05 de setembre 2021

La vetllada de Grus

Darrerament, als mitjans de comunicació, no parem de sentir notícies sobre macrobotellots que acaben a altes hores de la matinada, molts cops amb la intervenció de les forces d’ordre públic i en alguns casos -no pocs- a les fosques i a garrotades. Sembla la vetllada de Grus.

 

Crítiques a part, que són evidents tot i que algunes persones encara tracten de justificar l’injustificable, perquè una cosa és que els joves vulguin divertir-se i una altra, molt diferent, és que es comportin com salvatges, crec que tots plegats ens hauríem de plantejar una cosa molt més simple: qui és el model de diversió de la joventut (i de gent no tan jove)?

 

Molt evident, oi? Drogues. Algunes de legals, com l’alcohol i d’altres de més o menys il·legals, com el cànnabis, la cocaïna o les drogues sintètiques.

 

Això és diversió? Encara que ho reduïm només a l’alcohol, droga cancerígena i molt addictiva, extraordinàriament perillosa per la salut, n’hi ha prou per veure que alguna cosa no rutlla.

 

Si una persona adulta necessita emborratxar-se per divertir-se, és que no té gaire clar què és la diversió. O potser sí, no sabria dir-vos, però crec que hi ha alguna cosa profundament incorrecta en això.

 

Altrament, molta gent, pràcticament tothom, s’ha emborratxat algun cop a la vida. No critico això. De vegades has de provar una cosa per saber si t’agrada o no. Però el fet, és que alguns ho fan cada cap de setmana o més.

 

Si hem tolerat i fins i tot incentivat i normalitzat aquests comportaments, ara per què els diem a la gent, especialment als joves, que solen ser més rebels i menys tendents a seguir les normes d’ordre social, que ara no poden continuar fent allò que han fet sempre?

 

Per una pandèmia? A la majoria tant se’ls en fot. Són joves i per tant, immortals. Quan un és jove no pensa en la mort a menys que li hagi passat fregant i això no passa sovint, per sort.

 

A sobre, la pandèmia els afecta menys que a la majoria de persones i quan ho fa, sol fer-ho de manera lleu. És clar que hi ha excepcions, però en aquests casos s’aplica allò de “a mi no em passarà”.

 

Per tant, l’única solució és canviar el model de diversió, perquè no els fareu entrar en raó. I no s’ha de canviar per la pandèmia, sinó perquè crec que és intrínsecament pervers.

 

Si només som capaços de gaudir emborratxant-nos o drogant-nos, no estem gaire lluny dels micos que es torren amb fruita madura. Potser és que només som això: micos un pèl més sofisticats.

 

M’agradaria pensar que l’art i la cultura també serveixen per a alguna cosa, però si cal barrejar-los amb alcohol o altres drogues, no sé, crec que anem pel camí equivocat.

 

No soc consumidor habitual d’alcohol i mai he provat drogues no mèdiques superiors al cafè. Per tant, igual no ho entenc. De fet, ara ja ni tasto l’alcohol per qüestions mèdiques i no el trobo gens a faltar. I no em considero un amargat o una persona que no sàpiga riure o divertir-se.

 

És possible viure sense aquest model de reunir un munt de gent a altes hores de la matinada per consumir substàncies estupefaents. Us ho asseguro. Ara, cadascú pot fer el que vulgui. Individualment, pots fer allò que et roti. Però col·lectivament, no. Els teus drets acaben on comencen els dels altres.

 

Si amb la teva conducta lliure pots provocar que altres persones emmalalteixin, llavors és normal que l’autoritat vulgui posar normes restrictives. Suposo que si ets jove i rebel, no ho voldràs entendre, però no ets ximple: en el fons ho entens perfectament. El que passa és que és més còmode fer allò que et surti de les gònades. I com que possiblement a casa teva no t’han educat de manera diferent, ara tenim el que tenim.