28 d’abril 2020

Vox clamantis in deserto


Durant anys, he estat avisant a tothom qui m’ha volgut sentir que la Cerdanya vivia d’un deplorable monocultiu basat en l’economia de segona residència, que no és el mateix que viure del turisme. Algunes valls suïsses viuen del turisme. Nosaltres vivim de les segones residències de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Això ha permès que es desenvolupessin una sèrie de negocis que acaben movent molts diners (i alguns no tants): pistes d’esquí i tota la gent associada, hotels, restaurants, botigues, jardineria, construcció, etcètera.

Però ara comencem a veure de debò que tot això està en perill. I no precisament pel canvi climàtic i que deixi de nevar, sinó per un punyeter virus microscòpic que ens està amargant la vida a tothom.

Els hàbits turístics de la gent estan canviant. Durant força temps, el distanciament social obligat forçarà que els aforaments de molts locals culturals i comercials es restringeixi notablement. A les platges, fins i tot, volen instal·lar mampares, cosa que em recorda a allò de voler posar portes al camp. No ho sé, no ho veig clar.

Això és un avís sobre què li passarà a la Cerdanya si no ens movem amb una certa rapidesa i comencem a canviar la nostra economia. No cal tancar res del que tenim, però sí que urgeix cercar noves vies d’explotació econòmiques, perquè si el coronavirus no acaba amb nosaltres, ho farà el canvi climàtic. I ja veieu què passa quan les coses es posen lletges: tots a patir.

La diferència és que ara, la desfeta és general. Els governs miraran de salvar els mobles de la majoria, més que res per no enfonsar l’economia a nivells miserables. Però quan ens arribi l’hora a nosaltres, no espereu que ningú vingui a rescatar-nos. El nostre destí és cosa nostra. I encara sort!

Què cal potenciar? Empreses d’energies alternatives (solar, eòlica, geotèrmica…); empreses tecnològiques que permetin el teletreball; una industrialització moderada del sector agroalimentari de productes de la terra; un turisme de més qualitat, basat en els hotels i no en les segones residències; fer ús del fet que estem en terra de frontera i endegar projectes transfronterers; potenciar el turisme de salut, gastronòmic i cultural; i així successivament.

Totes aquestes opcions les tenim disponibles amb una certa facilitat. Només cal invertir-hi. Però ho hem de fer nosaltres. Si esperem que vingui el govern de torn a arranjar-nos la papereta, anem arriats. Potser deixem de pensar en allò de “total, pugen igual” i comencem a pensar en “hem d’invertir en el nostre futur i esforçar-nos-hi”. Com deia abans, de nosaltres depèn.



2 Comments:

At 11:40 a. m., Anonymous Jordi said...

Seria interessant que les segones residencies, es convertissin en primera residencia gracies al teletreball.
Però la idiosincràsia del país ho impedeix. Si no ets presencialment a l'empresa, es com si no treballessis. Es el pensament de molts empresaris.
Picar codi a casa o a l'oficina? La feina es la mateixa, pero.....
L'altre dia, truco a una empresa i m'atenen des del domicili, a mi m'és ben igual, el servei va ser el mateix.

 
At 1:45 p. m., Blogger Joana said...

Cal fer-ho la pròpia gent de la comarca, si no és així,serà com ara amb les segones residències. No sé, és complicat que es pot fer per tirar endavant. No soc empresari, però el teletreball, a mi, no m'agrada ni em convenç.

 

Publica un comentari

<< Home