L’Agència Espacial de Catalunya

Estic molt content perquè el Govern de la Generalitat de Catalunya vol tirar endavant un pla per crear l’Agència Espacial de Catalunya. El projecte, coordinarà el desplegament d’un seguit de projectes d’iniciativa privada d’empreses aeroespacials que generaran tecnologies per desenvolupar petits satèl·lits.

 

De moment, es parla d’un pressupost de 18 milions d’euros, entre 2020 i 2023, provinents la majoria dels fons europeus i es preveu que el negoci servirà per facturar els pròxims 5 anys fins a 280 milions d’euros. Un negoci rodó que afectarà unes 75 empreses i que acabarà generant fins a 1.200 llocs de treballs nous a Catalunya.

 

Només veig avantatges. A més a més, es tracta d’un seguit de tecnologies de futur, molt ben vistes per la Unió Europea, que ens allunyen de la indústria clàssica i del turisme, que sembla que siguin les úniques coses en què es pot invertir en aquest país.

 

Tant de bo, tinguéssim notícies com aquesta cada setmana. El país resultaria transformat en pocs anys i tornaríem a ser un país modern i punter. Per desgràcia, hem deixat perdre molt bones oportunitats tan ocupats com estàvem mirant-nos el melic, quan el món continuava donant voltes i viatjant cap al futur.

 

Les empreses d’alta tecnologia no només són boniques de posar en un currículum de país. Generen molts llocs directes qualificats i un munt més de secundaris, com passa amb la indústria de l’automòbil. A més a més, són el tipus d’indústria on per cada euro que inverteixes n’acabes traient uns quants. Són bons negocis a curt, mitjà i llarg termini.

 

A més a més, poden establir convenis de cooperació amb el sector universitari cosa que és de fet un win-win i ajuda a atraure talent al país. En fi, com deia abans, tot són avantatges.

 

 

 

Tiranies

És curiós com hi ha tanta gent que no accepta segons quines mesures sanitàries dictades pels governs, que restringeixen els seus drets de reunió o de moviment, però en canvi accepten altres tiranies igual o més pernicioses sense ni tan sols plantejar-s’ho. Posaré un parell d’exemples.

 

El primer, el canvi d’hora. Un fenomen que no té gaire sentit avui dia (inicialment se’ns va vendre com una forma d’estalvi energètic, però així s’ha quedat). Aquesta activitat, dos cops per any ens canvia els hàbits de mala manera. Passem d’uns costums més nocturns a uns més de diürns i després a l’inrevés.

 

Evidentment, és una cosa que no només propicia el canvi d’hora, ja que el temps meteorològic hi té molt a veure. No és el mateix l’hivern amb fred que l’estiu amb calor, per condicionar les activitats humanes.

 

Però tothom, com xaiets, avancem o endarrerim les agulles (analògiques o digitals) dels rellotges per seguir aquest estrany costum. Els aparells digitals, com tauletes, smartphones o els mateixos ordinadors, ni ens donen l’oportunitat: ho fan ells solets, automàticament.

 

Alguns protesten d’això, però tothom segueix l’hora. Ves quin remei! No es tracta d’arribar a deshora a la cita del metge o al treball. O de treballar una hora de més (o de menys), que després passa el que passa.

 

El segon exemple, és l’estructura dels noticiaris públics (els privats que facin el que vulguin: són els públics els que paguem en bona part amb diners dels nostres impostos). Si els veiem íntegres, hem d’aguantar cada dia un espai dels anomenats esports que, almenys a Catalunya, es redueix al futbol i concretament a què fa el Barça, amb algunes notes més o menys esporàdiques d’altres equips i d’altres esports.

 

Són realment esports? Jo diria que saber si el Messi està trist o les declaracions patètiques que fan molts jugadors o entrenadors, que tenen serioses dificultats per expressar-se, sigui per l’idioma o directament per les seves nul·les capacitats d’expressió, no són temes relacionats en absolut amb l’esport.

 

De fet, l’esport mou quantitats enormes de diners. No parlo de les fitxes dels jugadors de futbol o de bàsquet (la resta malviuen, per desgràcia, en general, a menys que siguin veritables cracs mundials). Parlo de les quinieles i els seus clubs o més recentment, de les ingents apostes per internet.

 

Tot això no són esports: són jocs i espectacles. Després la gent s’escandalitza quan s’assabenten (com si no ho sabessin!) quant cobra un investigador mèdic i quant cobra un futbolista. Però qui s’empassa els “esports” i per tant manté tota aquesta colla d’individus que no fan res per la Humanitat excepte entretenir-los una estoneta i omplir-se les butxaques de milions?

 

Que consti que no m’estic ficant amb la noble pràctica de l’esport o amb l’esport de base. Això és molt respectable i encomiable, fins i tot. Parlo d’un fenomen que no ens ve pas de nou. Què eren els gladiadors o les curses de quadrigues a l’època romana? Més del mateix. Panem et circensis.

 

Suposo que molts no ho veureu així. Respecto totes les opinions. Prego que respecteu també la meva.

 

 

 

 

Si vas a la muntanya

La gent ha sentit la crida de la natura. Ocupen espais naturals com són boscos, muntanyes, rius, estanys, platges… no tenen aturador. Ja sigui la Pica d’Estats per fer-se una selfie, el Montseny per collir castanyes o els boscos de l’Alt Berguedà per caçar rovellons, alguns urbanites han envaït la natura per fugir de la ciutat i de la perillosa covid-19, com si els aires de la muntanya o de la platja aturessin el virus, quan la malaltia la porten ells amb si mateixos.

 

Però en fi, hi ha el que hi ha i suposo que ens hi haurem d’acostumar. El resultat pràctic, però, quin és? Paratges naturals plens de brossa, estanys contaminats amb gel de bany, boscos arrasats per boletaires inconscients, pistes forestals saturades de cotxes i de tot-terrenys, excursionistes perduts que truquen al telèfon d’emergències perquè els vingui a rescatar un helicòpter perquè s’han fet una esgarrinxada a la cama o s’han perdut i ara no saben com tornar al cotxe i així successivament.

 

Si voleu venir a la muntanya, sisplau, apreneu què és la muntanya. Passa una mica com amb aquesta febre de córrer a la muntanya, sense parar ni un segon a contemplar el paisatge, una flor o una roca. Només, córrer, superar els teus límits, comptar les pulsacions, establir un nou rècord personal, en fi, quina llàstima de gent. Fan com que viuen, però no viuen de debò.

 

Evidentment, cadascú és lliure de destrossar-se les articulacions com vulgui. Per això estan els hospitals i la seguretat social: per pagar-los entre tots. Igual que el servei de rescats a la muntanya. I si algun bomber o policia s’estimba o es fa mal en acte de servei, ja li donarem una medalla pels serveis prestats. Potser a títol pòstum. Nosaltres, a la nostra.

 

La muntanya no són les Rambles ni tampoc cap parc temàtic. Té les seves regles i cal respectar-les. A més a més, si la voleu gaudir una mica, passa com quan aneu de viatge a un país llunyà: fora bo que aprenguéssiu abans una mica de la seva cultura, de la seva llengua o de la seva història si voleu fer alguna cosa més que unes quantes fotos per posar-li les dents llargues a l’amic de torn que no es pot permetre el viatge.

 

La muntanya té el seu codi de conducta que cal seguir si vols estalviar-te problemes. Apreneu alguna cosa útil d’ella i llavors, si voleu, podeu anar a abraçar arbres, escoltar la brama del cérvol o pujar muntanyes, però sisplau: no toqueu els nassos.

 

Potser caldria un carnet de muntanyista. Fins fa poc, la gent que anava a la muntanya ho solia fer en grups excursionistes. Ara aquestes associacions agonitzen. La major part de la gent jove i no tan jove o els han fet el salt o no saben ni que existeixen. El que compta és portar les sabates de marca, el comptador de pulsacions de marca, l’app del mòbil de marca i les barretes energètiques i la beguda isotònica de marca.

 

Sou tan autèntics com un exèrcit de clons que van al bosc a cagar tots sota la mateixa pedra. I és clar, al final, la porqueria s’acumula i no hi ha qui s’acosti. Disculpeu el to escatològic.

 

Si voleu ser autèntics, primer apreneu a ser humils. I sobretot, apreneu què és la muntanya. Apreneu de geologia, de biologia, de paisatge i geografia, d’orientació i si vosaltres sols no us en sortiu, hi ha d’altres que us poden ajudar.

 

Però sé que la gran majoria no ho fareu. Esteu massa ocupats en ser autèntics i quan aneu a la muntanya, sols o en família, hi aneu com qui va al parc del costat de casa, a omplir els pulmons d’aire sa. Això sí, hi aneu en cotxe i torneu en cotxe, no fos que la pluja us mullés les sabates de marca.

 

 

 

Joves i no tan joves

M’he estat preguntant darrerament per què en especial els joves són tan reaccionaris a seguir les mesures de seguretat per lluitar contra la covid-19. Podríem pensar, en primera instància, que com que són més immunes que la gent gran i es pensen que no es moriran mai, no prenen tantes precaucions.

 

Però llavors observo el comportament dels nens petits i no tan petits. La gran majoria amb mascaretes, no es queixen gaire i tot el dia rentant-se les mans amb l’hidrogel, seguint disciplinadament les cues a l’escola, seguint les instruccions que se’ls hi donen. Generalment els nens no es comporten així, però crec que -llevat de les típiques excepcions- la gran majoria ho porten molt bé.

 

Per tant, què passa amb els joves? Jo crec que és una cosa tan simple com la típica rebel·lia adolescent i postadolescent, que portem programada als gens. Els joves són rebels per natura. Qüestionen les instruccions i els models que se’ls donen des de la societat.

 

Això sempre ha estat un mecanisme evolutiu necessari per progressar. Si fossin massa mesells, no hi hauria gaire canvi, perquè la generació posterior seria indistingible de l’anterior. Hi hauria poc progrés.

 

El problema surt quan ens trobem amb una situació atípica com l’actual en la qual tothom ha de seguir unes normes mínimes, agradin o no agradin. I aquí és on crec que la societat està fallant amb els joves.

 

O no els ho estem explicant amb prou claredat o, si no ho volen entendre, els ho deixem passar amb massa alegria. Això no vol dir que els joves siguin els únics responsables que l’epidèmia torni a estar descontrolada. Hi ha molta gent de mitjana edat i gent gran, que passen olímpicament de tot i es creuen que les normes no van amb ells.

 

Molta gent, de totes les edats i condicions socioeconòmiques, fins i tot gent molt culta, que es pensen que això són romanços i que ells estan immunitzats per alguna estranya raó mística o bé que les normes no van amb ells i que ja s’arreglaran els altres.

 

En tot cas, crec que tothom hi hauria de posar més seny. I pel que fa als joves, potser han de ser altres joves més responsables els que els ho expliquin als seus companys, que segur que els faran més cas. Per alguna cosa haurien de servir els influencers, a part de per gallejar a les xarxes. Podrien fer alguna cosa positiva, per variar, que no beneficiés només els seus egos inflats.

 

 

Desestacionalització del turisme: com cuinar-lo

Ara es parla força de la desestacionalització del turisme al Pirineu, bàsicament amb dues finalitats: evitar tantes aglomeracions i poder donar millor servei als visitants. Tot molt lloable.

 

Però què fem amb el que ja tenim? Bàsicament, visitants de segona residència que ens visiten unes setmanes per l’agost i molts caps de setmana, especialment quan hi ha ponts (Sant Joan, el 15 d’agost, la Diada, el 12 d’octubre, Tots Sants, el pont de la Constitució, Nadal-Cap d’Any-Reis i la Setmana Santa).

 

Durant aquestes dates assenyalades, la Cerdanya s’omple de segons residents i d’alguns turistes de fora. Com ho gestionem? No crec que actualment es pugui canviar gaire aquest model.

 

Una altra cosa és portar gent altres dies, tota la setmana, tots els mesos, però això requereix polítiques calculades i una certa inversió logística i econòmica. I naturalment, producte a oferir.

 

Posaré un exemple. Fa uns anys es va promoure una mena de trobada del públic LGTBI d’un cert poder adquisitiu, a Cerdanya, aprofitant la temporada d’esquí. El resultat va ser molt escàs. Motiu? Doncs que la gent que hi pujava volia tenir una oferta d’après-esquí atractiva durant la setmana i no hi era. Els sortia més a compte anar a Andorra.

 

En tot cas, les aglomeracions de les dates assenyalades les continuarem tenint. Ja es parla de l’efecte “Pica d’Estats”, amb relació a les cues imponents que s’hi varen organitzar aquest estiu dalt d’aquesta emblemàtica muntanya, de gent que s’esperava per fer-se una selfie.

 

Això no ho evitarem pas. En tot cas, podem cercar augmentar el turisme fora d’aquestes dates. Estem preparats? Les botigues i la restauració estan disposades a obrir en allò que ara és temporada baixa, entre setmana? Suposo que serà un procés llarg i ple d’entrebancs, si és que s’arriba a donar.

 

 

 

El nom no fa la cosa, però tampoc fa nosa

Arran de les ingents quantitats de notícies sobre la covid-19 als mitjans de comunicació, hem pogut veure l’enorme quantitat d’hospitals i residències que tenen nom de sant, verge o d’altres personatges de la imatgeria religiosa catòlica.

 

Quants noms de metge, científic, investigador? Poquíssims. Clar que d’aquests que s’hagin fet famosos a España, n’hi ha molt pocs. La majoria s’han mort de gana o han hagut d’emigrar a altres països, i queda malament -segons determinades mentalitats pàtries- posar noms de metges o investigadors estrangers, oi?

 

Doncs què voleu que us digui? Si he d’escollir entre un hospital que es digui Clínica Pasteur o una que es digui Virgensita del Santísimo Socorro, en quedo amb la primera. Ja sé que el nom no fa la cosa, però denota el tipus de país o de societat que hi ha al darrere.

 

Ja sabeu: tenim una casella a la Declaració de la Renda per enviar fons exprés a l’Església Catòlica, però no tenim cap casella per enviar-los als investigadors mèdics. I digueu-me materialista, però jo prefereixo tenir salut física que pagar una molt discutible salut espiritual amb la qual no combrego ni boig.

 

Per tant, qui vulgui Església Catòlica, que marqui la casella corresponent, però que a mi em deixin escollir una altra cosa. Això de les “causes humanitàries” alternatives és una cosa molt ambigua i no sabem ben bé on va a parar.

 

Ah, i sisplau, poseu més noms de científics als hospitals, carrers, instituts, etcètera. Així potser els visibilitzarem una mica més. Estic fart de gent que no els coneix ni el tato o que van ser persones de molt dubtosa reputació, però que mira, són famosets i tenen el seu pedigrí.

 

 

Desbordats

El Govern de la Generalitat ha decidit tancar la restauració i els bars durant (mínim) quinze dies, que molt em temo, no es quedaran només en això. També es tancaran altres serveis, com estètiques; el lleure nocturn continua desaparegut i el comerç també tindrà restriccions d’aforament.

 

La pregunta que jo em faig és: si l’economia es troba a punt d’un col·lapse, la major part dels contagis no es produeixen -ni de lluny- als comerços ni als bars ni als restaurants- llavors, què coi està fent el Govern, a part d’arruïnar el país?

 

Perquè aquesta mesura no s’aguanta ni amb pinces. Si vols reduir la mobilitat, tanca ciutats o ja directament ves a un confinament, si la cosa està tan malament. Però tancar una part del sector productiu que, a més a més, segons les mateixes estadístiques facilitades per les autoritats sanitàries, no és el principal responsable de l’extensió de la pandèmia, quin sentit té?

 

Es nota molt que tota aquesta colla de senyores i senyors que prenen aquestes decisions no tenen cap negoci i que, ho facin bé o malament, cobraran el seu sou íntegre a final de mes. No s’han de preocupar d’ERTO, ERES, pagaments d’IVA i altres taxes, etcètera. No s’han de preocupar de si poden arribar a final de mes, de pagar el lloguer o la hipoteca. Res d’això.

 

Aquests polítics viuen en una bombolla artificial, el país de Xauxa, on tot és bonic i no passa res massa complicat. I és clar, quan es troben amb una crisi una mica seriosa i complexa, com la que estem patint, llavors van donant pals de cec, reaccionen sense volta ni solta i ara es deixen aconsellar per un, ara per un altre, ara per ningú, que per això la gent m’ha votat i faig el que em surt dels dallonses.

 

És igual la ideologia política. S’està veient que la classe governant no està preparada en absolut. Massa llicenciats en dret o en ciències polítiques i molt pocs metges, enginyers o matemàtics. Massa gent que no ha treballat en la seva punyetera vida portant un negoci i que només saben donar classes teòriques de com s’han de comportar els altres, però ells no recullen les conseqüències de les decisions que prenen.

 

En definitiva, massa inútils o, si ho preferiu, massa gent molt preparada en certs àmbits intel·lectuals, però gens a les qüestions pràctiques de la vida. Massa polítics i pocs bons governants.

 

I que consti que jo no soc precisament dels que creu que els polítics ho fan tot malament i que se’ls hauria de despatxar. Simplement, com en tants altres llocs, no s’han sabut adaptar a la realitat complexa en què vivim i així ens va. Tenim moltes persones que saben fer grans discursos (o ni això), però que criden molt i fan grans escarafalls que queden molt bé per la televisió o per les xarxes socials, però que no tenen res a dir sobre la crua realitat.

 

Com deia l’acudit que corria a l’època d’en Franco: “Españoles, estábamos al borde del abismo y hemos dado un paso al frente”.

 

 

Error informàtic

Soc informàtic de professió i per això, quan tot sovint sento l’expressió “error informàtic”, somric per mi mateix i penso: “serà error humà, perquè les màquines s’equivoquen més aviat poc”.

 

Fa moltes dècades, quan van aparèixer aquells ordinadors enormes que consumien una barbaritat i que ocupaven habitacions senceres, aquestes màquines funcionaven amb vàlvules de buit. De tant en tant, es fonia alguna i s’havia de canviar. Però de vegades, tot i que és realment costós, algun bitxo (bug, en anglès) aconseguia entrar dins de la vàlvula i la feia malbé.

 

D’aquí ve l’expressió informàtica d’ “aquest programa té un bug” (un error) o “debuggar” (solucionar errors en un programa).

 

Quan va aparèixer el microprocessador Pentium, tota una revolució comparada amb aquests monstres protoinformàtics, es va descobrir que un transistor funcionava incorrectament. El resultat d’això és que determinades operacions de divisió amb molts decimals, no funcionaven bé.

 

Explico tot això per dir-vos que és extraordinàriament estrany que la màquina s’equivoqui. Hi pot haver alguna disfunció deguda a un tall de llum o alguna cosa per l’estil, però les màquines, en general, no s’equivoquen.

 

Per tant, quan sentim allò d’ “error informàtic”, estem el 99,99% de les vegades davant d’un error humà. Aquest es pot haver produït per entrar les dades malament, per haver fet servir malament un programa o ser culpa del programador que ha fet el programa malament o no ha tingut en compte un cas molt específic.

 

Per exemple, fa uns dies va saltar la notícia que al Regne Unit, s’havien calculat malament els contagis per la covid-19 perquè un full Excel que feien servir no acceptava més files (superava la quantitat màxima que accepta aquest programa).

 

De vegades, els “errors informàtics” són lleus i ni ens n’assabentem. Altres, arriben a ser un fenomen mundial de conseqüències imprevisibles, com va passar amb “l’efecte 2000”, fa ja 20 anys. Vam sobreviure a l’efecte 2000. Clar, que s’hi van invertir molts diners per solucionar les limitacions del software de llavors. No sé què hauria passat si no ens haguéssim preocupat tant i amb una certa antelació de solucionar-ho.

 

En fi, que ja sabeu què vol dir realment quan algú us digui que no us poden donar servei a causa d’un “error informàtic”: que algú l’ha pifiada i us toca a vosaltres el rebre.

 

 

 

Boscos estressats

Arran de la recent polèmica haguda al municipi de Ger, sobre una tala d’arbres a la zona de la Feixa, que podria haver afectat un cantador de gall fer, em plantejo la qüestió de què n’hem de fer amb els boscos cerdans.

 

Si parlem amb alguns actors del territori, aquests voldrien una major activitat econòmica dels boscos. Tales controlades i retornar a uns antics costums d’explotació forestal econòmicament acceptable.

 

El cert és que actualment, desconec les causes de mercat, la fusta del Pirineu té un valor molt baix al mercat. Per tant, aquesta opció sembla descartada. Altrament, si els boscos no es gestionen correctament, i això inclou tales controlades en llocs ecològicament acceptables, hi ha el risc de possibles problemes majors, com plagues o incendis.

 

Com diu l’Amadeu Gallart, només el 2% de l’economia de Cerdanya té a veure amb el sector primari. Us podeu imaginar quin percentatge ínfim correspon a l’explotació forestal. Per tant, què fer-ne dels boscos?

 

A part de gestionar-los correctament, i de netejar-los en la mesura que tingui sentit ecològic i sigui econòmicament factible, s’hauran d’adaptar als usos del 85% de la producció econòmica de la comarca: el turisme i els serveis.

 

Si volem ser respectuosos amb el medi natural, això inclouria restringir l’accés a les zones sensibles dels boscos i obrir-los de manera controlada allà on sigui viable fer-ho.

 

Hi ha moltes possibilitats: senderisme, visites guiades, banys de bosc, la brama del cérvol, collir bolets (amb certes restriccions, perquè em temo que és una de les activitats que més massifica els nostres boscos i que més mal els hi ocasiona), sortides botàniques i zoològiques per veure la flora i la fauna dels nostres boscos, etcètera.

 

La terciarització del bosc cerdà no sé si és recomanable o no, però em penso que la primarització està passada de moda i té un impacte econòmic gairebé nul i ecològicament sensible, en molts casos.

 

Cal cercar alternatives i cal fer-ho ara, abans que la cosa se’ns descontroli. L’arribada de la pandèmia ha incrementat la ja creixent tendència a accedir als nostres boscos per part de molta població forana (i també local) i cal establir un mínim de normes i regulacions a fi de poder conservar la gran riquesa en biodiversitat que encara tenim.

 

Al cap i a la fi, no podem oblidar que malgrat l’afectació que pugui tenir el canvi climàtic, el bosc a Cerdanya ha augmentat molt les darreres dècades, especialment a causa de l’abandonament progressiu de moltes parcel·les de prats i camps de cultiu que es trobaven a la muntanya i que ara ha acabat reocupant el bosc.

 

 

 

Els fruits saborosos

Està molt de moda això d’anar al bosc a collir gerds, nabius o bolets. Però penseu que la natura ha posat aquests fruits saborosos pels humans que viuen en ciutat (o poble)? Doncs no.

 

Tampoc és que la “natura” sigui ningú que decideixi res conscientment, però això a anar de fer de caçador-recol·lector pel bosc ja ha passat a la història. Ho vam canviar per l’agricultura, la ramaderia i la pesca i posteriorment per la indústria.

 

A mi m’agraden els gerds i els bolets (els comestibles, és clar) i abans hi anava a collir-los. Però d’un temps ençà, tot i que me’ls continuo menjant molt de gust, em fa una mica de pena.

 

D’una banda, abans anaves a la muntanya i t’ho passaves bé. Ara semblen les Rambles. Tot tant massificat, amb un munt de gent cridant com bojos cada cop que troben un rovelló i veient com per on passen molts d’ells (alguns són respectuosos) sembla que hi hagi trepitjat el cavall d’Àtila.

 

Els fruits tenen una funció ecològica de primer ordre: donar a menjar, especialment als ocells i altres animalons, en èpoques en què els insectes i l’aliment, en general, no abunda tant com a l’estiu.

 

I els bolets tenen una funció fonamental: són els òrgans reproductors dels fongs subterranis. De fet, això que en diem “bolets” són com les flors dels fongs. Se’n diuen carpòfors i estan encarregats de disseminar les llavors, que en aquest cas se’n diuen espores, per tal que els fongs es puguin reproduir.

 

Si collim tots els bolets o els fem malbé, malament rai pels fongs, els quals, sembla que no facin res, sota terra, tot avorrits, però estan en simbiosi amb els arbres dels boscos. Molts arbres no podrien viure sense l’aigua que els proporcionen els fongs. Aquests, a canvi, reben sals minerals i altres nutrients per part dels arbres, a través de les arrels. Això es fa mitjançant la micorriza.

 

Bé, no tots els bolets són micorrízics. Altres, per exemple, són lignícoles o sapròfits. Descomponen la fusta o les restes vegetals del subsol, com la fullaraca seca dels arbres. Ja veieu que tots tenen la seva funció.

 

Per tant, respecteu aquells que no tingueu intenció d’agafar. Els bolets no només són bonics, sinó que són útils, des d’un punt de vista ecològic. I procureu no matar tot el que és gras. Deixeu uns quants sense collir, especialment els més petits. Potser els acabarà agafant algú altre, però no cal ser avariciós i si tothom fes el mateix, la salut dels nostres boscos seria molt millor.

 

 

 

La puntualitat

Una cosa que em toca especialment el voraviu és la gent impuntual. No els suporto. Alguns n’han fet fins i tot una senya d’identitat, d’això de ser impuntuals. O no els importa o fins i tot els fa gràcia.

 

Però el fet és que qui et fa perdre allò que és més valuós que l’or: el temps, és que no et valora gaire com a persona. També pot passar simplement que siguin despistats, que d’aquests també n’hi ha, però algú els hauria de dir (ara ho faig jo) que és de molt mala educació arribar tard als llocs i que, a sobre, t’hagin d’esperar.

 

Perquè, és clar, si vols arribar tard a una conferència o al cinema per veure una pel·lícula, és el teu problema. Tu t’ho perds. Però si quedes amb algú i aquest ha de perdre el temps, el seu preuat temps, llavors és un altre tema.

 

En aquests cops, penso que podria estar amb la meva família o els meus amics, llegint, o simplement tocant-me allò que no sona, però no, has d’estar esperant la persona impuntual. I si a sobre afegeixes nocturnitat, soledat o inclemències meteorològiques, la cosa encara empipa molt més.

 

Diuen que els alemanys i els britànics són molt puntuals. No sé si és cert, però si ho és, explica moltes coses del seu èxit general. No es tracta d’arribar mitja hora abans als llocs. Amb cinc minutets n’hi ha prou. De vegades, si hi ha trànsit i has d’agafar el cotxe o un transport públic, encara has de sortir més d’hora. I si arribes massa aviat, sempre pots anar a “matar el temps” o “fer temps” (quina expressió tan deliciosa!) fent un cafè o xerrant amb algú que, com tu, hagi estat massa puntual.

 

Passa una mica també el contrari: aquelles reunions que encara que comencin puntuals, s’eternitzen, perquè algú decideix donar-li voltes i més voltes. Si no hi ha res més important a tractar, matem-ho! I s’acorda amb antelació fins quan durarà com a molt la reunió i es mira de respectar-ho.

 

Després, aquells que han arribat tard solen ser també els que s’aixequen de la taula més tard. És com si tinguessin el sentit de la temporalitat avariat. Com si el pertinent circuit mental que controla el temps, el tinguessin adormit o fora de servei.

 

En fi, que la puntualitat és un signe d’educació i de civilització, tot i que com deia un professor meu, la seva manca és un costum “d’aquests pobles meridionals” entre els quals ens hi comptem.

 

 

Ding dong, ding dong

S’apropa novament l’hivern i els dies s’escurcen. Això em recorda cada any a l’inevitable canvi horari del darrer cap de setmana complet d’octubre. Se suposa que fa no sé quan havia de ser el darrer cop que canviéssim l’hora, però ja veieu, els polítics europeus no es posen d’acord. Per variar. La cosa rara seria que es posessin d’acord en alguna cosa.

 

En fi, el cert és que això també coincideix amb el debat que es va obrir fa pocs anys -per enèsima vegada- sobre la conciliació horària, que novament ha quedat en no-res. No sé què passa amb aquest tema, però no hi ha manera.

 

Suposo que entre que som animals de costums i que la qüestió té serioses afectacions econòmiques i estructurals, costa molt canviar els hàbits. Altrament, els darrers anys, almenys a Espanya i a Catalunya, la gent ha estat preocupada per altres temes i, des de començament del 2020, el coronavirus ho monopolitza tot.

 

Però hem de pensar en el futur immediat. Estem en època de canvis i un d’interessant podria ser aquest. Reorganitzar els horaris de treball i de lleure per tal que la vida fos una mica més agradable i no anéssim tan atrafegats.

 

Això sí, no val carregar-ho tot a l’empresa. Els treballadors també han de fer el possible per millorar el rendiment. No es tracta de treballar menys hores, sinó altres hores i, en cas de reducció de jornada, s’ha de compensar amb un augment del rendiment.

 

És evident que hi ha gent que ho té negre. Molts depenen d’un horari molt determinat o fan més hores que un rellotge, però això també s’hauria de poder regular una miqueta.

 

Posaré un exemple força polèmic: l’horari de determinades grans superfícies. Algunes, obren cada dia i amb uns horaris molt amplis. Això se sol traduir amb una major contractació de personal i, per tant, en generació de riquesa. Però per contra, el petit i mitjà comerç, no sol poder competir amb ells, per problemes de costos i això tampoc és just. En darrera instància, tot depèn del fet que el comprador es conformi amb els horaris estàndard en què el comerç sol estar obert o demandi una major franja horària d’atenció al públic.

 

Suposo que si la conciliació horària fos un fet, la gent tindria temps d’anar a comprar més d’hora i els comerços també podrien tancar a una hora més raonable.

 

En fi, el debat continua obert i em temo que així restarà fins que algun govern sigui prou agosarat per agafar el toro per les banyes i s’hi enfronti de manera decidida.

 

 

Brams i udols

He vist a la premsa i a les xarxes socials que ja ha començat la temporada de la brama del cérvol, cosa que s’està convertint en un reclam turístic en alguns llocs, com ho és poder sentir d’udol dels llops, en algunes poblacions del nord-est d’Espanya.

 

Tanmateix, estem en plena temporada de bolets. He pogut veure molts cistells plens de rovellons i de ceps, aquest any, encara que a començament de temporada semblava que enguany seria un any molt dolent pels bolets, però les darreres pluges han activat la descomposició dels boscos i això ha fet que surtin bolets una mica pertot arreu.

 

Poso aquests dos exemples com a mostra de l’ús que s’està fent de les muntanyes del nostre país. Sobretot, per part dels turistes. Sempre n’hi ha hagut, de boletaires, i això de la brama del cérvol és una moda més recent.

 

Aquest estiu, a causa de la massificació de molts llocs turístics d’alta muntanya, molts ajuntaments i altres entitats conservacionistes s’han plantejat d’imposar algunes limitacions pràctiques a l’accés motoritzat a la muntanya o a segons quins usos.

 

Quan arriba la temporada de bolets, cada any, surt el tema de si cal imposar una taxa als boletaires (el famós carnet de boletaire) com ja s’està fent en alguns indrets del país. Però sembla que no hi ha valor suficient per a limitar una activitat que mou moltíssima gent.

 

Amb el tema de la brama del cérvol pot passar una mica el mateix, tot i que a menor escala. O l’observació de les migracions d’aus. O anar a sentir a cantar el gall fer, cosa que si no m’erro, no està autoritzada, perquè estressa molt aquestes aus i deixen de fer-ho.

 

Cal tenir un cert respecte pel medi natural. Primer, perquè és fràgil i no accepta bé les massificacions. Segon, perquè el medi natural, tot sovint no és públic, sinó que es troba en propietats privades. Es pot interferir negativament amb algunes activitats econòmiques, com pot ser les pastures del bestiar. I, finalment, perquè si malmetem el medi, a part de la pèrdua de biodiversitat, no hi podrem tornar a fer les activitats que tant ens agraden.

 

Per tant, crec que no es pot demorar molt més fer una llei seriosa i rigorosa que limiti l’accés al medi natural en alguns punts estratègics i que ho faciliti en altres menys crítics, per tal que tothom pugui gaudir de la natura, però sense perjudicar el patrimoni natural que és de tots i que hem de respectar.