08 d’agost 2020

La llàntia d’Aladí

 

Des que va començar el desconfinament, hem pogut veure com l’espai públic era envaït sense contemplacions per les terrasses dels bars. Se’ns ha venut com una mesura provisional per reactivar l’economia malmesa després de tant de temps de confinament i de persianes abaixades.

 

És cert i em sembla bé com a cosa excepcional. El problema serà l’any vinent (o quan l’economia es recuperi): qui tornarà a posar el geni dins de la llàntia? Qui farà que les actuals terrasses que ocupen més espai del normal tornin a la normalitat?

 

Perquè aquestes coses, ens agradi o no, solen arribar per quedar-se. L’espai públic es malvèn per quatre xavos i amb l’excusa del progrés, però els perjudicats són els nens i els ciutadans en general, que no poden jugar a les places o no poden passar per les voreres, especialment si van amb cotxets.

 

Tothom hauria de poder gaudir de l’espai públic i no em sembla bé que es comercialitzi d’una manera tan exagerada. Jo mateix soc usuari assidu de les terrasses dels bars, però soc conscient que cal cercar un equilibri entre el dret al negoci i el dret a passejar lliurement.

 

Evidentment, aquest no és un problema només de Puigcerdà. Les terrasses semblen haver florit pertot el territori. Ja eren mítiques les de Barcelona, entorn de zones emblemàtiques. Així que és natural que a Puigcerdà les coses segueixin la mateixa dinàmica.

 

En fi, com deia abans, espero que s’estableixi un equilibri acceptable per part de tothom i que es gestioni degudament l’espai públic que, no és que no sigui de ningú, sinó que és de tothom.