28 de setembre 2006

A bolet per barret

Arriba novament la temporada de bolets a les comarques pirinenques i aviat veurem cues per pujar a la muntanya. Cada any és pitjor. Fa molts anys, abans de la massificació turística a la Cerdanya, anar a la muntanya a caçar bolets era una delícia.

Però d'un temps ençà, s'ha convertit en un veritable malson. Primer, els francesos ens van envair la muntanya de Guils per arreplegar tants ceps com fos possible, fins a baixar-ne tones.

A les comarques veïnes també han descobert que és un bon negoci venir a collir -per exemple- ceps a la Cerdanya, ja que en altres comarques no abunden tant. Així, vénen entre setmana per evitar les cues del cap de setmana i poder omplir còmodament la cistella.

Amb la moda d'anar a collir bolets, les mutanyes es converteixen per aquestes dates en un continuum de gent i de tot-terrenys. Hi ha molts boletaires: des dels que van amb el modelet d'anar per la mutanya comprat a la botiga de moda de torn, fins als boletaires de tota la vida -tant cerdans com forans- que són conscients que cal cuidar els jardinets de bolets per poder-ne gaudir molts més anys.

Per desgràcia, moltes zones rovelloneres de gran qualitat s'han malmès de manera lamentable. D'una banda, per les collites massives que han patit. D'altra, per les tales selectives d'arbrat per tal d'evitar incendis, que han destruït algunes zones de primera qualitat.

És una veritable pena. Cada dos per tres es parla de fer pagar per anar a collir bolets. Fins i tot, en alguns indrets del Pallars i d'altres comarques pirinenques, han establert tancats on només s'hi pot entrar pagant.

Lluny queden els dies en què després d'una abundosa pluja, anàvem a la muntanya i quasi els vèiem sortit de la terra. Cada cop és més difícil i acabes barallant-te amb la gent per un bolet.

Toquem a bolet per barret i per això no paga la pena anar a la muntanya. Una altra tradició en recessió a la nostra comarca. Quina llàstima!

27 de setembre 2006

Tanquen les llibreries

Culturalment, la Cerdanya està de dol. Potser exagero una mica, però és per preocupar-se. En poc menys d'un any han tancat les tres llibreries més importants de la comarca. D'una banda, ha tancat el Palau 3 a Puigcerdà; d'una altra, ha tancat la llibreria de Font-romeu i la de Bourg-madamme (per defunció de l'amo).

En poc temps, hem perdut els principals centres de distribució de llibres de la comarca. Especialment greu és el cas del Palau 3, llibreria on es podien trobar tots els llibres editats a la comarca. Aquesta funció serà suplerta per les altres llibreries, però el fet de poder anar a un lloc on estaven tots els llibres, els recents i els més antics, s'ha perdut.

A més, el Palau 3 venia DVD (vídeo) i CD de música. A partir d'ara haurem de recórrer als videoclubs, amb una oferta de venda limitada, ja que es dediquen molt més al lloguer, o a les grans superfícies, on s'ofereixen només les darreres novetats.

Més greu és el cas dels CD musicals, on només podrem recórrer a les grans superfícies, amb una oferta realment molt limitada.

Aquesta desaparició de les superfícies de venda culturals sembla que no ha preocupat gairebé a ningú. Dic gairebé perquè per sort hi ha hagut alguna reacció. Fa pocs dies, en Joan Pous, president del Consell Comarcal de la Cerdanya, feia unes reflexions sobre aquest assumpte en una revista gratuïta comarcal.

I és que hauríem d'estar preocupats. Les llibreries que ens queden tenen superfícies de venda de llibres força reduïdes o bé no es dediquen gaire als llibres de producció comarcal. És normal que alguns escriptors locals, com en Manel Figuera, s'hagin mostrat també força amoïnats per aquesta situació.

Comprenc que el negoci cultural no és especialment lucratiu: la gent no sol llegir gaire, però no deixa de ser penós que en una població de nou mil habitants com és Puigcerdà, hi hagi tan poca cosa on triar pel que fa a la cultura i en canvi hi hagi tantíssims bars i restaurants.

És veritat que és una zona turística, però els bars també estan oberts entre setmana, quan hi sol haver pocs turistes. Tanmateix, els turistes també solen comprar llibres.

Aquest fenomen s'afegeix a un altre que hem vist els darrers dos anys: han desaparegut força punts de venda de revistes i de premsa a Puigcerdà. En alguns casos per tancament del negoci; en altres, perquè degut a la quantitat de material addicional que porten els diaris (col·leccionables, sobre tot) la gestió i la devolució del material es complica molt per un benefici força reduït.

Sembla evident que no corren temps galdosos per la cultura a la nostra comarca. Potser que ens ho fem mirar...

19 de setembre 2006

Un munt de pintades

Fa unes poques setmanes van aparèixer unes vistoses pintades en alguns murs de Puigcerdà, queixant-se de la immigració. Alguna d'elles fins i tot ha sofert una estranya transformació per convertir-se en just el contrari: una pintada a favor.

Les pintades diuen coses de l'estil 'Prou immigració' o 'Catalunya catalana'. La veritat és que fan una certa "gràcia". Si algú es pensa que els immigrants deixaran de venir per embrutar les parets de tonteries, ho té clar.

No nego que la immigració s'ha convertit en un dels problemes més seriosos que té el nostre país. Però controlar els fluxos migratoris mai no ha estat una tasca fàcil i, molts cops, ha esdevingut en enfrontaments violents.

L'altra pintada ('Catalunya catalana') encara fa més gràcia. No sé exactament què vol dir. Qui són els catalans? Els que tenen tots dos cognoms catalans? En aquest cas, em penso que de catalans en deuen quedar més aviat poquets. Els que viuen i treballen a Catalunya? Llavors també ho són els immigrants. Els que se senten catalans? Doncs, possiblement, però crec que ningú no té la màquina per donar carnets de catalanitat.

Feia temps que no es veien pintades a la Vila. El darrer cop que hi va haver un cert moviment va ser quan es demanava, 'menys runes i més pàrquings'. Aquest tipus d'expressió sempre sol portar aparellat una certa vergonya. Per això són anònimes.

Qui sap si les ha fet algun vilatà emprenyat de veure tants rostres nous passejant per la Vila, qui sap si algú de fora que, estranyat que aquí no hi hagués de pintades, ha decidit posar el seu granet de sorra a l'incivisme i la manca de convivència.

Però qui no s'adoni que a Puigcerdà (i molts altres pobles de la Cerdanya, com pot ser el cas de Bellver) hi ha un excés d'immigrants és que està cec. Això no vol dir que s'hagin de prendre mesures coercitives (per fer què?), però potser que ens plantegem que tenim una massa humana que no sempre es pot o es vol integrar i que això representarà a la llarga problemes de convivència.

M'he trobat en algun cas estar esperant en una cua, amb més gent, i arribar un immigrant i voler-se colar. Llavors, quan li crides l'atenció es posa tot furiós (o furiosa) i t'acusa de racista i de no sé quantes coses més. Per sort, passa poc i la major part dels immigrants amb què em trobo són persones normals i educades i que de maleducats també n'hi ha aquí, d'entre els de tota la vida.

Però la gent tendeix a fixar-se més en els casos excepcionals. Em pregunto què hauria passat a Puigcerdà quan van assassinar una noia negra i la van llançar al riu, si la noia hagués estat blanca, coneguda per tothom? Les reaccions haurien estat les mateixes? No s'hauria aixecat una polseguera terrible i el racisme s'hauria enfilat fins els núvols?

Hi ha actituds de molts immigrants que no m'agraden gens ni mica, però cal ser curosos a fer generalitzacions. A fi de comptes, no ho oblidem pas, són aquí perquè a molts els hem portat i a tots els donem de treballar. Això vol dir que manca mà d'obra per fer moltes tasques que nosaltres, ja no volem fer.

Passa com quan els espanyols anaven a treballar a Suïssa o a Alemanya i feien les feines que els natius no volien fer. Ara, el progrés econòmic ens ha arribat a nosaltres. Malgrat tot, fa molt i molt de temps que tinc la desagradable sensació que no anem pel bon camí i que això derivarà en problemes seriosos. Espero equivocar-me.

14 de setembre 2006

Medicina de muntanya

Llegeixo en premsa que el futur hospital transfronterer s'especialitzarà en medicina de muntanya. Això, que en principi és una bona notícia, podria ser una serp de dos caps i vull deixar constància escrita de les meves preocupacions.

Durant anys, l'Hospital de Puigcerdà s'ha vist mancat de molts recursos que tenien altres hospitals degut a que se suposa que donava cobertura a una població relativament petita. De res va servir durant molt de temps les crides a la conscienciació que Puigcerdà i el seu hospital havien de donar a servei a una població turística molt important durant la temporada d'hivern (esquí) i part de la d'estiu, així com durant la major part de caps de setmana.

Finalment, l'Hospital trasnfronterer donarà cobertura a tota la Cerdanya (l'Alta i la Baixa, així com al Capcir) i tindrà en compte la població potencial de segones residències que ens visita freqüentment.

Però ara em fa por que es passi a l'altre costat. Això que l'Hospital s'especialitzi en medicina de muntanya em sembla en principi bé, però espero que l'hospital sigui quelcom més que un centre per curar les fractures dels esquiadors de cap de setmana.

Les zones de muntanya tenen unes problemàtiques de salut pròpies que van molt més enllà dels incidents de cap de setmana, la majoria dels quals són de turistes. Espero que les autoritats sanitàries ho tinguin present i no convertim una infraestructura de primer ordre com serà l'Hospital transfronterer en un altre equipament pensat bàsicament pels de fora de la comarca.

07 de setembre 2006

Com s'avorreixen!

Aviat començarà el nou curs escolar. Això és, en general un bona notícia. Molt especialment per les nostres oïdes. M'explico: en quant s'acaba el curs, una colla de nois es dediquen a anar pel poble amb les seves motos sorolloses, especialment trucades per fer més soroll del permès, i ens alegren a tots amb les seves melòdiques notes.

Naturalment i per variar, ningú no ho controla pas. Crec que la competència és de l'Ajuntament, però com que des dels seus despatxos sembla que el soroll no se sent, doncs el problema no existeix.

Clar que quan la canalla disposa de temps lliure són d'allò més creatius. No només es dediquen a fer soroll. Per exemple, davant de casa meva es dediquen a jugar en un pati tot el sant dia, fins a altes hores de la matinada, donant cops a una pilota i cridant i trencant mobiliari urbà. Que algú els diu res? No, i ara! Jo els anomeno els meninos da rua, perquè es passen tot el dia al carrer i sembla que els seus pares no els vulguin pas a casa. En fi...

Un altre exemple: a l'escola Alfons I, aprofitant que l'edifici era obert per un esplai, hi han entrat uns brètols -se suposa que gent jove, tot i que no se sap del cert- i han buidat extintors, han destrossat ordinadors i altres galindaines per l'estil. Visca la cultura i el comportament cívic! Això sí, no passa res, que la milionada que costarà arreglar les destrosses la pagarà l'Ajuntament (és a dir, tots nosaltres de les nostres butxaques).

En fi, que ja sé que l'escola no hauria de ser un pàrquing de nens, com molts pares voldrien, però jo estic molt més tranquil i visc més saludablement quan tota aquesta gent està controladeta. Quina llàstima, en especial per als mestres i professors, a qui molts cops compadeixo!

05 de setembre 2006

Només som el jardinet de can Fanga (i III)

Per acabar amb el cicle de 'el jardinet de can Fanga' voldria reflexionar sobre allò que es ven pertot arreu per promocionar la Cerdanya d'una determinada manera, que atrau compradors de segones (i terceres) residències.

Si ens fixem a la publicitat d'algunes promotores de vivendes o, simplement, a les revistes comarcals de premsa gratuïta que són, en bona mesura, publicitat sobre venda de cases, ens podrem fer una idea molt acurada de com ens veuen els de fora o, fins i tot, de com molts d'aquí volen que ens vegin els de ciutat.

Per començar, s'ofereixen grans espais verds, on poder gaudir de la natura fins a quedar ben esgotats. Aquests espais són, naturalment, els que ofereix la comarca. És igual que després la major part d'aquets usuaris de la natura hi vagin en cotxe i no siguin capaços de donar més de quatre passes d'allà on els ha deixat l'automòbil (o el tot-terreny, és clar).

Fins i tot ens hem tret de la màniga un meravellós transport d'alta muntanya. No, no parlo de la saludable BTT, sinó del quad. Sabeu que a molts llocs de la Cerdanya han hagut de tancar camins perquè els quads sortien de les pistes i es carregaven tot el que trobaven al bosc, com per exemple, els ous de gall fer?

També es vol vendre paisatge i bones vistes: vista de tota la comarca, vista sobre el Cadí, magnífiques panoràmiques, etc. És natural, ja que el paisatge és de les poques coses que es poden vendre encara a la comarca, tot i que cada cop menys, degut a la massificació urbanística de segones residències.

Algunes urbanitzacions fins i tot han adoptat la forma d'un poble. Que maco i que original! Si no trobem cap poblet per destrossar, ens fem un a la mida, amb casetes típiques ceretanes, sí home, d'aquelles que no n'hi havia abans del boom de la construcció, però que han esdevingut típiques després de fer-ne més i més.

El cas més notable és el de Niula, un poblet amb quatre cases abandonades del qual no queda ni rastre: el van destruir per fer-hi una fantàstica promoció de casetes ceretanes. Hom ja no sap si Niula és un poble o un nom més d'urbanització com tantes n'hi ha.

Alguns anuncis fins i tot freguen el ridícul més espantós o el mal gust: encara queden paratges verges a la Cerdanya: vingui i destrossi'ls (l'afegitó és meu, és clar). És cert: encara queda alguna casa de pagès que es pot reconvertir en apartaments o en un restaurant, encara queda algun poblet poc edificat que pot desfigurar-se completament si li afegim prou cases típiques.

Per acabar, us recomano un parell de sortides molt profitoses pel que fa al paisatgisme comarcal. Primer, podeu anar a l'ermita de Quadres. És fàcil de trobar, entre All i Isòvol, al costat del Segre, just a tocar de l'hotel-restaurant que hi han fet. No cal dir que el lloc ha perdut l'encant que tenia abans de muntar-hi el negociet.

L'altra visita que us recomano és l'església de Soriguerola. Això sí, potser el primer cop us costarà una mica trobar-la entre tant camp de golf i tanta caseta adosada. Resta emmudida i quasi arraconada, com si fos un destorb que, a desgrat dels constructors, no han pogut fotre a terra per fer unes quantes cases més.

04 de setembre 2006

Només som el jardinet de can Fanga (II)

Fa unes setmanes vaig escriure una entrada queixant-me que, per moltes coses, només som el jardinet de can Fanga. Naturalment, les coses no han canviat en tan poc temps. Una, però, sí que ha experimentat una lleugera millora: el tema dels cicles formatius de Formació Professional. Sembla que l'amenaça de fer vaga a començament de curs ha espantat els polítics, als quals els agrada dir sempre que tot ha començat sense incidències remarcables i s'ha aconseguit mantenir el cicle d'Administratiu i parlar d'altres possibles cicles.

Veurem com queda en un futur això dels altres cicles, però per una vegada, sembla que el fet de viure al Pirineu tot l'any i no només els caps de setmana i festes remarcables no és un desavantatge comparatiu.

Malgrat això, si comparem amb altres comarques del Pirineu català o fins i tot amb d'altres fora de Catalunya, com és el cas de la Jacetània (Jaca), tenim encara molt a reivindicar. Mireu si no quines inversions tenen allà: d'una banda, un aquarterament militar (cosa que no demano per la Cerdanya, evidentment), però que genera riquesa al municipi.

D'altra banda, un centre d'investigació del Pirineu depenent del CSIC, que ja m'agradaria tenir-lo per a la Cerdanya, lloc on es produeix una contínua sagnia de cervells que marxen a estudiar a fora i ja no tornen.

Finalment, els estan fent una pista d'hoquei nova de trinca i realment espectacular per no se sap quin motiu, mentre que si hem d'esperar que a nosaltres ens facin mai una de nova, ja podem restar asseguts, que ho tenim ben magre.

Però tampoc cal anar gaire lluny. L'altre nit estava sopant en un restaurant de Vilallobent i una senyora estava telefonant les seves amistats entre plat i plat. Quina va ser la meva sorpresa en sentir la següent afirmació:

- Sí, estic a Vilallobent. Heu de pujar un dia. Està tot preciós! El poble ha crescut molt i han fet unes cases precioses!

Això és la Cerdanya: un lloc per fer-s'hi la caseta i venir a fer el pijo una temporadeta. Ara bé, si marxa la llum, ni fa massa fred, per portar els nens a l'escola, per comprar la major part dels productes que no siguin de primera necessitat, per viure, en definitiva, per això ja tenim can Fanga.

Dir les típiques casetes ceretanes -i ja no parlo només de les de Vilallobent, perquè són totes clòniques- són precioses, és tenir el gust on el tenen les vespes. Clar que tothom pot tenir les preferències que vulgui.

01 de setembre 2006

Final de temporada musical d'estiu a la Cerdanya

Finaliitza la temporada musical d'estiu de la Cerdanya amb dos actes consecutius. D'un costat, el concert d'orgue de Claire Chassin a l'església de Sant Domènec de Puigcerdà, ofert per les Joventuts Musicals de Cerdanya i, de l'altre, amb un concert per a piano, viola i mezzo-soprano a Osseja.

El concert d'orgue de Claire Chassin no va ser molt concorregut. Potser pel fet de fer-se un dissabte per la nit, potser per fer-se a Puigcerdà, on sembla que aquestes coses no interessen -malauradament- gaire. Això sí, la qualitat del concert estava assegurada amb aquesta gran organista, que ens va oferir un ampli repertori, des de dues fugues de Bach, passant per alguna peça de Mozart, ara que som a l'any del 250 centenari del seu naixement i no oblidant alguns compositors moderns com Reger o Radulescu.

El concert de música de cambra a Osseja el varen protagonitzar el Trio Tonos, format pel pianista d'Osseja Philippe Argenty, l'alto (viola) Albert Madero i la mezzo-soprano Daniela Sarmiento, tots ells estudiants del Conservatori del Liceu.

El repertori va ser molt variat , amb peces de Rachmaninov, Hindemith, Schumann (uns meravellosos lieder), Mozart i Brahms. Vull destacar especialment la sonata en do menor K457 de W. A. Mozart, magníficament interpretada per Philippe Argenty.

Per cert, l'església d'Osseja, lloc on es va realitzar el concert, plena i amb gent també de Puigcerdà.