18 de febrer 2021

Laisser faire

Arran de les eleccions al Parlament de Catalunya, algunes entitats ecologistes han fet arribar una qüestió als partits polítics del país sobre què n’opinen, de la reintroducció de l’os al Pirineu.

 

Alguns partits són partidaris de continuar-la; altres, s’hi oposen frontalment; i uns pocs més podrien estar a favor, però consideren que cal pactar-ho amb el territori o reformar les lleis.

 

La meva postura sempre ha estat clara: hi estic a favor, però cal pactar amb el territori uns mínims. Aquests mínims impliquen garantir una certa seguretat de les persones i també per compensar econòmicament els pastors o els productors de mel dels atacs d’aquest animal als ramats o als ruscs de mel.

 

El problema és que fins ara, la política per part de l’administració ha estat, diguem-ho diplomàticament, ambigua. El cert és que de compensacions n’hi ha hagut poques, tard i malament.

 

Altrament, la reintroducció de l’os es va fer en uns territoris per força de llei, quan ja hi havia una oposició forta a aquest projecte. Potser caldria haver fet abans campanyes de sensibilització més intenses i vendre el projecte com un atractiu turístic, com s’ha fet al nord d’Espanya, tant amb l’os com amb el llop.

 

Sobre aquest darrer tema, el cert és que quan van aparèixer alguns exemplars de llop al Parc Natural del Cadí-Moixeró molta gent va creure els rumors que afirmaven que els havien introduït els ecologistes amb camions.

 

No sé si això és cert, tot i que em costa molt de creure, per motius diversos. En tot cas, si la gent està disposada a creure-s’ho, és que hi ha un problema de fons, no trobeu?

 

Calen estudis seriosos abans de fer reintroduccions d’animals que la memòria popular havia estigmatitzat durant segles.

 

Crec que tant l’os com el llop són necessaris com a reguladors ecològics naturals del cicle predador-presa, al Pirineu. Però cal tenir present que la nostra muntanya està molt humanitzada.

 

D’una banda, tot i que el sector primari ha perdut força, encara hi ha ramats d’animals lliures per les nostres muntanyes, especialment a l’estiu. D’una altra, les persones han ocupat també aquest nínxol ecològic: corredors, senderistes, turistes diversos, escaladors, excursionistes, boletaires, caçadors, etcètera.

 

Si regulem la presència humana a la muntanya, perquè té un gran impacte ecològic, també hem de regular bé les reintroduccions de faunes potencialment perilloses per l’home i les seves activitats, perquè si no podem patir alguna desgràcia i rebuig popular, que encara ho faran tot més difícil.

 

En alguns llocs, com a certs parcs nacionals nord-americans, tenen assumit que cada any hi haurà certa quantitat de víctimes humanes i animals per causa de la fauna autòctona. Però també és cert, que la política general és la de no apagar incendis que tinguin origen natural i deixar actuar la natura.

 

És una mena de laisser faire, laisser passer. Aquí, a Europa, potser som més intervencionistes.