessos en una associació. De ben segur que sabran organitzar-se bé i que aviat li cantaran la artilla a qui li hagin de cantar. Tindran tot el meu suport. Endavant nois i noies, perquè el futur és vostre, només l'heu d'agafar!

Simfonia de llum i de color

A començament del segle XX, una legió d'intel•lectuals, poetes, pintors i artistes diversos van visitar el Pirineu i concretament, la Cerdanya. Convidats molts d'ells per la burgesia barcelonina que estiuejava a la comarca, alguns d'ells es van inspirar en les nostres terres per algunes de les seves obres. Picasso, Rusiñol, Verdaguer, Maragall, Gaudí són alguns dels noms que podríem esmentar.

Però allò que possiblement els va sobtar més que el paisatge pròpiament dit, va la llum. La Cerdanya és una comarca especial. La seva orientació est-oest i el seu règim especial de vents fa que sigui una comarca molt lluminosa. Això, combinat amb el contrast entre la verdor de l'obaga i del fons del vall i els ocres i marrons de la solana, li confereixen una coloratura molt especial.

És igual per on entrem a la comarca, si per la vall de Querol, pel Conflent, per la collada de Toses, pel túnel del Cadí o per la vall del Segre: de cop i volta, la Cerdanya se'ns mostra en tot el seu esplendor: una enorme vall lluminosa envoltada d'altes muntanyes al bell mig del Pirineu, farcit de valls estretes i fosques en comparació.

Aquest paisatge és el que va enlluernar tota una generació i és també el que ha continuat captivant les ànimes de molts turistes i residents. És l'element número u del nostre patrimoni i és responsabilitat nostra mantenir el seu encant per sobre de qualsevol altra consideració.

01 de juny 2010

Joan Pous vol canviar el model de gestió del Parc Natural del Cadí-Moixeró

Joan Pous, president del Consell Rector del Parc Natural del Cadí-Moixeró i vicepresident del Consell Comarcal de la Cerdanya, ha demanat la incorporació del sector turístic al Consell Rector, a fi d'obrir el parc al turisme per tal que aquest serveixi al desenvolupament econòmic de la zona.

És això una bona notícia? D'una banda, un parc natural ha de tenir una funció principal conservativa. Això vol dir que cal restringir fins a un cert punt les activitats humanes, especialment les econòmiques i les cinegètiques a fi de preservar el patrimoni natural.

D'una altra banda, els parcs naturals també haurien de contribuir al desenvolupament econòmic sostenible de la zona, procurant no entrar en conflicte amb els programes conservacionistes. A fi de comptes, el Parc Natural del Cadí-Moixeró, no és només una gran reserva natural: també conté un important patrimoni arquitectònic, cultural i etnològic i un paisatge del tot envejable.

Aquests factors s'han de preservar, però això no implica que no es puguin desenvolupar i explotar de manera ordenada. De fet, l'experiència demostra que quan s'estableixen guetos preservatius sense més, la població de la zona sol viure d'esquenes i de vegades en contra dels espais naturals.

Podem veure això en les reaccions adverses que ha comportat el programa de reintroducció de l'ós a la Val d'Aran o bé la presència de llops o d'aus necròfagues al territori, cosa que ha produït una certa alarma social, en part justificada, però que s'alimenta en bona mesura del resentiment i de la ignorància.

La solució és implicar els sectors econòmics i la població civil en aquests programes i obrir una part del parc més al públic, sempre que això no signifiqui una degradació del territori.

Per desgràcia, les solucions d'equilibri són complicades. Solen implicar un major control del territori i, per tant, un augment dels costos laborals i de manteniment que algú haurà de pagar i tal i com estan les coses avui dia, amb tisorades pressupostàries pertot arreu, la cosa esdevé complicada. A veure com se'n surten.