28 de maig 2009

Deixeu de plorar

Divendres, davant del Conseller Jordi Ausàs, l'Alcalde de Puigcerdà, Joan Planella, li va dir que la Cerdanya se sentia menystinguda al procés de creació de la vegueria de l'Alt Pirineu i Aran perquè cap seu territorial venia a Puigcerdà i perquè en tot el debat, la Cerdanya ha quedat completament arraconada.

Alhora, Joan Pous, president del Consell Comarcal de la Cerdanya es queixava pel fet que el Govern de la Generalitat ni s'ha molestat a llegir-se la proposta de llei específica per a la comarca que el Consell li va remetre fa poques setmanes i que tenia la intenció de tornar a remetre-li, aquest cop en persona, al President Montilla quan aquest visités Puigcerdà en ocasió de la col•locació de la primera pedra de l'Hospital Transfronterer.

Des de tots els fronts polítics de la comarca sembla haver-hi una certa unanimitat: a la Cerdanya hi ha desencís en com se l'està tractant en el tema de la Vegueria de l'Alt Pirineu. Sobre aquest fenomen, ja he parlat en altres ocasions.

En primer lloc, els principals responsables són els polítics, que no han promogut un debat serè i ampli sobre l'ordenació territorial a l'Alt Pirineu i, molt específicament, a la Cerdanya.

En segon lloc, del Govern de la Generalitat, que per qüestions de política partidista ha menystingut l'opinió dels representants electes cerdans, tant als membres del Consell Comarcal, com als Alcaldes de la Cerdanya.

I en tercer lloc, a tothom en general, perquè hi regna una certa desorientació, fins i tot diria que por, en aquest tema. Hi ha por a canviar. Hi ha por a perdre pes específic. Hi ha por a quedar absorbits per l'òrbita de la Seu d'Urgell. Hi ha por a no pintar res en la futura Vegueria i hi ha por a haver de desplaçar-se a poblacions allunyades per resoldre segons quins afers.

Perquè per molt que se'ns prometi que cada comarca tindrà una mena de finestreta única on es podran resoldre tots els tràmits, no cal anar gaire lluny per veure que no és així. Avui dia, segons quins afers administratius s'han s'anar a resoldre a Girona o a Lleida, així que no crec que la cosa variï tant i tant amb la nova Vegueria.

Tot i així, sóc optimista. Crec que tard o d'hora s'haurà d'encetar el debat, agradi o no agradi. No es pot imposar un canvi territorial d'aquesta magnitud per les bones. Espero que quan arribi el moment, tothom -especialment els polítics- demostrin tenir una certa magnanimitat i, sobre tot, una mica de sentit comú.

Cal pensar que les comarques de l'Alt Pirineu, tot i les seves especificitats, tenen totes elles problemàtiques comunes i les estratègies per resoldre-les haurien de ser també col•lectives. Això inclou la pagesia, la indústria, les comunicacions i el turisme, per exemple, però també l'habitatge o la producció i distribució d'energia.

És evident que des d'un àmbit unificat serà més fàcil resoldre totes aquestes qüestions. Però no es poden menystenir les pors dels ciutadans, molts dels quals veuen que la Vegueria de l'Alt Pirineu (i Aran) serà econòmicament deficitària segons com es plantegi. Això és un fet i no es pot negar. I sobre aquest fet ha posat llum molts cops en Joan Pous, president del Consell Comarcal, sense que ningú no li hagi respost coherentment com se solucionarà aquesta qüestió.

D'altra banda, la por de Puigcerdà -que actualment és la segona població de l'Alt Pirineu demogràficament, a perdre influència i atractiu econòmic no es pot eludir. Menys, amb una crisi econòmica tan forta com la que ens està afectant. Hi ha por en certs sectors de la Vila de quedar eclipsats per l'emergent Seu d'Urgell.

En aquest sentit voldria dir una cosa que potser no sigui gaire popular a la meva terra, però que és la meva opinió. Jo que sóc progressista i liberal penso que no podem demanar pegats proteccionistes "d'hortet i caseta". Crec que hem mirar més enllà del nostre entorn immediat i que cal tenir amplitud de mires i ambició.

Cal un projecte econòmic i de ciutat molt ben elaborat, amb implicació de tots els sectors productius i ciutadans de la comarca que avui dia, no cal dir-ho, ni existeix ni hi ha cap voluntat que existeixi. Sembla que els polítics, però també la ciutadania en general, estan com anestesiats i no se n'adonen que estan perdent un munt d'oportunitats cada dia que passa i amb aquesta actitud, no anem enlloc.

Podem restar amatents, queixosos que si Tremp, que si la Seu o que si Manresa o si Barcelona ens fan la competència o no ens tenen en compte. Però fóra molt millor per a tothom que tinguéssim un pla d'acció mínimament sòlid, al qual donés suport el teixit productiu de la comarca. Si no, només ens restarà el plor i la queixa estèril.

25 de maig 2009

Animals abandonats

Si hi ha una cosa que no suporto de debò és veure un animal abandonat. No ho entenc. De fet prefereixo no entendre-ho. No crec que hi hagi cap possible justificació per deixar abandonat un pobre animal al qual li hem rigut totes les gràcies quan era petit i ara que és gran, pel motiu que sigui, ens molesta i el deixem a la seva sort.

Va a tongades. Abans de l'estiu o després de festes sol ser habitual veure gats i gossos abandonats. Però és clar, si molts deixen abandonats els seus pares en una residència, què no faran amb un ser que els importa molt menys.

De totes maneres ho trobo repugnant. Almenys una persona té uns drets, pot reclamar, té unes lleis que el defensen. Sovint els animals no deixen de ser considerats com simples objectes. I és evident que no ho són. Gats i gossos, com a mamífers que són, tenen sentiments i pateixen alegria i dolor com nosaltres.

Però ja se sap. El nen vol una mascota i com n'és de cofoia quan és petitona. Però creix i esgarrapa els mobles. Ailàs! Els mobles. Aquesta gran creació de la natura que ha de ser protegida per sobre de tot! O bé arriba l'estiu, volem marxar de vacances i l'animal fa nosa.

És clar que hi ha gosseres, però això és massa complicació. S'agafa l'animal, se'l porta ben lluny perquè no pugui tornar i se'l deixa a la seva sort. I si és el Pirineu, millor, que d'allà segur que no torna, especialment si és hivern!

Ho trobo tan profundament repugnant que no tinc paraules. Ja sé que em direu que pitjor és quan es tracta de nens petits, no ho nego ni li trec la tragèdia del fet, però amb els animals indefensos no puc. És una traïció. La raça humana els va domesticar. Ells van perdre la llibertat i l'esperit de sobreviure lliures a canvi de fer-nos companyia i servei i ara molts de nosaltres els fem servir al nostre albir i després els traïm.

22 de maig 2009

Paisatge urbà

Els darrers dies he aprofitat la bonança meteorològica per voltar una mica per la Vila en sortir de la feina. He visitat el parc de l'estany del Torniquet que, a poc a poc, es va convertint en un lloc més o menys visitat per la gent, tant pels puigcerdanesos que s'hi acosten molts cops corrent i fent exercici, com pels francesos d'Ur, que el tenen a tocar.

Evidentment, ni rastre dels iaios que havien de fer servir els aparells gimnàstics externs que s'hi han instal•lat per tot el parc, que en canvi són utilitzats pels soferts corredors per fer estiraments o pels nens, per a jugar.

El sòl que envolta l'estany és massa dur i incòmode i els bancs són massa cantelluts, però suposo que l'indret anirà millorant amb el pas del temps. Els arbres aniran creixent i expero que algun dels disbarats que s'hi han fet s'acabaran corregint.

A fi de comptes, la vista és espectacular i l'indret és molt acollidor. L'única cosa que fa una mica malbé la vista són els enormes dipòsits de gas, però en fi, no es pot tenir tot i aquests ja hi eren abans de fer el parc.

L'estany ja ha estat descobert per les libèl•lules i per les papallones i s'hi ha establert un nou biòtop per aquests animalons com aquell qui no vol la cosa. Suposo que la majoria de la gent només veurà els mosquits, però de tot hi ha d'haver.

El trist és que per poder estar en un lloc agradable a la Vila, cada cop hem d'anar més lluny. El centre s'està tornant inhabitable. La plaça dels Herois sembla una mena de Lego gegant, ple de peces surrealistes -i caríssimes- que duraran el temps que duraran. I això que encara nohan posat les terrasses!

Les xurreries semblen el tub de ventilació d'un transatlàntic, els recipients on aniran els arbres, a part de costar un ull de la cara cadascun, són lletjos amb ganes i posar un àrea infantil al bell mig d'una plaça duríssima tampoc sembla cap bona idea.

I això només és el començament. Encara resta per desfigurar la plaça Cabrinetty, la plaça de l'Ajuntament i el passeig 10 d'Abril. Temps al temps, que tot arribarà.

21 de maig 2009

La nostra natura (y II)

Aprofitant el post anterior, vull fer una mica de publicitat d'algunes de les activitats naturalistes que es fan a la Cerdanya i el Capcir.

Comencem per la botànica. Des de l'any passat, el Grup de Recerca de Cerdanya organitza unes sortides florals alguns caps de setmana destinades a conèixer la flora de la comarca. Les sortides són gratuïtes i l'única cosa que demanem és respecte per la natura. De moment, han tingut molt bona resposta, tant entre la població local, com entre els visitants de cap de setmana. Tenim un blog on es van posant algunes de les fotografies que fem:

http://floracerdanya.blogspot.com/

El 23 i el 24 de maig se celebren al Museu Cerdà les Jornades Micològiques de primavera, on s'exposaran classificades diferents espècies micològiques trobades a la comarca.

Fins el 31 de maig, a la Sala d'Exposicions Temporals del Museu Cerdà podeu gaudir d'una exposició titulada: "La flora d'alta muntanya", amb fotografies de flors d'aquest medi de la Cerdanya.

El dia 6 de juny, coincidint amb una de les sortides que fem, tindrà lloc al Museu Cerdà de Puigcerdà una conferència a càrrec de Ferran Lloret -doctor en Botànica- qui ens parlarà de les orquídies del Pirineu.

El 27 de juny, l'Albert Garcia -biòleg- ens donarà una conferència sobre els rèptils i els amfibis de la Cerdanya. L'Albert té en projecte una guia sobre les aranyes de la comarca. Tanmateix, el Grup de Recerca ha començat la redacció d'una Guia de la Flora de la Cerdanya i el Capcir, que esperem poder editar properament, un cop estigui enllestit i que portem diversos anys preparant.

De l'1 al 16 d'octubre es realitzarà al Museu Cerdà una exposició sobre les papallones de la Cerdanya. En el futur, està en estudi la realització d'una guia de papallones diürnes de la comarca.

I també per l'octubre, tindran lloc les Jornades Micològiques de Tardor, anàlogues a les de primavera.

Tanmateix, a la revista electrònica del Grup de Recerca de Cerdanya que estem preparant, que es diu Ker hi haurà properament alguns articles sobre el medi natural: un sobre els rèptils i amfibis de la Cerdanya; un sobre els odonats amenaçats; un sobre les poblacions de Galanthus nivalis de la vall (lliris de neu) i un parell de resenyes sobre troballes botàniques recents a la comarca (Gentiana pneumonanthe i Lathraea squamaria).

Si voleu contactar amb nosaltres o voleu informació sobre les activitats que organitzem només ens heu d'enviar un correu electrònic a la següent adreça:

grup@recercacerdanya.org

Com podeu veure, interès sí que hi ha. El que ens falten sóm més mans, per dir-ho metafòricament. Tant de bo el nostre interès tingués efecte sobre l'interès de la resta de la gent de la comarca. Que més voldríem!

19 de maig 2009

La nostra natura

Aquest cap de setmana he pogut gaudir de la natura cerdana en tot el seu esplendor. Finalment, ha arribat la primavera i amb ella, una mica de caloreta, que ha fet fugir -al menys de moment- el fred del llarg hivern que hem patit enguany.

He pogut visitar diversos indrets de la comarca, per bé que no gaire amunt, perquè a partir de certa cota, encara trobem la neu acumulada amb facilitat. La flora ha començat ha esclatar, els ocells migratoris a tornar i les papallones a volar pels prats cerdans.

Avui volia parlar d'aquesta natura tan meravellosa que tenim però que amb tanta facilitat podem perdre. Per exemple, hi ha papallones que només mengen d'una planta. Si aquesta és escassa i ens la carreguem -per exemple, edificant al seu hàbitat o netejant excessivament un talús- correm el risc de perdre planta i papallona.

El mateix passa amb molts d'altres animals, com tritons i salamandres que viuen als rierols de l'alta muntanya i que són molt sensibles a la contaminació. La llista és molt gran.

Per desgràcia, tot i la creixent sensibilització envers el medi ambient i la biodiversitat, crec que els cerdans -en general- passen olímpicament d'aquests temes. Si cal fer una pista d'esquí, es fa. Si cal edificar uns terrenys, doncs vinga. Si hem d'aixamplar una carretera, vinga màquines i quitrà.

Gairebé mai no hi ha cap cura pel medi natural que es malmet. Perquè allò que per molta gent són simplement quatre herbots o quatre rocs, per a aquells que estimem la natura poden seri veritables meravelles, molts cops al llindar de l'extinció.

Es parla molt del llop o de l'ós, perquè són molt fotogènics i poblen el nostre imaginari col•lectiu, però no es parla gaire dels insectes, de les granotes o de les flors que, a poc a poc, van desapareixent sense que gairebé ningú no se n'adoni. I pel que sembla, sense que a poquíssims els importi un rave.

15 de maig 2009

Trobar-nos

Un dels problemes que ens trobem els que estimem el Pirineu i el voldríem conèixer millor és la manca de mitjans, diguem-ne, socials per tal de poder-nos comunicar amb una certa fluïdesa amb altres pirinencs interessats en qüestions culturals diverses.

Tinc una certa relació amb algunes persones de la Seu i rodalies, però aquí s'acaben les meves coneixences. No conec ningú dels Pallars, ni de l'Alta Riobagorça, ni de la Val d'Aran i si passem al Pirineu aragonès o al navarrès, el meu desconeixement és encara major.

Potser fora interessant dotar-nos d'algun tipus de mecanisme estable (convenció, trobada cultural, trobada informal) per conèixer-nos i descobrir nous amics amb aficions i interessos comuns. Estic segur que l'interès hi és, però costa de trobar l'ocasió.

Els pirinencs som força tancats. És cert que cadascú escombra cap a casa seva, però jo crec que hauríem de trencar aquest hermetisme secular almenys pel que fa al món cultural.

També és cert que hi ha gent que s'ha mogut molt i que té moltes coneixences dins de l'àmbit pirinenc, però no ens enganyem tampoc: són una escassa minoria. Entre el jovent o fins i tot dins del món associatiu, això és una excepció.

Llanço des d'aquí, doncs, la idea de promoure algun acte comú per anar-nos coneixent. Es podria organitzar una sèrie de trobades amb l'excusa d'algun acte festiu, lúdic o cultural i començar algun tipus de relació entre els pirinencs que tenim ganes de ser quelcom més que cerdans, alturgellencs, etc.

14 de maig 2009

No tots són iguals

Una de les crítiques que se m'han fet recentment és que tracto a tots els "foranis", especialment als de l'àrea metropolitana de Barcelona de la mateixa manera. De fet, ha estat una cosa involuntària.

És evident que no tots els barcelonins (i d'altres indrets allunyats del món rural) practiquen el mòbing rural, ni són maleducats, ni pretenen que la Cerdanya o el Pirineu en general siguin una espècie de decorat de cartó pedra, immaculat, inodor i insípid. Hi ha de tot.

Per ser just, he de dir que m'he trobat molts més foranis que coneixen molt bé la Cerdanya que no naturals de la terra, molts dels quals viuen d'esquenes al territori, especialment a les grans poblacions, com Puigcerdà.

Fa una certa vergonya, però s'ha de reconèixer que alguns segons residents es coneixen la comarca i tenen més respecte per ella que bona part dels cerdans de soca-rel. Suposo que molts d'ells s'han comprat una caseta a la Cerdanya no només com una possible inversió, sinó perquè els agrada el territori.

Així, m'he trobat grans coneixedors del món floral, de les papallones, de l'excursionisme, de la geologia, etc, que eren segons residents o simplement, visitants freqüents de la nostra comarca.

És de justícia, doncs, reconèixer-los i agrair-los el seu amor per la nostra terra. Amb ells s'hi pot comptar a l'hora de defensar els nostres interessos, perquè en bona mesura, també són els seus. També ells s'han indignat quan ens han volgut desviar l'aigua del Segre via túnel del Cadí cap al Llobregat o ploren quan hi ha algun incendi que malmet els nostres (seus) boscos.

Per tant, vull deixar clar que no tots són iguals. El que passa és que de vegades, per culpa d'una minoria sorollosa o maleducada, paguen justos per pecadors, però crec que s'han de valorar les coses a la seva justa mesura.

És més, potser sigui per allò de la fe dels conversos, molta gent que ha vingut de fora de la comarca, han esdevingut els principals defensors d'aquesta i, fins i tot, grans dinamitzadors culturals o esportius. No perdem de vista que al Pirineu som poquets i que sempre dependrem en certa mesura de les aportacions exteriors a fi d'evitar perilloses endogàmies.

13 de maig 2009

Flors tristes

Diumenge vaig fer una sortida a prop d'Alp amb un amic orquidiòleg per ensenyar-li un lloc ple d'una orquídia anomenada Orchis pallens, de color groc, no gaire gran, molt bonica i que fa una certa olor a llimona.

De bon començament vam gaudir amb la vista de gairebé cent exemplars en molt bones condicions. Però quina va ser la nostra sorpresa quan vam descobrir que algú se'ns havia avançat i havien tallat de l'ordre d'una trentena de peus amb tisores. Se'ns va caure el món als peus.

Potser pensareu que no és tan greu, però és que aquesta orquídia és molt escassa. Enlloc de la Cerdanya es troba en aquesta concentració. Com a molt, te'n trobes alguna per la muntanya, al costat del bosc. L'indret és un veritable jardinet i el fet que algú el conegui i hi vagi amb intencions depredatòries és molt trist.

D'altra banda, una orquídia tallada no serveix de res. Es marceix en hores i a sobre emet una forta pudor a descomposició. No serveix per a fer rams. A més a més, es malmet l'ecosistema i s'impedeix el seu desenvolupament. Quantes més orquídies intactes hi hagi, més possibilitats de polinització hi haurà i més exemplars n'hi podrà haver en el futur.

No he entès aquesta mania d'anar al camp a collir floretes. Puc entendre la gent que tradicionalment ha collit herbes remeieres o persones que fan rams amb flors molt abundants que no estan en perill. Però collir una orquídia és poc més que un crim botànic.

Són plantes molt escasses. Llevat de casos molt excepcionals, no es poden cultivar i moltes d'elles només existeixen al seu estat natural. Els llocs on viuen són força sensibles i es poden malmetre fàcilment i la seva bellesa les fa víctimes de l'afany depredatori d'algunes persones.

El més lamentable és que gent que et mostra una gran sensibilitat per la natura i per la bellesa de les flors després no tindrà cap inconvenient en agafar unes tisores i vinga a fer rams. Les flors són belles, però enlloc ho són més que al seu estat natural. Si us plau, deixeu-les en pau!

08 de maig 2009

Síndic de Greuges municipal

Una de les coses que admiro de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell, sense entrar en disquisicions polítiques partidistes, és l'existència d'un Síndic de Greuges municipal. De moment, pel que tinc entès, és l'única capital de l'Alt Pirineu que en té un.

Jo em pregunto: hi ha algun motiu lògic pel qual Puigcerdà no en pugui gaudir d'un? Per què no es vol implantar aquesta figura tan útil a l'hora de defensar els drets dels ciutadans davant dels abusos del poder municipal?

Suposo que la pregunta es respon ella sola. En una època en què tot són mesures recaptatòries i en què la pressió sobre el ciutadà i -per què no dir-ho- un cert menyspreu per l'opinió del poble, una figura con un síndic de greuges potser fóra massa incòmoda.

Però jo crec que aquells municipis que en gaudeixen d'un, tenen molta millor salut democràtica que els que no en tenen. A fi de comptes, qualsevol mesura que ens protegeixi als ciutadans dels excessos del poder és saludable i recomanable.

07 de maig 2009

Més debat sobre la Vegueria de l'Alt Pirineu

He pogut constatar que el debat de la vegueria de l'Alt Pirineu i Aran continuen força vius encara. Això malgrat la falta de debat oficial entre les institucions i el poble, cosa que lamento profundament. Crec que una de les coses que caldria fer és consultar al poble, com a mínim, per conèixer el seu parer.

El meu, a títol personal, és a favor de la vegueria de l'Alt Pirineu. Preferiria que la Val d'Aran hi fos també, però entenc que això ho han de decidir ells, ja que tenen una administració pròpia fruit del reconeixement del fet diferencial occità, de caràcter històric i lingüístic.

Pel que fa a la resta de comarques: Alta Ribagorça, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Alt Urgell i Cerdanya crec que formen una certa unitat cultural, geogràfic, paisatgístic i econòmic que fa que les nostres similituds i problemes comuns siguin molt més forts que les nostres diferències.

Quan parlava de la llei de Cerdanya en altres posts, no volia posar en qüestió aquest fet i lamento i si no m'he expressat amb prou claredat. No entraré ara a exposar aquí els trets diferencials de la Cerdanya, que els té i són ben palpables per a qualsevol cerdà o per a qualsevol que es miri la nostra realitat amb un mínim de rigor.

Simplement lamentava dos fets: que si finalment la vegueria no s'estableix, la Cerdanya continuarà partida provincialment i això caldria resoldre-ho d'una vegada per totes; i d'altra banda, que lamentava que se'ns hagués menyspreat formalment la proposició de llei d'una manera tan poc democràtica.

Potser la solució sigui la vegueria, dotada d'un marc legislatiu especial i llavors no caldria una llei específica per la Cerdanya, però us puc assegurar per aquells que no sou de Cerdanya, que tenim una sèrie de problemes administratius importants degut al fet d'estar partits en vàries administracions.

Una altra qüestió són certes crítiques rebudes des de Lleida ciutat o des del mateix territori. Aquestes crítiques bàsicament vénen a dir que la vegueria de l'Alt Pirineu serà la més pobra de totes les que es creïn i que no té viabilitat econòmica. Uns escombren cap a Lleida i altres cap a Manresa, potser. Fins i tot, algun cap a Girona.

Però jo crec que això s'ha de decidir des del territori. Esperem que sigui per tal que la vegueria pugui tirar endavant, precisament perquè tenim problemes comuns als quals caldria donar resposta comuna, però també hem de ser demòcrates i respectar el fet que algun territori no vulgui formar-hi part.

05 de maig 2009

Foc verd

El municipi de Bellver ha decidit d'instal•lar una caldera de biomassa que li permetrà d'escalfar bona part dels edificis públics del centre urbà: la piscina, el poliesportiu, les escoles i el nou centre cívic, a un baix cost.

És una bona notícia per a Bellver i per la Cerdanya, ja que és un pas endavant més a favor de l'ús de les energies renovables a la comarca. Fa un cert temps, un projecte similar va ser aturat al darrer moment al municipi de Lles. Afortunadament, no ha estat aquest el cas de Bellver.

Bellver segueix, doncs, les passes d'Alp, que té un sistema similar per escalfar el Palau de Convencions i Esports i suposo que no serà pas el darrer de fer-ho.

La Cerdanya disposa de grans quantitats de biomassa, especialment provinents de la neteja de boscos i més ara, quan l'aprofitament de la fusta per altres usos és complicat degut al baix preu a què es ven.

La comarca ha d'avançar necessàriament vers fonts renovables d'energia, com la biomassa, l'energia eòlica o l'energia solar. Totes tenen algun inconvenient, però pitjor és continuar depenent del petroli, substància que cada cop serà més cara i escassa i que emet considerables quantitats de CO2 a l'atmosfera, agreujant el ja de per si preocupant escalfament global.

La crema de biomassa també produeix CO2, però a diferència de la crema de combustibles fòssils, l'emissió neta és zero, ja que el CO2 alliberat serà reabsorbit per la vegetació i es tornarà a reiniciar el cicle.

D'altra banda, si la nostra dependència exterior d'energia minva, menors seran els problemes derivats de talls de subministrament deguts a accidents en torres d'alta tensió per les inclemències meteorològiques a les quals el dur hivern cerdà ens té acostumats.

04 de maig 2009

Donant voltes a les rotondes

La població de Bellver s'ha mobilitzat per demanar que el Ministeri de Foment executi d'una vegada per totes la rotonda prevista a l'entrada de Bellver, a la cruïlla amb la C-16, ja que en aquest punt negre ha provocat diversos morts els darrers anys.

A la manifestació de diumenge hi havia més de mil persones, cosa que representa tota una fita per a un esdeveniment d'aquestes característiques.

Tanmateix, fa poc, l'Alcalde de Bolvir també demanava que s'arrangés la cruïlla d'entrada a Bolvir pel mateix motiu, possiblement fent-hi una rotonda.

La N-260 ha esdevingut una via força transitada per vehicles que circulen, molts cops, a grans velocitats per llocs on no haurien de fer-ho. És evident que els radars no han servit per evitar aquestes problemàtiques i que s'imposa una solució de caràcter vial, preferentment amb rotondes per obligar a disminuir la velocitat als vehicles i fer més fluïd el trànsit.

Malauradament, les inversions previstes no s'han realitzat i els accidents es van succeint, cosa que ha esgotat la paciència dels bellverencs després de perdre-hi la vida un conegut veí del poble fa pocs dies.

És una llàstima que les autoritats només fan cas de les demandes veïnals quan hi ha hagut sang de per mig. Si escoltessin més ens podríem estalviar molts disgustos, però aquest és el país de la burocràcia i del torni vostè demà, que en diria Larra.