05 de juliol 2021

Orgull de què?

Fa uns dies, a Puigcerdà, va tenir lloc una concentració en ocasió del dia de l’orgull LGTBI+, organitzada per l’Ateneu de Cerdanya. Val a dir que érem quatre gats i mig. Potser no es va poder convocar amb prou antelació, però el cert és que altres actes es convoquen amb menys temps i tenen força més públic.

 

Concretament, recordo la concentració a favor de l’alliberament d’en Pablo Hasel, on hi havia un munt de joves (i de no tan joves) a la plaça de l’Ajuntament, o altres concentracions a favor dels presos polítics o del Procés.

 

Però això de l’orgull gai, com se’n deia abans (ara el terme és impronunciable) sembla que no mobilitza tanta gent, ni tan sols entre el jovent, que sol ser força compromès amb els drets i les llibertats.

 

Fa poc dies, a Galícia han assassinat un noi jove i tot sembla que la cosa té tints homofòbics. El van apallissar, al crit de “maricón” i el van matar. Pim, pam. No és un cas únic.

 

Fa poc, també, en ocasió del dia de l’Orgull, precisament, el conegut epidemiòleg Oriol Mitjà va llegir un manifest on explicava que a ell, de jove, l’havien maltractat i llençat a un contenidor pel fet de ser homosexual.

 

Qui pensi que aquest país no necessita mobilitzar-se per lluitar pels drets del col·lectiu LGTBI+, només pel fet que tenim unes lleis molt bufones, s’equivoca totalment. Les lleis, si no se les creu el poble, no serveixen per a gaire cosa.

 

Pots tenir una llei que digui que encara que siguis homosexual tens els mateixos drets que els heterosexuals, però si després et donen una pallissa i et maten, no sé ben bé de què coi t’haurà servit la llei.

 

Benvinguda sigui, és clar: a altres països com a Polònia o Hongria (per citar-ne un parell d’Europeus) estan encara pitjor. I no parlem de Rússia, l’Iran, bona part de l’Àsia o l’Àfrica.

 

En molts altres llocs del món, pertànyer al col·lectiu LGTBI+ és una sentència de mort. En el millor dels casos, ostracisme i rebuig social.

 

Però a Catalunya, realment estem tan bé? Per què hi havia tan poca gent l’altre dia a la plaça dels Herois?

 

Temes organitzatius a part, crec que la gent que viu als pobles, i la Vila és un poble per moltes coses, com aquesta, manifestar-se públicament a favor d’aquests drets costa. No sé si està mal vist. Però costa.

 

Des del GRC, fa uns quants anys -no tants-, vam voler organitzar un festival de cinema LGTBI. No donaré noms, però un conegut polític ens va dir que: “millor que no, que això la gent de Puigcerdà no ho entendria”.

 

Llavors vaig pensar que qui no ho entenia era aquesta persona, però potser tenia raó. Aquí som molt progres de boqueta, però a l’hora de la veritat, la majoria són uns “cagats”.

 

I és que en aquest cas ni tan sols es pot dir allò tan repetit de “no espantem el turisme”, perquè si un col·lectiu té fama de gastar-se els quartos, és precisament el col·lectiu LGTBI+. Però ni tan sols així.

 

En fi, que em penso que cal força més conscienciació sobre aquests temes i no només durant una setmana a l’any. Tampoc dic que muntem una rua de carrosses amb drag-queens (ja es va fer un any a la Festa de l’Estany, amb una carrossa), però potser sí que podríem tenir una miqueta més de sensibilitat per aquest tema.

 

Com us penseu que se senten, especialment els joves que molts cops no gosen sortir de l’armari per allò que diran els seus pares o els seus amics? Ningú no vol que el llencin a un contenidor, que se’n riguin d’ell d’amagat (o a la cara), l’escupin o que l’ignorin. Hi ha molt camí per fer.

 

Podem pintar la bandera multicolor a terra o penjar-la a la façana de l’Ajuntament. És un símbol i això fa tan sols unes dècades hauria estat impensable. Però no és suficient. Cal suport popular. Sobretot, d’aquells que no pertanyen al col·lectiu. Aquests ja ho tenen clar: són els altres els que han d’ajudar.