28 de setembre 2007

El desert de l’associacionisme cerdà

Actualment, estic en set associacions i entitats cerdanes, de les quals, en quatre hi sóc a la Junta directiva, i havia estat en sis associacions més, de les quals em vaig donar de baixa per avorriment o per extinció del grup. No es pot dir, per tant, que no tingui interès en el món de l’associacionisme, però en general trobo que sol ser molt problemàtic estar en una associació a la nostra terra.

Com a exemple d’anàlisi puc posar les meves experiències en aquestes associacions i entitats. En algunes d’elles, mai he estat convocat a una assemblea, tot i que hi ha obligació de fer-ne una anualment, almenys. En d’altres, m’arribaven les convocatòries quan ja havien passat les reunions. Sospitós o simple negligència? En qualsevol cas, impresentable.

En la majoria d’elles, les reunions són olles de grills –per no dir “merienda de negros”- sense cap ni peus, sense portar actes i sense ni tan sols ordre del dia. De fet, les reunions molts cops són simples “charlitas de café”, que en dic jo.

En d’altres, es fa una reunió anual de pur tràmit, on s’aproven els pressupostos i la política general d’allò que ja s’ha fet i que, per descomptat, no es pensa discutir, perquè els executors son infal·libles, com el Papa.

I finalment, tenim altres associacions que fan reunions molt sovint i que generalment no aporten absolutament res, llevat d’una sobirana pèrdua de temps i molts cops un fort mal de cap.

Aquest és el panorama que observo. Realment trist. Pel que fa a la composició de les juntes, generalment hi ha tres tipus de persones: els que tenen ànsies de protagonisme, que solen ocupar normalment càrrecs directius, els que estan allà per compromís i els que acaben de ser nomenats i encara no han tingut temps de cremar-se i plegar.

Però pel que fa a projectes nous o a treball efectiu, llevat d’alguna honrosa excepció, molt poquet. A més a més, la gent que tenim inquietuds, acabem en un munt d’associacions, cosa que ens acaba cremant encara més, mentre que altres persones, perfectament vàlides, no es mullen ni que les matin. Potser escaldades d’alguna experiència prèvia o en pell aliena.

Després ens queixem que no hi ha gent a les associacions, però jo crec que moltes d’elles tenen massa vicis de funcionament que les converteix en rèmores i que no serveixen per a res més que, en el millor dels casos, distribuir subvencions públiques o com a plataforma –massa sovint- per a futures aspiracions polítiques personals.

Sento ser tan negatiu, però no crec que sigui un problema de percepció per part meva, ja que porto molts anys en aquest món i en associacions molt diverses i els defectes són molt similars.

Hi ha solució? Jo crec que una persona només ha d’estar en una Junta si té intenció de participar activament en l’associació i quan deixa de tenir-ne ganes o no pot per manca de temps o de salut, el correcte és que plegui i deixi lloc a d’altres més adequats per la tasca.

D’altra banda, la direcció de les associacions hauria d’estar en mans de persones mínimament serioses i amb una certa formalitat, que portessin un ordre del dia, que conduissin les reunions de manera ordenada i que es fixessin uns objectius anuals mínimament creïbles i assolibles.

Finalment, crec que la gent s’hauria d’implicar més en aquelles àrees per les quals tingués un cert interès personal i, en cas contrari, no criticar tant la feina realitzada per altres, ja que a sobre de cornuts, a pagar el beure.

27 de setembre 2007

L’extinció dels bolets

Estem ja en temporada de bolets i, personalment, tinc molt poques ganes d’anar a la muntanya a caçar-ne, tot i que altres anys esperava frisós que arribessin les primeres pluges. Però d’un temps ençà, cada cop tinc menys il·lusió per això d’anar a collir bolets.

El motiu és ben senzill: anar a la muntanya comença a fotre fàstic. Tot ple de gent, cotxes, soroll… sembla les Rambles! La veritat, això ja no és el que era. A més a més, degut als allaus de boletaires de l’àrea metropolitana de Barcelona que ens visiten els caps de setmana, molta gent de la comarca, gent gran, sobre tot, aprofiten per anar a omplir les cistelles a mitjan setmana.

El resultat és que, encara que t’aixequis molt d’hora dissabte, vagis on vagis, t’ho trobes tot ple de gent i cada cop costa més d’omplir la cistella. Has de caminar cada cop més (millor deixar el cotxe lluny, perquè si no et foten el jardinet ben de pressa) per competir amb més i més gent.

A tot això, cal afegir que cada vegada hi ha més llibres, webs i intercanvi d’informació a través d’internet que desvetllen els raconets més secrets dels nostres boscos. Total: surt més a compte comprar-los al mercat –sobre tot si l’any és bo i no són massa cars- que els pots triar amb més calma. Això sí, igual els bolets vénen de Centreeuropa, perquè Catalunya és deficitària en producció de bolets: en consumeix molts més dels que produeix.

La qüestió no és, però, collir-ne molts o collir-ne pocs, sinó l’experiència d’anar a cercar-los. De sempre et trobaves gent, però en general eren força respectuosos amb el medi i tampoc n’hi havia tants i tants. Ara, és insofrible.

Els boscos suporten una pressió extrema quan arriba la tardor i surten els primers bolets. Cal dir que molts d’aquests bolets no els planten els nans del bosc per fer contents els boletaires barcelonins, sinó que tenen una important funció ecològica de nodrir els arbres a les arrels dels quals es troben connectats. Per tant, si els fem malbé o els collin en excés, estem fent malbé tot el bosc.

Tard o d’hora, l’administració haurà de posar fre a aquestes invasions tardorenques als boscos del Pirineu. S’han plantejat diverses possibilitats: carnets de boletaire, impostos, taxes d’accés al bosc… En tot cas, alguna cosa caldrà fer, perquè això difícilment durarà indefinidament.

26 de setembre 2007

Civisme a l’Europa oriental

Fa poc he estat uns dies a Romania acompanyant l’equip del Club Gel Puigcerdà a la Copa Continental que va tenir lloc a la ciutat de Miercurea Ciuc (o Csíkszereda, com l’anomenen ells). Es tracta d’un lloc força curiós. De majoria hongaresa i catòl·lics, són una minoria a l’estat romanès.

Els passa una mica com als catalans: parlen una llengua diferent i tenen una cultura diferent, tot i que ells ara mateix no tenen autonomia, encara que la reclamen. Per cert, que saben de l’existència de Catalunya i ens tenen com a model en algunes coses.

La ciutat té uns 45.000 habitants i va ser una de les moltes poblacions de Transsilvània que va ser destruïda –literalment- per ordre del dictador comunista Ceaucescu per tornar a ser reconstruïda amb un model urbanístic basat en gratacels de ciment. Bogeries estalinistes.

Els edificis es troben, en general, en força mal estat, suposo que per la manca de serveis i de diners. Per que us feu una idea, no vam veure ni una sola grua –aquí que són tan familiars- i les bastides són de fusta!

Però tot i així, una cosa sí que cridava l’atenció: el civisme. El mobiliari urbà, que no és precisament abundant, es troba en relatiu bon estat de conservació. No hi ha vandalisme. Allò que trobes deteriorat és perquè és vell, no perquè l’hagin trencat. I no serà per manca d’oportunitats, perquè la gent està molt de temps al carrer.

Els joves, que són molts, ja que és una ciutat universitària, surten de nit, sobre tot divendres i ocasionalment dissabte i s’emborratxen suposo que com a tot arreu. Però no es dediquen a destrossar res.

La ciutat tenia moltíssims parcs i jardins que, llevat que no els seguen l’herba, estaven perfectament conservats. Als carrers hi havia flors penjades als fanals, com a molts dels nostres pobles, però la gent no se’ls emporta a casa seva.

És curiós, perquè des de fora semblaria que a aquests països, molt més pobres que el nostre, les coses encara serien pitjors, però no. Com a detall curiós, tenen molt poca policia, perquè suposo que no els fa cap falta.

Nosaltres vam passejar de nit per la ciutat uns quants dies i no vam tenir cap problema ni vam veure cap perill. Sembla que hauríem de pensar-nos-ho això del civisme.

Una companya de l’expedició em comentava que potser el problema és que tenim massa diners i massa temps per pensar i que potser aquest era el nostre problema. Realment, és per rumiar-s’ho.

25 de setembre 2007

Som una meravella

L’altre dia, arran d’un comentari que vaig fer per la Diada al meu fotolog, un amic em deia que ser espanyol no estava pas tan malament. La veritat és que em va fer reflexionar si això de ser espanyol té algun avantatge o no.

Per començar, crec que els principals trets distintius de la societat espanyola, no els compartim els catalans. O al menys, jo no m’hi sento identificat en absolut: les curses de braus, el cante hondo, el catol·licisme ultraconservador, l’admiració per l’exèrcit, el culte a la bandera espanyola, etc. Potser són folklorismes, ho admeto, però com a símbols identitaris no em sento gens representat.

Però cal ser més seriosos en les anàlisis. Mirant una pàgina web on es donava tot tipus de referències sobre les fonts consultades, resulta que Espanya es troba a la cua de la Unió Europea en:

- Innovació tecnològica

- Tecnologies de la societat de la informació

- El rànking de patents

- El compliment dels compromisos del protocol de Kyoto

- Ajuts a les famílies

- Educació

- Atenció al pacient

- Coneixement d’idiomes, especialment de l’anglès

- Iinnovació empresarial

- Permisos de maternitat

- Flexibilitat dels horaris laborals

- Ajuts a les famílies per la compra de llibres de text

- El compliment dels objectius europeus d’objectius mediambientals

- Despesa social per habitant

- Ocupació femenina entre els 25 i els 54 anys

- Arquitectura sostenible i edificis adequats al medi ambient

- Desenvolupament de videojocs

- Ocupació de persones amb discapacitats

- Inversió en I+D (Investigació i Desenvolupament)

- Nombre de titulats en Batxillerat i FP Superior

- Prevenció d’accidents laborals

- Radioteràpia

- Prevenció del tabaquisme

- Dret a escollir col·legi

- Teletreball

- Regulació de la contaminació acústica

I molt em temo que encara hauríem d’afegir les coses en què som capdavanters i que no són gens ni mica recomanables:

- Consum de cocaïna per càpita

- Edat a la qual els joves comencen a consumir drogues

- Corrupció immobiliària

I un llarg etcètera.

I és clar, llavors se m’esvaeixen els dubtes. Catalunya forma part d’Espanya. D’aquesta Espanya que està a la cua d’Europa en gairebé totes les coses positives. Té gràcia que després ens diguin que tenim una gran qualitat de vida. No sé què deuen entendre per “qualitat de vida”, potser que ens entrompem com ningú?

No sé què passaria si Catalunya fos independent d’Espanya. No sé quines d’aquestes coses també arrossegaríem amb nosaltres, perquè tampoc crec que siguem tan innocents de tots aquests mals. Però, el que tinc clar, és que no és cap xollo ser espanyol.

24 de setembre 2007

Banderita, tu eres roja…

Aquest estiu va venir un amic de Madrid i li vam ensenyar Puigcerdà. Quan vam arribar a la plaça de l’Ajuntament, el noi em va dir:

- ¡Pero si no tenéis la bandera española puesta!

Li vaig dir que a Puigcerdà governava un Ajuntament d’ERC i que aquests no tenien gaire “apreci” per la bandera espanyola. Li vaig explicar el cas de Carretero, que mentre va ser conseller, la bandera espanyola no va onejar a la seu de la conselleria de Governació. No va posar molt bona cara, però tampoc es va emprenyar.

Però l’altre dia, en un acte que es va fer a la plaça de l’Ajuntament em vaig adonar que la bandera espanyola tornava a onejar al balcó de la Casa de la Vila. Em va sorprendre, però tampoc li vaig donar més importància.

Fa poc, un dels lectors d’aquest bloc, en Meister, em va fer notar que un membre de Ciutadans, havia denunciat, tot seguint les directrius del seu partit, l’Ajuntament de Puigcerdà per no tenir la reglamentària bandera espanyola onejant.

Resultat: tornem a tenir la bandera rojigualda a la façana de la Casa de la Vila. Si us penseu que ho criticaré, aneu ben errats.

En primer lloc, la llei és la llei i cal respectar-la, per molt absurda i idiota que sigui. A fi de comptes, vivim en un tèoric estat de dret i hauríem de fer veure que tots el respectem. Dic “fer veure”, perquè és evident que l’estat de dret espanyol té moltíssimes mancances, però això és un altre tema.

D’altra banda, em sembla molt i molt bé que la bandera espanyola estigui en un lloc ben visible. Motiu? Molt simple: és bo tenir un recordatori constant d’allò que no ens agrada. Vaja, que ja que ens manen, que es vegi qui ens mana. No em sembla bé amagar la bandera espanyola i fer veure allò que no som: un estat lliure i sobirà.

Mentre Catalunya no sigui independent, la bandera espanyola ha de ser ben visible en tots els edificis oficials. Evidentment, no la penjaré pas a casa meva ni la trauré al balcó el 12 d’octubre, però en llocs oficials, sí, que ens recordi que som una nació sotmesa, no sigui que algú se n’oblidi i cregui que som el que no som.

21 de setembre 2007

Horaris irregulars

Vull cridar l’atenció sobre un fenomen que darrerament d’ha vingut accentuant cada vegada més: la dels horaris irregulars de les botigues, bars i restaurants a Puigcerdà. És cert que des de sempre, tothom ha fet més o menys el que ha volgut i mai no hi ha hagut uns horaris regulars que tothom complís, com passa a la major part dels indrets del país.

Però és que darrerament la cosa s’està tornant absolutament caòtica. Et trobes uns horaris penjats a la porta dels establiments que rarament es respecten, tant pel fet que obren més tard del que posa, com que tanquen quan volen.

A més, a més, al sector dels bars i de la restauració la cosa és encara pitjor. Resulta del tot impossible per segons quins establiments esbrinar si un determinat dia obriran o no, o si només obriran al matí i així successivament.

Hi ha algun bar, per exemple, que obre ben bé quan li dóna la gana. Quan els amos s’aixequen pel matí deuen dir: avui obrim o què? No, que estem cansats. Doncs, apa, al llit!

Això em recorda a una guia de viatge sobre Grècia on explicava que els horaris de les botigues era absolutament delirant i determinats establiments obrien uns dies a unes hores i uns altres, no.

D’aquesta manera és impossible planificar res. Però a part d’això, la imatge que es dóna tant envers el turisme com cap als clients habituals del municipi és penosa i lamentable.

Sense anar més lluny, per la Diada vam decidir amb un amic d’anar a sopar a fora. Pràcticament tot tancat. Un restaurant que va obrir pel matí, per la tarda estava tancat. Total, que vam acabar al lloc de sempre, que almenys sabem quins dies obre segur. És desesperant.

Però no és Puigcerdà només. A començament d’estiu vaig anar a sopar a un restaurant de Bolvir i va ser una experiència d’allò més surrealista. Van passar olímpicament de la reserva que vaig fer per telèfon i quan vam arribar, a la porta del restaurant no hi havia absolutament cap identificador: per no haver no hi havia ni el nom del restaurant. El vam encertar de miracle.

Una altra “moda” que he detectat darrerament és tancar la botiga per vacances durant un llarg període. Tots coneixem la “brillant” idea de tancar per la festa Major o en temporada baixa, que deixa el poble sense alguns serveis, però això de tancar durant dos mesos ja té nassos. O bé els que ho fan es guanyen molt bé la vida i s’ho poden permetre o tenen una visió comercial més aviat limitada.

Que les coses no acaben de rutllar a la Vila és evident. Només cal començar a comptar la quantitat de bars i restaurants que es traspassen darrerament. Alguna cosa falla. Perquè de gent de fora en continua havent i cada cop més.

Potser és que no gasten. O potser és que els preus són exorbitants. O potser és que el servei que es dóna pel preu que es cobra està fora de lloc. Cadascú se sabrà què té al rebost de casa seva.

20 de setembre 2007

Repatrimonialització

He escrit uns quants posts sobre la manca de patrimoni a Puigcerdà, així com la manca d’interès pel que encara ens resta. Per una població que vol viure del comerç i del turisme, no disposar d’un cert patrimoni que poder ensenyar i explotar és força lamentable i del tot incomprensible.

És evident que no tornarem a aixecar l’església gòtica que hi havia al costat del campanar, ni la que es va destruir per fer l’actual edifici de la rectoria, ni el pou del desglaç, destruït en fer la ronda dels torreons, ni moltes altres coses que s’han perdut de manera irreversible. Però encara hi som a temps per poder lluir alguna cosa més que l’estany i el campanar (i no continuo la dita popular).

En primer lloc, crec que s’hauria de fer un inventari urgent de tots els elements patrimonials que encara conserva Puigcerdà, des dels relacionats amb el medi natural, fins als arquitectònics.

D’altra banda, s’hauria d’emprendre a mig termini una campanya de repatrimonialització del municipi, és a dir, recuperar i adquirir nou patrimoni per a poder-ne gaudir en un futur no gaire llunyà.

Elements no ens en falten. Sobre el medi natural, es podria crear un millor accés a la muntanya de Vilallobent i facilitar la creació d’alguna pista per fer senderisme. Tanmateix, en algun punt del municipi, es podria construir un petit jardí botànic d’espècies pròpies del Pirineu, cosa que actualment està força de moda, com ho demostra els darrers projectes andorrans en la matèria.

Pel que fa a elements urbanístics, s’hauria de millorar l’aspecte de la portalada de marbre d’Isòvol del campanar, així com la del monòlit de la plaça dels Herois. També es podria recuperar –en condicions de seguretat- algun fragment dels túnels subterranis del municipi per fer-los visitables.

Pel que fa al paisatge, no costaria gens instal·lar, en algun punt amb vistes a la Cerdanya, una taula d’orientació, d’aquestes tan típiques que podem trobar a moltes muntanyes.

També es podrien senyalitzar alguns recorreguts per l’interior del municipi a la manera que s’ha fet a Llívia, tot explicant amb plafons la història de la població.

Tampoc estaria de menys recuperar un dels espais més desaprofitats en aquests moments de Puigcerdà i que ha anat a pitjor any rere any: la plaça Cabrinetty, antiga plaça Major de Puigcerdà. És molt simple: només cal treure els cotxes i arranjar una mica l’interior. Suposo que tornar a posar l’estàtua d’en Cabrinetty ja seria demanar massa, però vés, si han posat una dedicada a l’Ortega-Monasterio, no veig per què no instal·lar-ne una de l’alliberador de Puigcerdà a la plaça que porta el seu nom. A més a més, seria una reparació històrica.

També el parc Schierbeck podria recuperar el bust d’en German Schierbeck, que va fer possible l’actual parc. És de persones civilitzades i educades ser agraït. D’altra banda, el bust ja hi era. El que no acabo d’entendre és per què el van treure.

Per descomptat, tornaré a insistir en el fet, per mostrar el patrimoni de dimensions més reduïdes caldria acabar el Museu cerdà i posar-lo en funcionament.

També seria productiu cercar finançament per realitzar excavacions arqueològiques en alguns punts d’interès del municipi, com a l’antiga ubicació de les ermites de Rigolisa i sant Marc, així com tractar de localitzar les restes de l’antic nucli de Pallerols.

D’idees no en falten, només és qüestió de voluntat i de diners. I els diners, quan hi és la voluntat, ja surten. No cal que comenci a posar exemples del munt de coses que ha pagat la Generalitat o el municipi quan s’ha tingut interès en alguna cosa.

19 de setembre 2007

Esport o espectacle?

L’altre matí, mentre esmorzava, estava escoltant la tertúlia del programa d’en Cuní a TV3. Va intervenir un senyor que va dir que això dels esports estava molt bé, “perquè fomentava la identitat nacional”. I jo em pregunto: Esports? Identitat nacional? Doncs ni una cosa ni l’altra!

Primer, perquè d’esports no tenen res. En tot cas, serà esport pels jugadors que el practiquen. Però qualificar d’esport un partit Barça-Real Madrid ho trobo ridícul i cínic. Quin esport? Això és un enorme negoci que beneficia molta gent i un gran espectacle per a tots aquells a qui els agraden aquestes coses (teniu raó si penseu que a mi no).

D’altra banda, la gent s’identifica amb els colors del seu equip. Els motius poden ser molt diversos: perquè representa la seva ciutat o el seu país, per política, per fotre el veí, per tradició familiar, perquè sí…

Però per què continuem parlant d’esport quan realment és una versió modernitzada del circ romà? Aquí, els jugadors no solen morir al camp de joc, però pel que fa la resta, poques diferències hi ha entre el modern futbol (o bàsquet o el que sigui) i els espectacles romans.

Per tant, potser que posem les coses al seu lloc i parlem d’espectacles o de jocs, no d’esports. Esport és el que fa el senyor o la senyora que va a la piscina a nedar o que va a fer senderisme.

I per descomptat, res té d’esport el motociclisme o l’automobilisme que darrerament ens hem d’empassar, tant si ens agrada com si no, perquè te’l trobes pertot arreu i tothom en parla. Més circ romà. O si ho preferiu, més curses de quàdrigues modernitzades.

La segona qüestió, la de la identitat… per favor! No tenim prou raons de tot tipus perquè cadascú tingui la seva d’identitat? No n’hi ha prou amb la història, la llengua, la cultura o la política? És que realment un país es construeix amb els colors de la bandera del Barça? Malaguanyat país aquest!

Perquè, no ho perdem, el Barça és més que un club: I tant! És una empresa. Una gran corporació que mou quantitats enormes de diners i d’interessos. Només cal veure la d’hòsties que es donen els candidats a presidir-lo abans i després de les corresponents eleccions. No n’hi ha tants d’interessos per presidir Òmnium Cultural o l’Associació cultural de sant Gargamell del Bages, no.

Deixem-nos de punyetes, doncs i parlem clar i català. A cada cosa pel seu nom. Jo no parlo de les decisions de la directiva del Barça, perquè no tinc per costum ficar-me a criticar els consells administratius de les empreses de les quals no formo part. I, per descomptat, la meva identitat ve definida per molts factors, però entre ells no es compta el fanatisme esportiu, ni el repapieig absurd d’una cantarella gens ni mica identitària.

18 de setembre 2007

Normalitat política? No, gràcies

La darrera notícia política de Puigcerdà ha estat el pas d’una regidora escollida per CiU al grup mixt, per diferències amb el grup municipal de Convergència. Possiblement acabarà al govern local, com ja ha passat amb altres trànsfugues, altres legislatures.

No entraré a valorar aquest esdeveniment des d’un punt de vista polític, ja que aquest bloc no té una tendència política determinada, si bé parlo sovint de política local i comarcal. Cadascú és lliure d’interpretar el fet com desitgi.

El que sí que sobta una mica és aquesta sensació que a Puigcerdà mai no pot haver tranquil·litat institucional. Quan no hi ha majoria absoluta, et trobes que s’alien tots contra la llista més votada per impedir-li governar. Tal fou el cas de Rosell i del primer govern Carretero.

I quan hi ha una majoria absoluta clara i un govern més o menys sòlid, llavors li comença a passar de tot: trànsfugues de l’oposició, canvis sobtats, dimissions… Sembla que no hi ha manera de tenir una legislatura més o menys tranquil·la, ni tan sols quan hi ha majories estables. La darrera prova ha estat aquest nou cas de transfuguisme.

En altres indrets de la comarca, les coses no pinten millor. A Llívia, per exemple, la legislatura passada, la llista de CiU es va passar en pes a ERC, una cosa semblant al que va succeir a Isòvol just abans de les eleccions.

A Alp també hi ha hagut una coalició de tots contra el guanyador. A Ger, el primer tinent d’alcalde ha hagut de dimitir per haver estat imputat judicialment. I al Consell comarcal, que s’ha constituït força tard, la presidència la té un senyor que va perdre les eleccions tant al seu municipi com a tota la comarca, en general. I encara gràcies a maniobres del PSC que semblava estar més interessat en debilitar el sector d’ERC que dona suport a Carretero que no pas a ser coherent amb la política general de formar tripartits.

Per postres, a Puigcerdà, el regidor del PSC, en contra de l’opinió de les bases del partit i amb una excusa peregrina, ha decidit d’entrar al govern municipal. Sembla que la cadira tira força i això de renunciar a tenir una mica de poder, nafra profundament el cor dels polítics.

En fi, tot un seguit de despropòsits que ens demostren un cop més que el poble escull i després són els polítics –i persones properes- qui fan i desfan al seu antull. Tot un espectacle democràtic. Clar que, això passa bàsicament perquè la Llei de Règim Local ho permet.

Mentrestant, l’abstenció continua augmentant i el desinterès de la ciutadania per la classe política i les seves fílies i fòbies és cada cop més gran. El que està clar és que estem en una democràcia de baixa qualitat. No hi ha una separació clara de poders. La voluntat del poble s’escolta només cada quatre anys i el verb dimitir o assumir responsabilitats és un verb defectiu que mai, mai, no es conjuga en primera persona.

12 de setembre 2007

Diada deslluïda

Són manies meves o la Diada de Catalunya a Puigcerdà és més aviat calamitosa? Perquè, a veure, sembla que a tot arreu es fan unes celebracions institucionals prou dignes, però aquí no hi ha manera. Què passa que el poble sembla un cementiri cada Onze de setembre?

El principal acte és una caminada a Bell-lloch que conclou amb… una missa!!! Però, de debò, des de quan la Diada té res a veure amb la religió? No hi ha prou festes religioses a l’any que aquí també ha de treure cap l’Església? Per favor!!!

Després, una arrossada popular i per la tarda unes sardanes. I punt. Què, doncs? Se’ns ha acabat el pressupost per celebracions?

Trobo patètic veure tots els regidors mudadets i pentinadets anant darrere de la Verge de la Sagristia el dia 8, i per la Diada tothom al camp a fer una costellada. Quina mena de país és aquest? La Festa Nacional de Catalunya es mereixeria una mica més de respecte, no trobeu?

Sort que tenim un Ajuntament governat per ERC des de fa més d’una dècada, que si no encara ni això! On són per l’Onze de setembre els catalanistes que fan discursos sobiranistes la resta de l’any?

Costa tant de fer una celebració digna? No sé, una hissada de la Senyera, el cant dels Segadors i el de la Senyera, uns discursets, bé, alguna cosa una mica lluïda. Doncs no, anem-hi tots cap a Bell-lloch –que per cert, està a França, per molt Catalunya nord que li vulguem dir, ells com si sentissin ploure. Devem ser l’únic poble que celebra la Diada fora del seu terme municipal. Originals, però, ja ho som, ja.

I les sardanes suposo que les fan quasi per obligació, completament deslligades de la resta de la jornada i quasi d’amagatotis, a la plaça de l’Alguer. Sí, senyor. Sort que tenim un Ajuntament catalanista, que si no ens canvien la Diada pel dia de la Hispanidad.

Cap a on hem d’anar si ni nosaltres mateixos ens prenem les nostres tradicions seriosament? Què tant a parlar d’independència ni de sobirania si ni una trista Diada sóm capaços d’organitzar? Imagineu-vos bastir tot un país!

Més d’alegria, per favor, que la Diada no és només penjar una senyera del campanar i engalindainar uns quants fanals de la Vila. Una mica més de respecte institucional i després aneu a donar lliçons als altres. Però abans poseu en ordre casa vostra.

11 de setembre 2007

Catalunya sotmesa

Ha arribat un altre onze de setembre i Catalunya continua sotmesa a les mateixes arbitrarietats de sempre. Som una nació oprimida, ens agradi reconèixer-ho o no. Aquesta és la trista realitat. Som terra conquerida, de resultes d’aquell onze de setembre i d’altres daltabaixos posteriors, com la guerra civil espanyola. I quin és el resultat? Que formem part d’un estat que diu reconèixer la diversitat i la pluralitat i que ens escanya tant com pot. I de reconeixement real de la pluralitat, zero absolut.

No sé si sóc un català emprenyat, expressió aquesta que ha fet fortuna darrerament, però el que sí que us puc dir és que no tinc baixa l’autoestima nacional ni identitària. Catalunya ha estat des de sempre una nació basada en una identitat cultural i lingüística, no en una identitat racial, religiosa o política. Crec que això és d’aplaudir i ens hauria de fer sentir a tots orgullosos.

Perquè els identitarismes racials, religiosos i polítics generalment condueixen al desastre i a la guerra i mai aporten res de positiu al món. En canvi, les identitats culturals han aportat molt a la història de la Humanitat.

No crec en una Catalunya multilingüe i multicultural. Ja sé que sembla una declaració carca, però és el que opino. Crec que les persones poden ser multilingües i poden tenir una certa multiculturalitat, però les nacions i les cultures, no. Crec en una Catalunya catalana. Perquè si Catalunya no pot ser catalana, qui ho serà? Si el català no és la llengua pròpia de Catalunya, de quin país ho serà?

Crec en una Catalunya lliure i sobirana, prou madura com per escollir el seu destí en el món. Una Catalunya pròspera i moderna, dinàmica i europea, que pugui defensar els seus interessos a Brussel·les sense necessitat d’intermediaris. Una Catalunya que no tingui una sagnia cada any quan arriba l’hora de pagar els impostos a Madrid i dels quals ens tornen les escurrialles.

Una Catalunya que sàpiga on va i amb una classe política mínimament competent. Una Catalunya que pugui competir amb la resta de nacions, capaç de decidir en què inverteix els seus diners i que no hagi d’estar pidolant a l’estat espanyol contínuament allò que és seu.

Una Catalunya que pugui tenir una constitució normal, que no hagi de passar per l’aprovació de les Corts de cap altre país, una Catalunya amb unes lleis catalanes, fetes pels catalans i per als catalans.

És això una utopia? Si m’ho haguéssiu preguntat fa trenta anys us hauria dit que potser sí. Que potser mai ho arribaríem a veure. Però l’horitzó no és tan llunyà com sembla. I el més important: sabeu? Només depèn de nosaltres! De ningú més.

I acabo l’entrada d’avui amb unes paraules conegudes arreu del món: la tornada de l’Imagine de John Lennon:

You may say I'm a dreamer

But I'm not the only one

I hope someday you'll join us

And the world will be as one.

10 de setembre 2007

La bombonera

Sé del cert que un grup de teatre no ha pogut actuar durant tot el mes de l’agost al Casino Ceretà perquè estava reservat per al cinema. Què passa amb el Casino Ceretà?

Quan l’administració pública va posar una morterada de milions per remodelar –de fet, fer nou- l’edifici del Casino, que es trobava en un estat molt lamentable, es va signar un conveni entre el Casino i l’Ajuntament de Puigcerdà segons el qual l’Ajuntament tenia dret a disposar del Teatre del Casino una certa quantitat de dies a l’any.

Molt em temo, però, que ningú no va especificar quins dies i ara, com que el Casino ha llogat el Teatre al propietari del Cinema Avinguda –i qui paga, mana- resulta que no es poden fer obres de teatre sinó és quan no hi ha cinema. Dit d’una altra manera més planera i un xic barroera: al poble que el bombin.

No oblidem que el Teatre s’estava caient a trossos i que la idea de vendre’l a l’Ajuntament ni es considerava. Recordo perfectament com una accionista del Casino va dir ben clar i català que “preferia que es cremés el Casino abans que fos del poble”. Amb gent així ja pot anar bé el país, ja.

Però el que no acabo d’entendre és que a l’Ajuntament, especialment a l’Àrea de Cultura això ja li estigui bé. És que no poden fer res? No poden pressionar? Potser no. Desconec els termes exactes de l’acord, però dic jo que alguna cosa es deu poder fer.

Ara bé, si la cosa està tan negra, potser que assumim el nyap i fem un teatre nou, potser no tan maco, potser no tan cèntric, però almenys serà municipal i el poble hi tindrà realment cabuda. No caldrà demanar la gràcia divina per poder fer espectacles, teatre i altres actes culturals diversos. I als carlins que els matí Déu, que si no, per què els feia!

07 de setembre 2007

Festes patronals

L’altre dia em van oferir, com a membre de la junta de certa associació cerdana, anar a fer la típica ofrena floral a la patrona de Puigcerdà, la Verge de la Sagristia, el dia 8 de setembre.

Per qüestions personals, m’hi vaig negar. Bàsicament, perquè no crec en aquestes coses, tot i que les respecto molt i em semblaria una falta de respecte a aquells que sí que hi creuen, anar a fer l’hipòcrita en una cerimònia en la qual m’hi trobaria incòmode.

Quan arriba el 8 de setembre, sempre reflexiono sobre aquesta qüestió: ha d’estar l’estat representat en una cerimònia religiosa d’una creença particular quan, en teoria, formem part d’un estat laic i aconfesional?

Dit d’una altra manera, què hi pinten les autoritats a la missa del 8 de setembre? I quan parlo d’autoritats, no em refereixo només als regidors de l’Ajuntament, sinó també a representants de la policia i de la Guàrdia Civil.

D’una banda estan aquells que creuen que es tracta d’una tradició i que com a tal, cal respectar-la. D’una altra, estan aquells que pensen que quan les autoritats polítiques s’impliquen en un acte d’aquestes característiques, estan anant en nom de tots, tant dels catòl·lics, com dels protestants, dels musulmans, dels testimonis de Jehovà, dels agnòstics i dels ateus. Com quadra això?

Pel que fa a la societat civil, la cosa és diferent. Si una associació decideix democràticament anar-hi, doncs benvinguda sigui. A fi de comptes, és una associació lliure. Però la corporació municipal o les forces armades, formen part de l’estat i haurien de representar-nos a tots, no només a la majoria catòl·lica.

D’altra banda, què passaria si en un determinat poble de Catalunya hi hagués una majoria de musulmans? Haurien d’anar les autoritats a la mesquita de torn? O a la sinagoga?

Personalment, si fos regidor, no hi aniria a un acte d’aquestes característiques. Ja dic, respecto molt les tradicions, però crec que l’aconfessionalisme de l’estat, passa pel davant de la tradició.

Naturalment, dubto que la major part dels regidors es facin aquestes reflexions. Simplement és un dia per vestir-se de gala i anar a xuclar càmera. Tu, que els vots són els vots!

06 de setembre 2007

Flogs cerdans

D’un temps ençà, he vingut seguint de tant en tant l’activitat dels flogs (fotologs) de la gent de la Cerdanya. Al començament eren pocs, però com els bolets després de les pluges, han aparegut en quantitats ingents.

Això sí, encara que són molt nombrosos, la qualitat dels flogs deixa força que desitjar. En primer lloc, hauríem de diferenciar entre blocs, on el centre sol ser el text i flogs, on bàsicament trobem fotografies o gràfics amb algun comentari escrit. De blocs, poquets. Sembla que això d’escriure dóna massa feina i és més senzill posar una fotografia amb quatre comentaris penjim-penjam.

La immensa majoria, per no dir que pràcticament tots els flogs, són de gent jove, bàsicament d’adolescents. Tampoc és que esperi que posin abstruses disquisicions sobre mecànica quàntica, sobre història de la filosofia, ni sobre lingüística indoeuropea, però la veritat…

…La veritat és que deixen molt que desitjar. La immensa majoria són simples diaris que relaten de manera barroera, en un llenguatge absolutament esquelètic la darrera borratxera viscuda o parlen de com n’és de meravellós aquell amor o aquella amistat que un parell de mesos després estan maleint.

La imatge que donen de la nostra joventut no és que sigui ni bona ni dolenta: és simplement realista. Aquest és el jovent que tenim: poc educat, amb interesos culturals pràcticament nuls, narcisistes, preocupats només en ells mateixos o en el seu petit grup d’amics, insensibles a la realitat i autohipnotitzats per les seves entelèquies.

També hi ha algun element que destaca una mica per sobre de la mitjana, que va d’assabentat d’un determinat tema, però en general tampoc presenta gaire relleu.

El més sorprenent és que són capaços d’exposar públicament les seves interioritats davant del món, però es pensen que només ho llegeixen ells i els seus amics. Quan s’adonen que els seus pares també ho poden llegir o quan algú els deixa algun comentari que els fa despertar, ni que sigui per uns instants del seu somni daurat, solen reaccionar de manera grollera i maleducada. Generalment, esborren el comentari i actuen d’aquesta manera com l’estruç, que amaga el cap sota la sorra.

M’agradaria dir que he trobat moltes excepcions, que els joves cerdans no són com els tòpics els retraten, però això seria autoenganyar-me i no estic per aquest joc. Tenim el que tenim, ens agradi o no i la generació dels blocs és capaç de produir una bitassa realment ingent, totalment buida i carent de contingut.

Per ser honest, també és cert que algun se’n salva, però lamentablement estem parlant d’un parell, a molt estirar, tres o quatre blocs/flogs. La resta, si desapareixessin, tampoc ningú no els trobaria a faltar.

05 de setembre 2007

La llonganissa blava

Acabo de llegir amb una certa mala bava que a Puigcerdà es disposen a augmentar encara més el nombre de places d’aparcament de zona blava. Concretament, ara li ha tocat el rebre a l’avinguda Catalunya. Ja m’estranyava a mi que l’arrangessin! Ara resultarà que l’havíem de deixar en condicions perquè els senyors de Saba es facin més rics encara.

Tothom sap que si li treus a algú una cosa, la troba a faltar. Però si li vas treient a poc a poc, a rondanxetes, com si tallessis una llonganissa, llavors costa més d’adonar-se’n i la gent protesta menys. Això és el que ens estan fent amb les zones blaves: lentament, es van carregant totes les places d’aparcament gratuït, ja no del centre del poble, que no en queda ni una, sinó de les rodalies i es van substituint per places de pagament.

Ah sí, m’oblidava, ara resulta que això es fa perquè els comerciants ho demanen. Molt bé, i a als veïns que no tenen garatge, que els bombin! Ja de pas, que ens abaixin l’impost municipal de circulació. Ja que que haurem de deixar el cotxe a la quinta forca o pagar pàrquing, com a mínim que no ens cobrin tant. Però vés, ja pots anar demanant, que com si sentissin ploure.

Una altra excusa és que Saba ha perdut 18 places d’aparcament per la construcció dels pisos de protecció oficial a la plaça del Call. I per això hem de crear més de 100 noves places de zona blava? Caram, quina compensació! Jo també vull que em compensin així!

Afegim-hi que a Puigcerdà és dels pocs llocs on es paga per estacionar en zona blava els set dies de la setmana. Si vas a Berga o a la Seu, el diumenge no pagues. Deu ser que els sobren els diners. O potser és que no gaudeixen tant escanyant ciutadans i visitants amb zones blaves.

El problema és que quan queden tan poques zones d’aparcament gratuït prop del centre de la població, les places que resten tenen els dies comptats. Això sí, quan protestes per aquest fet, les autoritats “competents” et diuen:

-I és clar que hi ha pàrquings! Deixeu el cotxe al pàrquing de Saba, que hi ha lloc!

Que traduït vol dir: sí, home, rasqueu-vos la butxaca, que com que nosaltres podem deixar el cotxe al davant de l’Ajuntament sense pagar, no tenim cap problema i no veiem per què us queixeu tant! Doncs res, sí senyor, a pagar i muts i a la gàbia.

Però no passa res. Si l’Ajuntament vol, per un mòdic preu, estic disposat a vendre’m la meva ànima i a dir-los on són les poques places lliures de peatge que encara resten a Puigcerdà, perquè puguin regalar-se-les a Saba, vés a saber a canvi de quines compensacions.

Afortunadament sempre podem deixar el cotxe al seu pàrquing, al qual, quina casualitat, des que tarifa per minuts, li han apujat els preus de tal manera que encara resulta més car. Pel que es paga, quasi que ens podrien regalar un batut de maduixa per deixar el cotxe allà. O una llonganissa. O una bona botifarra catalana! Això sí, tallada a rodanxetes...

04 de setembre 2007

Democràcia urbanística

L’altre dia vaig escoltar unes declaracions de l’Alcalde de Puigcerdà, Joan Planella, per Televisió dels Pirineus parlant de la futura remodelació urbanística del centre històric de Puigcerdà, que comprendria les places dels Herois, Santa Maria, Cabrinetty i el passeig 10 d’Abril.

Va comentar una cosa que em va sobtar: que s’obriria un concurs d’idees i que seria la gent del poble qui decidiria quin model de centre urbà vol mitjançant una consulta popular.

Trobo que es tracta d’una idea encertada, ja que hi ha molts interessos contraposats i de vegades els que més criden són els que se’n surten amb la seva, tot i representar una minoria dins la població.

Recordem projectes recents com el del pàrquing Saba o els pisos de protecció oficial de la plaça del Call. Només es va escoltar la veu d’uns pocs, bàsicament dels comerciants i no de tots aquests, sinó bàsicament els dels carrers més cèntrics.

Penso que si tots podem opinar sobre el Puigcerdà que volem per al futur, la Vila en sortirà guanyant o, com a mínim, si les decisions que es prenen no són encertades, ningú no podrà dir que ha estat una imposició oficial o d’uns pocs. Crido des d’aquí, doncs, a participar en aquest procés que properament s’obrirà.

La principal preocupació o tema de discusió, però, me’l veig venir: cotxes sí o cotxes no. Jo ho tinc claríssim i ho dic obertament i així ho defensaré allà on vagi: penso que no hi ha d’haver cotxes al centre del poble.

Ara bé, també crec que s’hauria d’estudiar molt seriosament la possibilitat d’habilitar un gran espai d’aparcament, si no al centre, cosa que resulta físicament impossible, sí relativament a prop o, si no queda més remei, als afores. Aquest aparcament hauria d’absorbir les necessitats d’aparcament i ser gratuït.

Qui vulgui deixar el cotxe al centre, ja disposa –pagant- del pàrquing municipal o del pàrquing Saba. No és que em sembli bé, però ara com ara, l’estructura urbanística de Puigcerdà és la que és.

Així doncs, crec que un centre urbà sense cotxes es descongestionaria, facilitaria projectes de millorament notable de la imatge de Puigcerdà i permetria passejar lliurement per tota la vila, amb un conseqüent increment de l’activitat econòmica que això reportaria.

No ens enganyem: a tots els indrets on s’ha tancat l’accés de vehicles al centre d’una població amb comerços hi ha hagut una gran oposició inicial per part d’aquests, però passat un cert temps, un cop vistos els avantatges econòmics que això reporta, els mateixos comerciants no han volgut ni a sentir a parlar de tornar a tenir cotxes. Mireu si no, l’exemple de poblacions com Granollers, per exemple.

Però el més important és que s’escolti més la veu del poble i no se’ns imposin per decret solucions urbanístiques que afecten tothom i que tots després hem de patir, sense ni tan sols escoltar-nos.

03 de setembre 2007

Què ens fa falta a Puigcerdà?

Continuant amb el tema del darrer post, m’agradaria analitzar una mica quin tipus de serveis i d’instal·lacions ens faltan ara com ara a Puigcerdà.

En primer lloc, la mancança més evident que trobo és una manca de locals de dimensions mitjanes o grans, encara que no sigui al centre del poble. Cal tenir en compte que tot eixample urbanístic que es fa, contempla bàsicament la vivenda, però pràcticament res la possibilitat de fer locals en condicions.

D’altra banda, sí que n’hi ha de locals a Puigcerdà, però pràcticament tots estan en mans d’especuladors i de rendistes. Gent que inverteix en totxo i compren locals o naus que tenen buides en espera de poder-les revendre en un futur i treure sucosos beneficis, però que no s’exploten en absolut.

És més, quan intentes pactar un lloguer amb aquests propietaris, la majoria no hi estan interessats i demanen quantitats astronòmiques per locals que, quasi sempre cal condicionar, amb la corresponent inversió econòmica, que a la llarga repercutirà en el propietari. Així, molts prefereixen tenir el local buit, encara que perdin diners, per una mentalitat estreta de mires que fa molt de mal al municipi.

Els emprenedors difícilment poden costejar-se locals amplis i no els queda altre remei que obrir locals més o menys rendibles (bars, botigues de roba, etc), dels quals en tenim per donar i per vendre i desestimar altres negocis que li farien un major servei a la població.

També es parla molt de portar professionals qualificats o d’evitar la sagnant fuita de cervells que patim any rere any a la nostra comarca. Però tota aquesta gent cobrarà souassos impressionants o què? Perquè si no, ja m’explicareu com podran pagar els pocs lloguers de pisos disponibles a preus astronòmics o com mantindran la hipoteca d’un piset petitó que en altres indrets no valdria ni la meitat del que aquí costa.

Així, tenim dues realitats ben visibles a la nostra població. D’una banda, la sobreabundància de microlocals on poc s’hi pot fer (mireu quants bars petitons té la Vila i quants de grans i sabreu què vull dir) i l’existència de pisos-patera, on hi viuen un munt de persones, molts cops en condicions infrahumanes i quasi sempre amb lloguers força alts.

D’aquesta manera, el propietari d’un pis moderadament gran, pot treure’n un major rendiment i no li interessa de llogar-lo a una persona o a una família perquè possiblement no els podrà treure la mateixa quantitat que a un grup, posem, d’immigrants, que pagaran i no li buscaran problemes.

Pel que fa als serveis en sí, a Puigcerdà ens manquen llibreries en condicions, una botiga on comprar DVD o música, alguna botiga de regals que no passi només per mobles estrambòtics o productes new age, locals d’oficines, pisos de lloguer assequibles, locals de “marxa” d’unes dimensions moderadament grans, pubs temàtics que no siguin microlocals, un multicinema, algun tipus de local o infraestructura recreativa per als joves, un museu en condicions, alguna entitat d’ensenyament superior especialitzat i molts més espais lliures de cotxes per on poder passejar.

Fixeu-vos si ens falten de coses! I de ben segur que si ens hi poséssim, encara sortirien moltes més necessitats! Crec que ens sobren micro-bars, botigues de mobles, botigues de roba i locals relacionats amb la venda de pisos. Evidentment si hi són és perquè hi ha necessitat. Però molts cops, s’obren determinats negocis per mimetisme. No es fan gairebé mai estudis de mercat.

No podria l’Ajuntament fer un estudi de necessitats sobre quins negocis calen a la població i oferir-lo a la gent que vulgui muntar un negoci? Crec que tots sortiríem guanyant. D’una banda, disminuiria la pressió competitiva en determinats sectors ja de per si massa sobreexplotats; d’una altra, Puigcerdà augmentaria la diversitat de serveis que oferiria a ciutadans i turistes.