28 de novembre 2008

Pere i el llop

En una recent reunió del Consell Comarcal de la Cerdanya, el Sr. Joan Pous va tornar a insistir en ficar-nos la por al cos i dir que això de tenir óssos lliures pel Pirineu és molt dolent i que a veure què passa si un ós ataca un visitant.

Home, a mi em preocupa el mateix que ataqui un visitant que no pas que ataqui una persona del país, però deixant de banda aquest detallet, sembla ser que hi ha gent que no acaba d'entendre que el Pirineu no és el jardinet de la gent que viu a l'àrea metropolitana de Barcelona (i d'altres indrets de Catalunya), ni tampoc un parc temàtic.

Anar a la muntanya té els seus riscos i no cal minimitzar-los. Ja no és que et pugui sortir un ós o un llop, pots caure d'un daltabaix, et pots perdre, et poc mossegar un escurçó -que és verinós-, pots agafar una insolació o patir les conseqüències d'una allau de neu o de pedres.

La muntanya no és un lloc segur. De fet, ni les ciutats tampoc ho són de segures. Pretendre que ara la muntanya és un lloc idílic per sortir a passejar i collir maduixetes és una increïble poca-soltada, així que, si us plau, deixeu de dir tonteries sobre els óssos i altres feres, que ja prou problemes tenim sense que ens vingueu a explicar el conte de Pere i el llop.

24 de novembre 2008

Alguns caps de setmana

Cap de setmana força intens pel que fa a la cultura. Divendres per la nit vaig anar a la commemoració del 10è Aniversari de la Universitat d'Estiu de Puigcerdà organitzada per l'AUCer. En ocasió de l'efemèride, ens van obsequiar amb una meravellosa conferència d'en Jorge Wagensberg.

Jorge Wagensberg és l'ànima del Cosmo Caixa (Museu de la Ciència) de Barcelona. És el director de la col•lecció científica Metatemas de l'editorial Tusquets, on hi té publicada alguna de les seves obres i Doctor en Processos Físics Irreverisbles de la Universitat de Barcelona.

Però per sobre de tot és un home del Renaixement, una eminència en multitud de temes i un gran comunicador i divulgador. La seva conferència, on es relacionava la comprensió i la intuïció amb l'Art i la Ciència va ser realment magnífica.

Des d'aquí vull felicitar l'AUCer per la seva excel•lent tasca al llarg d'aquests 10 anys i els desitjo una llarga i reeixida vida.

Dissabte per la tarda vaig anar a Oliana, on es va inaugurar una exposició sobre el patrimoni industrial de l'Alt Urgell al Pou de Gel d'aquesta localitat. Val la pena visitar només l'exposició pel bellíssim edifici subterrani que ha estat restaurat fa poc. NO vull deixar passa l'ocassió de recordar que Puigcerdà també en tenia un, de pou de glaç, que va ser destruït impunement en les obres de la ronda dels Torreons.

L'exposició va ser complementada amb una magnífica i molt didàctica conferència d'en Lluís Obiols, que ha estat qui ha realitzat l'inventari del patrimoni industrial de la comarca, profusament il•lustrada amb esquemes, mapes i fotografies de gran qualitat. Vull recordar que, en l'actualitat, s'està realitzant també l'inventari del patrimoni industrial de la Cerdanya.

Diumenge per la tarda vaig poder assistir a la trobada de Corals de l'Alt Urgell i la Cerdanya al Casino Ceretà, les quals ens van oferir tres peces cadascuna llurs repertoris i, finalment, van cantar conjuntament una altra peça. Les corals que van intervenir van ser "Signum" i "Caterva" de la Seu d'Urgell i "Cerdanya Canta", "Capella de Santa Maria" i "Eurídice" de Puigcerdà.

Un cap de setmana ben farcit d'activitats de caire divers, de les quals en vaig poder gaudir força.

20 de novembre 2008

Els arbres se'n van

Finalment, he pogut veure els arbres que van transplantar des de la plaça dels Herois al parc del Torniquet. Com a mesura em sembla exemplar i vull felicitar l'Ajuntament per haver-ho fet i no per optar per la solució simple de tallar-los i santes pasqües.

Una altra qüestió és com s'ha fet. Transplantar un arbre és un assumpte més complex del que sembla i cal protegir molt bé les arrels -cosa que no s'ha fet- per donar-li oportunitats reals de supervivència a l'arbre en qüestió.

En tot cas, el procediment correcte és força car i suposo que no està la casa de la Vila per a aquestes despeses tal i com estan les finances. I menys per uns vegetals sense dret a vot.

Tinc molta curiositat per veure com anirà evolucionant aquest interessant espai. Espero que, finalment, la crisi faci desistir l'Ajuntament d'idees lluminoses i no instal•lin els canons de neu artificial previstos.

Per desgràcia, el centre del poble és massa gris. Trobo que hi ha massa ciment i celebro que, ni que sigui a la perifèria, s'habilitin nous espais verds. Però és trist veure com cada cop tenim menys arbres al centre de la Vila. Passarà una mica com amb les vaques o els cavalls, que per veure'ls haurem d'agafar el cotxe.

19 de novembre 2008

Més llonganissa blava

Tal i com era de preveure, amb el tancament de la plaça dels Herois al tràfic rodat i, d'aquí poc, el de la plaça de Santa Maria, la zona blava que ocupava el centre del poble s'ha traslladat al seu entorn immediat.

Concretament, s'ha convertit en zona blava el tram final d'Higini de Rivera, la part transitable del carrer Major, el que restava lliure de la plaça del Reg i el final del carrer Doctor Piguillem. Si a això li afegim la zona verda del carrer Doctor Andreu, tenim que si volem aparcar sense pagar haurem d'anar al darrere de l'estany, això si tenim sort.

Encara queden altres espais que no m'estranyaria gens que aviat es convertissin en zona verda o blava, com part del passeig de la Sèquia, la part superior de Doctor Piguillem, el carrer Pons i Gasch i el carrer de Font d'en Lleres. Qüestió de temps.

L'Ajuntament, suposo que com a compensació per les places perdudes de SABA, està tornant a aplicar la tàctica de la llonganissa: tallant rodanxa a rodanxa per què els canvis no siguin tan bruscos i no es produeixi una reacció popular.

En tot cas, ja gairebé no queden places d'aparcament gratuït al centre de Puigcerdà, cosa que deu satisfer enormement als gestors del regne de SABA i als d'altres pàrquings privats ubicats al centre urbà.

Això sí, aquest matí es podia veure una gran quantitat de places buides. Això de pagar escalda molta gent -naturalment. Veurem quin és el resultat els caps de setmana.

18 de novembre 2008

El Parc Cordomí

Sembla que l'Ajuntament ha oficialitzat, ni que sigui de manera oficiosa, el nou nom del parc del Torniquet, rebatejant-lo com a Parc Cordomí, en honor a l'enginyer municipal que el va dissenyar.

No és que em sembli bé ni malament i no tinc absolutament res en contra d'aquest senyor. Però trobo una mica estrany que se li posi a un parc d'aquestes característiques el nom d'una persona que està encara viva i que, a fi de comptes, treballa per a l'Ajuntament.

Ja posats, per què no posar-li parc Sebastià Bosom? Crec que la gent estaria molt més d'acord i fóra un homenatge pòstum a una persona que tant va donar per la Vila i per l'estudi infatigable del seu passat i del seu patrimoni i que tant va col•laborar a la vida civil de Puigcerdà i la Cerdanya.

Tampoco trobo res de dolent en el nom original: estany del Torniquet. Fins i tot es podria escollir un nom relacionat amb la geografia, com Parc de Rigolisa o Parc del Querol.

Només m'agradaria saber si aquest nom és definitiu o és el que utilitzen en espera de posar-ne un de definitiu.

Les vil•les de la Vila

Pel que he pogut llegir en la premsa, l'Ajuntament de Puigcerdà està disposat a demanar a la Generalitat de Catalunya que permeti la conversió d'alguna de les vil•les modernistes i eclèctiques que hi ha al voltant de l'estany en hotel o restaurant. Sembla ser que un propietari d'una d'aquestes vil•les, en veure que no pot mantenir-la en condicions, així ho ha demanat.

Existeix ja el precedent de Vil•la Paulita, que va ser reconvertida en un hotel de cinc estrelles. Més discutible és el fet que es carreguessin tots els arbres que hi havia al jardí o que l'edifici annex a l'hotel tingui una estètica més que discutible. En tot cas, suposo que serà millor que les vil•les es reconverteixin que no acabin en runes o totalment alterades, com ha passat ja en algun cas.

Sembla ser que l'època en què els grans senyors de la burgesia barcelonina gaudien de les vil•les al voltant de l'estany comença a finir. Tampoc tancaria la porta a què l'Ajuntament pogués adquirir alguna d'aquestes vil•les per a ús municipal, com va fer amb l'escola municipal de música, però suposo que em diran el de sempre: que no hi ha diners.

En tot cas, espero que si es fan reconversions, es mantingui la façana més o menys intacta i l'entorn en la mesura del possible. Pensem que moltes d'aquestes vil•les no només són edificis singulars, sinó que tenen uns jardins molt bonics, algunes amb arbres d'unes dimensions considerables que li donen a l'entorn un encant especial. Esperem que no passi com amb vil•la Paulita i se'ls acabin carregant.

17 de novembre 2008

Setmana de la Ciència a Cerdanya

Aquest cap de setmana ha tingut lloc a la Cerdanya la celebració de la Setmana de la Ciència, amb un seguit d'activitats organitzades pel "Grup de Recerca de Cerdanya" de recent constitució, amb el patrocini de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Puigcerdà.

Divendres per la nit, al Museu Cerdà, es va projectar la pel•lícula "GATTACA" i posteriorment va tenir lloc una taula rodona per tractar el tema: "L'enginyeria genètica aplicada als humans", amb força intervencions del públic, cosa que demostra l'interès pel tema. A la taula rodona estaven en Francesc Lage, llicenciat en Bioquímica, l'Eduard Porta, llicenciat en Enginyeria Genètica i jo mateix, com a moderador i advocat del diable.

Dissabte per la tarda, també al Museu Cerdà, Josep Oriol Font, doctor en Història i especialista en Arqueoastronomia, va donar una conferència magistral sobre la seva tesi on estudiava els megàlits catalans i llurs orientacions i ho relacionava amb les posicions de sortida i posta del sol.

Per la nit, vam fer una sortida amb telescopis a Guils, on vam poder gaudir d'una magnífica i serena nit per contemplar el firmament: la lluna, les constel•lacions, alguna nebulosa... L'Oriol Font ens va fer una magnífica xerrada sobre els principals astres que podíem observar i en Gael Piguillem, llicenciat en Ciències Físiques es va encarregar de les observacions telescòpiques.

Diumenge pel matí, vam fer una sortida geològica per la Cerdanya, a càrrec d'Albert Ramos, llicenciat en Geologia. Vam anar a Guils on, des d'un esplèndid mirador, ens va explicar la formació a grans trets del relleu de la Cerdanya. Després, vam desplaçar-nos fins als xaragalls (o estorragalls) d'All, on vam poder observar uns magnífics cons de dejecció erosionats. La sortida va concloure a la bassa de Sanavastre, antiga explotació minera de lignit, on va poder completar les explicacions sobre la plana cerdana.

En total han participat unes 75 persones en la Setmana de la Ciència a Cerdanya i estem força satisfets dels resultats. Caldrà millorar la difusió per properes edicions i possiblement ampliar el ventall d'activitats, tot i que algunes d'elles, com la sortida nocturna o la sortida geològica possiblement es mantindran en properes edicions.

14 de novembre 2008

Poltergeists a Puigcerdà

Ahir vaig veure sorprès la nova polèmica que s'ha desfermat a Puigcerdà sobre la reforma de les places. Sembla ser que han aparegut uns ossos humans arran de les obres de remodelació de la plaça dels Herois i algú va fer un atrucada anònima als serveis provincials de Patrimoni per tal d'informar d'això i, possiblement, amb la intenció que s'aturessin les obres.

No cal dir que l'alcalde treia foc pels queixals perquè ho veu com una maniobra dilatòria dels comerciants per tal de retardar les obres. Paranoies a part, va ser força lamentable veure les imatges de l'alcalde dient que a ell, l'empresa que porta les obres no li havia dit res dels ossos, mentre una senyora mostrava a càmera un parell de fotografies d'un fèmur i una mandíbula.

El senyor alcalde sap que cada vegada que es fan obres a la plaça de Santa Maria o dels Herois surten restes humanes, perquè antigament aquesta zona era un cementiri. De fet, possiblement ell mateix de petit havia jugat o coneixia algú que havia jugat amb ossos. Tots ho hem viscut. Per tant, no cal que ningú li informi de res, que ho sap prou bé, com la resta de vilatans.

El que trobo força més inquietant és que ningú hagi plantejat el fet que es vulguin posar terrasses -un element lúdic- a sobre d'un antic cementiri. Suposo que no passarà res, perquè fa molts anys que tenim terrasses en aquestes places i no sembla que els esperits s'hagin aparegut i provocat cap terrabastall, però si continuen emprenyant-los, igual ens donen algun ensurt...

Ironies a part, en altres llocs, aquest fet seria gravíssim. A Israel mateix, s'han produït greus disturbis perquè els israelians volen construir a sobre d'un antic cementiri palestí. Aquí, en canvi, posem terrassetes per fer el vermut i quatre patates i a tothom li sembla bé.

Clar que després d'haver-nos carregat l'antiga muralla de Puigcerdà per fer cases, una església gòtica per ser un destorb arquitectònic, una altra església per fer un gimnàs, un call jueu i unes muralles per fer un pàrquing, una estàtua per fer nosa, un pou de glac per fer passar una carretera i un embarcador modernista per fer una mena de cosa rara, i un campanar per fer llambordes, ja no vindrà pas d'aquí, oi?

12 de novembre 2008

Morir d'èxit

Tot i que els efectes de la crisi econòmica que travessen s'han deixat notar, enguany la Fira de Tardor de Puigcerdà ha tornat a estar un èxit de participació pel que fa al nombre de cavalls. De fet, hi ha hagut tanta demanda, que s'haurà de dir que no a alguns demandants perquè ja no s'hi cab.

Tot i que el polígon industrial comprén una àrea enorme, la Fira de Puigcerdà se l'ha menjat completament. Això és el que es coneix popularment com "morir d'èxit". En aquests moments, possiblement sigui una de les fires de bestiar cavallí més important del sud d'Europa.

Les possibilitats de creixement no són gaire clares. D'una banda, es podria ampliar als prats adjacents; d'una altra, es podria mirar de buscar un altre indret, tot i que hauria de ser força lluny del nucli de Puigcerdà, cosa que podria complicar l'accés, especialment dels puigcerdanesos, al recinte.

En qualsevol cas, si es vol que la Fira continuï creixent, alguna cosa caldrà fer. La Cerdanya ha patit les darreres dècades un retrocés molt important al sector primari. Curiosament, el comerç del cavall no ha disminuït, sinó que ha augmentat notablement, anant contra corrent.

Fóra una pena, doncs, que no s'aprofités aquesta tirada del sector i es matés la Fira no deixant-la crèixer quan ho demana. Hem de tenir en compte que no podem viure només del turisme i de la construcció, com malauradament l'actual crisi ens demostra. Els monocultius són perillosos i quant més diversificada estigui la nostra economia, millor per a tothom.

Esperem que tant l'Associació de Criadors com l'Ajuntament es posin a cercar una possible solució i que aquesta tan nostrada Fira, no mori d'èxit. Seria tota una irresponsabilitat per part de tothom, si així succeís.

09 de novembre 2008

In situ

A l'església d'Estamariu, a l'Alt Urgell, han finalitzat les obres de restauració i condicionament del seu conjunt pictòric trobat fa uns anys per casualitat. Les pintures, que són magnífiques i que ben valen una visita, han estat deixades al lloc on es van trobar, a diferència de molt del nostre patrimoni pirinenc, escampat arreu del món.

A començament de segle XX, una bona part del patrimoni artístic pirinenc, gairebé sempre deixat de la mà de Déu, va ser comprat o de vegades robat i portat amb discreció als Museus que llavors naixien a Barcelona o bé a altres ciutats del món.

Almenys, aquestes obres han sobreviscut als atacs dels vàndals i dels expoliadors privats, però en certa manera, no deixa de ser un altre tipus d'expoliació, ja que les obres d'art original no es troben a l'indret on eren i on van ser pensades i ideades, sinó en un lloc molt distant, sense un cert context arquitectònic que les faci entenedores.

Posteriorment, a finals dels anys 30, per obra dels anarquistes i també com a conseqüència de la Guerra civil espanyola, moltes obres d'art del Pirineu van ser robades o directament destruïdes. El bisbat d'Urgell té el trist demèrit d'haver perdut en pocs dies allò que els segles havien anat respectant: esglésies, talles, esculptures, retaules...

I el que va sobreviure a aquest horror, en bona part va acabar essent venut legalment per cert clergat cobdiciós i irrespetuós amb el patrimoni artístic del país. Això, les peces que no van ser directament robades i posades a subhasta a floreixent mercat negre internacional de bens artístics.

La Generalitat de Catalunya es va comprometre fa anys, si no a retornar part del patrimoni que rau als museus barcelonins, sí almenys a fer còpies idèntiques de certes talles i exposar-les a les esglésies d'on van ser sustretes. Però a hores d'ara, això no deixa de ser una promesa incomplerta més.

També a Puigcerdà fa temps que esperem que ens retornin de Barcelona el Trasllat del Llibre Verd, que va ser robat sense cap mania a començament de segle XX i que ara els mateixos que no paren de reclamar els papers de Salamanca, no volen tornar als seus legítims propietaris.

Per sort, a Estamariu han tingut millor sort i no se'ls han endut una part de la seva essència, de la seva història i podran gaudir-ne per molt de temps. Enhorabona!

07 de novembre 2008

Decadència

He llegit amb força interès l'article que publica aquest mes el Sr. Rafael Vallbona, autor de llibres com La comuna de Puigcerdà, Jo he servit el tripartit o Pirineus en venda, a la revista gratuïta local El Campanar.

Resumint, ve a dir que Puigcerdà es troba en decadència per una sèrie de motius i que més val que espavilem o ens passarà pel davant tothom. Completament d'acord. Us recomano la lectura de l'article, perquè crec que val la pena.

Porto força temps dient el mateix, amb multitud d'exemples. Espero, però, que al Sr. Vallbona li facin més cas que no pas a mi. A fi de comptes, és un escriptor reconegut i és de fora, característiques totes dues força necessàries per què algú d'aquí tingui un cert reconeixement per les opinions alienes.

Puigcerdà porta molts anys ancorada al passat. No hi ha projectes engrescadors, ni des de la societat civil, ni des de les institucions. El Consell comarcal és completament transparent envers la capital de la Cerdanya i sempre que pot, escombra cap a altres municipis.

Pel que fa a l'Ajuntament, sembla només preocupat en fer grans i costosos projectes, que potser sí que lluiran molt, però que tindran una dubtosa utilitat en el futur. Mentrestant, van passant els anys i no hi ha innovació. La societat puigcerdanesa sembla adormida en un plàcid somni del qual, molt em temo, acabarà despertant-se amb una bona clatellada, potser quan serà ja massa tard per reaccionar.

Les poques energies que hi ha se solen gastar, com és habitual en nosaltres, en posar pals a les rodes al veí. És allò de no viure ni deixar viure. Potser pensareu que sóc molt pessimista, però mireu al vostre voltant i digueu-me sincerament si no són així les coses.

Tots sabem que a les poques ocasions en què algú vol tirar endavant un projecte innovador, sigui desinteressadament, sigui per interès personal, no sol trobar cap complicitat a la societat civil i molt rarament a les institucions. La consigna sol ser: deixa'l, deixa'l, ja s'estavellarà.

I van passant els anys i els nostres veïns, que no es miren tant el melic com nosaltres, van fent la viu-viu, van treballant i aviat començaran a recollir els fruits. Nosaltres, en canvi, potser passarem un hivern molt cru per no haver previst que calia recollir provisions en temps de vaques grasses.

Però no caiguem en una mòrbida autocomplaença. Encara hi som a temps. És qüestió de posar-s'hi. Aquells que ho facin, tindran moltes possibilitats de sortir-se'n. Els que es dediquin a ploramiquejar o, simplement, vagaregin tot mirant les mussaranyes, ja s'ho trobaran.

06 de novembre 2008

Aquí també en tenim, d'urbanites

Ahir llegia a l'edició andorrana de El Periódico de Catalunya un article del Sr. Joan Pous, president del Consell comarcal de la Cerdanya parlant, entre d'altres coses, sobre els problemes que comporta tenir animals salvatges com l'ós a les nostres muntanyes.

De bon començament, inicia l'article carregant contra la gent de fora, que què s'han cregut a voler convertir el Pirineu en un parc temàtic i tot tractant-los d'urbanites ecologistes despectivament, com si ser urbanita i ecologista fos un pecat molt lleig.

Acte seguit, diu que les muntanyes són les nostres platges i que si a la platja es maten meduses per tal que els ciutadans es puguin banyar amb tranquil•litat, nosaltres hauríem de preocupar-nos de no tenir óssos que es poguessin cruspir els nostres nobles visitants, que la pela és la pela i cal escurar-los bé les butxaques.

En primer lloc, trobo d'un cinisme irredent criticar la conversió del Pirineu en parc temàtic i després dir que ens n'hem d'aprofitar. En què quedem, senyor Pous?

En segon lloc, comparar les meduses, uns animals invertebrats molt abundants i que proliferen fàcilment amb els óssos, uns mamífers molt escassos que hem perseguit fins a l'extinció, em sembla confundir la gimnàstica amb la magnèsia i dóna una idea dels coneixements de zoologia que deu tenir aquest bon senyor.

Clar que no m'hauria de sorprendre. Ell sempre ha estat un fervorós defensor d'explotar la muntanya tant com es pugui. Encara recordo la seva proposta de fer pagar a la gent que volgués anar a la muntanya. Home, que cal limitar l'accés al medi és evident. És per això que tenim figures de protecció legals com els Parcs Naturals. Però d'aquí a fer pagar, hi ha una gran diferència.

Més que res, perquè dubto moltíssim que els hipotètics diners recaptats revertissin en el medi. Més aviat, anirien a parar a la butxaca dels funcionaris que es contractarien per -suposadament- controlar l'accés al medi. Però tots sabem després què passa: que si els amics, que si els de segona residència que no se'ns emprenyin i marxin... total, que al final els únics que no podríem anar a la muntanya sense pagar seríem els terrassans.

A mi em sembla que voler que la muntanya sigui molt maca, estigui ben cuidada però sense l'equilibri ecològic que representen els grans predadors és una solemne tonteria. Potser sí que hi ha molts urbanites verds a Barcelona, però també hi ha urbanites amb boina a la Cerdanya.

05 de novembre 2008

Yes, We Can

Avui només citaré unes conegudes paraules d'Abraham Lincoln que pertanyen al pronunciament de Gettysburg:

"Fa 87 anys, els nostres pares van gestar en aquest continent, una nova nació, concebuda en llibertat i dedicada al postul•lat que tots els homes són creats iguals."

I aquestes altres, del Dr. Martin Luther King, molts anys després:

"Somnio que un dia, als vermells turons de Georgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics amos d'esclaus, es podran asseure junts a la taula de la germandat."

Aquest dia és avui.