09 de maig 2006

Reflexions entorn del Cerdà de l'any

A l'edició d'enguany del Cerdà de l'Any ha resultat guardonat el GRAHC: el Groupe de Recherches Archeologiques et Historiques de Cerdagne, format per en Denis Crabol, Christinne Rendu i Pere Campmajó.

En Pere Campmajó va explicar l'acció del GRAHC al llarg dels anys mitjançant un audiovisual força interessant on, entre moltes altres coses, va denunciar alguns excessos pel que fa a l'edificació a la Cerdanya. Després d'aclarir que ell no estava en contra de la construcció -que la gent s'havia de guanyar la vida- va dir que en alguns casos s'estan cometent abusos que clamen al cel.

Un exemple negatiu que ens va posar és el de Niula. Ens va ensenyar una fotografia de les cases abandonades que hi havia fa uns anys i una altra de quan les van destruir totes. Sembla ser que una constructora ha comprat part de la muntanya, amb cases incloses per fer una urbanització, però a més, s'ha carregat tot el que hi havia.

Una veritable llàstima, perquè alguna de les cases es podia haver restaurat. Però, és clar, no hauria lligat amb les altres casetes "típicament ceretanes" que estan fent i potser algun comprador se n'adonaria que de típiques no en tenen res.

Campmajó va denunciar que a molts indrets de la Cerdanya (en especial de l'espanyola) s'han comès abusos similars. Recordo una xerrada seva a Eina, l'any passat, on la tesi era similar, però allà va afegir que a França aquestes coses no passaven tant.

Sense entrar en qüestions de xovinisme, és cert que la pressió urbanística a l'Alta Cerdanya ha estat molt menor fins fa pocs anys. Actualment, però això ja no és així. Però és cert que s'han restaurat moltíssimes cases antigues, amb millor o pitjor gust. Un exemple clar d'això és Osseja, on moltes cases de pagès del centre del poble s'han convertit en cases modernes per dins però amb tota la fesomia tradicional per fora. Suposo que es referia a això en Pere Campmajó.

Un altre tema que va esmentar, tot i que de passada, és la necessitat de publicar, sobre tot en paper. Sembla que els senyors del GRAHC no són gaire amants d'internet i que el coneixement disponible a la xarxa no els acaba de convèncer.

És cert que les publicacions virtuals corren el risc de desaparèixer de la nit al dia si no hi ha un suport important al darrere, però de fet una cosa semblant li pot passar a qualsevol publicació. D'altra banda, el paper és un format universal que tothom que sàpiga llegir entén, mentre que si guardem un article en un disquet o en un CD-ROM, d'aquí uns anys ens podem trobar que ja no podem llegir l'arxiu, no perquè s'hagi fet necessàriament malbé, sinó perquè el format en què està desat és obsolet i el nostre ordinador ja no té cap programa compatible que el pugui recuperar.

Aquestes coses passen. Jo mateix porto molts anys migrant arxius de tot tipus d'un ordinador a un altre, d'un sistema a un altre si els vull conservar. De fet, ja ha sorgit una branca especial de l'arqueologia anomenada arqueoinformàtica, especialitzada en recuperar informació antiga de suports d'emmagatzematge.

Però on volia anar a parar realment és a que aquesta al·lergia en vers les noves tecnologies no és gaire intel·ligent, tampoc. Ser presents a internet avui dia és del tot necessari si es vol realitzar una potent tasca divulgadora, una de les coses en què va insistir Campmajor. Així que potser que s'ho plantegin, perquè tots nosaltres hi sortirem guanyant.

Poder accedir a la informació immediatament, a qualsevol hora i des de qualsevol racó del món, és una cosa que el paper mai podrà fer. No sóc partidari de substituir el paper (àtoms) per dispositius electrònics (bits), però crec que són dues eines complementàries i negar una d'elles és un cert senyal de tossuderia o d'incapacitat d'entendre com funciona el món.

08 de maig 2006

Cal pagar per anar a la muntanya?

Una altra vegada hi ha rumors -aquest cop sembla que fonamentats- que la Generalitat vol imposar una taxa per a tots aquells que vagin a la muntanya a collir bolets o herbes medicinals amb finalitats comercials o de lleure.

No conec ben bé com s'implementaria aquesta mesura (si caldria algun carnet o caldria passar algun examen), però en qualsevol cas allò que m'interessa més és saber què en pensen fer dels diners recaptats.

Perquè, al menys la meva posició personal en aquest assumpte, depèn bàsicament de què en vulguin fer, dels diners. Si aquests es reinverteixen en polítiques de conservació i vigilància dels boscos, la mesura em sembla bé. Però si és un nou invent dels nostres lloats polítics per esprémer-nos una mica més, llavors hi estic en contra.

Se suposa que amb aquests diners s'hauria de contractar més personal per netejar boscos, vigilar possibles infractors i, en definitiva, revertirien sobre el territori que s'està "explotant" amb les actuals collites.

Però tinc la terrible sospita que no aniran per aquí els trets. Suposo que faran com amb la benzina, que ha acabat (en teoria) finançant la sanitat. Igual això serveix per pagar les factures de l'ensenyament, tan deixat de la mà de Déu en el nostre país. No ho sé, no ho acabo de veure clar.

Al mateix temps que s'ha deixat anar el globus sonda de la nova taxa que -recordem-ho- ja va proposar entre altres en Joan Pous, actual president del Consell Comarcal de la Cerdanya, també s'han fet públiques unes enquestes on es preguntava la gent si s'hauria de fer pagar els ciutadans que vagin per la muntanya en tot-terreny o en quad.

Sembla que la gent, acceptaria la mesura de la taxa boletaire o remeiera, però no estan gaire per la feina de fer pagar els conductors d'aquests vehicles. A fi de comptes, és normal. Molts d'ells, que tenen caseta al camp, llueixen els caps de setmana uns tot-terrenys força espectaculars. Segur que aquests han contestat tots que a no a això de gratar-se més la butxaca.

I és que els vehicles acaben rebent bona part de la càrrega fiscal: a la compra (IVA, matriculació), al manteniment (permís de circulació i estacionament), a la circulació (impostos sobre la benzina) i ara en algunes activitats (com anar per la muntanya). Francament, ho trobo una mica excessiu.

D'altra banda sempre hi haurà gent que dirà -i no sense part de raó- que això de fer pagar per anar a la muntanya a collir bolets no està bé, que és com posar portes al camp i que es tracta d'una activitat que sempre s'ha fet. Això darrer és ben cert, però també passa que mai com fins ara la massificació de la muntanya quan arriba la tardor havia estat tan preocupant.

A fi de comptes, si cal pagar per una llicència de caça o de pesca, per què no hauríem de pagar per anar a "caçar bolets". Igual algú ha tingut la brillant idea d'associar aquest tipus de caça amb l'altre i ja hi som.

Bé, facin el que facin, espero que sigui en bé de la muntanya i de la seva preservació i no per posar pegats en alguna matèria allà on amb el nou Estatut i el nou finançament no han volgut arribar.

05 de maig 2006

Una comarca a esquenes del seu patrimoni (i IV)

Fa poc, un polític cerdà va dir que la nostra cultura anava molt bé. Sense entrar en crítiques que ara no vindrien al cas, m'agradaria saber què entén ell per "cultura". És clar que la cultura és una cosa molt ampla, però tots tenim una certa idea intuïtiva al cap: literatura, exposicions, conferències, pintura, teatre, música, etc.

Es troba el patrimoni cultural cerdà tan maltractat com la resta del patrimoni? Fem-hi una ullada.


El patrimoni cultural

Pel que fa a la producció literària n'hi ha i no té mala salut, més aviat el contrari. Però novament ens trobem amb fets sorprenents. Per exemple, com és possible que els prestigiosos Jocs Florals d'Alp, amb moltíssima participació, tant local com forània no editin pràcticament res de la literatura guardonada? Quin sentit té acumular en un prestatge aquestes obres inèdites per tal que agafin la pols dels anys?

També hi havia un concurs de literatura pirinenca que se celebrava a Martinet i que es va deixar de fer per motius que desconec. Finalment, tenim el Premi Vila de Puigcerdà, molt dinàmic i que publica totes les obres guanyadores i del qual la major part de cerdans passen olímpicament. I no serà perquè els llibres no estiguin disponibles o tinguin un preu més que assequible. Però no, això de llegir...

Amb molta freqüència, sigui a l'Arxiu comarcal, sigui al Museu cerdà, sigui en altres espais puigcerdanencs (i un altre tant podem dir d'altres contrades de la comarca) hi sol haver exposicions de tot tipus: pictòriques, fotogràfiques, micològiques, històriques... Susciten l'interès dels cerdans? Doncs algunes potser sí, però en general no. Solen ser els estadants foranis qui més les freqüenten.

D'uns anys ençà hi ha un concurs de teatre amateur a Puigcerdà, al qual hi participen companyies una mica de per tot arreu. Però per desgràcia el teatre no sempre s'omple. De fet, amb prou feines s'omple a mitges en algunes representacions. Un problema de publicitat o simplement els cerdans passen també del teatre? Perquè no serà per excés d'activitats culturals, precisament, que la gent no hi vagi al teatre.

És cert que quan es representa alguna comèdia lleugereta (sense ànims de menystenir el gènere) el teatre sol omplir-se de gom a gom, però no passa el mateix amb altres tipus de produccions teatrals.

I què em dieu de la música? Els concerts de Llívia, els d'Hix i els que es fan en algunes esglésies romàniques de la Batllia tampoc aixequen grans passions entre els cerdans, a diferència dels barcelonins i de molts francesos que hi acudeixen en massa. Així doncs, als Concerts de Llívia és estrany trobar cerdans entre el públic, tot i que algun encara hi va. És per l'ambient elitista que envolta aquests events o simplement això de la música tampoc ens agrada?

No crec que sigui això. Recordo que fa anys va venir a actuar la coneguda cantant Lucrecia a Puigcerdà. Hi havia tan poca gent que va jurar que mai no tornaria aquí. Sincerament, no és per sentir-se orgullós.

I així podríem continuar llargament en un munt d'àmbits culturals.


Conclusions

Ja veiem que no hi ha manera. Que sigui quin sigui el patrimoni analitzat, els cerdans el menystenen quasi bé sempre i només una minoria el respecta o el té en compte, ni que sigui pels seus propis interessos.

Per què? És una pregunta de difícil resposta, però m'agradaria fer un parell d'observacions per tractar d'aportar una mica de llum a l'assumpte.

En primer lloc, la major part d'aquest patrimoni és heretat. Ningú no sol valorar gaire allò que no s'ha hagut de treballar. El patrimoni natural i l'històric ens ve donat pels segles (o per les eres geològiques) i no és obra dels cerdans. Els elements més recents, tampoc, ja que solen provenir d'anteriors generacions i sovint es veuen com una cosa vella i carrinclona que pot acabar tranquil·lament a les escombraries.

D'altra banda, els cerdans tampoc han hagut de fer esforços enormes en atraure el turisme. Vaja, que ens vénen igual, tant si promocionem com si no. Això sembla haver estat descobert per molta gent que creu que no cal tenir cap cura de la gallina dels ous d'or i que millor invertir els diners en altres coses, per exemple, en guanys immediats.

Finalment, sembla que la major part dels cerdans es limiten a viure el dia a dia i van "de cara a la pela". Així, no tenen gaire temps per dedicar-lo a la cultura, a la natura o a qulasevol element patrimonial. És una veritable llàstima, però és el que tenim. Potser algun dia es produirà un despertar, però no ho sembla a curt termini.

Fa poc, llegia al llibre Rufaca de paraules, format per textos molt diversos que parlen de Cerdanya, un escrit sobre Puigcerdà (que ben bé podria generalitzar-se a bona part de la comarca) on descrivia la situació cultural i patrimonial de la Vila. Es tracta d'un text de 1958 i, encara que sembli mentida, descriu una realitat no gaire diferent de la d'avui dia.

És evident que les coses han millorat, però no tant com mig segle de diferència, amb bonança econòmica i molts esforços inversors en tots els camps podrien pressuposar. Potser una de les greus mancances que trobo a faltar a la comarca i que contribuiria decisivament a posar de relleu aquests temes és l'existència d'algun mitjà de comunicació escrit de caire periòdic.

Sense aquest, resulta molt difícil crear una sensibilització a l'opinió pública en aquests afers. De fet, pràcticament no tenim ni opinió pública. Els mitjans existents (premsa comercial gratuïta, ràdio local i canal de televisió compartit amb una altra comarca) són del tot insuficients per aquesta tasca. Pero tal i com estan les coses, no es veuen canvis significatius a l'horitzó.

Una comarca a esquenes del seu patrimoni (III)

Un altre dels fenòmens que contribueix a la pèrdua del patrimoni cerdà és la manca de valor que se li dóna. Així, la parla cerdana s'ha perdut quasi totalment, llevat d'algun padrí molt vell d'algun poblet que encara la parla. Per què? Doncs perquè per a la major part de la gent era un parlar de poble, inculte i calia imitar el parlar refinat barceloní. Així, entre el menyspreu per allò nostre i els mitjans de comunicació homogeneïtzadors, parlem més barceloní que no pas cerdà.


El patrimoni lingüístic

La preservació de la llengua no és cap caprici ni un element folklòric més. Ni tan sols és una simple matèria d'estudi pels filòlegs: és molt més que tot això. La parla cerdana, una curiosa barreja de català oriental amb molts elements septentrionals i algun d'occidental i d'occità, és una riquesa cultural que ens hem deixat perdre inútilment, cosa que no ha succeït en altres indrets del Pirineu, al menys no en aquest grau de desarrelament.

Les dues més grans pèrdues són les relacionades amb el lèxic -riquíssim-, és a dir amb les paraules pròpies o molt típiques de Cerdanya i les frases fetes i les dites, hereves d'una manera de veure la vida que ja ha desaparegut.

El lèxic no és només carn d'un racó de museu o pel prestatge d'un estudiós d'aquestes coses. No només parlem d'estris que ja no es fan servir o de tècniques agroramaderes en desús. Una de les diversitats més importants és la relacionada amb el nom i els usos de les plantes i els animals.

És un fet ben conegut que al saber popular hi rau una base de dades històrica de primera magnitud sobre usos medicials i de tot tipus de plantes, molts dels quals són encara desconeguts per la moderna farmacopea o ben poc estudiats. La pèrdua d'aquests sabers, lligats a la transmissió oral, és d'una gravetat cultural enorme.

D'altra banda, les dites populars resumeixen un mode d'entendre la vida que, si bé potser avui dia ens pot semblar antiquat, contenen grans veritats que es poden aplicar a la nostra agitada i tecnificada època igualment, ja que el món humà, tot i els avenços materials, no ha canviat tant i tant en allò bàsic.

Si cada cop que es perd una llengua s'extingeix una manera de veure el món i tota una biblioteca de sabers, no menys cert és que una cosa semblant passa quan es perd una varietat lingüística i el cerdà, malgrat els esforços d'algunes persones, es troba pràcticament extingit.


El patrimoni etnològic

Sovint quan es parla d'etnologia ens imaginem cançons populars, remeis per al mal de cap fets amb herbes o estris per mesurar el blat de les antigues masies. En part ja és això, però naturalment és molt més.

Per començar, parlem de la vida al camp i de les masies tradicionals cerdanes. Avui dia, poques en queden que encara es dediquin a la pagesia. La majoria d'elles o s'han venut per a ser rehabilitades com a segones residències de barcelonins benestants o s'han convertit en cases rurals. Alguna també roman abandonada i es cau a pedaços, cridant a qui vulgui veure-la allò que podia haver estat i no fou.

Potser perquè no n'hi ha tantes de cases cerdanes autèntiques, els constructors es van treure de la màniga una construcció anomenada de "casa típica cerdana" que de típica no tenia res. Dic no tenia -en passat- perquè a base d'anar construint tantes i tantes, ha esdevingut finalment típica.

Les eines i els estris del camp han acabat la majoria a les escombraries o bé en mans de brocanters, els quals les han revenudes a preus exorbitants. Així, és normal veure en algunes segones residències interruptors de l'any de la picor o lleteres decorades amb motius florals. Tanmateix, als jardins més cool podem trobar de tant en tant un carro antic repintat i molts cops reutilitzat per a plantar flors.

Per a mi, aquesta manera tan patètica de tractar l'etnologia cerdana, que de fet ha esdevingut moda, lluny de mostrar respecte pels trets idiosincràtics de la comarca, semblen més aviat befa i escarni de l'antiga realitat rural, ara gloriosament substituïda per un mode de vida més urbà.

Fins i tot, a algú se li va acudir la genial pensada de cimentar alguna antiga cabana de pastor, feta tradicionalment amb pedra seca per no haver de refer-la mai més. Així, la cabana, lluny de ser preservada, roman fossilitzada i encotillada, clavada en el seu ciment. Això sí, surten unes fotos precioses.

D'aquesta manera, el patrimoni etnològic, lluny de conservar-se ha acabat pervertit en moltes ocasions, confós per gent de fora (i amb l'ajut d'algun espavilat d'aquí) amb una mena de typical ceretanish, com les figuretes de braus i de bailaoras sevillanes que es venen a les botigues de souvenirs.

Passa quelcom de similar amb el patrimoni gastronòmic. Ara podem trobar tot l'any trinxat fet amb col d'hivern (!) És que no se n'adonen que els estan prenent el pèl? Com volen trobar col d'hivern en ple mes d'agost? És que es pensen que es cultiven en hivernacles com a Almeria?

Així hem banalitzat menges tan nostrades com el trinxat de col d'hivern amb rosta, el tiró amb naps de Talltendre, els embotits i d'altres. Però és igual, el turista tot s'ho emporta. Sol tenir una idea prefixada al cap i d'aquí no el treuràs pas.

04 de maig 2006

Una comarca a esquenes del seu patrimoni (II)

Fa poc em comentava un regidor de l'Ajuntament de Bellver arrel de la polèmica pels pisos de protecció oficial per als joves del municipi, que algun li havia dit que en comptes de gastar-se els diners arreglant i mantenint les esglésies romàniques del municipi allò que havien de fer era més pisos.

Això demostra quina és la mentalitat de bona part dels cerdans que, lluny d'entendre que viuen del turisme, només pensen unidimensionalment en els problemes. Mantenir les esglésies romàniques no és una dèria d'uns quants sectaris que es reuneixen a les ermites per fer misses i cantar l'al·leluia. És quelcom més que tot això.


El patrimoni arquitectònic

El patrimoni arquitectònic de la comarca també és força desconegut per als cerdans. Quants d'ells han estat a l'església de Llo o a la de Guils, mostres magnífiques del romànic cerdà? Podrien indicar a un turista on és l'església de Quadres o bé on és el pont del Diable proper a Bellver?

Ja no parlem de les ermites perdudes al mig de la muntanya, com la de Sant Martí d'Envalls o la de Sant Mamet d'Anes. O bé les restes de la torre Cerdana, la torre Cadell o Sant Martí dels Castells.

Quants puigcerdanesos o lliviencs han passejat pel barri vell de Bellver i han anat a comprar productes a la fira de sant Llorenç? O quants cerdans han anar a veure un indret tan espectacular i bell com les torres de Querol, al costat del riu amb el mateix nom? O quants han pujat a veure les restes del castell de Llívia?

Podríem continuar així força estona i sempre tindríem la mateixa cantinella. Deixeu-me, però, que faci un darrer incís en el tema. Una de les coses que sempre m'han sobtat és la manca de respecte dels puigcerdanesos pel monòlit dels caiguts a les carlinades de la plaça dels Herois. Les plaques, tot i renovades, són quasi il·legibles i sovint hi trobem cotxes aparcats davant seu tot i ser prohibit.

De fet, el menyspreu pel patrimoni arquitectònic no és exclusiu dels cerdans. Posaré només a tall d'exemple un parell de mostres:

L'estiu passat, per la festa de l'Estany de Puigcerdà, vaig sentir una conversa entre dues noies. Una li deia a l'altra si volia anar a veure esglésies per la muntanya. L'altra li responia que es deixés d'històries i que no li amargués les vacances. Amargar, una bella paraula per descriure el romànic cerdà.

Un dels paratges més bells de la vall de l'Ingla, prop de Bellver, és Sant Serni de Coborriu, una petita però encantadora església romànica on s'hi celebra cada any, pels voltants de Sant Joan, un recital de poesia nocturna. Doncs bé, sembla ser que uns quants "graciosos" van tenir la brillant pensada d'arrencar les lloses de la teulada de l'església per fer carn a la llosa més endavant, a la zona de la font de l'Ingla. Això sí que és pràctic! Per això deuen ser els llosats de les esglésies, és clar, no havia caigut!

Així doncs, veiem que això del menyspreu vers el patrimoni és un mal molt més estès que no afecta només els cerdans de soca-rel, sinó que també es propaga cap als cerdans adoptius.


El patrimoni historicoarqueològic

Cada vegada que hi ha una excavació arqueològica a certs indrets de la comarca (no tots, per sort, però sí a la majoria) jo ja pateixo. Primer, perquè si troben res possiblement no servirà de gaire cosa, ja que s'ho acabaran carregant. Tenim una certa tradició en això d'eliminar "destorbs arquitectònics" (així van qualificar els anarquistes puigcerdanesos l'església de Santa Maria, just on ara hi ha una bella plaça).

Alguns pobles com Puigcerdà no tenen gaire patrimoni monumental. Llevat de l'església de Sant Domènec (en un cert estat de deixadesa), el campanar i les vil·les modernistes de l'estany, poca cosa més hi resta d'original. Així, fóra assenyat cuidar i mimar qualsevol patrimoni que anés sortint a qualsevol excavació. Però no, més aviat no.

Encara recordo perfectament aquelles pintades tan definitòries de qui les va fer que posaven: "Volem més pàrquings i menys runes". Aquesta frase sembla resumir en bona mesura la mentalitat imperant a la Vila.

Però no carreguem contra Puigcerdà només. Coses similars han passat en altres indrets, amb restes romanes a Llívia o a Prats, per posar un parell d'exemples. I la quantitat de patrimoni que ha desaparegut en una nit fosca sota el ciment d'algun constructor poc escrupolós, frisós de guanys materials.

I és una llàstima, perquè es deuen haver perdut moltes peces del nostre passat. La Cerdanya ha estat des de sempre una terra de pas i molts pobles l'han travessada i habitada. És normal que sota la terra n'hi hagi restes.

Però fins i tot algunes de les peces recuperades, moltes de les quals són realment impressionants i úniques a Espanya o fins i tot a Europa (un mico-legionari, una cadena d'or romana, interessants peces amb gravats ibèrics, una llàntia Hannukah, un segell del pa musulmà, etc) es troben moltes d'elles emmagatzemades -algunes d'elles a Girona- a l'espera de poder ser exposades algun dia en algun museu local.

Signe de la falta d'interès pel patrimoni historicoarqueològic és la quasi absoluta manca de presència local als Col·loquis d'Arqueologia de Puigcerdà que se celebren cada dos o tres anys i que reuneixen els millors especialistes europeus en diversos temes de recerca arqueològica.

Aquesta actitud destaca en comparació amb l'interès que molts altres indrets del país tenen per poder augmentar el seu patrimoni, que no només protegeixen, sinó que difonen per tot arreu a fi d'atreure visitants.

03 de maig 2006

Una comarca a esquenes del seu patrimoni (I)

La Cerdanya és un cas únic. No només per la seva particular identitat historicogeogràfica o pel fet fronterer, sinó perquè deu ser dels pocs llocs del país que viuen completament d'esquenes al seu patrimoni.

Això, lluny de ser un problema polític, provocat per una mala gestió del govern de torn, és un fenomen social molt estès. És, doncs, un problema de base, dels propis ciutadans cerdans que desconeixen el seu patrimoni i que tampoc semblen voler conèixer-lo en absolut.


El patrimoni natural

La comarca de la Cerdanya és una entitat natural ben diferenciada de les comarques veïnes i força privilegiada en elements paisatgístics, flora, fauna, espais naturals, geologia, morfologia... Així doncs el patrimoni natural -tant la seva explotació i coneixement, com la seva conservació- hauria de ser una de les principals prioritats dels cerdans, que tant viuen del paisatge i de la natura (turisme).

Doncs bé, no és així. La major part dels cerdans i molt especialment els que viuen als grans nuclis com Puigcerdà, viuen d'esquenes a la natura. No només no coneixen molts cops les fets diferencials de la seva pròpia comarca, sinó que ni tan sols saben res dels trets més bàsics.

Si fem una enquesta aleatòria a un puigcerdanès i li preguntem per una determinada muntanya que no sigui el Puigmal, el Carlit, la Tosa o el Puigpedrós, tindrà problemes a localitzar-la i possiblement alguna d'aquestes també li costarà. Això que succeeix amb la morfologia també passarà amb la botànica, la geologia, la fauna o qualsevol altra disciplina natural.

Ben pocs cerdans han estat a la Fou de Bor, coneixen les anapaïtes, han vist les orquídies d'alta mutanya o saben que a la Cerdanya hi ha gall fer. I, per descomptat, si per ells fos, molt possiblement el projecte de Parc Natural del Cadí-Moixeró difícilment hauria tirat endavant, ja fos per indiferència, ja per por a que es retardés el creixement econòmic de les àrees afectades. Ja posats, quasi cap cerdà ha visitat les oficines del Parc a Bagà, però és que tampoc han estat al punt d'informació de què disposa el Parc a la població cerdana de Bellver.

Potser la natura es veu com quelcom de llunyà, tot i que la cosa té nassos en una comarca com la Cerdanya. Però la natura urbana no gaudeix de millor consideració. Així, molts camps són tractats per algun constructor sense escrúpols o per algun ciutadà poc modèlic com a abocador d'allò que li molesta.

I què em dieu dels arbres de Puigcerdà? Els que molesten, els tallen sense contemplacions. Després, és clar, cal plantar-ne de nous, però tampoc se'n cuiden gaire. Quan no pateixen els atacs de la potassa, sofreixen podes indiscriminades i quan no veuen tan reduïda la superfície de captació d'aigua, que es moren de sequera.

És molt estrany que una població d'alta muntanya tan turística com és Puigcerdà (però també Llívia o Alp) no cuidin més el seu entorn urbà amb elements naturals. Sembla com si tota la natura es relegués a un raconet, generalment un parc i la resta de la població fos un conjunt curull d'edificacions i de ciment, amb places dures i carrers asfaltats, sense quasi cap mostra de vegetació.

Aquest és el model de poble pirinenc que volem? No s'assembla massa a la ciutat de la qual fugen els turistes per gaudir de la natura? Una cosa tan simple no la volem entendre?

Però ja no és que haguem d'urbanitzar al gust dels turistes. Simplement, és molt més agradable per viure un poble amb zones verdes i respectuós amb la natura que una illa de ciment i de quitrà. O al menys això penso jo.