28 de desembre 2017

Ja arriben els cafres



Com cada hivern, quan arriba el fred, l’estany es glaça i podem veure el denigrant espectacle produït per quatre desgraciats que es dediquen a llançar tot tipus d’objectes a la superfície d’aquest.

De vegades, amb sort, només són pedres o alguna totxana –que ves a saber d’on han sortit. Quan faci més bon temps, s’enfonsaran i santes pasqües.

Però gairebé sempre hem de veure com els vàndals es diverteixen llançant contenidors, taules, cadires o altres tipus d’objectes. Qualsevol dia ens trobarem un cotxe!

Fa uns dies passava per l’estany i vaig veure precisament que hi havien llançat taules i cadires. Encara hi deuen ser, és clar.

No entenc quina gràcia pot fer –a menys que vagis torrat o drogat- llançar a l’estany aquest tipus d’objectes. Deu ser increïblement graciós, perquè cada any ho hem de patir, però jo no sé veure-li la gràcia.

Em pregunto quina ment malaltissa pot gaudir d’aquest despropòsit. Clar que, l’estany sol ser víctima de coses pitjors. No sé si encara passa, però fa uns anys, era moda anar a destrossar els ous de les postes dels ànecs i els cignes, o portar gossos de caça per tal que empaitessin –o alguna cosa pitjor- les aus de l’estany.

És la manca d’educació i de respecte, no només pel medi ambient, sinó també per allò públic (d’això en parlaré en un proper post). No sé si aquestes bretolades –per dir-ne suaument- són cosa de quatre desgraciats d’aquí o de quatre desgraciats de fora: tant se val. Són desgraciats igualment.

El cert és que hi són i es repeteixen any rere any. El fet que succeeixin generalment de nit fa més difícil controlar-les. Al final haurem d’acabar posant càmeres de videovigilància pertot arreu, solució que no m’agrada gens, però em temo que serà l’única manera d’identificar els cafres que fan aquestes coses.


13 de desembre 2017

Servilisme



Ja ha passat el pont de la Puríssima. Les prestatgeries dels supermercats resten buides, a l’espera del reaprovisionament. Les carreteres tornen a la normalitat i la comarca es mig buida de gent.

Com deia una persona fa temps: “A mi m’agrada la Cerdanya entre setmana perquè no hi ha ningú”. Ningú excepte els que vivim sempre aquí. Però, és clar, aquests no compten dins de l’imaginari col·lectiu de molta gent, que només ve uns quants dies l’any a gaudir de la comarca.

Fa poc llegia les declaracions de la Judit Calveras, candidata d’ERC al Parlament de Catalunya per Girona i deia que la Cerdanya pateix d’una certa manca d’autoestima. Que pensem molt (massa, diria jo) en els de fora i molt poc en nosaltres mateixos.

Ben cert. Això es veu claríssimament a les Festes. Lluny de fer-les el dia que toca, les passem al cap de setmana més proper –o les fem directament caure en cap de setmana- per tal que hi hagi més afluència de gent. Gent de fora, és clar.

Ja va passar a Puigcerdà amb la Festa Major del Roser. De celebrar-se a començament juliol, es va traslladar a la tercera setmana de juliol perquè hi havia més gent. En canvi, en altres indrets, com és Alp, la Festa Major de Sant Pere se celebra quan toca, cosa que no vol dir, que no es pugui allargar fins al cap de setmana més proper.

Altres festes puigcerdaneses, com Sant Marc, han passat pràcticament a la història, a l’igual que el 10 d’abril, perquè no se celebren en cap de setmana per defecte i atrauen “només” a la gent local. I sembla que la gent que hi viu tot l’any a la comarca no és suficient.

Un altre exemple molt paradigmàtic, a Puigcerdà, és la festa de la Patrona, el 8 de setembre, dia de la Verge de la Sagristia (més coneguda com a festa del campanar). Els anys en què cau en cap de setmana és força concorreguda, però els anys en què cau entre setmana, sol ser força ensopida.

Certament els cerdans no ens prenem gaire seriosament a nosaltres mateixos. Sí que hi ha un cert orgull sorneguer, especialment entre el jovent i la gent més gran, però en el fons, som una societat molt servilista, encarats bàsicament a fer diners i al públic forani. Pensem molt poc en nosaltres, en passar-nos-ho bé, perquè sí, perquè toca, perquè nosaltres ens ho mereixem i no perquè pujaran més turistes i potser deixaran uns quants calerons a la caixa registradora.


11 de desembre 2017

Això s’acaba



Sé que amb aquest escrit no guanyaré gaires amics, però tinc per costum dir el que penso amb sinceritat. Això sempre ho he tingut com una premisa. Allà va: el model de l’esquí com a font dinamitzadora de l’economia comença a estar obsolet i ho estarà del tot molt aviat.

El principal responsable, tal i com he dit en altres ocasions, és l’escalfament global de la Terra. Cada any que passa, augmenta la temperatura mitjana del planeta. Això fa que el nostre país, que es troba preocupantment a prop de l’Àfrica, tingui cada vegada episodis tèrmics més forts, precipitacions més irregulars i sobretot, que la cota de neu pugi cada vegada més.

Si volem continuar depenent de l’esquí, no ens quedarà més remei que invertir-hi més i més diners, més aigua, més electricitat (per fabricar neu artificial) i crec que això no és sostenible a llarg termini.

L’aigua és un recurs cada cop més escàs. La Cerdanya no és una comarca de clima atlàntic, com la Vall d’Aran. Aquí l’aigua escasseja i tot i que a les zones muntanyoses plou més que a la vall, tampoc és per llançar-hi coets, la veritat.

Altrament, fabricar neu artificial comporta no només cada cop més aigua, sinó més electricitat. En fi, que ho mirem com ho mirem, el turisme basat en l’esquí no és rentable ecològicament.

Però després està la qüestió econòmica. El sector de l’esquí dóna molta feina a molta gent. De la comarca? Bé, molts sí, però també molts vénen de fora. A més a més, el gran negoci el fan les pistes d’esquí i tot el que hi ha al seu voltant. Algunes són privades i els diners se’n van a fora, com passa amb les gran superfícies.

Però és que també està el sector públic, com és el cas de la Molina, on les infraestructures són públiques i finançades amb els diners dels impostos de tothom, mentre que el benefici és privat. I encara se’n vanten, cosa que trobo totalment irracional i fora de lloc.

Bé, el cert és que el negoci de la neu continuarà encara uns quants anys, però insisteixo en què hem de començar a cercar altres vies, perquè això s’acaba. Alguns anys seran excepcionalment bons, amb molta neu i de bona qualitat. Però la tendència mitjana no és aquesta. Potser que ens ho fem mirar abans que no sigui massa tard.

Això no farà mal a ningú. L’esquí continuarà i potser es transformarà, però hem de cercar alternatives.