04 d’octubre 2022

Donar la nota

Els concerts de música són esdeveniments molt interessants. Sovint, es produeixen anècdotes d’allò més divertides, àdhuc surrealistes, que només poden passar en un lloc com aquest. Com que m’agraden força els concerts, especialment els de música clàssica, tot i que no només aquests, he viscut unes quantes, d’anècdotes curioses.

 

Potser on més he sovintejat és als concerts de Llívia, actualment Festival de Cerdanya. Marxar la llum enmig del concert o el director haver d’esperar a començar un moviment quan acabin de sonar les campanes, ha passat més d’una vegada.

 

Ara, això de les campanes és més modern. És més habitual que soni un mòbil abans de començar el concert o, pitjor, durant el concert.

 

Després, hi ha músics que són gafes. Recordo que un cop, un nen prodigi va tocar a Llívia amb el seu violí. El pobre va tenir molt mala sort. Se li va trencar una corda i no va poder canviar-la. Va agafar el violí del primer violí, però com que no estava acostumat, ho va deixar córrer. Finalment, va marxar i després d’una estona va aconseguir canviar la corda i va poder tocar el concert. Suposo que ho devia passar tan malament que no hi va haver ni bisos, aquell cop, no fos cas que alguna calamitat més succeís.

 

També recordo un cop en què el gran flautista Jean-Pierre Rampal estava tocant a Llívia i un senyor del públic no parava de fer-li fotos amb flaix. Empipat, en Rampal va aturar el concert i va esbroncar el fotògraf afeccionat, que va desistir de l’intent d’immortalitzar tan egregi moment.

 

També hi ha aquelles situacions incòmodes en què tots els músics estan a lloc, han afinat els seus instruments, però el director o el solista no acaben de sortir. I tothom es pregunta si els hi haurà passat alguna cosa i per què triguen tant. Generalment, acaben sortint i tot s’oblida.

 

En alguns concerts més relaxats, com els de Cap d’Any, el director acaba interpel·lant el públic i fent-lo partícip del concert. Tots recordem com va allò de la Marxa Radetzky, amb el públic aplaudint i el director, dirigint-lo.

 

En un d’aquests concerts, es va interpretar el vall del ratpenat i, ho endevineu? A l’escenari hi havia un ratpenat desorientat, donant voltes. Molt oportú. Fins i tot el director va fer un comentari al respecte.

 

Un altre cop, també a Llívia, un jove crític musical, avui força reconegut, va fer una dissertació abans de començar el concert. Però es va fer tan llarga i pesada que va haver de fugir amb la cua entre les cames, quan el públic, emprenyat, va començar a xiular i a aplaudir perquè callés d’una vegada.

 

Fa molts anys, en un concert de recaptació de fons contra el càncer, una jove orquestra va interpretar a l’església de Puigcerdà les Quatre Estacions de Vivaldi. Bé, hauria de dir que més que interpretar-les les va perpetrar. Va ser horrorós. La semblança amb la música del genial Vivaldi era totalment accidental. Doncs, quan va acabar, tota la gent del públic es va posar dempeus i van començar a aplaudir enfervoritzats, amb bravos i vives a dojo. Jo no sabia on mirar i fins i tot em vaig qüestionar seriosament si no estaria somniant.

 

Però potser el cas més surrealista de tots em va passar fa només uns dies, en el Puigcerdà Music Festival. Estaven a l’escenari el Dmitri Yablonsky i la Jana Gandelman tocant una peça de Zóltan Kodály, quan de cop, se sent una estridència en forma de lladrucs de gos. El primer que penses és que s’ha colat accidentalment un gos al teatre. Però no va ser ben bé això. De cop i volta, veiem sortir per un costat de l’escenari un caniche enfurismat, que tira a terra el faristol amb les partitures i es dirigeix terroritzat cap a la Jana, on s’atura. Era el seu gos, que per algun motiu s’havia deslligat i el pobre s’havia espantat i s’havia dirigit a la seva mestressa. El públic aplaudint i el Dmitri dient sarcàsticament que el gos no era seu, que ell no tenia aquest tipus de gossos. Ja us dic: força surrealista.

 

I per acabar, una anècdota històrica, que naturalment no vaig viure jo, però que s’explica sovint en els cercles operístics. En una representació del Lohegrin, de Richard Wagner, a l’escenari passava una figura gegant d’un cigne i el tenor, el Leo Slezak, havia de pujar-se’n en ell. Amb tanta mala fortuna, que el cigne va passar tan de pressa que el tenor no va tenir temps d’enfilar-se. Lluny de quedar-se sense saber què fer, va exclamar:

 

-          I el pròxim cigne, quan passa?