14 de febrer 2022

Història cíclica

Diuen que la història és cíclica. Bé, potser tant com cíclica no ho sigui, però que hi ha coses que es van repetint al llarg del temps és ben cert. Les modes, sense anar més lluny.

 

Fa un segle, durant els despreocupats anys vint, sortíem d’una pandèmia -la famosa grip espanyola- que se’n va endur per davant milions, igual que la I Guerra Mundial, una altra pandèmia, però aquesta provocada per l’estupidesa humana.

 

Diuen que ningú no volia la I Guerra Mundial, però ailàs, va esclatar als morros de la Humanitat amb tota la seva virulència.

 

Poc després, als Estats Units triomfava la prohibició de l’alcohol i la gent descobria al xarleston. Eren anys despreocupats, en què les bandes rivals de les grans ciutats es pelaven per no res. Avui celebrem la massacre del Dia de Sant Valentí, sense anar més lluny, on Al Capone va ser el responsable de set assassinats entre dues bandes rivals, a Chicago.

 

Veieu els paral·lelismes? Sortim d’una pandèmia (espero que estiguem sortint, perquè portem ja dos llargs anys!) que potser no ha estat tan virulenta com la de la grip espanyola, però déu-n’hi-do l’enrenou que ens ha suposat a tots.

 

Els joves s’amaguen per celebrar les seves festes perquè són il·legals, ja que les mesures higièniques ho desaconsellen. Ara no tenim casinos il·legals, però tenim festes rave i discoteques d’amagatotis.

 

I tenim una guerra a la volta de la cantonada, entre Rússia i les potències occidentals, a Ucraïna. L’esperança és que hàgim après alguna cosa i no deixi de ser un bluf al pòquer per part de Mr. Putin. Ja es veurà.

 

Hem millorat alguna cosa? M’agradaria pensar que sí. Espero que no tinguem un altre crac del 29, tot i que la dècada passada en vam tenir un que va ser força penós. Alguns països com Grècia trigaran a oblidar-lo.

 

De fet, tot té una magnitud menor: la guerra, les pandèmies, les fallides… però els mitjans de comunicació són molt més potents. Ara també tenim xarxes socials i tot es magnifica.

 

Fins i tot hem tingut tot un assalt al Capitoli dels Estats Units, el sancta sanctorum de la democràcia mundial i un president molt proper al feixisme que encara no ha reconegut la seva derrota electoral, que amenaça de tornar-hi i que té el país dividit per la meitat de manera molt preocupant.

 

En fi, espero que la següent fase que va representar el segle XX no es repeteixi al segle XXI. Parlo de l’ascens i posterior triomf dels feixismes. No penseu, que no les tinc totes. Podem veure signes preocupants a totes les democràcies occidentals i a bona part dels règims que ni es molesten a dissimular que no són democràtics.

 

També tenim fenòmens nous, almenys amb la virulència que estan tenint, com les fake news (abans conegudes com mentides de merda) o el negacionisme. A tot això, hem d’afegir una decadència dels valors morals tradicionals que no han estat substituïts per altres valors morals més moderns, sinó per un patètic “campi qui pugui” o “ximple l’últim”.

 

Almenys, el segle XX tenia la Ciència com a gran far d’esperança per a un futur millor. Avui dia, tot i que en depenem molt més que fa un segle, la Ciència està desprestigiada. Se l’acusa dels desastres nuclears de Txernòbil o de Fukushima, de la contaminació, de l’extinció de les espècies, del forat de la capa d’ozó i del gran malvat dels nostres temps: el canvi climàtic.

 

Així i tot, serà la ciència i la tecnologia les que aportaran solucions. La cosa no s’arranja invocant a la deessa Gaia o abraçant arbres. Caldrà fer coses importants i basades en la ciència i en el raciocini i no deixar-nos endur pel fanatisme o per la por.

 

Veurem si finalment el segle XXI acaba essent millor segle que el XX. De moment, només amb el canvi climàtic, ja no presenta bones perspectives. Però com diu la dita: “No patiu, encara pot ser pitjor”.

 

 

 

06 de febrer 2022

El museu dels horrors

He llegit una mica incrèdul la notícia que els avis del Casal Sant Domènec havien trobat, finalment, una ubicació definitiva. Es tracta de la primera planta del Museu Cerdà, amb sala del cor annexa i amb dret de jardí, ocasionalment.

 

No sé què els hauran explicat als pobres avis perquè sembla que estan encantats amb la mesura. Tindran sol, vistes (recordem que era un convent de clausura), un lloc ampli i molt cèntric. Tan cèntric, que la gent sempre m’ha dit que no anaven a les activitats que s’organitzaven al Museu Cerdà perquè estaven lluny del centre del poble. Deuen haver redefinit les distàncies. Einstein estaria encantat.

 

Altrament, per accedir al Museu primer cal travessar el carrer Higini de Rivera, conegut per la velocitat amb què solen passar els cotxes que entren o surten del poble i que solen passar-se el pas de zebra de davant del Museu pel forro dels dallonsis. Però no patiu, que pel que sembla, hi instal·laran un semàfor.

 

Analitzem-ho. Un semàfor a la sortida d’una rotonda, al costat de l’institut, que generalment ja prou col·lapsada està. A més a més, suposo que serà un semàfor de polsador. Si és així, com es divertiran els joves de l’institut jugant a col·lapsar el poble!!!

 

D’altra banda, la majoria hauran d’agafar l’ascensor per pujar a la primera planta dins del Museu. Tenint en compte l’historial de manteniment dels ascensors d’aquest poble, suposo que l’estada dels iaios al Museu serà breu. Això per no parlar de l’ascensor de la plaça d’en Calva, que molts d’ells també hauran d’agafar. Sí, em refereixo a aquell ascensor que la meitat del temps està espatllat. Això suposant que no hagi nevat i que tota la zona estigui glaçada i impracticable.

 

Bé, deixem temps al temps, que ja vindran les queixes.

 

Pel que fa al Museu, ho trobo una idea magnífica, ara que no hi ha director que pugui posar el crit a l’aire, hipotecar la meitat de l’espai útil de l’edifici per posar unes persones a qui van treure del seu lloc per fer una ampliació de dubtosa urgència. Vaja, allò de desvestir un sant per vestir-ne un altre.

 

L’ús del jardí és molt interessant. No sé si el que es pretén és que els iaios caiguin pel mur derruït que hi ha i deixin de ser un problema. Tot podria ser. Em refereixo al mur del jardí, anomenat per molts com “el mur de la vergonya”, que fa cinc anys que es troba derruït, sense arranjar.

 

Cap dels tres darrers alcaldes no ha cregut mai en el Museu Cerdà. Ha estat un destorb, més aviat. El patronat del Museu -Sí: existeix un patronat del Museu- fa més de sis anys que no es reuneix. De fet, ja ni recordo quina va ser la darrera reunió a què se’ns va convidar a assistir. Però, total, el que s’acordava, després l’alcalde de torn s’ho passava per l’arc de triomf, així que per això no cal fer reunions. Ens estalviem el numeret i la pèrdua de temps.

 

Si ja el Museu anava una mica just amb l’espai que tenia, ara ja no cal ni que ens esforcem a fer-lo viable. Si algú creu que la gent pagarà una entrada (o ni tan sols vindrà) per veure el que tenim, anem arriats.

 

Pel que fa a les exposicions, diuen que aniran a la nova sala annexa de la Biblioteca. Vaja, sí, on abans eren els avis. Bé, tenint en compte la major part de les exposicions que teníem darrerament, tampoc les trobarem gaire a faltar, oi?

 

Per cert, la col·lecció de quadres dels Borrell, on anirà? En la sala de convencions? En la sala dels avis? En el pati del Museu?

 

Però, és clar, el sector cultural de la Vila té molt poc pes i el vot dels avis pesa molt més. Càlcul realitzat, decisió presa. Suposo que no es tanca directament el Museu perquè costaria de justificar la morterada de diners que hem rebut de fons FEDER europeus i algú podria demanar-nos que els tornéssim.

 

Així que l’anem trossejant, fent servir la tàctica de la llonganissa: rodanxeta a rodanxeta.

 

En fi, que us felicito per la brillant idea. I no em trec el barret, perquè tinc por que em caigui el cap a terra.