29 de novembre 2006

El passat recuperat

Puigcerdà ha rebut de mans de les besnétes de Josep Maria Martí (1837-1917), antic farmacèutic, arxiver i alcalde de la Vila i un dels defensors de Puigcerdà durant els atacs carlistes dels anys 1873 i 1874, un document del segle XI que es trobava barrejat amb papers propietat de l’il·lustre patrici. A més a més, també s’ha fet donació d’altres documents molt interessants, així com de material bibliogràfic.

El document en qüestió és molt important, ja que es tractaria del document més antic que es coneix que parla de Puigcerdà, concretament sobre unes disputes territorials i que parla dels ja desapareguts nuclis puigcerdanesos de Pallerols.

És una molt bona notícia, sobre tot en un lloc on l’habitual és haver de parlar de pèrdua de patrimoni i de destrucció. Per sort, de tant en tant podem parlar d’alguna cosa positiva.

També ha estat possible recuperar material (cartells) relatius a la primera Festa de l’Estany, tan emblemàtica de la nostra Vila.

Igualment, s’han pogut recuperar les actes de la construcció de la carretera que va des del Pont del Soler fins la Collada, que ja no s’utilitza i de la qual només restaven referències.

Properament, l’Arxiu Històric organitzarà una exposició amb part del material donat, cosa que ens permetrà conèixer un bocí més de la nostra història. Enhorabona.

27 de novembre 2006

Cadí-Pedrafroca

Dissabte per la tarda, al Museu Cerdà de Puigcerdà, amb força presència de públic, va tenir lloc la presentació de la nova revista semestral Cadí-Pedraforca, que com a àmbit d’interès les comarques de la Cerdanya, el Berguedà i l’Alt Urgell.

La revista s’inspira en una experiència anterior de la revista Les Gavarres, que també tenia la finalitat de posar en contacte les poblacions de les diverses zones de les Gavarres i que sembla que ha tingut un cert èxit.

Igualment, es pretén d’augmentar el coneixement mutu de cerdans, berguedans i alturgellencs que, tot i ser veïns, han viscut les darreres dècades una mica d’esquenes els uns amb els altres. Un exemple d’això és la freqüent manca de coordinació en polítiques turístiques o bé una cert desinterès envers un patrimoni comú tan important com és el Parc Natural del Cadí-Moixeró, que afecta totes tres comarques.

La revista Cadí-Pedraforca pretén paliar en part aquests problemes, parlant del patrimoni i de les persones que habiten les tres comarques, a fi d’augmentar el coneixement mutu i de divulgar el patrimoni del seu àmbit d’interès.

La revista es divideix en tres parts que podríem nomenar: fets i gent, un monogràfic i patrimoni. Al primer apartat es parla de notícies i novetats, al segon, d’algun tema de manera extensiva i al tercer, es divulga el patrimoni natural, etnològic, històric, arqueològic i lingüístic de les tres comarques.

Es pretén que aquesta publicació sigui una combinació de revista científica, divulgadora i etnològica, de tal manera, que els protagonistes siguin, sobre tot les persones que viuen a les tres comarques.

La revista té un format compacte i una aparença agradable que la fan ideal tant per consultar-la com per emmagatzemar-la.

Li desitjo llarga vida i que la gent se la faci seva i no la deixi morir, com tantes altres iniciatives que han tingut una vida més aviat fugissera.

23 de novembre 2006

Esquivant obstacles amb el cotxe

Surto del pàrquing del call i la primera la front: un enorme cotxe aparcat just al davant. He de maniobrar per poder continuar. Pujo pel carrer Major i giro pel carrer sant Agustí. Entre els cotxes, les obres i el doble sentit de la circulació, he d’anar amb compte de no topar amb ningú.

Arribo a la cantonada amb Doctor Piguillem. Naturalment, cotxes mal aparcats que treuen tota la visibilitat als que volem sortir. Arribo a la plaça Barcelona, que sempre és un espectacle: l’autobús que està parat, la gent pel mig de la plaça (per on han de passar si no hi ha vorera en bona part d’aquesta): l’entranyable caos de sempre.

Baixo pel carrer Coronel Molera. Com sempre, al davant del Bonpreu i de Correus cotxes en doble filera. Al final del carrer, davant de cal Cot, furgonetes d’obres travessades i més cotxes en doble filera. Impossible fer l’stop només. Després has de sortir a poc a poc i pregar que no t’embesteixi ningú.

Arribem a Alfons I. Algú que està descarregant on no deu. Fem cua. Arribem a l’avinguda Catalunya, a l’alçada del Museu: algú que ha aparcat on ja no es pot aparcar. Fem cua. Arribem al pas de zebra de davant d’institut: el guàrdia urbà regula el tràfic. Això vol dir que es col·lapsa el doble que si no hi hagués ningú. Tot sigui per la seguretat dels alumnes.

Baixem per l’avinguda Catalunya, esquivant diversos obstacles: sots, gent que creua sense mirar, cotxes que desaparquen, etc. Arribo a la cruïlla de cal Montserrat. Avui tinc sort i puc ficar-me dins de la minúscula illa per poder baixar per l’avinguda del Segre sense que cap dels cotxes que pugen o baixen m’aixafin el cotxe.

Però si anés cap a l’estació per l’avinguda Pirineus em trobaria també amb un espectacle ben galdós: cotxes i maquinària en doble filera a tots dos costats. Però no, baixo per l’avinguda del Segre i només he de mirar que cap animalot no m’avanci o no em mengi cap cotxe que pugui estar sortint per Josep Pla per manca de visibilitat deguda als cotxes que estan estacionats allà.

Finalment arribo al meu carrer. Després d’esquivar les camionetes, la formigonera i els cotxes aparcats sobre de la vorera, puc entrar al garatge i encendre un ciri al meu sant favorit per donar-li les gràcies un altre cop per haver permès que hagi arribat a casa, sa i estalvi, sense incidents.

21 de novembre 2006

Opinió pública?

Cada començament de mes em miro amb una barreja d’interès i de recança la sortida de les publicacions de premsa gratuïta de la Cerdanya. Recordo uns temps, no fa tants anys, en què només hi havia dues revistes i portaven força informació. Actualment n’hi ha moltes, si comptem les que tenen dins de la seva àrea d’interès la Cerdanya, però sembla que el contingut total d’informació és molt menor que abans.

El gruix de pàgines es dedica als serveis i, sobre tot, a les immobiliàries. Els anuncis de venda de cases, xalets, promocions, etc, són omnipresents i ocupen bona part del contingut d’aquestes revistes que, sembla que han deixat de parlar de temàtiques locals. És normal: una revista molt comercial que viu dels anunciants –tant privats com institucionals- no es ficarà en temes polítics o polèmics.

Així, la comarca ha esdevingut òrfena pel que fa a les publicacions escrites d’un cert tipus d’informació. Jo diria que quasi de qualsevol tipus d’informació, llevat dels calendaris de festes majors i d’altres activitats culturals o lúdiques que, a més, es concentren quasi bé totes entorn del mes d’agost.

Sense una ràdio forta, sense una televisió pròpia (tot i que alguna cosa fa Televisió dels Pirineus, que sembla afeblida darrerament) i sense un espai propi de premsa (pocs diaris dediquen una pàgina a la Cerdanya i no ho fan sempre), ni diari ni setmanal, em temo que la generació d’una opinió pública informada a la comarca esdevé impossible o, com a mínim, molt dificultosa.

No és cert que la gent passi de tot. Molts cops, la gent simplement no s’assabenta dels esdeveniments. Fa temps que hem deixat de ser un simple poble i no totes les notícies corren de boca a oïda i, quan ho fan, característica pròpia d’aquest mitjà tradicional, es deformen ràpidament segons la intencionalitat de qui parla o de qui escolta. Els rumors mai no han estat un font fiable d’informació.

A més, allò que resta escrit, roman per sempre. Les declaracions se les emporta l’aire, però si queden registrades, poden ser consultades amb facilitat més endavant i emprades adequadament, mentre que ningú no es repassarà les gravacions o les filmacions d’un any per veure què ha dit cadascú al llarg del període: és massa feixuc.

La principal mancança és, però, aquesta manca d’una opinió pública articulada entorn d’un mitjà o conjunt de mitjans escrits que tant vertebra una societat. Com en tantes altres coses, som un conjunt anàrquic, poc organitzat, on tothom campa per on vol i que no té una veu clara i definida a l’hora de fer coses o prendre decisions. I és que així ens va!

16 de novembre 2006

Els antibiòtics

Fa poc he estat amb angines i he hagut de prendre antibiòtics. Cada cop que ho faig sóc molt conscient del problema que comporta aquesta medicació, com ara se’ns recorda amb una campanya publicitària a la televisió.

La principal precaució és prendre l’antibiòtic, al menys, durant una setmana, ja que si no, alguns bacteris causants de l’enfermetat poden sobreviure i tornar-se resistents a l’antibiòtic. Això no és dolent només per a nosaltres, sinó per a tothom, ja que aquests bacteris poden propagar-se per l’aire, per exemple, i creuar-se amb altres bacteris que no són encara resistents a l’antibiòtic.

D’aquesta manera, un mal ús continuat dels antibiòtics en una determinada regió pot comportar que els bacteris de la zona es tornin resistents a un o varis antibiòtics. Això és veritable problema, ja que no hi ha una quantitat il·limitada de fàrmacs per combatre les infeccions i si en el futur perdem l’eficàcia dels antibiòtics, podríem tenir problemes de salut mundials molt greus.

Per tenir aquests problemes com a mínim localitzats és recomanable que cada zona (cada comarca, província, etc) elabori un mapa de resistències als antibiòtics. D’aquesta manera, el metge sap quins fàrmacs no convé que recepti ja que seran ineficaços.

Recordo que fa anys vaig patir una infecció bucal i la dentista em va receptar un antibiòtic que no va fer-me cap efecte degut precisament a que s’havia tornat resistent als bacteris que suposadament combatia a la Cerdanya, així que me’l va haver de canviar per un de més fort.

Hi ha tres problemes molt seriosos que contribueixen a fer que el problema empitjori. D’una banda, l’automedicació. Molta gent pren antibiòtics encara que no toqui i durant uns pocs dies. Quan es troben una mica millor, deixen de prendre-se’ls.

Un altre problema és que en la criança d’animals, com el pollastre o els conills, se solen fer servir antibiòtics massivament. Aquestes susbtàncies van a parar a la cadena alimentària humana, amb el risc que això comporta de crear resistències, ja que ni tan sols som conscients de estar-los consumint.

Finalment, els laboratoris farmacèutics van fer una inversió molt gran en investigació i desenvolupament per obtenir l’actual generació d’antibiòtics i actualment s’investiga relativament poc en nous antibiòtics. Això implica que si els que tenim deixen de ser útils, pot passar força temps abans que en tinguem uns altres de substituts.

15 de novembre 2006

Con la música a otra parte

Estava cantat –i mai millor dit: ens hem quedat sense el Festival de Música de Puigcerdà que cada any organitzava la Fundació Yablonsky a la Vila. És una notícia trista però, com deia, anunciada. Els problemes d’organització de les darreres edicions han estat majúsculs i els organitzadors no s’han acabat de posar mai d’acord amb l’Ajuntament.

No entraré aquí a tractar d’albirar de qui és la responsabilitat, si de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament o de la Fundació Yablonski, possiblement tothom tingui part de culpa, però em pregunto per què ens deixem escapar tan alegrament un festival de música pel qual moltíssimes poblacions donarien el que fos.

Ja no es tracta només d’una manera de promocionar Puigcerdà a l’estranger (no oblidem que portaven alumnes de tots els racons del planeta), sinó que era un event cultural de primera magnitud. Tant el violoncel·lista Dmitri Yablonsky com la seva mare, la pianista Oxana Yablonskaya són dues primeres figures internacionals de la música i el no poder-los sentir actuar més a Puigcerdà, ja és de per si una gran pèrdua.

Per què es deixa perdre el Festival? Si hi ha problemes d’organització, per què no es pacten solucions? Per què no s’organitza d’una altra manera? No es pot o no es vol? I en tot cas, per què? Qui posa els pals a les rodes?

En qualsevol cas, tampoc em vull posar pedres al fetge. La promoció dels concerts mai va arribar a ser gaire potent. Per posar un petit exemple, els Concerts de Llívia, amb un aforament molt superior al del Casino ceretà: tot ple; a Puigcerdà, amb menys aforament: mig buit o quasi buit.

A les actuacions a les quals vaig assistir, molts cops vaig passar veritable vergonya. Molts dies, els concerts es feien al Casino Ceretà… just després d’una sessió de cinema. L’aire estava viciat i el terra ple de brutícia (bosses de crispetes, etc). I això que l’Ajuntament pagava la neteja! Com és possible que passi una cosa així? És que l’Ajuntament no té cap control sobre el Casino? I si és així, per què es lloga aquest espai?

Suposo que totes aquestes coses han anat enfonsant progressivament els concerts. L’assistència de públic era més aviat escassa i de vegades feia feredor veure el teatre mig buit. Fins i tot, algun artista es va negar a actuar amb tan poc públic. Quina cosa més trista!

Però no passa res! La major part dels puigcerdanesos passen del tema. Ni tan sols saben que s’han fet aquests concerts així que tampoc els trobaran ara a faltar. I si ho saben, no els importa gaire. Pel que sembla, anem tan sobrats d’activitats culturals que ens carreguem les poques coses que ens queden. Viure a la Vila i ser amant de la cultura són dues coses oposades quasi bé impossibles de conjugar.

14 de novembre 2006

Quin turisme de qualitat?

Cada dos per tres es parla a la Cerdanya, sobre tot des de determinats sectors lligats al turisme, que es vol un turisme de qualitat, que està tot massa concentrat els caps de setmana i en breus períodes de l’any (agost i desembre) i que la resta de l’any hi ha relativament poca activitat.

I jo em pregunto, què cal fer per posar fil a l’agulla? Una solució pot ser organitzar determinats events, com congressos, en un marc natural com és la Cerdanya, de primer categoria. És evident que no podem aspirar a segons què, perquè la primera cosa que et demanen els organitzadors és tenir un aeroport molt a prop, però això no implica que no es puguin fer congressos.

Sense anar més lluny, aquest cap de setmana es va celebrar al Museu Cerdà el XIV Col·loqui d’Arqueologia de Puigcerdà, amb una nodrida representació d’arqueòlegs catalans, aragonesos, francesos, etc. Una bona notícia pel sector de l’hoteleria, no? Doncs no i m’explicaré.

Resulta que els ponents i visitants van haver-se d’allotjar en una mena d’hostal francès a Iravals (França), a uns 8 quilòmetres de Puigcerdà, perquè no hi havia manera d’encabir-los a tots en el mateix hotel. Sembla que és temporada baixa i molts hotels tenen tancat. Fins i tot, els organitzadors van tractar de pactar amb un conegut hotel de Puigcerdà que, tot i estar de vacances, tenia els responsables aquí i es van negar. Olé!

Entenc que tothom té dret a fer vacances però, és clar, després aquests mateixos són els que es queixen que no hi ha turisme fora de l’estacionalitat, etc, etc, etc. Doncs mira, potser que ens ho fem mirar, oi? Potser que no marxem tots de vacances les mateixes setmanes o potser que atenem aquest tipus de propostes i en potenciem de noves.

La imatge donada a tots aquests científics, que també són potencials turistes i consumidors, ha estat patètica. Una població capital de comarca com és Puigcerdà que galleja de viure del turisme i és incapaç de proporcionar un allotjament adequat per a un congrés internacional. En una paraula: chapeau!

13 de novembre 2006

Per Sant Martí, la neu al pi

Això diu la dita, però aquest any, res de res. Fa caloreta. Estem tenint una tardor massa càlida. Però no volia parlar del clima, sinó precisament de sant Martí. En un post anterior ja havia comentat, amb ocasió del Halloween, que moltes festes tradicionals provénen de les antigues religions que es practicaven a Europa fins a l’edat mitjana i que l’Església va aconseguir d’eliminar aquestes celebracions paganes a base de cristianitzar-les i d’incorporar-les al seu calendari festiu.

Un dels casos en qüestió és sant Martí, el nom del qual sembla derivar del déu romà Mart i que podria estar relacionat amb alguna antiga celebració romana o, fins i tot, preromana, ja que els romans van fer una mica com els catòl·lics, després.

Sant Martí de Tours era una festivitat de gran transcendència a França. Ho va ser, al menys, fins a finals de la I Guerra Mundial, quan els francesos van començar a celebrar el dia de l’arsmistici el mateix dia de sant Martí, cosa que va aigualir una mica la festa cristiana.

Per sant Martí s’encenien fogueres, resta possiblement de les properes celebracions del Samhain. També es feien grans festes amb disbauxa i molt de menjar, cosa que confirma la idea que es tractés de restes d’una festivitat molt anterior. A més, sant Martí està associat a dos animals amb molta mitologia al seu darrere: l’oca i l’ós.

Asant Martí estaven associats també nombrosos indrets sagrats, molts dels quals tenien com a element màgic algun tipus de pedra. No cal dir que aquests indrets van ser cristianitzats amb la construcció d’una església dedicada al sant per fer-los més “respectables”.

També hi havia una tradució de repartir regals lligada a sant Martí, a França, Bèlgica, Flandes i Catalunya. Podria tractar-se d’un sant Nicolàs autòcton? Possiblement.

Finalment, m’agradaria remarcar que la festivitat de sant Martí se celebra quaranta dies abans del Nadal, número ben significatiu i començament a l’antiguitat de l’Advent. Posteriorment, l’Església ho va reduir a les quatre setmanes anteriors al Nadal, però encara avui l’església Ortodoxa conserva aquests quaranta dies.

09 de novembre 2006

Les noves energies

Actualment a Lles de Cerdanya hi ha una certa polèmica sobre si s’han de fer tot un seguit d’instal·lacions per tenir aigua calenta a partir de la combustió de biomassa. Sembla que les discrepàncies d’alguns veïns provenen del fet que hi ha un cert temor que es desforesti excessivament els boscos del municipi per obtenir la biomassa necessària. D’altra banda, la Generalitat de Catalunya diu que el model energètic de Lles és envejable.

Cada cop més, les iniciatives ecològiques s’estan implantant al nostre territori: biomassa, energia solar, reciclatge, recollida selectiva d’escombraries, recollida de substàncies perilloses (com les piles botó), etc. Sembla que ens estem conscienciant tots d’allò que cal fer per tenir una mica més neta la nostra casa comuna: la Terra.

Però recordo una època no gaire llunyana, cap a mitjan de la dècada dels 90, que això es veia molt llunyà. Recordo que llavors estava a la Junta de l’Associació de Veïns de Puigcerdà, Podiumceretanum i que vaig presentar una proposta ecològica que anava exactament en la direcció que les coses han anat finalment: energies alternatives, recollida selectiva, etc.

He de dir que la proposta va tenir una acollida molt freda. De fet, llevat de qui llavors era president, en Josep Maria Piguillem que em va recolzar, molts altres membres de la Junta s’ho miraven amb un cert somriure sota el nas. Un, fins i tot, em va dir fotent-se que a Puigcerdà aquestes coses mai es farien. Que una recollida selectiva de la brossa era impensable i coses d’aquest estil.

Vull remarcar aquí la capacitat visionària d’aquell senyor, ja que només dos anys després de la seva profecia a Puigcerdà s’instal·laven els primers contenidors per la recollida selectiva de brossa.

Em consta també que fa uns anys, hi va haver a Puigcerdà un intent de muntar una mena de central solar als terrats dels edificis de la Vila, però per desgràcia la iniciativa no va prosperar. És una llàstima, ja que tenim una taxa d’insolació enorme i es podria aprofitar per resoldre part del dèficit energètic que té la comarca, així com la gran dependència que tenim, sobre tot a l’hivern, degut a les nevades, quan es produeixen talls de subministrament.

La Cerdanya és una comarca rica energèticament parlant. Disposa d’energia solar en abundància, biomassa i energia eòlica. Possiblement, tot i que no crec que s’hagi estudiat gaire, podria fins i tot tenir energia geotèrmica.

El futur passa per poder produir la nostra pròpia energia. No perdem de vista que, tard o d’hora, l’economia del petroli donarà pas a l’economia de l’hidrogen que, consisteix, bàsicament, en poder emmagatzemar en unes bateries especials, energia elèctrica que després es fa servir per escalfar o per produir electricitat. Però aquesta energia cal produir-la prèviament i, si descartem el carbó i el petroli, per contaminants, haurem de recórrer a altres fonts, com les energies alternatives.

Per això, iniciatives com la de Lles de Cerdanya o la d’Alp haurien de promocionar-se, sempre que siguin respectuoses amb el medi ambient. No tornem a ser uns reaccionaris als canvis i tinguem una mica de visió de futur. Per desgràcia, no tots semblen poder o voler prendre aquest camí. El futur no és d’ells, però.

08 de novembre 2006

Llibertat lingüística?

Fa uns dies, durant la nit electoral, vaig sentir unes declaracions ben sucoses d’un dels representants de la nova formació parlamentària “Ciutadans”. La veritat és que em vaig quedar de pedra: reclamaven llibertat (?!) per poder parlar aquí, a Catalunya, la llengua que volguessin.

Vaja, traduït a rusticam romanam linguam: en castellà. Per fer servir una expressió col·loquial, però molt descriptiva, jo flipo. Però si a Catalunya es parla molt més castellà que català!

Es queixen que a l’ensenyament hi ha un predomini molt fort del català per sobre del castellà. D’acord, al menys a les primeres etapes de l’ensenyament, perquè pel que fa a l’ensenyament universitari, hi hauria molt a discutir sobre aquesta afirmació.

Però en algun lloc s’ha d’ensenyar la llengua, dic jo. D’altra banda, tots els catalans saben parlar castellà, s’ensenyi molt o poc a l’escola, però el contrari no és cert. Per què passa això? Doncs perquè al pati de l’escola, predomina el castellà, a la televisió, al cinema i a internet hi ha moltíssim més català que no pas castellà i així successivament.

De debò que el castellà està perseguit? Doncs quan entro en una comissaria de Policia Nacional o he d’anar a un jutjat o a moltes altres administracions, a mi no m’ho sembla que tothom parli català i es menystingui el castellà, vés per on.

Jo també reclamo llibertat, però per poder parlar català en tots els àmbits i no només a l’estrictament familiar o amb certes amistats. La llengua pròpia de Catalunya és el català. És cert que hi ha molta gent que només parla castellà i jo particularment els respecto. Mira, els meus pares mateix. Però també hi ha molta gent que parla àrab o urdu i el respecte no hi és.

Per tant suposo que tot es redueix a una qüestió legal. Només es respecten com a tals les llengües oficials. Però ara, si us plau, senyors de “Ciutadans” i altres simpatitzants de la “causa”, digueu-me sincerament sense que se us escapi el riure, que la llengua amenaçada d’extinció al món és el castellà i no el català. Per favor, quina barra!

De castellà es parla a molts indrets, a tota Espanya sense anar més lluny i a una bona part d’ella de manera exclusiva. Però de català només se’n parla a l’est de la península, a les illes Balears i –molt poc- al sud de França. Sentir-se amenaçats amb aquest predomini en nombre de parlants i protecció constitucional és més una paranoia que no pas una qüestió de sentit comú.

07 de novembre 2006

Sota mínims

Aquest matí he anat a comprar un Avui a un dels llocs on el venen a Puigcerdà i m’han dit que no quedava ni un sol exemplar, tot i ser relativament d’hora. No és que avui regalessin res especial o a la gent li hagi donat per comprar aquest diari. Simplement, sembla que després de deixar de vendre premsa el quiosc del carrer Espanya, ara només venen aquest diari al centre de Puigcerdà un o dos punts (segons el dia).

El problema és que no porten més diaris. Així que, un cop exhaurits els exemplars dels subscriptors, no queda gaire cosa per vendre. Ja m’havia queixar fa uns quants dies de l’estat cultural de la Vila amb el tancament de llibreries i la reducció dels llocs on es venia premsa i música, però sembla que la cosa s’agreuja.

El pitjor és que sembla que a ningú no l’importa gaire. Jo compro cada dia dos diaris, de vegades tres, però sóc una excepció. A d’altres països és normal comprar més d’un diari per poder estar informat des de diferents punts de vista. Aquí és una anomalia. I és clar, entre que hi ha poca gent que es compra el diari i el públic s’ha de repartir entre diferents marques, el mercat se n’adona d’aquesta circumstància.

No tota la culpa és de la gent. Un dels motius pels quals molts llocs han deixat de vendre premsa és que estaven farts de problemes amb les devolucions i amb els infinits col·leccionables que portaven que deixaven uns guanys petits en comparació amb la feina que donaven.

En qualsevol cas, el que veig, és que cada cop ho tenim pitjor a Puigcerdà. Si volem comprar DVD de pel·lícules o CD de música, molts cops hem de recórrer a altres poblacions o directament a internet i amb els llibres passa quelcom de similar: encarregar un llibre a una llibreria de Puigcerdà, és una llarga agonia que conclou amb un “No sé què passa, però no me l’envien” i t’has d’espavilar com pots.

Finalment, de tant en tant, he de baixar a Berga o a la Seu si vull estar al dia en temes culturals o, directament, encarregar-los a la gran superfície de torn per internet.

Puigcerdà té unes mancances d’infraestructures culturals cada cop més paleses i que no semblen preocupar a ningú, mentre cada cop s’obren més i més bars o botigues del mateix. Però és clar, la cultura sembla que no dóna gaire beneficis. Quina llàstima…

03 de novembre 2006

Una llança a favor del Halloween

Voldria trencar una llança a favor de la festivitat pagana del Halloween. Ja sé que queda molt in dir que això és una americanada i que el que hem de fer és defensar les nostres tradicions, per continuar masacrant el Pare Noel i altres elements intrusos de la nostra cultura. Però els que diuen això del Halloween no tenen ni idea de què parlen.

Resulta que el Halloween és uan festivitat europea ben nostrada. Ningú no s’ha preguntat per què el Halloween se celebra el vespre abans del dia de Tots Sants, que és festa al nostre país? Doncs perquè és el mateix!

Tot prové d’una antiga i molt important celebració cèltica anomenada Samhain, que commemorava el final de l’estiu (al calendari celta, les principals festivitats estan desplaçades uns quaranta-cinc dies respecte dels nostres tradicionals punts solsticials) i el començament de l’hivern. Era la nit en què les barreres entre el món dels vius i dels morts desapareixien i podien passar a l’altre costat.

Aquesta celebració cèltica era pròpia del nord peninsular (inclosa bona part de Catalunya) fins que es va cristianitzar –per variar- amb la festivitat de Tots Sants, com moltes altres festes “paganes”, és a dir, no cristianes.

Els irlandesos que van emigrar als Estats Units es van endur també les seves festes i, com no, una de les més importants: el Samhain, tot i que allà, li van canviar el nom. Com que se celebrava la vigília de Tots Sants (la nit d’Ànimes que en diem a Catalunya), la van anomenar Hallow Even i d’aquí va derivar en Hallowen. Però és la mateixa festa.

És cert que ha estat reintroduïda gràcies a les pel·lícules americanes, però no per això ens hem de confondre: és una festa molt antiga, d’arrels europees que se celebrava al nostre territori molt abans que aparegués el cristianisme, així que potser que deixem de dir tonteries sobre el Halloween.

Una altra cosa és la celebració en si. La veritat, cal reconèixer que els nens es posen molt pesadets tocant els timbres i que sembla que no capten les indirectes (“¡Niño, no molestes que estamos cenando!”), però en fi, què li farem!

Per cert, que tenim moltes més festes ben antigues i nostrades precristianes que l’Església es va carregar impunement i va assimilar a algun sant o celebració litúrgica. En parlaré properament d’alguna d’aquestes.