Xarop de garrot

A finals d’agost, algú -que de moment no sabem qui és i molt em temo que mai no se sabrà- va entrar a l’Ajuntament, on es custodiava el Kerresetcaps, la bèstia de foc i d’aigua que surt en diverses festes de la Vila i que és pròpia de Puigcerdà segons una antiga llegenda, i va fer malbé deliberadament un dels caps de la figura.

 

Vandalisme? Mala llet? Revenja per alguna picabaralla? És igual. En tot cas: total menyspreu pel patrimoni públic i pels sentiments de la gent. La colla d’amics del Kerresetcaps, a part d’estar indignats, estaven força decebuts.

 

No s’entén com algú que no sigui un psicòpata o un imbècil pot fer una cosa així. Quin mal havia fet el pobre Kerresetcaps a la persona o persones que li van destrossar un dels caps?

 

Per desgràcia, vivim en una societat en què la cosa pública no es valora. Ans al contrari, sembla que el patrimoni públic, en ser de tothom, pot ser emprat de qualsevol manera per tothom, i és just a l’inrevés: com que és de tothom, cal respectar-lo encara més. Però per desgràcia, això no està de moda, no és ensenyat als nens a casa seva i, després, és clar, tampoc ho apliquen a la vida real.

 

Així, tenim tota mena de mobiliari públic (i privat, també) ple de grafitis, arbres trencats, ous de cigne destrossats, bancs rebentats, contenidors cremats o llançats a l’estany, que per a molts sembla que és una mena de paperera gegantina, retrovisors de cotxes trencats o cotxes ratllats i així successivament.

 

No es respecta el privat, encara menys el públic. Té solució? En té, el que passa és que, de vegades, les solucions o són complicades o són pitjors que els remeis. A part de l’educació, que molt em temo, encara que necessària, és molt lenta, podem posar càmeres de vigilància en punts estratègics.

 

Però sorgeixen dos problemes: un, el dret a la intimitat. I dos: no es pot posar una càmera a cada cantonada, a cada banc, a cada arbre, a cada ascensor… Massa car i massa ineficient. A més, després cal controlar-les i jo tampoc em refio gaire de l’ús que facin de les imatges els controladors. Diguem que soc força malfiat. Quis custodiet ipsos custodes?

 

En fi, podem acontentar-nos tot dient que “és el signe dels temps”; podem mirar d’educar les noves generacions (cosa lenta i em temo que no sempre factible); i, podem posar càmeres i sancions per aquells que puguem enxampar fent una bretolada. Com sempre, solucions parcials i ineficients, però potser és millor això que no res, que no haver de sofrir una sensació perpètua d’impunitat.

 

Per això, demano a les autoritats públiques, especialment a les municipals, que dictin o modifiquin les ordenances pertinents per poder multar les conductes incíviques de manera adequada a la infracció i que, sobretot, les apliquin sense importar si els responsables són coneguts o gent de fora o si són fills de papà i de mamà.