El llenguatge (d’una part) dels polítics

Una de les coses que més allunya la classe política de la gent comuna són el temes que tracten: sovint, només els interessen a ells.

 

Però una altra cosa que afecta molt és el llenguatge. Aquesta parla filosa, afectada, tan políticament correcta, tan polida, tan inclusiva… en fi, tan irreal, fora de la vida del comú dels mortals que sembla que ens està dient “no saps en què, però t’estic prenent el pèl”.

 

És una parla dissenyada per no dir res. Per dir que tot és bonic i meravellós, especialment si ens estan venent alguna cosa que se suposa que han fet ells o que ha sortit del seu caparró. Ja sabeu:

 

“Una vetllada deliciosa…”, “en un marc incomparable…”, “un acte emotiu…”, “amb una notable concurrència…”, “un projecte il·lusionant…”, “hem posat la primera pedra del futur…”, etc.

 

Suposo que, tot i que m’agrada la política, no serveixo per a aquesta. A mi m’agrada dir-li al pa, pa i al vi, vi. D’acord que cal ser educats i si és possible, polits, però el primer és la veritat, la realitat. Cal no confondre l’oient o el lector amb recursos literaris innecessaris, girs barrocs o, directament, amb mentides.

 

Per exemple, si a un acte no hi va assistir ni el tato, doncs es diu. El normal és no fer-ho, però si quan està ple a rebentar es diu, quan no hi va ningú, també cal dir-ho. Almenys, no ho catalogueu com un èxit, perquè la gent no és tonta i al final, se n’assabenta i perdeu la poca credibilitat que teniu.

 

I les fotografies. Aquests posats, aquests somriures impostats, que cobreixen el fet que molts cops acaben d’arribar corrent a fer-se la foto i, quan han donat la poteta als assistents importants, marxen rabents cap a un altre acte o a fer la migdiada.

 

Després tenim els discursos, que solen començar sempre amb alguna fórmula ritual, esmentant els presents i connectant alguna dèria particular de l’orador amb l’acte que estan presentant.

 

Són d’agrair discursos breus que aportin alguna informació sobre l’acte que vindrà després. Si no, la presentació, sincerament, sobra i us la podeu estalviar. La gent ha anat a veure una conferència, una obra de teatre, un musical, un concert o el que sigui, no al polític de torn, que no pot contenir el seu impuls de deixar-se veure i ser el centre d’atenció, almenys, uns minuts.

 

Naturalment, hi ha gent que té molt bona oratòria i un bon sentit de l’ocasió i hi intervenen el temps just amb un discurset agradable i que deixa bon sabor de boca. Són els que menys, per desgràcia, ja que o es té aquest do, o s’adquireix amb molta experiència.

 

També està el tema de l’ocasió. Cal que el polític vagi a qualsevol esdeveniment, fins i tot els privats, que s’organitzen al municipi? No sé, suposo que hi ha opinions per tot, però jo crec que cal demostrar una certa mesura. A tots aquells que organitzem actes ens agrada que vingui algun polític a demostrar un cert interès en allò que fem, però el problema el tenim quan un dia no ve. Llavors, què? No era prou interessant el nostre acte?

 

Cal repartir-se i tampoc cal ser-hi sempre a tots els llocs. I, molt important, si vens i t’asseus a primera fila, no et posis a treballar amb el mòbil o la tablet durant l’acte, perquè això demostra molt poc interès. Es diu que Juli Cèsar també ho feia quan anava al circ (no amb una tablet és clar) i a la plebs no li agradava gens. I recordem com va acabar el diví Juli (és broma, no crec que l’enviessin a l’altre barri per aquest assumpte).

 

En fi, baixeu al món real i sigueu més naturals. Els governats ho agrairem moltíssim!

 

 

Temps de canvis

En molts llocs dels Alps francesos ja han començat a plantejar-se seriosament això que el model de l’esquí i la neu s’està esgotant a causa del canvi climàtic.

 

A diferència d’aquí, allà ja no parlen de reconvertir les estacions d’esquí en estacions de muntanya. El motiu és molt simple: no surten els números.

 

Naturalment, es pot intentar. Podem passar d’oferir esquí a apostar per pistes ciclables de muntanya, pel senderisme, per les tirolines i coses per l’estil. Possiblement atraurem un cert públic. Però ni de lluny es mouran les xifres tan importants que genera l’esquí.

 

Altrament, tinc la impressió que molta gent no tindrà interès a tenir una caseta a la Cerdanya per anar en tirolina o per passejar pel bosc. Per això, potser surt més a compte pujar a un hotel un cop l’any i la cosa surt molt més econòmica.

 

Que potser no hi haurà negocis tan potents com la construcció de segones residències o l’esquí no vol dir que no n’hi hagi de cap classe. Simplement, caldrà repartir els ous en diferents cistelles: sector agroalimentari i artesà, de major o menor grandària; centrals d’energies alternatives; altres tipus de turisme naturalista, cultural, gastronòmic, etc., repartits al llarg de l’any; empreses tecnològiques; aprofitar el fet transfronterer; teletreball i demanar a l’administració que inverteixi en sector públic també a la comarca i deixi de donar suport a un model econòmic obsolet que beneficia a pocs.

 

Amb tot això ho tindríem prou bé. No cal desmuntar el sector serveis que tenim ara, perquè tota la gent que mourà el nou sistema econòmic també haurà de comprar en botigues i supermercats, sortirà a dinar i a sopar, participarà d’activitats lúdiques i culturals, etcètera.

 

Jo crec que no és tan difícil. Però la gent s’ha de conscienciar que el model actual es mor i que cal renovar-se o morir amb ell i trobo que no estan per aquesta tasca. Ans al contrari, s’arrapen a un clau roent o miren cap a un altre costat.

 

També el sector construcció haurà de reconvertir-se. Caldrà passar de les segones residències a les primeres, a les restauracions i a les reparacions. Possiblement, no donarà tanta feina com les segones residències, però és que actualment la major part de les empreses que s’hi dediquen són de fora de la comarca i cal importar mà d’obra forana.

 

Per tant, tampoc crec que sigui un problema seriós. Continuarem necessitant arquitectes, manobres, fusters, fontaners, electricistes, pintors, etc.

 

Jo no veig el futur gens negre si ens hi posem ara que podem maniobrar i podem fer les coses amb antelació, marcant nosaltres el nostre ritme. Però si esperem que les coses ja no tinguin solució, llavors només sobreviuran uns pocs, els que més recursos tinguin, els de sempre, vaja. Però llavors no us queixeu, perquè tindreu exactament allò que heu volgut.